50 anys de La dona a Catalunya de Maria Aurèlia Capmany

images

El diari Ara va publicar un dossier monogràfic sobre Maria Aurèlia Capmany en motiu del record de la seva mort ara fa 25 anys. Tot un seguit de magnífics articles sobre la seva obra i trajectòria polifacètiques de Guilem-Jordi Graells, Ignasi Aragay, Lluïsa Julià, Jordi Coca, Eva Piquer, Jordi Carrió, Josep Maria Espinàs, Jordi Llobet, Lluís A. Baulenas i Pilar Godayol. A Vilaweb, Agustí Pons també en feia una evocació. El digital de cultura Núvol, reproduïa un meu article sobre l’autora publicat a Serra d’Or. I el Full informatiu d’octubre de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany publicava un text de Jordi Font.

El dia 2 d’octubre de 1991, moria Maria Aurèlia Capmany. Just al cap de 9 mesos justs que ho fes la seva parella Jaume Vidal Alcover (2 de gener de 1991). Enguany també fa 50 anys de la publicació del seu assaig La dona a Catalunya, una de les obres pioneres que introduïa el feminisme a casa nostra.

Les coordenades de dona i catalana són indestriables en la vida i obra de Maria Aurèlia Capmany, són dues característiques de la seva identitat que ja trobem presents en èpoques de joventut, però sobre les quals no en formularà un discurs teòric fins a la dècada dels seixanta – concretament entre 1965-1976- i, des d’aleshores, la lluita feminista i la lluita catalanista es trobaren vinculades i esdevingueren components essencials de la personalitat i de la seva obra literària. De fet, en el seu propi camí a Damasc cap al feminisme que fou el treball de documentació i recerca el 1965 per elaborar l’assaig La dona a Catalunya (1966), Capmany deixava ben clara la seva tesi en les conclusions: “no podem plantejar el problema de la dona sense començar per plantejar el problema social i polític.”

El 1965, l’any en què el feminisme comença a sortir de l’armari a casa nostra, Maria Aurèlia Capmany inicia, amb un punt d’escepticisme i creient que el feminisme “estava desat a les golfes del record”, la seva recerca per escriure La dona a Catalunya, i el resultat en les conclusions és, després del procés, la reivindicació de la “plenitud de drets i deures” per a les dones que, així, podran, “ser persones”. I, entremig, en el camí de presa de consciència, basteix la seva teoria i la seva visió històrica de les dones, sobretot catalanes, que després ampliarà i reiterarà en assaigs posteriors i en els seus articles i conferències.

Maria Aurèlia Capmany, per elaborar La dona a Catalunya, que fou un èxit editorial, va fer tot un estudi de recerca i documentació i una enquesta realitzada a Barcelona que li va servir de treball de camp. Amb aquests materials, en el llibre fa un repàs a la situació i condició de les dones catalanes, tant a través de la història, com, sobretot, de la seva realitat més immediata. Per a Capmany, “el problema dona existeix” i, en el llibre, emfatitza dues qüestions: per una banda, la definició de les dones com a alteritat i dependència; i, per una altra, les desigualtat social i l’accés de les dones al món públic. I, en aquest sentit, tant el punt de partida com la conclusió són ben clars: les dones tenen el mateix estatus social que els homes, però només en aparença, perquè “la realitat és, però, que tenen consciència de la seva manca d’integració, de l’estat d’evolució, de la inestabilitat de la seva inserció a la societat en què viuen.” Aquesta premissa amb què Capmany tancava el pròleg a la primera edició de l’obra és iterada en el pròleg a la tercera edició del 1971:

Una de les característiques d’aquestes noves promocions que es plantegen de cap i de nou el problema de la seva situació, és l’estupor en descobrir les contradiccions en què es veuran immerses. Gran part d’aquest estupor li prové a la noia d’avui de la manca d’elements per a jutjar la situació en què es troba. Una fraseologia ambigua li permet creure’s en l’alternativa d’escollir; la realitat, en canvi, li planteja carrerons sense sortida. El món continua escindit en dues parts: la masculina i la femenina. La part masculina és, de fet, el món. No ens hauria d’estranyar si molt aviat vèiem convertits aquest estupor i aquesta inquietud en activitat. No fa gaire temps em deia una noia:
-Se’ns diu: sigueu protagonistes de la lluita per una societat distinta i naturalment millor. Només amb un canvi d’estructures trobareu la vostra emancipació i deixareu d’estar alienades. I et trobes fent d’esposa amantíssima d’un marit progressista.

Maria Aurèlia Capmany, en el seu assaig, afirma que la dona que treballa pot descobrir fàcilment les condicions objectives de la seva marginació, ja que “ treballa igual que un home, estudia les mateixes assignatures, obté els mateixos títols que un home però amb aquests títols farà un treball de segona” i, si una dona vol dedicar-se a una activitat més enllà de les parets de casa seva, ho ha de fer “discretament i sense donar-se importància”, perquè aquesta és “l’única manera de no fer el ridícul.”

Capmany defensa, per tant, el feminisme de la igualtat: critica els biaixos sexistes del projecte il·lustrat de la modernitat i l’exclusió de les dones dels àmbits socials i polítics, alhora que defensa una política d’igualtat i d’integració de les dones. Aquestes tesis són sostingudes i ampliades en tot un seguit d’assaigs que seguiran el camí que obre La dona a Catalunya. Capmany, ja que no va deixar d’investigar i publicar, també a la premsa, sobre la condició de les dones i el feminisme, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. Entre les obres més destacades, cal esmentar les següents:

La dona a Catalunya. Consciència i situació, (1966)

El feminismo ibérico, en col·laboració amb Carmen Alcalde, (1970)

De profesión, mujer, (1971)

Cartes impertinents, (1971)

El feminisme a Catalunya, (1973)

Carta abierta al macho ibérico, (1973)

El comportamiento amoroso de la mujer, (1974)

La Dona. Obres selectes i inèdites, (1975)

“Cartas impertinentes”, a La liberación de la mujer, (1977)

“El feminisme ara”, a Dona i societat a la Catalunya actual, (1978)

Dona, doneta, donota, amb dibuixos de Tísner (1979)

En busca de la mujer española, (1982)

En totes aquestes obres, Maria Aurèlia Capmany va desgranant i ampliant les seves teories feministes, que ella considerava “poc radicals”. Des del socialisme i filla de la seva generació, la paraula clau és emancipació.

Tal com deia la seva cançó de Teatre de cabaret, fou una dona emancipada que va “haver de pensar i decidir, sola i assenyada”, i ho va fer des de la llibertat i el diàleg.

 

 

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s