Ens volem vives

Abril 2017, una nova víctima de violència masclista a Barcelona. El feminicidi no cessa…

El dijous 15 de setembre una dona era assassinada a Esplugues, una nova víctima de la violència masclista. Aquell mateix dia, Maria Rovira, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona, denunciava que havia patit una agressió sexual. La premsa es feia ressò de les seves declaracions i alguns dels comentaris a la notícia en mitjans digitals no tan sols feien vergonya i fàstic, sinó que constataven que, malauradament, el masclisme i la violència sexual són ben presents en la nostra societat i, fins i tot, i això encara és més greu, justificats. I això que, segons informe dels Mossos d’Esquadra, a Catalunya, el 2015,  hi va haver una agressió sexual cada 13 hores, i un abús sexual cada 11.

Tots els estudis que s’han fet des de diverses òptiques i disciplines sobre la violència masclista són unànimes en apuntar que una de les seves causes fonamentals és l’educació social i cultural, els patrons simbòlics que estructuren el model social. És a dir, tot allò que conforma l’imaginari cultural: conceptes, imatges, pensaments, símbols, normes de comportament i rols que ens inculquen en la nostra educació i formació familiar, social i escolar i que anem adquirint també per molts altres canals, per lectures i converses o pels mitjans de comunicació. Per tots els canals, en definitiva, que ens transmeten uns valors d’un ordre social i cultural determinat. Aquests valors defineixen també com han de ser els homes i com han de ser les dones, les identitats, els papers socials i culturals que han d’assumir, les relacions entre uns/es i altres. I, també, les jerarquies establertes dins d’aquest ordre.

La violència masclista ha estat sempre present en el nostre imaginari cultural i considerada, fins fa no gaires anys, com una cosa natural. El nostre ordre social, com en moltes altres cultures, tradicionalment ha naturalitzat la violència masclista. Els assetjaments o els maltractes mai no havien estat preocupacions polítiques o socials, sinó que, més o menys, s’acceptaven com a coses que passen i d’incumbència privada. Era natural pegar a les dones, fruit d’unes pràctiques culturals hegemòniques que així ho marcaven. Les dones eren considerades com una espècie inferior i subordinada, que calia controlar i dominar.

El discurs canònic, en la nostra cultura amb base clàssica i judeocristiana, ha anat repetint i estenent aquests valors que sustenten l’ordre social. Des d’Aristòtil, s’ha mantingut un discurs misogin sobre la inferioritat biològica, moral i intel·lectual de les dones. El discurs cultural ha anat repetint que les dones necessiten “un amo” (Aristòtil), que són el “principi dolent que va crear la foscor” (Pitàgores), que els homes covards es reencarnen en dones (Plató), passant per les teories darwinianes en què les dones són sempre intel·lectualment inferiors fins als filòsofs més contemporanis com Nietzsche, que afirmava que els homes són educats per a la guerra i les dones per a “recreació del guerrer”. I, en aquest discurs, tampoc no hi és absent la violència. Marc Cató sentenciava que, si un home sorprèn la seva muller cometent adulteri, la pot matar “impunement”, no així si és al contrari, perquè ella no es pot ni atrevir a posar un dit damunt del seu home, ni la llei li ho permet. El llibre bíblic del Gènesi (3, 16) deixa molt clar que el destí de les dones és que “cap al teu marit anirà la teva apetència i ell et dominarà”. I en la Il·lustració, base cultural de la nostra contemporaneïtat, un dels pensadors més importants que defineix el nou ordre burgès, Jean Jacques Rousseau, afirmava que la dona –en la tradició sempre en singular com a espècie unificadora- “ha d’aprendre a sotmetre’s sense queixar-se al tractament injust i les ofenses del seu marit” (Emili o l’educació, 1762).

Durant molts segles, s’ha perpetuat aquest discurs que ha naturalitzat la subordinació de les dones i actuar amb violència contra elles. I ho ha fet des de tot tipus de representacions culturals i artístiques que han simbolitzat aquest ordre i el paper que hi tenen les dones respecte als homes. I aquest discurs encara és vigent.  Si, per exemple, fem un cop d’ull sobretot a la tradició poètica, veiem que aquest sistema de representació de la realitat ha optat tradicionalment per convertir les dones en objectes del desig. Les dones són l’objecte desitjat i estimat. I un objecte és una cosa, allò que es pot posseir, exhibir, guardar, canviar, utilitzar i, també, rebregar, llençar o destruir. Objectes també en el sentit com són tractades i definides les dones en el llenguatge poètic, que les redueix al seu cos. I no tan sols al seu cos, sinó a parts del seu cos. El desig cap a l’estimada s’ha verbalitzat mitjançant les parts del cos femení: ulls, dents, boca, pell, sines, cabellera… La història de la poesia és plena d’exemples en què hi sobresurten aquests fragments corporals, no pas els sentiments ni l’esperit de les dones. Ho deia a mitjans setembre Lluís Llach en una conferència que va fer al Teatre Romea de Barcelona: “les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme.”

