Un 11 de setembre triomfant

 

muriel

 

Som a les envistes d’un nou 11 de setembre i “a punt” d’una nova convocatòria als carrers tornant a demanar la independència de Catalunya. Tornarem a tenir imatges contundents i massives, gernacions i generacions diverses i unides, estelades i samarretes, cançons i lemes, i més somriures. I, sobretot, farem sentir la nostra voluntat tossuda del dret a decidir, del dret a l’autodeterminació i la independència, pacífic i democràtic. Un nou 11 de setembre i les nostres manifestacions com a símbol potent.

Potent per a qui encara ens vol colonitzats i, fins i tot, s’apropia –amb tota la barra- de termes o conceptes com “majoria silenciosa” o “catalanisme popular”. L’escriptora Maria Aurèlia Capmany afirmava que els Països Catalans “som una nació colonitzada des del Decret de Nova Planta”. I és que de fet, i referint-me al Principat, la construcció de la identitat nacional catalana a partir de la Renaixença ja es va donar sota unes condicions de colonització amb la pèrdua de llibertats ran el Decret de Nova Planta (1716). Els passos aconseguits per recuperar sobiranisme i llibertat durant el segle XIX i XX, que van arribar al seu punt màxim en la II República, van ser totalment anorreats per la victòria franquista. I la dictadura que en va sorgir va iniciar, amb la prohibició i repressió dels signes identitaris catalans, una nova etapa de colonització en nom de l’Espanya imperial que se sustentava en dos pilars bàsics, l’exèrcit i l’església.  El franquisme va imposar per la força un model imperial i nacionalcatólico, que, per exemple, qualificava el poble català de jueu, en un clar paral·lelisme amb el seu aliat nazi.

Aquesta situació de pàtria colonitzada, però, ha continuat després del franquisme, des de l’anomenada transició democràtica fins a l’actualitat. Moltes veus, amb l’altaveu de mitjans de comunicació importants, han tractat, durant les darreres dècades, els afanys sobiranistes com a oposats a la modernitat i els han presentat com a conflictius, egoistes, violents o reaccionaris. I, servint-se, amb una lectura interessada d’Habermas, del “patriotisme constitucional”( “Citizenship and National Identity: Some Reflections on the Future of Europe”, 1992), es nega la condició de nacions a aquelles col·lectivitats dins l’estat que, seguint els enunciats d’Anderson (Imagined Communities: Reflections on the Origin and Spread of. Nationalism, 1983), ho són amb tots els ets i uts. Ja fa dècades que Joan Francesc Mira ens avisava que el nacionalisme de l’estat-nació Espanya és dominant, perquè no tracta només de fer que les fronteres defineixin una sola nació política, “sinó també de fer-ne una sola nació cultural, una sola “comunitat moral” de les elits, un sol àmbit de comunicació i de creació de cultura i, si pot ser, amb una sola llengua culta o almenys amb una llengua culta dominant: la de la nació propietària de l’estat, és clar!” (Crítica de la nació pura, 1984).

Seguint aquestes premisses, doncs, aquest nacionalisme espanyol només acceptarà la cultura catalana sempre que se’n pugui apropiar i dominar. Des del nacionalisme espanyol s’ha procurat històricament la desaparició de tot allò que formés part d’altres identitats nacionals i, així, tenir també un domini simbòlic a més del polític. I la dominació simbòlica, com diria Pierre Bourdieu, no és només una manera d’exercir el poder, sinó que és el poder en si mateix. Les relacions de poder s’estableixen a través de les formes simbòliques. I la dominació simbòlica es caracteritza precisament per l’ocultació dels mecanismes d’aquesta dominació. El poder simbòlic pressuposa, com una condició del seu èxit, que les persones que hi estan sotmeses creuen en la seva legitimitat.

Els símbols tenen i fan poder. Els símbols escriuen els relats identitaris i, així doncs, els poden canviar.  Un exemple ben simple, però de gran incidència mediàtica, és el símbol identitari del mapa que recull la informació metereològica. Televisió de Catalunya ha utilitzat, des de la seva creació, el mapa dels Països Catalans, amb crítiques adverses d’alguns sectors que advoquen per una altra identitat i identificació cultural i territorial. No és un exemple banal, perquè, al País Basc, el govern socialista sorgit de les eleccions del 2009, una de les primeres mesures que va prendre fou la de substituir el mapa del temps que abarcava tota Euskalerria per un mapa reduït només a Euskadi. L’imaginari cultural i territorial canvia, per canviar el relat identitari. Tornant a Francesc Mira, les batalles identitàries també es guanyen o es perden en el terreny dels símbols. Uns creuen en el seu poder i/o poden servir-se’n i, generalment, guanyen. Altres no hi creuen, o no poden o es no es decideixen a servir-se’n i, generalment, perden.

Decidim decidir, doncs, a tots nivells, per la nostra llibertat i les nostres llibertats. Servim-nos dels símbols. Aviat podrem, com en la cançó La mauvaise réputation de George Brassens, quedar-nos al llit o anar a la platja el dia de la festa nacional. Mentrestant, mentre continuem demostrant el nostre compromís i la majoria independentista al Parlament, fem-ho també als carrers.

I, si encara no ho has fet, inscriu-te al web de l’ANC. Omplim la Rambla Nova de Tarragona. Un 11 de setembre triomfant.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s