Catalunya, “dona maltractada” per Espanya (i 4)

4. Actualitat

Catalunya s’ha representat i se segueix representant com una dona en aquests moments de debats, mandats electorals, demandes d’independència, celebració del Referèndum, aplicació del 155 i eleccions al Parlament… I continua sovintejant el símil de Catalunya com una dona maltractada.

Hi hagut, en tot aquest camí de demanda del dret a decidir, moments d’eufòria i optimisme, sobretot a partir de les manifestacions multitudinàries els 11 de setembre. En consonància al sentiment general i les mobilitzacions, així, per exemple, el 2010, Joma (revista Òmnium, tardor 2010) ens dibuixava un maragallià  “Adéu Espanya”. I, curiosament, qui la Catalunya valenta que diu adéu i marxa de casa és un home, mentre que Espanya esdevé una dona possessiva  (i d’un negre fosc).

Imagen14

El 2014, aquest canvi de rols persistia en un acudit de Ferreras. Espanya és també la dona, vestida de negre, gens atractiva i malcarada. Una imatge gegantina que escanya, més que no abraça, Catalunya.  De nou, el poder –o els desigs de poder- es masculinitza:

Imagen15

Però són representacions més aviat circumstancials, perquè la que persisteix encara i amb força és de Catalunya com a dona maltractada. La comparació la feia ja, per exemple, Xavier Sala Martín en una entrevista al diari Ara  (23 desembre de 2015). I la trobem i retrobem enguany, el 2017. I, encara més, a partir de la violència exercida el dia de la celebració del referèndum per part de la policia i el govern espanyols. Fins i tot el masclista, espanyolista, racista i xenòfob xat Forocoches va reproduir una pancarta , del twitter de Sociedad Civil Catalana, que es va penjar en un dels col·legis electorals de Barcelona atacat el dia 2 d’octubre i amb tot d’entrades que comentaven la comparació:

scLPljd

Aquest mateix dia, 2 octubre, apareixia també a Plaza Nueva, per exemple, un article titllant el govern espanyol de maltractador. I el dia 3, a eldiario.es, en un altre amb un títol també amb connotacions de parella, “Catalunya, tenemos que hablar”, es comparava Mariano Rajoy amb un maltractador. O, el dia 8 d’octubre, després de la suspensió de la declaració d’independència, per xarxes sorgia un vídeo  -que acaba amb “España somos todos”- en que, una altra vegada, hi havia boda: la nòvia Puigdemont i el nuvi Rajoy. I el 10 d’octubre, per esmentar un altre exemple, el digital El Confidencial criticava la campanya de “formació psicològica” que havia fet l’ANC per al referèndum, perquè presentava l’estat com un maltractador que exercia la violència.

La representació i tractament en els relats de Catalunya com a dona malatractada, doncs, no és gens nou. A les portes d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, la reflexió final és  que ens cal llibertat, com a dones i com a país. I, en aquesta llibertat, no només deixar de banalitzar la violència masclista i els feminicidis, sinó posar-hi punt i final, i canviar imaginaris que estableixen estereotips, jerarquies i rols de poder. La República serà feminista o no serà!

 

 

 

Anuncis

Catalunya, “dona maltractada” per Espanya (3)

  1. Espanya i Catalunya a partir del 2006, la dona maltractada

Ara bé, seguint amb les feminitzacions de les parts febles, a partir del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, que, tot i haver estat aprovat per àmplia majoria i ratificat pels vots de la població, va patir un llarg debat i diverses retallades, la “núvia catalana” comença a aparèixer en els relats com una dona enganyada i, fins i tot, maltractada per un nuvi poc tolerant que no respecta les regles democràtiques. Una vinyeta del dibuixant Faro (Diari de Tarragona, 2008) exemplifica aquesta imatge que es va repetint en diverses representacions textuals i icòniques durant aquests anys. El dibuix portava com a títol “El dilema de Catalunya: ¿PSOE o PP?” i s’emmarcava en un moment d’eleccions al govern central. Rajoy (PP), vestit d’home, repenjat a la paret, es mira com Zapatero (PSOE), també vestit d’home, balla amb una dona amb un vestit estereotipat de prostituta, amb minifaldilla amb les quatre barres de la senyera i una barretina al cap. Una altra dona, també el mateix estereotip però vestida de negre, li pregunta “Per què segueixes amb ell, Catalunya?”.  I la primera li respon: “Perquè em diu mentides i no em respecta. Perquè l’altre em diu mentides, no em respecta i, a més, em pega” :

Imagen7

A partir del moment en què Espanya refusa i retalla el nou estatut d’autonomia aprovat pel parlament català, Catalunya esdevé una dona “xulejada” o víctima de violència. Així, per exemple, el Diari El 9 nou (26 de novembre de 2009) va publicar un dibuix de Lluís Capdevila per il·lustrar una editorial conjunta de la premsa catalana sobre el procés estatutari, en què es compara Catalunya amb una dona que pateix violència masclista: damunt d’un mapa de la península ibèrica amb els colors de la bandera espanyola, veiem sobre Catalunya, una dona vestida de pubilla amb la boca plena de sang i l’ull morat, i, al centre-sud del mapa, un home abillat de “xulo” madrileny, que se la mira satisfet malgrat ser el “maltractador”:

Imagen8

El mateix dia (26 de novembre de 2009), amb un sentit semblant,  a El Periodista digital, Pedro Fernando Barbadillo, titulava el seu article amb un contundent “A la señora Cataluña hay que ponerla en la puerta”.  Val a dir, incidint en aquests paral·lismes, que el dia anterior, el 25 de novembre, és el dia internacional contra la violència masclista.

A partir del 2006 i, sobretot, del 2009-2010, les reaccions i opinions Catalunya i les seves demandes s’han servit ben sovint d’aquestes comparacions de dona maltractada i humiliada i/o de dona que vol el divorci. La frase “Catalunya vol el divorci” es repeteix en titulars i articles d’informació i opinió, nacionals i internacionals que comparen les relacions polítiques entre Espanya i Catalunya amb aquest símil. L’historiador Joan B. Culla (27 de novembre de 2009) va fins i tot optar titular “Estado macho” una columna seva d’opinió, titllant Espanya de “nuvi” retrògrad i no pas democràtic. Culla, després de preguntar-se “com poden ser inconstitucionals certes afirmacions –que Catalunya és una nació, que posseeix institucions i símbols nacionals- assumides des de fa cent anys”, i d’exposar diversos exemples de fets d’aquells moments, concloïa que “a judici, doncs, d’un nombre creixent d’espanyols, ha de tornar l’Estat en possessió de tots els seus atributs (virils), l’Estat justicier i redemptor, l’Estat mascle capaç de posar límit a aquelles autonomies vel·leïtoses on s’incrusten el localisme i la reacció.”  I la comparació ha seguit amb els anys, amb titulars ben explícits sobre el divorci com, per exemple entre tants i tants d’altres i des de perspectives diferents, els  de Sara Moreno, al diari Ara (17 de setembre de 2013), “Catalunya i Espanya: teràpia o divorci”, o “El divorci entre Catalunya i Espanya” de Lluís Orriols a El País (9 de novembre de 2014)Del 2013 és també la cançó paròdica del duet  Mali Vanili que va esdevenir viral: “Espanya, carinyo, lo nostre no funciona” -un títol que, fins i tot, avui en dia (2017) ha esdevingut eslògan, crit o consigna en les manifestacions.