Les dones han interioritzat  aquests poemes o aquestes cançons “romàntiques”, com ho han fet amb les veus de personatges femenins creats per homes. “Madame Bovary c’est moi”, deia Gustave Flaubert, però les seves lectores de moltes generacions ben bé que es van creure la veu d’Emma Bovary. Les dones han interioritzat aquest discurs líric d’esdevenir objectes del desig i, a més, això ha contribuït a engreixar i magnificar el mite romàntic de l’home obsessionat per una dona. Així, per exemple, la cançó Every breath you take de The Police, la sentim –en les diverses accepcions del terme- com una cançó d’amor, tot i que, de forma subtilment amenaçadora, vagi repetint que a “cada pas que tu fas”,  a “cada paraula que tu dius”, t’estaré observant, i “t’estic vigilant” perquè “em pertanys”. La veu es queixa d’una possessió fallida i, per tant, amb el dret de vigilar cada respiració, moviment, gest, pas i somriures cada dia i cada nit de la vida de l’altra. Però això, com en tants d’altres textos, siguin poemes, cançons, novel·les, pel·lícules o quadres pictòrics, se’ns transmet romantitzat, tot i que no deixa de ser una fórmula subliminal d’assetjament. Ara bé, si canviem la veu masculina de Sting per una de femenina que es referís al seu desig per un home amb aquests mateixos termes, és força segur que l’opinió majoritària es decantaria per resumir que és tracta d’una dona obsessionada, gelosa, paranoica i amb un amor malaltís com els dels boleros que no gasten tant de matís subliminal. De fet, una veu femenina cantava aquesta cançó el 2007 en una campanya publicitària d’una entitat financera que anunciava que “vetllava per nosaltres”!

Contes, textos, pel·lícules, publicitat o mitjans van plens de dones objectes del desig. Objectes, icones, nines. Seguim perpetuant i naturalitzant estereotips sexistes i, pitjor, qüestionem o critiquem les denúncies sobre comportaments delictius. Cal aplicar les lleis, però no farem net si no canviem valors, imaginaris i relacions de poder. Un article  de Marta Rojals, “On vas, tan sola?” , fa referència a la presència constant de la por de les dones a la violència sexual, a la por a la violència sexual exercida pels homes com a possibilitat concreta i real. La por a fer segons què, a anar a segons a on. Una por incrustada generació rere generació. Com aquella “pua de rampí” que serveix a la protagonista d’un conte de Caterina Albert-Víctor Català per defensar-se d’una agressió sexual, un fet inexorable que passa de mares a filles:

“Quan ens lliguen a la vida, ens lliguen al nostre fat, que és com dir, a un ordre de fatalitats determinades.

La Pubilla té filles; són fresques i boniques com poncelles, i van a aprendre de lletra i cosir a Suriola. Cada vegada que marxen, la mare sent un baticor ofegador i no respira fins que se les torna a veure al costat… Però és la Pubilla de la Rambla, duu tres-cents anys de nissaga arrelada a aquella gleva, i el Mas és la nineta dels ulls de tots, i el pervindre dels d’ara i dels vinents. Fins el bosc sembla sagrat i  per res del món en tallarien ni una  alzina.

 Probablement un dia o altre passaran les filles per l’esglai que passà la mare, que passà l’àvia, que passà la besàvia, tal volta… Mes, qui podria evitar-ho? El Fat és inexorable.” (“La pua de rampí”, Contrallums, 1930)

Segle XXI, 2017, i encara…

Okupació de l’espai, del manspreading a les dones públiques

The New Yorker

 

Molts homes tendeixen a seure amb les cames ben obertes, espaterrats. I com que això també ho fan habitualment als transports públics, ocupant amb amplitud el seu seient i envaint els dels costats, aquest costum té també el seu terme, Manspreading, provinent de l’anglès (Oxford English Dictionary, 2015) i que vindria a dir: home que s’expandeix.  A les xarxes socials, sovint hi trobem fotos, posts, tuits o vídeos que se’n fan ressò. Evidentment, la majoria són de dones. Fins i tot, internacionalment, s’han creat webs i blogs específics. El mes de juny passat se’n va parlar bastant als mitjans catalans ran d’una protesta dels regidors i regidores de la CUP a l’ajuntament de Barcelona per una nova campanya sobre els transports metropolitans que s’anunciava amb una imatge d’un home eixarrancat .

