Ens volem vives

Abril 2017, una nova víctima de violència masclista a Barcelona. El feminicidi no cessa…

iceberg-violencia-de-genere

El dijous 15 de setembre una dona era assassinada a Esplugues, una nova víctima de la violència masclista. Aquell mateix dia, Maria Rovira, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona, denunciava que havia patit una agressió sexual. La premsa es feia ressò de les seves declaracions i alguns dels comentaris a la notícia en mitjans digitals no tan sols feien vergonya i fàstic, sinó que constataven que, malauradament, el masclisme i la violència sexual són ben presents en la nostra societat i, fins i tot, i això encara és més greu, justificats. I això que, segons informe dels Mossos d’Esquadra, a Catalunya, el 2015,  hi va haver una agressió sexual cada 13 hores, i un abús sexual cada 11.

Tots els estudis que s’han fet des de diverses òptiques i disciplines sobre la violència masclista són unànimes en apuntar que una de les seves causes fonamentals és l’educació social i cultural, els patrons simbòlics que estructuren el model social. És a dir, tot allò que conforma l’imaginari cultural: conceptes, imatges, pensaments, símbols, normes de comportament i rols que ens inculquen en la nostra educació i formació familiar, social i escolar i que anem adquirint també per molts altres canals, per lectures i converses o pels mitjans de comunicació. Per tots els canals, en definitiva, que ens transmeten uns valors d’un ordre social i cultural determinat. Aquests valors defineixen també com han de ser els homes i com han de ser les dones, les identitats, els papers socials i culturals que han d’assumir, les relacions entre uns/es i altres. I, també, les jerarquies establertes dins d’aquest ordre.

La violència masclista ha estat sempre present en el nostre imaginari cultural i considerada, fins fa no gaires anys, com una cosa natural. El nostre ordre social, com en moltes altres cultures, tradicionalment ha naturalitzat la violència masclista. Els assetjaments o els maltractes mai no havien estat preocupacions polítiques o socials, sinó que, més o menys, s’acceptaven com a coses que passen i d’incumbència privada. Era natural pegar a les dones, fruit d’unes pràctiques culturals hegemòniques que així ho marcaven. Les dones eren considerades com una espècie inferior i subordinada, que calia controlar i dominar.

El discurs canònic, en la nostra cultura amb base clàssica i judeocristiana, ha anat repetint i estenent aquests valors que sustenten l’ordre social. Des d’Aristòtil, s’ha mantingut un discurs misogin sobre la inferioritat biològica, moral i intel·lectual de les dones. El discurs cultural ha anat repetint que les dones necessiten “un amo” (Aristòtil), que són el “principi dolent que va crear la foscor” (Pitàgores), que els homes covards es reencarnen en dones (Plató), passant per les teories darwinianes en què les dones són sempre intel·lectualment inferiors fins als filòsofs més contemporanis com Nietzsche, que afirmava que els homes són educats per a la guerra i les dones per a “recreació del guerrer”. I, en aquest discurs, tampoc no hi és absent la violència. Marc Cató sentenciava que, si un home sorprèn la seva muller cometent adulteri, la pot matar “impunement”, no així si és al contrari, perquè ella no es pot ni atrevir a posar un dit damunt del seu home, ni la llei li ho permet. El llibre bíblic del Gènesi (3, 16) deixa molt clar que el destí de les dones és que “cap al teu marit anirà la teva apetència i ell et dominarà”. I en la Il·lustració, base cultural de la nostra contemporaneïtat, un dels pensadors més importants que defineix el nou ordre burgès, Jean Jacques Rousseau, afirmava que la dona –en la tradició sempre en singular com a espècie unificadora- “ha d’aprendre a sotmetre’s sense queixar-se al tractament injust i les ofenses del seu marit” (Emili o l’educació, 1762).