I les xarxes o les pancartes de manifestacions, a més, durant el 2014 i 2015 recullen diverses imatges de les comparacions de Catalunya maltractada que vol marxar o que demana el divorci:

Els símils del divorci i de de dona maltractada es reiteren durant aquests anys en diversos formats i mitjans i des de diverses posicions ideològiques. Així, el 19 de desembre de 2014, després de l’emissió a Tv3 de L’endemà, dirigit per Isona Passola,tant el Partit Popular i Ciudadanos es van queixar del contingut de l’obra just apel·lant a la utilització d’aquests símils. El Partit Popular va anunciar que demanaria un informe al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) perquè considerava que el documental  fa una “banalització i una utilització indecent de la violència de gènere contra les dones per argumentar la posició ideològica partidista d’un govern separatista”, i acusava TV3 de tenir un comportament “immoral”. Ciutadans considerava “intolerable” que una televisió pública participés i emetés aquest tipus de missatges amb “la lacra social que suposa la violència masclista” i afirmava que és un exemple més de com el “separatisme traspassa les línies vermelles de l’immoral”.

La imatge que va donar la volta al món, dins d’aquestes comparacions, fou la performance de l’artista Jill Love el 2014 (Washington Post):

Imagen12

Per tant, la imatge de Catalunya com a “dona maltractada” ja ve de lluny i s’ha intensificat en els darrers anys fins a arribar a l’actualitat.

(Continua…)

Catalunya, “dona maltractada” per Espanya (2)

  1. Les representacions canvien segons les relacions de poder

El cos femení sovint, doncs, representa les nacions i les pàtries. Ara bé, quan hi ha dues nacions -o un Estat nació i una nació- enfrontades, la sexualització canvia, cosa que també passa quan es representen o es relaten les colonitzacions. Les representacions, així, canvien de sexe quan hi ha conflicte entre les relacions de poder. I, com succeeix en el cas de les representacions també de les colonitzacions, la part feble és feminitzada i la part forta masculinitzada. Una de les dues “mare pàtria”, la que domina el poder, passa a masculinitzar-se.

La colonització en termes internacionals s’ha servit també d’analogies i metàfores de gènere, així sovint el colonitzador ha estat descrit com un home fort i la colònia com una dona feble que ha estat envaïda i penetrada, en una sexualització de les nacions d’acord amb els estereotips de passivitat/poder. Fins al límit, també, de la violació, en un discurs de feminitat sotmesa i desitjosa de conquesta. La colònia presenta totes les característiques associades a les dones -passivitat, feblesa, castedat i bellesa que la converteix en objecte eròtic-, cosa que accentua la virilitat del colonitzador, de tal manera que la seva masculinitat exagerada el fa ideal per a la feminitat excessiva de la nació dominada. Són molts els exemples, sempre amb la feminització de la part “feble” segons el punt de vista de qui els crea.

El cas de la Índia es va presentar en un relat de penetració masculina en què la raó havia de governar sobre una població feble, efeminada, emocional i inestable. En el cas d’Àfrica, el territori també és narrat com un cos femení, inert i passiu, a l’espera de ser envaïda i descoberta.

Una de les imatges més repetides és, també, la representació de les relacions de poder entre nacions i, evidentment, entre nacions i estats-nació, com una boda, en què, inevitablement, el poder és el nuvi i la part feble la núvia. En aquest sentit, han estat molts els acudits, imatges, documents  o paròdies audiovisuals que han representat les relacions polítiques en forma de parella: Espanya –l’home- i Catalunya –la dona. La madre patria Espanya, aleshores, no dubta en esdevenir pare, en masculinitzar-se, perquè, quan es tracta de poder, els rols estan ben establerts, implícits culturalment. Espanya i els seus governs han estat representats com l’home fort que ha de guiar la núvia  frívola i capriciosa que és Catalunya.

Qui té el poder i la força és representat com un home. I en aquest cas, també en d’altres relacions de poder internacionals, Espanya ha estat feminitzada. La part feble es feminitza.  A partir del Tractat de les Azores (2003) entre Estats Units, Gran Bretanya i Espanya, l’aleshores president d’aquesta última, José María Aznar, fou sovint representat com una dona.  També el dibuixant Faro ho va sintetitzar com una boda entre Bush (el nuvi, és clar) i Aznar (la núvia):

Imagen2

Per exemple, Forges (El País, 2008) dibuixava Aznar com una minyona vestida amb l’uniforme negre amb davantal i còfia que servia amatent el seu amo George Bush:

1226703601_850215_0000000000_noticia_normal.jpg

El Jueves (2009), el presentava com una imitadora de Monica Lewinsky sota la taula del despatx oval ja amb Obama com a president:

el_jueves_1652_310x429

Posteriorment, tant el president espanyol socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, com el seu successor del Partit Popular, Mariano Rajoy, han estat també representats com a dones en relació als Estats Units, el G-7 o el president francès François Sarkozy:

 

En l’actualitat també es repeteix curiosament -pel sexe dels seus caps de govern- la imatge de relacions sadomasoquistes entre el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i la “dominadora” presidenta alemanya, Angela Merkel. Una portada del Jueves fou vetada per aquesta imatge:

o-461025913-570

I, com sempre, també trobem la boda. Ara bé, en aquest cas i seguint les relacions de poder qui és la núvia és Mariano Rajoy i Angela Merkel el nuvi:

Papers i rols i que marquen, doncs, relacions de poder i jerarquies. També, per exemple, pel que fa a la política catalana. Artur Mas, com una minyona -com Aznar o Zapatero en imatges anterior- respecte a Mariano Rajoy o la boda entre el nuvi president Mas i el líder de l’oposició aleshores Oriol Junqueras:

(Continua…)

 

Catalunya, “dona maltractada” per Espanya (1)