És una qüestió de llenguatge verbal, però també de l’educació dels cossos i el seu paper en els espais públics. La formació i les normes socials són fonamentals en l’educació dels cossos, del que poden o no poden fer. Però també hi ha altres arguments que completen aquestes explicacions. La “virilitat” –que ve del llatí vir (home), com virtus (conjunt de comportaments), i un dels seus atributs és la potència sexual- i el poder van relacionats també amb la possessió de l’espai, sobretot dels espais públics i socials. Ara bé, això no deixa de ser paradoxal en el sentit que, si bé les dones són definides pel cos i els homes per l’intel·lecte, l’espai, però, és ocupat pels cossos dels homes. L’espai, com a àmbit públic i de poder, s’associa als homes i és una altra forma de generar subordinació.

I, també, hi ha relació entre genitals i ocupació dels espais. Així, Mino Vianello i Elena Caramazza (Género, espacio y poder, 2002) sostenen que, mentre que el penis és visible i té el seu espai, la vagina està amagada i, per tant, només pot ser imaginada, i, d’aquesta manera, l’espai sol adoptar la forma d’una realitat exterior per als homes i una realitat interior per a les dones. Així, no seria la manca de penis, per tant, sinó el dependre d’ell el que causaria inseguretat a les dones: el penis potent (poderós) ha fet que homes i dones considerin els homes com a font d’autoestima. Seguint aquesta analogia simbòlica –i lligada a la imatge d’impotència sexual masculina i, alhora a la importància que es dóna a la mida del penis-, tornem al concepte de poder. En conseqüència, doncs, des d’aquesta masculinitat i virilitat tradicionals, l’espai es relaciona amb el seu cos i és un amb ell. Per a l’home, l’espai és un mapa abstracte, subjecte a la manipulació (guerra, caça, arquitectura, ciutats…). L’ocupació de l’espai “estratègic” és masculina, la “corporal” és femenina. És allò de volar en classe turista –i ja no diguem low cost– al costat d’un home ben espaterrat, que s’autoritza i és autoritzat socialment a ocupar la major proporció d’espai possible. Els homes, el manspreading, són la presència en l’espai. Les dones som la insignificança.

Ara bé, l’ocupació de l’espai corporal de les dones tampoc no ha estat ni està exempta de problemes. Quan les dones van començar a ocupar espais tradicionalment reservats als homes, van ser vistes com unes estranyes o excèntriques.  Com les primeres escriptores professionals que, tot i fer servir en molts casos pseudònims masculins, foren titllades de boges o “homenots”, destacant, en el cas de la seva vàlua, que posseïen, en tot cas, una intel·ligència masculina o que la seva literatura era “viril”. El cas de l’escriptora Caterina Albert és ben significatiu, no només en el moment dels seus inicis creatius a finals del segle XIX, quan es va descobrir que sota el nom de Víctor Català s’hi amagava una dona, sinó fins i tot posteriorment, gairebé al cap de cent anys, quan Josep Miracle, en la seva biografia (1978), addueix que Caterina Albert emprava el pseudònim per “raó del subconscient”, perquè “en el fons de tot el seu ésser hi bategava l’esperit masculí”. I fins fa dos dies, ben poques dècades, el terme de dona pública només era acceptat com a sinònim de meuca.

Els cossos de les dones han anat okupant els espais públics. Ocupant amb k, perquè molts cops han estat ocupacions en contra de, entrant en terrenys vedats i gens ben rebudes. En el cas de la política, per exemple, tot i la creixent presència de dones, encara es mantenen alguns factors que posen en dubte les seves capacitats i, alhora, mentre que són invisibles per a segons quines qüestions, càrrecs o temes, esdevenen hipervisibles, vigilades i controlades, amplificant-ne fins i tot els errors. Com si els cossos femenins estiguessin fora de lloc, inadequats en aquell espai o per a aquell càrrec. I també hipervisibles en el sentit de la seva sexualització. Cossos sexualitzats –recordem la protesta de les diputades de la CUP- que han de gestionar conceptes i imatges sobre la feminitat en un rol molt marcat encara per un simbolisme de gènere masculí.

