Okupació de l’espai, del manspreading a les dones públiques

new-yorker
The New Yorker

 

Molts homes tendeixen a seure amb les cames ben obertes, espaterrats. I com que això també ho fan habitualment als transports públics, ocupant amb amplitud el seu seient i envaint els dels costats, aquest costum té també el seu terme, Manspreading, provinent de l’anglès (Oxford English Dictionary, 2015) i que vindria a dir: home que s’expandeix.  A les xarxes socials, sovint hi trobem fotos, posts, tuits o vídeos que se’n fan ressò. Evidentment, la majoria són de dones. Fins i tot, internacionalment, s’han creat webs i blogs específics. El mes de juny passat se’n va parlar bastant als mitjans catalans ran d’una protesta dels regidors i regidores de la CUP a l’ajuntament de Barcelona per una nova campanya sobre els transports metropolitans que s’anunciava amb una imatge d’un home eixarrancat .

És una qüestió de llenguatge verbal, però també de l’educació dels cossos i el seu paper en els espais públics. La formació i les normes socials són fonamentals en l’educació dels cossos, del que poden o no poden fer. Però també hi ha altres arguments que completen aquestes explicacions. La “virilitat” –que ve del llatí vir (home), com virtus (conjunt de comportaments), i un dels seus atributs és la potència sexual- i el poder van relacionats també amb la possessió de l’espai, sobretot dels espais públics i socials. Ara bé, això no deixa de ser paradoxal en el sentit que, si bé les dones són definides pel cos i els homes per l’intel·lecte, l’espai, però, és ocupat pels cossos dels homes. L’espai, com a àmbit públic i de poder, s’associa als homes i és una altra forma de generar subordinació.

I, també, hi ha relació entre genitals i ocupació dels espais. Així, Mino Vianello i Elena Caramazza (Género, espacio y poder, 2002) sostenen que, mentre que el penis és visible i té el seu espai, la vagina està amagada i, per tant, només pot ser imaginada, i, d’aquesta manera, l’espai sol adoptar la forma d’una realitat exterior per als homes i una realitat interior per a les dones. Així, no seria la manca de penis, per tant, sinó el dependre d’ell el que causaria inseguretat a les dones: el penis potent (poderós) ha fet que homes i dones considerin els homes com a font d’autoestima. Seguint aquesta analogia simbòlica –i lligada a la imatge d’impotència sexual masculina i, alhora a la importància que es dóna a la mida del penis-, tornem al concepte de poder. En conseqüència, doncs, des d’aquesta masculinitat i virilitat tradicionals, l’espai es relaciona amb el seu cos i és un amb ell. Per a l’home, l’espai és un mapa abstracte, subjecte a la manipulació (guerra, caça, arquitectura, ciutats…). L’ocupació de l’espai “estratègic” és masculina, la “corporal” és femenina. És allò de volar en classe turista –i ja no diguem low cost– al costat d’un home ben espaterrat, que s’autoritza i és autoritzat socialment a ocupar la major proporció d’espai possible. Els homes, el manspreading, són la presència en l’espai. Les dones som la insignificança.

Ara bé, l’ocupació de l’espai corporal de les dones tampoc no ha estat ni està exempta de problemes. Quan les dones van començar a ocupar espais tradicionalment reservats als homes, van ser vistes com unes estranyes o excèntriques.  Com les primeres escriptores professionals que, tot i fer servir en molts casos pseudònims masculins, foren titllades de boges o “homenots”, destacant, en el cas de la seva vàlua, que posseïen, en tot cas, una intel·ligència masculina o que la seva literatura era “viril”. El cas de l’escriptora Caterina Albert és ben significatiu, no només en el moment dels seus inicis creatius a finals del segle XIX, quan es va descobrir que sota el nom de Víctor Català s’hi amagava una dona, sinó fins i tot posteriorment, gairebé al cap de cent anys, quan Josep Miracle, en la seva biografia (1978), addueix que Caterina Albert emprava el pseudònim per “raó del subconscient”, perquè “en el fons de tot el seu ésser hi bategava l’esperit masculí”. I fins fa dos dies, ben poques dècades, el terme de dona pública només era acceptat com a sinònim de meuca.

Els cossos de les dones han anat okupant els espais públics. Ocupant amb k, perquè molts cops han estat ocupacions en contra de, entrant en terrenys vedats i gens ben rebudes. En el cas de la política, per exemple, tot i la creixent presència de dones, encara es mantenen alguns factors que posen en dubte les seves capacitats i, alhora, mentre que són invisibles per a segons quines qüestions, càrrecs o temes, esdevenen hipervisibles, vigilades i controlades, amplificant-ne fins i tot els errors. Com si els cossos femenins estiguessin fora de lloc, inadequats en aquell espai o per a aquell càrrec. I també hipervisibles en el sentit de la seva sexualització. Cossos sexualitzats –recordem la protesta de les diputades de la CUP- que han de gestionar conceptes i imatges sobre la feminitat en un rol molt marcat encara per un simbolisme de gènere masculí.

Hillary Clinton fa anys que ho sap i la seva valoració política passa també pel seu cos. Com Angela Merkel, és la dona Virago o la dona castradora. Són nombroses les pàgines web amb acudits i humor gràfic sobre Hillary Clinton i la majoria parlen del seu aparell genital masculí o de la seva masculinització: “Quant et va costar l’implant de penis?”, “Quants testicles et van implantar també?” O, fins i tot, “Sabeu la raó perquè atrau tant de vot lèsbic?”  Tot plegat, com deia, encara una qüestió d’okupació de l’espai i dels espais.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s