Una de les representacions textuals i iconogràfiques sovintejada en els darrers anys de les relacions i el conflicte entre Catalunya i l’Estat Espanyol sobre el dret a l’autodeterminació i la independència és presentar la primera com una dona maltractada.  Aquesta imatge ha generat  discussions i debats als mitjans i a les xarxes. Fins i tot s’ha comentat que és un invent d’homes blancs “processistes”. I és que no deixa de ser una paradoxa que aquest símil es doni en uns temps de feminicidis i gran augment de la violència masclista. Sigui com sigui, no és pas una novetat aquesta representació i, si ens atenem a les teories i als nombrosos estudis sobre les relacions entre dones i nacions, és del tot lògica i habitual. Les representacions i relats de les relacions entre nacions sovint es sexualitzen, es presenten com una relació de parella heterosexual i la part que té el poder és masculinitza. Arreu, no només a Catalunya. I, també, aquesta “feminització” i, alhora, la comparació amb els maltractaments, lliguen amb les colonitzacions.

Anem a pams, quatre apunts de resum en diferents posts per no fer-los molt llargs. Unes reflexions per al dia de reflexió. El primer, el punt de partida:

  1. Figures femenines com a representació de la “mare pàtria” o de la nació

És habitual representar les nacions sexualitzant-les i, també, és força habitual representar-les com una dona o amb un cos de dona. Les nacions, en construir-se, esdevenen pàtria, lligat el seu nom al de pare, encara que sigui la pàtria, en femení, tant en català o espanyol, o com en tantes altres llengües romàniques provinents del llatí.  No és així en euskera, que, com en anglès, tenen també un gènere neutre. Pàtria prové del pater-patrius llatí: patró, defensor, protector. I, així, patris es referiria a la terra paterna; com de fet la paraula patrimoni, tradicionalment, ha servit per definir els béns del pater familias. Matrius, en canvi, no existia, perquè, en la societat romana, les dones no tenien dret a posseir una “pàtria”.  El terme “nació” prové de naixement, de nasci-natus. Malgrat, doncs, l’etimologia lligada al pare, la pàtria té gènere femení en moltes llengües perquè està lligada a la terra: pàtria, la terra dels pares.

Les nacions han estat assignades històricament a una identitat femenina o masculina. Aquestes identitats de gènere s’expressen en forma d’imatges i d’icones nacionals. Així, L’Argentina, Mother Ireland, Mare Índia, o La France (representada per la “Marianne”) són generalment considerades com a femenines. A Alemanya, al contrari, se li assigna un rol masculí: das Vaterland. El Regne Unit  porta el missatge implícit d’un rei al tron, mentre que la Gran Bretanya es presenta com a dona: la poderosa Britannia. Els termes lèxics vinculats a la nació també porten implícits un gènere; tant Motherland (matrie) com Fatherland (patrie) existeixen en anglès, tot i que en general Fatherland té connotacions negatives nazis i no s’utilitza amb freqüència avui dia en aquesta llengua. En espanyol i en català, la paraula pàtria o nació és femenina: “La Mare Pàtria” o “La Nació”.

Són nombroses les imatges, icones i representacions de la pàtria com una dona. L’estàtua La mare pàtria –també coneguda com “La mare pàtria fa una crida”-, erigida a Mamayev Kurgan (Volgograd) en commemoració d’una batalla de la segona guerra mundial, presenta una dona, braç enlaire empunyant una espasa, coberta per una mena de túnica i amb els pits al descobert.

3.jpg

Molt similar és l’estàtua de Lola Mora a Rosario, que simbolitza la pàtria Argentina, també amb túnica, mostrant els pits:

450px-Estatuas_de_Lola_Mora_2

O la imatge Mother Africa, el ventre nu d’una dona negra embarassada damunt del que es dibuixa la silueta del continent:

mother_africa_by_benheine

Un exemple visualment clar d’aquesta feminització, per la composició de les figures -i per les jerarquies i rols-, és el conjunt escultòric de la Columna de la Independencia, símbol nacional mexicà. Al centre, el pare de pàtria, Don Miguel Hidalgo amb la bandera, envoltat, més avall, per altres prohoms (José María Morelos, Vicente Guerrero, Nicolás Bravo i Xavier Mina), tots ells ben vestits i amb posat solemne. Als peus de Miguel Hidalgo, dues dones despullades. Una, amb un llibre, simbolitza la Història; l’altra, lliurant a l’heroi una corona de llorer, la Pàtria:

independencia-mexico-df

Trobaríem molts altres exemples. Això sí, totes aquestes al·legories presenten la nació amb cos de dona, però un cos maternal –pits grans nodridors- i no sexual –genitals tapats-, perquè la pàtria és la mare venerada i la donzella pura, que ha de ser protegida de perills i violacions. La “mare pàtria” és una figura estàtica, ahistòrica, simbòlica.

I, en aquest sentit, també trobem moltes representacions amb cos de dones tant de la (mare) pàtria/estat nació espanyola com de la (mare) pàtria/nació catalana.

(Continua…)

 

40 anys de les Madres de la Plaza de Mayo. Estratègies de resistència.

Fa 40 anys, el 30 d’abril de 1977, un col·lectiu de 14 dones es van concentrar per primer cop a la Plaza de Mayo de Buenos Aires per tal d’aconseguir una entrevista amb el president del país, el dictador Videla, i saber sobre els seus fills i filles detinguts o desapareguts. Cap resposta. A partir del divendres següent, van aparèixer moltes més mares. I cada vegada més. Van canviar els divendres pels dijous, a primera hora de la tarda. No hi va haver tampoc cap resposta. I cada vegada més, entre 300 i 400 mares, setmana rere setmana, any rere any, se seguien reunint a la Plaza de Mayo, volent recuperar i saber on eren els detinguts i desapareguts i per denunciar els responsables perquè fossin jutjats. Van anar passant els anys i els governs, però les Madres, ja àvies, lluitadores incansables, no van tenir ni han tingut cap resposta. 40 anys de protesta, 40 anys de silencis.

Les Madres de la Plaza de Mayo argentines van fer servir una estratègia de les nocions normatives de gènere com a resistència contra el poder. Aquestes dones van utilitzar la noció tradicional i, així, van desplegar una acció de resistència protegides, precisament, pels atributs designats per les nacions a la figura de les mares.