Hillary Clinton fa anys que ho sap i la seva valoració política passa també pel seu cos. Com Angela Merkel, és la dona Virago o la dona castradora. Són nombroses les pàgines web amb acudits i humor gràfic sobre Hillary Clinton i la majoria parlen del seu aparell genital masculí o de la seva masculinització: “Quant et va costar l’implant de penis?”, “Quants testicles et van implantar també?” O, fins i tot, “Sabeu la raó perquè atrau tant de vot lèsbic?”  Tot plegat, com deia, encara una qüestió d’okupació de l’espai i dels espais.

Montserrat Abelló, in memoriam

 

En una de les seves visites a Tarragona, Montserrat Abelló, davant del Manhatan llarg que sempre es prenia abans de dinar, ens confessava que havia notat molt el canvi d’edat dels 92 als 93 i que estava una mica cansada. Tot i els problemes de salut, però, encara va continuar treballant, incansable, fins a la mort, tres anys després..

Avui, precisament, que fa dos anys del seu traspàs, paga la pena recordar-la i, sobretot, recordar alguns dels seus poemes com a aperitiu per tornar als seus llibres. I recordar, també, la seva actitud vital i vitalista i el seu compromís cívic i nacional.

S’han fet famosos els versos de la postal que encapçala aquest text, editada per la Institució de les Lletres Catalanes. Em ve al cap també un altre poema en què la Montserrat explicava la seva manera de viure la vida:

Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda, d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga.
I ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.

I, en no esperar
ja res d’un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Montserrat Abelló va néixer a Tarragona el dia 1 de febrer de 1918. S’hi va estar molt poc, perquè la seva va ser, per diverses circumstàncies, primer per l’ofici del pare, enginyer naval, i després per la derrota republicana, una vida viatgera. Sempre va declarar que Tarragona era una ciutat que estimava i que considerava seva. Anava lligada als estius d’infantesa i adolescència, com ens descriu en alguns dels seus versos:

En aquell camp de Tarragona,
amb el cap enterrat entre els coixins,
passava moltes nits amb la mirada
del Crist crucificat
damunt el meu cos de noia.
I estirada a les fresques rajoles
d’aquella cambra emmurallada
amb un sol forat clar
—per on veia el mar i la lluna—

El 1936, Montserrat Abelló havia obtingut una plaça de professora d’anglès a València –va fer també d’intèrpret de les Brigades internacionals-, però la seva joventut i la seva vida, com tantes d’altres, quedà sotragada per la victòria de les tropes feixistes i la dictadura. Formava part de la generació encara no prou reconeguda que va lluitar pels seus ideals, que van viure l’horror de la guerra, la persecució després de la derrota i l’exili obligat.  Amb la seva família, Montserrat Abelló es va haver d’exiliar:

de les llargues nits caminades
damunt l’herba dels camps
sembrats de tanta paüra.

Primer en un camp de concentració, a  Clermont-Ferrant (França) i, immediatament, a Londres i després a Xile, on va viure prop de vint anys, fins al seu retorn a Catalunya, el 1960.  A Londres havia treballat amb grups d’estudiants que ajudaven als refugiats. A Valparaíso, a Xile, treballarà primer en una oficina, després com a docent. En el seu exili coneix el seu marit, Joan Bofill, amb qui tindrà una filla i dos fills, el petit amb síndrome de Down.

A la seva tornada, i instal·lada a Barcelona, va treballar fins a la seva jubilació. Especialitzada en l’estudi comparatiu de la fonètica anglesa i catalana i en les seves possibilitats d’aplicació a l’ensenyament, va fer classes a l’Escola Massana i a la Institució Cultural del CIC. També és en aquesta època quan, concretament el 1963, inicià la seva obra de creació literària i les nombroses traduccions. El treball, la família, l’escriptura… Robar temps al temps.  Doble jornada, feina, casa. Però sempre amb el gust per la vida:

Sóc com una ombra
perduda en la nit.
Estimo el raig de sol,
l’oreig del mar,
la rialla fresca,
el dolç somriure,
la mà forta.

Aquesta tarda d’estiu,
plena de llums
rosades, blaves, verdes,
massa crues.
Però caldrà que em posi,
com cada tarda,
a repassar la roba,
ficar les mans dins l’aigua bruta,
i destriar entranyes innocents.
Cosir botons,
empènyer la planxa.