Durant molts segles, s’ha perpetuat aquest discurs que ha naturalitzat la subordinació de les dones i actuar amb violència contra elles. I ho ha fet des de tot tipus de representacions culturals i artístiques que han simbolitzat aquest ordre i el paper que hi tenen les dones respecte als homes. I aquest discurs encara és vigent.  Si, per exemple, fem un cop d’ull sobretot a la tradició poètica, veiem que aquest sistema de representació de la realitat ha optat tradicionalment per convertir les dones en objectes del desig. Les dones són l’objecte desitjat i estimat. I un objecte és una cosa, allò que es pot posseir, exhibir, guardar, canviar, utilitzar i, també, rebregar, llençar o destruir. Objectes també en el sentit com són tractades i definides les dones en el llenguatge poètic, que les redueix al seu cos. I no tan sols al seu cos, sinó a parts del seu cos. El desig cap a l’estimada s’ha verbalitzat mitjançant les parts del cos femení: ulls, dents, boca, pell, sines, cabellera… La història de la poesia és plena d’exemples en què hi sobresurten aquests fragments corporals, no pas els sentiments ni l’esperit de les dones. Ho deia a mitjans setembre Lluís Llach en una conferència que va fer al Teatre Romea de Barcelona: “les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme.”

Les dones han interioritzat  aquests poemes o aquestes cançons “romàntiques”, com ho han fet amb les veus de personatges femenins creats per homes. “Madame Bovary c’est moi”, deia Gustave Flaubert, però les seves lectores de moltes generacions ben bé que es van creure la veu d’Emma Bovary. Les dones han interioritzat aquest discurs líric d’esdevenir objectes del desig i, a més, això ha contribuït a engreixar i magnificar el mite romàntic de l’home obsessionat per una dona. Així, per exemple, la cançó Every breath you take de The Police, la sentim –en les diverses accepcions del terme- com una cançó d’amor, tot i que, de forma subtilment amenaçadora, vagi repetint que a “cada pas que tu fas”,  a “cada paraula que tu dius”, t’estaré observant, i “t’estic vigilant” perquè “em pertanys”. La veu es queixa d’una possessió fallida i, per tant, amb el dret de vigilar cada respiració, moviment, gest, pas i somriures cada dia i cada nit de la vida de l’altra. Però això, com en tants d’altres textos, siguin poemes, cançons, novel·les, pel·lícules o quadres pictòrics, se’ns transmet romantitzat, tot i que no deixa de ser una fórmula subliminal d’assetjament. Ara bé, si canviem la veu masculina de Sting per una de femenina que es referís al seu desig per un home amb aquests mateixos termes, és força segur que l’opinió majoritària es decantaria per resumir que és tracta d’una dona obsessionada, gelosa, paranoica i amb un amor malaltís com els dels boleros que no gasten tant de matís subliminal. De fet, una veu femenina cantava aquesta cançó el 2007 en una campanya publicitària d’una entitat financera que anunciava que “vetllava per nosaltres”!

Contes, textos, pel·lícules, publicitat o mitjans van plens de dones objectes del desig. Objectes, icones, nines. Seguim perpetuant i naturalitzant estereotips sexistes i, pitjor, qüestionem o critiquem les denúncies sobre comportaments delictius. Cal aplicar les lleis, però no farem net si no canviem valors, imaginaris i relacions de poder. Un article  de Marta Rojals, “On vas, tan sola?” , fa referència a la presència constant de la por de les dones a la violència sexual, a la por a la violència sexual exercida pels homes com a possibilitat concreta i real. La por a fer segons què, a anar a segons a on. Una por incrustada generació rere generació. Com aquella “pua de rampí” que serveix a la protagonista d’un conte de Caterina Albert-Víctor Català per defensar-se d’una agressió sexual, un fet inexorable que passa de mares a filles:

“Quan ens lliguen a la vida, ens lliguen al nostre fat, que és com dir, a un ordre de fatalitats determinades.

La Pubilla té filles; són fresques i boniques com poncelles, i van a aprendre de lletra i cosir a Suriola. Cada vegada que marxen, la mare sent un baticor ofegador i no respira fins que se les torna a veure al costat… Però és la Pubilla de la Rambla, duu tres-cents anys de nissaga arrelada a aquella gleva, i el Mas és la nineta dels ulls de tots, i el pervindre dels d’ara i dels vinents. Fins el bosc sembla sagrat i  per res del món en tallarien ni una  alzina.

 Probablement un dia o altre passaran les filles per l’esglai que passà la mare, que passà l’àvia, que passà la besàvia, tal volta… Mes, qui podria evitar-ho? El Fat és inexorable.” (“La pua de rampí”, Contrallums, 1930)

Segle XXI, 2017, i encara…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s