La repressió a l’Argentina era molt severa i cruel, però les Madres foren valentes tot prenent una posició política i manifestant-se públicament i de forma persistent. I ho feren presentant-se a l’espai públic com a mares, no com a ciutadanes normals, la qual cosa ha estat considerada com una de les estratègies més intel·ligents: la maternitat, tradicionalment identificada amb els valors de submissió, atenció i resistència interminable, pot, com les protestes silencioses de les Madres van demostrar, convertir-se en l’espai d’una exigència de justícia i rendició de comptes que es nega a suportar un règim de terror que lacera el cos matern.

En la mesura que el règim dictatorial era extremament patriarcal –i que, per tant, idealitzava les dones en el seu paper de mares-, aquestes dones creien que podien ser escoltades en el seu paper de mares. Al capdavall, el que estaven fent era el que qualsevol “bona” mare faria: tenir cura dels seus fills i de les seves filles, i preocupar-se’n. La junta militar no comptava amb aquestes dones valentes, que normalment s’haurien quedat a casa i haurien plorat en privat. La societat estava aterrida pel regnat de la por dels dictadors. Els pares estaven espantats i corrien riscos encara pitjors si s’exposaven. Les Madres n’eren conscients també i van pensar que era millor per als homes seguir treballant per mantenir la família. Així va ser com aquestes dones, aquestes mares, van sortir als carrers per lluitar pels drets de les seves famílies.

És molt interessant un article d’Andrea Bellot (“Llenguatge, dones i nació(nalisme) en el context de la guerra de les Malvines”, 2012) en què compara els estereotips enfrontats durant la guerra de les Malvines entre Argentina i Gran Bretanya: les Madres de Mayo argentines enfront la primera ministra del Regne Unit, Margaret Tatcher. Mentre que Tatcher representava un model de dona masculinitzat, les Madres seguien el model tradicional de la feminitat. Margaret Tatcher, ja abans de ser candidata, havia fet classes per agreujar el seu to de veu, massa agut i femení, i, en tota la seva carrera política va prestar atenció a la seva imatge: vestit jaqueta clàssic, sovint de colors blaus associats als homes i al partit conservador, però sempre amb faldilles i pentinat de perruqueria. És a dir, la indumentària del poder, però sempre amb detalls femenins com les faldilles, sabates amb talons alts, habitualment vermelles, i pintallavis. Com diu Bellot, “la seva roba no expressava les qualitats del seu cos però representava el seu grau de poder: els vestits formals evitaven ressaltar el seu cos, li donaven l’aparença de fermesa, i suggerien ordre i control a qualsevol que s’atrevís a desafiar les seves decisions”.

Les Madres de la Plaza de Mayo, pel contrari, també de forma conscient, vestien de manera simple, popular i tradicional, amb faldilles, bruses i el mocador blanc que simbolitzava els bolquers dels seus fills i filles. Actuaven juntes, com a mares, es movien per la plaça emblemàtica de la nació i en silenci. Tot i això, d’aquí l’estratègia esmentada de la utilització de l’estereotip, en silenci i amb determinació, el seu grup va desestabilitzar el discurs de guerra, i la protesta es va fer coneguda a tot el món.

40 anys de lluita incansable, de resistència, i les Madres de la Plaza de Mayo reivindiquen la justícia que no arriba, sense saber encara què va passar i on són els seus fills i filles. 40 anys d’exemple de Memòria i de Dignitat.

El meu 14 d’abril, article de Maria Aurèlia Capmany

Article de Maria Aurèlia Capmany,  publicat a la revista L’Avenç (2, 1977)

 

 

No recordo quin dia de la setmana era. Recordo, això sí, que feia sol i que jo no em vaig adonar de la importància de tot allò que s’esdevenia fins que vaig veure la Rambla, plena de gom a gom, que festejava l’adveniment de la República, amb crits d’entusiasme, cançons, disfresses -noies joves i boniques vestides de República, amb túnica i gorra frígia- i, sobretot, me n’adonava quan veia entrar a casa nostra vells amics del meu pare, amb llàgrimes als ulls o plorant a raig fet. S’abraçaven i els amics del meu pare deien plorant: –Ja la tenim! Ja la tenim!

Era una immensa explosió popular d’alegria. A mi em va semblar, al menys l’experiència així m’ho deia, que tothom estava content. Molts anys més tard vaig descobrir que en aquell punt i hora, més d’un i més de dos no estaven contents.

A casa meva era una bona tribuna per veure, per tenir constància de l’opinió del carrer. Érem a peu pla, a la Rambla de les Flors, a la botiga de cistells, que havien iniciat els meus avis Capmany, ara ja fa més de cent anys.

Una botiga és una tribuna magnífica, d’això no n’hi ha cap dubte, i una rebotiga un lloc de reunió còmode i fins i tot apte pels temps difícils. Algun dia, farem la història de les rebotigues, on la menestralia liberal i federalista va forjar l’esperit de les esquerres del nostre país.

El 14 d’abril de 1931 la nostra rebotiga era plena de gent, no pas fent tertúlia, de gent que entrava i sortia i es capbussava a la riuada humana que omplia la omplia la Rambla pel passeig i les calçades. De tant en tant es feia lloc al pas d’un tramvia amb raïms de gent i de banderes.

Tothom parlava del mateix, de l’aveniment de la República. La República s’havia aconseguit sense vessar ni una gota de sang. Tots repetien aquestes paraules, tots se sentien feliços per aquest fet, era una demostració més que els republicans eren molts i que eren gent pacífica. Sempre ho havien dit els republicans, que les urnes havien de ser el vehicle de l’opinió popular, de l’autèntica opinió popular, un cop vençuda la lepra del caciquisme. Aquell vot popular, aquell sufragi universal, aquelles eleccions municipals que havia fet agafar confiança als partits republicans i havia bandejat els partits monàrquics per reaccionaris i ineptes, aquelles eleccions municipals no tenien res a veure amb les tristes votacions pendulars de partits que havia entretingut el contribuent durant una bona part del segle XIX. Després, entre els enemics de la República, que en van anar sorgint amb insistència, va madurar-se la idea que era absurd que la República es produís a partir d’unes eleccions municipals. Trobaven, i ho raonaven, que unes eleccions municipals, és a dir el fet de dotar de regidors una ciutat, una vila, un poble, no havia d’expressar l’elecció de tot un país respecte el règim que l’havia de governar. Els amics del meu pare, ja en aquell resplendent matí d’abril opinaven tot el contrari. Opinaven, i s’ho anaven dient l’un a l’altre exultants d’eufòria, que era significatiu que una elecció tan clara, tan viva, tan popular, tan a l’abast del coneixement dels votants, com és decidir qui ha de regir el municipi, nucli inicial i font de tota nació, hagués donat aquella majoria republicana. El poble havia dit d’una manera clara i simple: els republicans són de fiar, els vells monàrquics no ho són i ja n’estem tips.