Només de tard en tard,
puc agafar la ploma.

Em dolc del pit
i de l’esquena,
però diré que aquesta tarda
és rosa i blava,
única, molt tendra,
inoblidable.
Perquè l’he viscuda
i és meva.

I això que estic cansada!

Dedicació constant a l’escriptura, tant pròpia -la creació poètica-, com moltes traduccions. La literatura va ser una part indestriable de la vida de Montserrat Abelló. Des d’aleshores, des dels anys 60 del segle XX, com diuen els seus versos:

Les paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.

Traduccions d’Agatha Christie, Iris Murdoch, E. M. Forster, Sylvia Plath, Anne Sexton, Adrienne Rich..  I també la seva implicació amb el moviment feminista dels anys setanta Una veu sòlida, amb un compromís ferm com a dona i com a catalana:

Per això, com que sóc filla
d’aquesta terra tan trepitjada,
he sortit rebel.

Una tasca constant, continuada i incansable que li va comportar merescuts premis i reconeixements, com, entre d’altres, la Creu de Sant Jordi, el Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia, la Lletra d’Or, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o el Premi Nacional de Cultura. Reconeixements merescuts per a una dona que sempre va parlar clar, que, des de la lucidesa i l’experiència, ens explicava que els anys li havien gastat la pell, però no pas les ganes de viure i de lluitar:

Desembasto els anys
que damunt del cos
s’han tornat cuirassa

Em miro al mirall
i no veig altra cosa
que aquesta pell

que se m’adhereix
com un guant destenyit
que he dut massa temps

Però em queden els ulls i sé
que dins d’aquest cos
encara m’hi corre ben roja la sang.

El seu medi natural, de fet, era el de la paraula: vivia en la paraula i ella mateixa era paraula. I a través de la paraula,  Montserrat Abelló va voler explicar i transformar la vida. La seva va ser una trajectòria de lluita i de treball, de ferma defensora de la llibertat individual i col·lectiva, de la llibertat com a dona i de la llibertat com a catalana.

Montserrat Abelló va participar el 2010 en unes  Jornades sobre escriptores tarragonines  i va voler acabar la seva dissertació amb un poema, “Retorn”, on “em refereixo a Tarragona i al meu retorn”. Acabo aquest record seu també amb el fragment final d’aquest poema:

Cert que he viscut en altres contrades
amb horitzons cenyits
d’altíssimes muntanyes nues
i un mar fred i extens.
Però encara que les muntanyes i el mar
i els núvols repetien
geografia sobre geografia,
flor sobre flor,
i núvol sobre núvol,
en una incansable lletania,
i restàvem estàtics
al peu de la pedra,
no es mitigà per això el record
de la teva sang, la somorta sang teva,
que corre sota la figuera
i les verdes cales,
i s’aturà al peu de la barca.
L’alta muntanya era una gran cortina
que no deixava veure
l’escala de mà al fons de l’escenari,
els focus violents,
els trapezis, la corda penjada.

Asseguda d’esquena a la muntanya,
contemplava el mar
i la mà,
sempre la mà viva d’homes i dones.
Però així com la roca es desprèn,
vençuda pel pes de la neu,
o així com la corda deslliura la barca
per l’impuls massa fort de l’onada,
així ha estat d’inevitable el meu retorn.
I ara, aquí, replantada
damunt aquesta assedegada terra,
us he vist passar,
tots vosaltres.

És per això que ara cerco camins,
l’ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l’aigua que traspua
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta;
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
sóc amb vosaltres.

 

Tarragona, 2011

Un 11 de setembre triomfant

 

 

Som a les envistes d’un nou 11 de setembre i “a punt” d’una nova convocatòria als carrers tornant a demanar la independència de Catalunya. Tornarem a tenir imatges contundents i massives, gernacions i generacions diverses i unides, estelades i samarretes, cançons i lemes, i més somriures. I, sobretot, farem sentir la nostra voluntat tossuda del dret a decidir, del dret a l’autodeterminació i la independència, pacífic i democràtic. Un nou 11 de setembre i les nostres manifestacions com a símbol potent.