Durant aquells dies d’eufòria, tres, quatre, potser cinc dies d’eufòria el crit més insistent va ser Visca Macià, mori Cambó! ¿Qui es devia haver inventat aquest crit que sintetitzava un estat d’opinió? Perquè era evident que sintetitzava un estat d’opinió que anava més enllà de la personalitat dels dos líders. D’en Macià que la gent del carrer encara no havia tingut temps de veure actuar, d’en Cambó que ja feia molt temps que no tenia una actuació pública i sorollosa. Significaven però una situació oposada: en Macià era la victòria i el futur; en Cambó era el passat i la derrota.

Jo vaig haver de preguntar qui eren en Macià i en Cambó, les paraules de dues síl·labes –cal dir que el poble no havia passat per les classes de fonètica de l’escola Adrià Gual i pronunciava Macià amb dues síl·labes– aquelles paraules dic que ens mataven el cuc de l’orella. Em van explicar entre tots qui era en Macià, el coronel Macià, que proclamaria la República Catalana com qui res, amb la tranquil·la anuència del poble de Catalunya. També em van explicar qui era en Cambó, és a dir, tal com era feia molt temps, quan havia aglutinat al seu entorn totes les esperances catalanes, les dels meus pares i del meu avi, i dels amics dels meus pares; però d’això feia molt temps; era abans de la Dictadura de Primo de Rivera, era abans de néixer jo que havia nascut just l’any 1918, precisament aquell any en què Don Francesc Cambó havia dit la famosa frase: República? Monarquia? Catalunya!, però desprès de l’any 1918, segons m’explicaven els meus pares, Don Francesc Cambó s’havia anat sentint cada cop més inclinat devers l’opció monàrquica i la frase cèlebre se n’havia anat de gairell. Per tot això i moltes coses més, que en aquell moment no tenien temps d’explicar-me, no tenia res d’estrany que el crit simbòlic s’hagués fet l’amo dels carrers de Barcelona el dia del 14 d’abril.

També vaig haver de preguntar què significava la paraula República. Una vaga idea ja la tenia, tanmateix tenia onze anys i una certa quantitat de lectura, i havia assimilat a través dels comentaris quotidians a casa i a l’escola certes idees sobre la llibertat, però en aquell moment es feia evident, per mi, la profunda diferència que hi ha entre una idea apresa i una realitat viva al carrer.

Vivíssim restava un fet que res no podria canviar, jo ingressava a la consciència política amb l’adveniment de la República. Allí al davant, és a dir, davant de casa nostra, al juliol del 1936 els fidels de la República i les tropes militars sublevades van presentar batalla, com els antics combats a camp obert, a tota ultrança. No cal dir a favor de quins combatents posàvem nosaltres, el nostre esperit.

 

 

La memòria de les dones

Record de les dones reprimides als inicis del franquisme a Tarragona, 2017
Record de les dones reprimides als inicis del franquisme a Tarragona, 2017

Tenim encara molts deutes pendents amb la memòria històrica, en la recuperació de la nostra memòria històrica dels anys de la dictadura franquista i en la reparació de les víctimes. Un d’aquests deutes, tot i els treballs i estudis existents, és la recuperació de la memòria de les dones. Tradicionalment, s’ha donat poca o nul·la rellevància als treballs i tasques realitzades per les dones, atenent que aquestes eren de segon ordre o poc considerades en un món patriarcal i amb preeminència de valors  masculins; però sense les accions civilitzadores de les dones, des de la reproducció a la transmissió de la parla i dels costums no tindríem les societats que tenim. El fet d’ajudar a recuperar la història femenina és igualment un acte d’apoderament de les dones i de millora  de la situació actual d’homes i dones.

La memòria és la generadora dels relats de vida, que reconstrueixen el passat i allò que s’ha viscut, amb records i oblits. És subjectiva, però juga alhora tant amb el passat personal com col·lectiu. La memòria reconstrueix i (re)interpreta –amb el pes de les idees, aprenentatges, experiències i des de la identitat d’un present- els fets, les relacions, les experiències individuals dins d’una col·lectivitat. No ho fa del tot, no n’abasta la totalitat, sinó fragments, episodis. Una teranyina que es forneix de records, de cares, gestos, paraules, espais, objectes, situacions i temps de la vida individual i la vida social, de vida viscuda i vida imaginada.

Si parlem, però, de memòria col·lectiva, hem de concloure que no existeix una sola memòria col·lectiva, sinó moltes veus, plurals i diverses, segons els grups socials o nacionals, segons l’espai i el temps. Ni tampoc els records i la reconstrucció del passat sorgeix igual ni amb la mateixa intensitat entre una persona o una altra, en cadascuna de les individualitats que formen el  grup o col·lectiu protagonista de moviments o èpoques històriques. Entre aquesta pluralitat hi ha la memòria femenina, un punt de vista sobre i dins la memòria col·lectiva.  Una memòria, a més, pels rols i papers socials marcats per a les dones, vinculada als altres, en relació, i lligada als espais quotidians, al dia a dia. Tot i això, cal insistir, la memòria femenina ha estat invisibilitzada i els seus sabers i coneixements, silenciats.

Les dones han estat “parlades”: escrites, dibuixades, pintades, esculpides, definides pels homes que, alhora, marcaven com havien de ser les dones. Ja des dels inicis, diguem-ne, fundacionals del nostre ordre simbòlic occidental, la paraula ha estat vedada a les dones en les imatges i representacions culturals de la mitologia, religió i ordre social. Tanmateix, les dones han estat transmissores, generació rere generació, de memòria mitjançant l’oralitat: costums, religió, cuina, rituals, frases fetes, llenguatge, contes, rondalles, llegendes… També, en l’àmbit privat, les dones han escrit literatura autobiogràfica, cartes i dietaris, fora, això sí, de l’àmbit públic. Aquestes aportacions, però, no han estat tingudes en compte en les històries de la literatura, ni posades a la mateixa alçada dels textos autobiogràfics dels homes. Com tampoc no ha estat valorada tradicionalment la literatura oral, transmesa en bona part per dones, sinó que, en manuals de no fa gaires dècades, encara podem trobar la diferenciació entre “literatura culta” i “literatura popular”.

Les persones narrem, expliquem històries i anècdotes, fets i situacions, sobretot les dones. Les dones han viscut, han estat les protagonistes de les seves històries i, també, de la Història, però la seva veu no ha estat considerada com a vàlida, no ha estat autoritzada fins a fa molt poc temps, i no sense problemes, no han existit en la Història. Fruit d’un ordre patriarcal, aquest discurs ha comportat que la veu de les dones, així com les seves identitats, hagin estat condicionades per un patró androcèntric. Les històries de vida, escrites i orals, són instruments i procediments per combatre la invisibilitat de les dones en les històries oficials i els cànons, i contribueixen a canviar les formes d’interpretar i comprendre la vida de les dones -i dels homes- a través de les seves experiències vitals i, també, històriques.

La memòria és un acte de voluntat. També ho és l’oblit.

Art, música i llibres en record de Salvador Puig Antich

L'esperança del condemnat a mort, tríptic de Joan Miró
L’esperança del condemnat a mort, tríptic de Joan Miró

El 2 de març de 1974 fou executat Salvador Puig Antich. Condemnat a mort a partir d’un consell sumaríssim i assassinat per la dictadura franquista. Esperem, aviat, aprovar al Parlament la llei d’anul·lació dels consells sumaríssims del franquisme.

L’art, la música i les lletres ens recorden Salvador Puig Antich.

Joan Miró va pintar la sèrie L’esperança del condemnat a mort  (1974) mentre se succeïen diferents mobilitzacions internacionals per aconseguir el seu indult. També el 1974, Lluís Llach componia la cançó  “I si canto trist” (1974)  i  el cantant francès Michel Arbatz , “Salvador Puig Antich”. L’any següent, el 1975, Carles Andreu cantava “A Salvador Puig Antich”. El 1976, Joan Isaac componia la popular cançó “A Margalida”, dedicada a una de les companyes de Puig Antich, la mallorquina Margalida Bover i Vadell.

El 1977, Telesforo Tejeulo publicava l’assaig El Movimiento Ibérico de Liberación, Salvador Puig Antich y los Grupos de Acción Revolucionaria (París: Ruedo Ibérico). I, aquell mateix any, els Joglars estrenaven La Torna, sobre Heinz Chez, executat a Tarragona al mateix temps que Puig Antich. Obra i grup, recordem, que foren sotmesos a un consell de guerra!

El col·lectiu Carlota Tolosa, format per per Ramon Barnils, Elisabet Bonshoms, Montse Majench, Xavier Montanyà, Margarida Palomar, Carles Ruiz, Elisabet Sabartés, Rosa Serra, Carles Serrat i Dolors Tubau, publicava, el 1985,  el llibre La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL (Barcelona: Empúries). I, el 1995, Ricard de Vargas Golarons era l’editor i seleccionador d’una Antologia Poètica a la memòria de Salvador Puig Antich (Ateneu Enciclopèdic Popular).

I, basada en la novel.la de Francesc Escribano del 2001, Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich (Barcelona: Edicions 62), Manuel Huerga va dirigir i estrenar el 2006 la pel·lícula Salvador. Just l’any anterior, el 2005, Loquillo havia estrenat també la cançó  “El año que mataron a Salvador”.

Darrerament, el 2014, Jordi Panyella ha publicat Salvador Puig Antich, cas obert (Barcelona: Angle Editorial).

Gener de 1939, la marxa a l’exili de la intel·lectualitat catalana

 

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

 

Aquests són els primers versos del poema  “Corrandes d’exili” de Joan Oliver, que el gener de 1939 creuava la frontera amb França en una evacuació d’intel·lectuals organitzada pel Govern català.

Entre el gener i febrer de 1939, un gran nombre d’intel·lectuals catalans, professionals de les lletres i les arts que durant la República i la guerra havien manifestat el seu compromís demòcrata, antifeixista i catalanista, també van emprendre, com tanta altra gent, el camí de l’exili. Alguns d’aquests intel·lectuals van creuar la frontera a través d’iniciatives i ajuts institucionals que els acolliren en refugis. Altres, que ho van fer a títol individual o formant part de l’exèrcit republicà, foren internats en camps de concentració a les platges i esplanades del sud de l’Estat francès. A Amèrica, només tres països van oferir-se a acollir els exiliats, Mèxic, Xile i la República Dominicana. Les primeres expedicions partiren cap a Mèxic l’abril de 1939 i es van intensificar a mesura que s’apropava l’esclat de la segona guerra mundial.

El Conseller de Cultura de la Generalitat, Carles Pi i Sunyer, fou l’encarregat d’organitzar, entre el 16 i el 20 de gener de 1939, un pla d’evacuació del patrimoni cultural i de la intel·lectualitat catalana mitjançant diversos vehicles i els bibliobusos de la Generalitat que els van anar traslladant fins a Girona i, quan fou possible, fins a la frontera. No hi havia gaire temps –les tropes ocuparien Barcelona el dia 26 de gener- ni tampoc mitjans, i les mesures de fugida es van concentrar al voltant de la Institució de les Lletres Catalanes.

Uns dels primers en abandonar el país seguint les directrius de la conselleria, foren Josep Pous i Pagès i Carles Riba, president i vicepresident respectivament de la Institució de les Lletres Catalanes. El diumenge 22 de gener, el conseller Carles Pi i Sunyer els telefonava avisant-los que, aquella mateixa tarda, un cotxe els recolliria per a la marxa definitiva. Les dues famílies van viatjar fins a Girona, on van haver de restar-hi quatre dies perquè els vehicles eren presos per assalt. Josep Pous i Pagès finalment va aconseguir d’encabir-los a tots en una ambulància militar, que va fer un llarg trajecte, sota l’amenaça de l’aviació, amb les carreteres embussades i amb moltes parades per recollir més gent, com Antonio Machado, ja molt malalt, i la seva mare. Van poder arribar fins a Portbou i, d’allí i a peu, fins a la frontera, plena de milers de refugiats. La comitiva de Pous i Pagès i Riba, pel fet de ser intel·lectuals i tenir els passaports en regla, va rebre el vistiplau de les autoritats franceses per creuar la frontera. Després de passar tota la nit a l’estació, el grup va dirigir-se a Perpinyà i, al cap de poc, a Avinyó, a la casa d’uns amics de l’escriptor occità Pèire Rouquette on s’hi van hostatjar durant unes setmanes.

L’endemà de la partida de Pous i Pagès i Riba, el dilluns 23 de gener de 1939, el conseller de Cultura es va reunir a la Institució de les Lletres Catalanes amb Josep M. Capdevila, Pompeu Fabra, Cèsar August Jordana, Joan Oliver, Antoni Rovira i Virgili i Francesc Trabal per acordar la partença immediata a primera hora de la tarda amb el Bibliobús del Servei de Biblioteques de la Generalitat al Front d’un seguit d’escriptors com, entre d’altres, a més de la junta present, Cèsar August Jordana, Lluís Montanyà, Joan Prat, Joan Oliver, Mercè Rodoreda i Francesc Trabal, alguns acompanyats per les seves famílies. El darrer grup d’escriptors, format, entre d’altres, per Anna i Jordi Murià, Avel·lí Artís, Josep M. Francès, Sebastià Gasch, Domènec Guansé, Alfons Maseras, Josep Roure i Torrent i Pau Vila, a més de molts familiars, foren recollits l’endemà per un camió de càrrega davant el Palau Robert de la conselleria, al capdamunt del passeig de Gràcia.