Potent per a qui encara ens vol colonitzats i, fins i tot, s’apropia –amb tota la barra- de termes o conceptes com “majoria silenciosa” o “catalanisme popular”. L’escriptora Maria Aurèlia Capmany afirmava que els Països Catalans “som una nació colonitzada des del Decret de Nova Planta”. I és que de fet, i referint-me al Principat, la construcció de la identitat nacional catalana a partir de la Renaixença ja es va donar sota unes condicions de colonització amb la pèrdua de llibertats ran el Decret de Nova Planta (1716). Els passos aconseguits per recuperar sobiranisme i llibertat durant el segle XIX i XX, que van arribar al seu punt màxim en la II República, van ser totalment anorreats per la victòria franquista. I la dictadura que en va sorgir va iniciar, amb la prohibició i repressió dels signes identitaris catalans, una nova etapa de colonització en nom de l’Espanya imperial que se sustentava en dos pilars bàsics, l’exèrcit i l’església.  El franquisme va imposar per la força un model imperial i nacionalcatólico, que, per exemple, qualificava el poble català de jueu, en un clar paral·lelisme amb el seu aliat nazi.

Aquesta situació de pàtria colonitzada, però, ha continuat després del franquisme, des de l’anomenada transició democràtica fins a l’actualitat. Moltes veus, amb l’altaveu de mitjans de comunicació importants, han tractat, durant les darreres dècades, els afanys sobiranistes com a oposats a la modernitat i els han presentat com a conflictius, egoistes, violents o reaccionaris. I, servint-se, amb una lectura interessada d’Habermas, del “patriotisme constitucional”( “Citizenship and National Identity: Some Reflections on the Future of Europe”, 1992), es nega la condició de nacions a aquelles col·lectivitats dins l’estat que, seguint els enunciats d’Anderson (Imagined Communities: Reflections on the Origin and Spread of. Nationalism, 1983), ho són amb tots els ets i uts. Ja fa dècades que Joan Francesc Mira ens avisava que el nacionalisme de l’estat-nació Espanya és dominant, perquè no tracta només de fer que les fronteres defineixin una sola nació política, “sinó també de fer-ne una sola nació cultural, una sola “comunitat moral” de les elits, un sol àmbit de comunicació i de creació de cultura i, si pot ser, amb una sola llengua culta o almenys amb una llengua culta dominant: la de la nació propietària de l’estat, és clar!” (Crítica de la nació pura, 1984).

Seguint aquestes premisses, doncs, aquest nacionalisme espanyol només acceptarà la cultura catalana sempre que se’n pugui apropiar i dominar. Des del nacionalisme espanyol s’ha procurat històricament la desaparició de tot allò que formés part d’altres identitats nacionals i, així, tenir també un domini simbòlic a més del polític. I la dominació simbòlica, com diria Pierre Bourdieu, no és només una manera d’exercir el poder, sinó que és el poder en si mateix. Les relacions de poder s’estableixen a través de les formes simbòliques. I la dominació simbòlica es caracteritza precisament per l’ocultació dels mecanismes d’aquesta dominació. El poder simbòlic pressuposa, com una condició del seu èxit, que les persones que hi estan sotmeses creuen en la seva legitimitat.

Els símbols tenen i fan poder. Els símbols escriuen els relats identitaris i, així doncs, els poden canviar.  Un exemple ben simple, però de gran incidència mediàtica, és el símbol identitari del mapa que recull la informació metereològica. Televisió de Catalunya ha utilitzat, des de la seva creació, el mapa dels Països Catalans, amb crítiques adverses d’alguns sectors que advoquen per una altra identitat i identificació cultural i territorial. No és un exemple banal, perquè, al País Basc, el govern socialista sorgit de les eleccions del 2009, una de les primeres mesures que va prendre fou la de substituir el mapa del temps que abarcava tota Euskalerria per un mapa reduït només a Euskadi. L’imaginari cultural i territorial canvia, per canviar el relat identitari. Tornant a Francesc Mira, les batalles identitàries també es guanyen o es perden en el terreny dels símbols. Uns creuen en el seu poder i/o poden servir-se’n i, generalment, guanyen. Altres no hi creuen, o no poden o es no es decideixen a servir-se’n i, generalment, perden.

Decidim decidir, doncs, a tots nivells, per la nostra llibertat i les nostres llibertats. Servim-nos dels símbols. Aviat podrem, com en la cançó La mauvaise réputation de George Brassens, quedar-nos al llit o anar a la platja el dia de la festa nacional. Mentrestant, mentre continuem demostrant el nostre compromís i la majoria independentista al Parlament, fem-ho també als carrers.

I, si encara no ho has fet, inscriu-te al web de l’ANC. Omplim la Rambla Nova de Tarragona. Un 11 de setembre triomfant.