Les expedicions dels intel·lectuals catalans van haver de restar un parell de dies a Girona i Bescanó, fins poder arribar a Mas Perxès, a l’Agullana, on s’hi van quedar durant una setmana. Allí, el 27 de gener de 1939, es va celebrar a Catalunya la darrera reunió la Institució de les Lletres Catalanes. Presidida per Pompeu Fabra, es va acordar protegir tots els escriptors que havien optat per seguir-la i es va fer un llistat de distribució per grups: Patrimoni Artístic, Institució de les Lletres Catalanes, Conselleria de Cultura, Secretariat de la Institució de les Lletres Catalanes i Escriptors i Col·laboradors de la Institució. Al mas Perxès, la planta baixa del qual estava ocupada per gran quantitat de retaules, escultures i llenços del Museu Nacional de Catalunya custodiats per l’escultor Mallol i el pintor Anglada Camarasa, els refugiats van rebre la visita del president Lluís Companys, que hi va sojornar un parell de dies.

Gràcies a les gestions del conseller de Cultura a Figueres, el bibliobús del servei de Biblioteques al Front, amb el jovent, i un autocar de l’Assistència social de la Generalitat, amb la gent gran, tots dos plens de gom a gom segons conten els testimonis, el dia 31 de gener de 1939, van poder travessar la frontera pel Portús amb el gruix de la intel·lectualitat catalana, que, com narrava el mateix conseller en les seves Memòries, marxava camí de l’exili per fidelitat als seus ideals i a la seva pàtria.

El trajecte dins l’estat francès tampoc no fou fàcil. Van haver de fet nit al Voló, sense poder moure’s dels vehicles i sense menjar i, l’endemà, no foren ben rebuts a Perpinyà, sinó que fins i tot foren retinguts. Antoni Rovira i Virgili explicava que, durant aquells dies, Pompeu Fabra feia una mica de pare de tothom i que Pau Vila s’ocupava dels tràmits burocràtics. A la fi, van poder seguir camí i una gran majoria d’integrants del grup va arribar fins a Tolosa.

 

argeles14mnr

 

Altres intel·lectuals catalans, però, van ser internats en els camps de refugiats amb la gran onada de població civil que havia creuat la frontera i, també alguns altres, soldalts de l’exèrcit republicà, en camps de concentració. Les condicions eren dures i infrahumanes. Agustí Bartra, que passà 6 mesos internat a Argelers i Agde, definia els camps de concentració com la ciutat de la derrota. Ho va fer en la seva novel·la d’exili, Crist de 200.000 braços (publicada el 1958 en castellà i el 1968 en català), el títol de la qual vol ser la imatge dels 100.000 refugiats i, alhora, “crucificats” a la sorra de les platges d’Argelers. També Xavier Benguerel, abans de ser acollit a Roissy-en-Brie i, posteriorment, marxar cap a Xile, va passar pels camps de refugiats va novel·lar la misèria i esgotament d’un seguit d’apàtrides a Adge, Sant Cebrià o Argelers.

Altres intel·lectuals aconseguiren lliurar-se de l’internament. A Enric Cluselles, el va salvar una carta de Francesc Trabal que l’acreditava com a homme de lettres. Lluís Capdevila, gràcies al president de la cambra de diputats francesa, Édouard Hérriot, aconseguí un permís d’estada. Els que van podien fugir aviat dels camps, com Artur Bladé Desumvila, que havia arribat a peu a Prats de Molló des del Coll d’Ares, arribaven fins a Perpinyà, on la Generalitat hi tenia instal·lat aquells primers dies d’èxode massiu un “centre català” d’ajut comandat per Josep Tarradellas, Antoni M. Sbert, Martí Feced, i Pere Bosch i Gimpera, ja que els refugiats tenien prohibit instal·lar-se a París. Altres intel·lectuals no tingueren tanta sort, com Joaquim Amat-Piniella que, internat al camp d’Argelers, durant la segona guerra mundial va passar a treballar a la Línia Maginot. Capturat per les tropes nazis, va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen (Àustria), on va viure totes les tortures inimaginables en un esclavatge de quatre anys i mig, experiència que va novel·lar a la novel·la K.L.Reich.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida...

 

Hivern del 2017, no hem ni podem oblidar els nostres refugiats, per això, entre tants d’altres motius, Volem acollir.

 

 

 

La senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda

El Teatre Nacional de Catalunya posa en escena l’obra de Mercè Rodoreda La senyora Florentina i el seu amor Homer, amb la direcció de Sergi Belbel.

Aquesta obra va ser publicada (El torrent de les flor, Tres i Quatre) i estrenada (Teatre Romea) pòstumament, el 1993. Dirigida en aquell primer muntatge per Mario Gas, els tres papers protagonistes foren interpretats per Rosa Novell (Florentina), Pep Cruz (Homer) i Rosa Renom (Zerafina).

Justament fou la desapareguda Rosa Novell qui va descobrir el mecanoscrit de Rodoreda a París, a casa de Montserrat Casals Couturier que llavors en preparava l’edició i immediatament va assumir la responsabilitat de fer mans i mànigues per dur-la a escena. Rosa Novell definia l’obra com una història d’amors i desamors i matisava: És la història que ens han explicat milers de vegades, però la gràcia és que aquesta vegada ens ho explica una dona, una cosa que la fa molt estranya als homes, enigmàtica, inquietant.

Copio uns fragments del llibre L’obra dramàtica de Mercè Rodoreda, estudi de Francesc Massip i jo mateixa (Proa, 2002), reproduïts també a la pàgina web del Teatre Nacional de Catalunya.

La senyora Florentina i el seu amor Homer és una comèdia que es resol amb la solidaritat còmplice del gineceu. Tanmateix, fidel a l’estil rodoredià, sota la capa amable bastida amb lirisme i humor, hi trobem el regust agredolç i la visió pessimista de les relacions humanes, concretament les relacions amoroses entre homes i dones, personificades, en aquest cas, en la relació amorosa de Florentina Mata i Homer Cisquelles. És una visió de maduresa: la maduresa de l’autora i la maduresa de la majoria dels personatges de l’obra. Una maduresa, a més, reblada metafòricament pel temps i l’estació en què se situa l’obra: un vespre de tardor i el posterior hivern. I la moralitat que se’n desprèn és també la de la tardor de l’existència, tot i la nota de futur encarnada per la minyona Zerafina amb el seu embaràs i la tria de la llibertat entre “dones soles”.

Apuntàvem l’adjectiu agredolç, ja que, a pesar del final en certa manera feliç perquè el personatge “positiu” Florentina s’allibera d’un Homer totalment antipàtic per al públic, tota la comèdia ressalta la solitud, la infelicitat i els desamors d’un seguit de personatges estereotipats que representen, bé que en un nivell d’anècdota, una concepció de l’existència humana. Tot és comèdia és la frase que conclou l’obra, però que va més enllà de la “comèdia” de la vida i afecta els fingiments en les relacions humanes, concretament les de la parella. És una comèdia amb una mena d’humor que, com diria el poeta, és la cortesia de la desesperació. […]

La senyora Florentina i el seu amor Homer s’estructura com moltes de les comèdies sentimentals que van triomfar en el teatre comercial català dels anys vint i trenta del nostre segle: una comèdia coral en tres actes, que segueixen el típic esquema de plantejament, nus i desenllaç, sense a penes acció i amb una força dramàtica basada en els diàlegs i caràcters dels personatges. Però no podem dir que és una típica comèdia burgesa en el sentit que no aposta per inculcar o defensar uns valors conservadors sobre la família i el matrimoni.

En el primer acte, es mostra la relació sentimental, una vegada per setmana, de la soltera Florentina amb un Homer casat i emmainadat, que acaba amb l’arribada de la criada. En el segon, quatre mesos després, mentre mestressa i fàmula s’expliquen els respectius passats, arriba la notícia de la mort de “l’Homera”, celebrada com a possibilitat d’un nou futur per a Florentina. L’acte es tanca amb una altra sorprenent intervenció de Zerafina amb un coup de théâtre: està una mica embarazada. El desenllaç, vuit dies més tard, esvaeix les expectatives de casori amb el vidu Homer i culmina en la tria d’una vida entre dones soles.

El ritme de l’obra ve marcat, amb simetria entre els tres actes, per les entrades i sortides dels diferents personatges, que van pautant les tensions. A més, la presència dels comparses, els personatges el paper dels quals no ve marcat per la seva caracterització, sinó en la incidència circumstancial, van espurnejant l’acció dramàtica: Francisquet provoca una reacció cabdal, talment com Miqueló, mentre que l’alumnat i la mare de l’estudiant de Florentina trenquen tensions i acoloreixen els trets costumistes i realistes, com les pujades o baixades del cistell per la finestra o, fins i tot, la festa i les cançons. Aquests personatges o interaccions permeten la dosificació d’una mínima acció dramàtica i, alhora, completen la comèdia, un aspecte inherent de la qual serà el pas del temps. […]

La senyora Florentina és la dona que espera. Florentina, com tantes protagonistes de la narrativa de Rodoreda, és una dona de la seva època que accepta els codis culturals i els rols assignats sense qüestionar-los. En una societat classista i amb uns valors burgesos imperants de la doble moral, Florentina és una dona que té una casa i es guanya la vida fent classes de piano -una educació musical i una professió ben adients-, però que, i aquí rau el problema, és una amistançada. Florentina, passiva, ha acceptat, tota la seva vida, el paper assignat de creure en l’amor i en el matrimoni com a deures fonamentals de la seva existència. Malgrat les seves relacions “irregulars” amb un home casat, ha fet sempre el paper de l’esposa fidel i amatent. I ha cregut, cegament -tal com ha de ser l’amor que ha de suscitar el llegendari príncep blau-, que algun dia, a pesar de les circumstàncies, el vincle serà legal i beneït.

Els amors irregulars són constants en la producció literària de Mercè Rodoreda i, també, foren una de les seves preocupacions personals, tal com es desprèn de nombroses cartes escrites per l’autora. Tanmateix, a l’obra dramàtica, aquesta qüestió no està tractada en absolut amb (melo)dramatisme o amb exageració de les passions -sobretot de la gelosia, tal com succeeix a L’Hostal de les tres Camèlies-, sinó amb la pau desencisada fruit de la maduresa vital. Florentina i les seves veïnes són dones que ja “estan de tornada”, han trobat el repòs en la vellesa.

Els comportaments dels personatges de l’obra foren ben tradicionals en la societat burgesa de finals del segle XIX i inicis del XX. De fet, l’obra se situa a la tardor del 1915 i l’hivern del 1916, anys que donen consistència versemblant a l’aparició i detenció de l’espia anarquista que volia cometre un atemptat (Acte III). I anys, també, en què els rols femenins estaven molt marcats i en què el matrimoni com a finalitat de la dona per aconseguir una plenitud, ni que fos social o de conveniència, era essencial. El centre i objectiu de les vides femenines era l’espera del príncep blau que les convertís en esposes i mares. […]

En aquest gineceu el nucli ve marcat per Florentina i Zerafina, amb aquest doble protagonisme esmentat, un protagonisme establert a base d’una aparent contradicció: Florentina, la dona madura, que no fa riure, és en realitat el personatge risible (tota la vida s’ha deixat entabanar per Homer); Zerafina, la dona jove i papissota, ens fa riure, però, en realitat, és el personatge seriós, perquè toca de peus a terra i és a temps de no ensopegar per segona vegada amb la mateixa pedra. Zerafina és la que estableix les condicions i la que verbalitza les dues frases d’aquí som senyores soles i no volem homes, la que ho comunica a les seves companyes que immediatament ho compleixen. És el personatge de Rodoreda que supera l’etapa iniciàtica que l’autora proposa a les seves (anti)heroïnes -Aloma, Natàlia, Teresa Goday…: totes són enganyades primer per conèixer la realitat de la vida, després, en el seu pas de nenes a dones.

Zerafina, quan Júlia li comenta que Miqueló ha marxat trist, declara que tot éz comèdia. Comèdia dels comportaments i declaracions, comèdia de l’amor entre homes i dones, i que l’única solidesa real és allí: Fora d’aquezta caza, tot éz comèdia. El joc de nines russes es destapa i la comèdia que llegíem o vèiem amaga una altra comèdia, però, alhora, amb la paradoxa de deixar-nos amb l’afirmació que la comèdia no és la que estem llegint o veient, sinó la que estem vivint -entengui’s aquesta expressió salvant les distàncies de la recepció i el context de l’obra.