De quan les dones que escrivien eren homenots

Des de finals del segle XIX i inicis del segle XX, comencem a trobar diverses autores en les històries de la literatura catalana –tal com succeeix en diferents països. Tot i això, l’accés al món de la literatura professional no els fou gens fàcil en la majoria dels casos, perquè viure i escriure en femení va ser un problema present en la trajectòria de moltes autores.

En el tombant cap al segle XX, un home triava, dins d’uns límits –sobretot el de la classe social i condició econòmica-, una professió o una dedicació, com és el cas de la creació literària. Un home podia escriure llibres de ficció, ser poeta, novel·lista o dramaturg. Un home podia escriure seguint models d’altres homes que l’havien precedit en l’ofici, o podia crear-ne de nous, tant en el sentit de crear nous estils o escoles literaris, com també, nous models de valors, estereotips o comportaments. Un home, a l’hora d’escriure, s’inscrivia en una nissaga literària que havien creat altres homes com ell des de temps antics i tenia llibertat absoluta per fer-ho.

I aquesta professió o hobby d’escriure practicada per molts homes tenia l’objectiu de ser publicada, és a dir, tal com diu la paraula, arribar al públic, ser pública. Però no pas en el cas de les dones, perquè dones i esfera pública eren termes contraris, incompatibles -la única accepció admesa de dona pública era la de meuca. Els termes professió o àmbit públic no existien per a les dones. Per tant, les dones tampoc existien en la literatura –només les excepcions que confirmaven la regla. La literatura per a les dones sí. Una literatura ben concreta de formació, escrita, evidentment, per homes. Considerades les dones, a més, inferiors intel·lectualment, també es controlava la seva educació i els llibres que havien de llegir o que podien llegir. Per tant, l’accés de les dones a la professió literària comportava dos reptes: demostrar (no tenir) les seves capacitats intel·lectuals i fer que aquestes arribin al públic.

En arribar al segle XX, però, les dones accedeixen a l’educació, saben llegir i escriure. I comencen a ocupar parcel·les en l’ofici d’escriure professionalment. La seva entrada en aquest àmbit públic tanmateix no fou fàcil. Escriure era entrar en un món masculí. I d’aquí també la “masculinització” d’algunes escriptores per poder expressar-se i donar a conèixer les seves creacions. Si Concepción Arenal anava vestida d’home a la universitat per poder cursar medicina, en diversos països moltes autores es van vestir amb un pseudònim d’home per poder publicar i ser acceptades. El regne de la paraula era masculí i les autores gosaven penetrar-hi. D’entrada, per la seva gosadia, van rebre els adjectius habituals, des de ximples fins a homenots, i no les tenien en consideració. I si en algun cas havien de fer-ho, perquè l’obra era tan bona que no la podien ignorar, llavors l’autora simplement havia de ser una dona que escriu, no una persona completa. Hi havia una obra, però darrera hi havia una dona, només una dona. Ser dona o ser escriptora, una tria. O una transgressió.

 

 

Dolors Monserdà, per exemple, va consultar el seu confessor per saber si escriure era una perversitat. Narcís Oller es va negar, fins que aquesta va morir, a llegir Monserdà, i, llavors, penedit, confessava que l’autora “valia molt més del que ell s’havia cregut sempre que era, en definitiva, el que creia tothom”.

I el cas Caterina Albert/Víctor Català, l’ús del xador o burca del pseudònim masculí. Caterina Albert va guanyar els Jocs Florals del 1898 a Olot amb un monòleg, La infanticida, i, quan el jurat va saber que, darrere la plica d’una obra que parlava d’una mare que matava el seu fill, s’hi amagava una dona, hi va haver tal escàndol que ella va decidir transformar-se en Víctor Català. Les obres de Víctor Català, i concretament la novel·la Solitud, van ser tot un èxit de crítica, però es va acabar sabent que darrere hi havia Caterina Albert. Automàticament, va ser considerada com un homenot: la intel·ligència només era patrimoni dels homes i les dones que la posseïen, per tant, de ben segur que no eren dones, en el sentit que no tenien l’essència de la feminitat.

Caterina Albert va arribar a escriure aquesta confessió:

Si jo hagués sospitat que un dia havia de saber-se a qui amagava el nom de Víctor Català mai, però mai, hauria consentit que s’hagués donat publicitat a una ratlla meva i compto que tot lo renou que han promogut los Drames Rurals no es deu a altra cosa que a la trista casualitat d’ésser escrits per una dona, en aquesta terra, en què és més deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats.

Per això, Narcís Oller, que admirava literàriament Caterina Albert i que tenia, com tothom, la idea que, per tant, havia de ser una dona que havia perdut tota virtut femenina, va estar content quan la va conèixer: la dona que escriu. Així, no tenia inconvenient a escriure-li en una carta que:

Però que diferent, que diferent vaig trobar a vostè, escaient damisel·la de posat senyorial i rostre pàl·lid i més repolida encara que moltes ciutadanes del que ensems ses robustes creacions, ens la feia imaginar l’embusteria de dos o tres empordanesos que vantant-se de conèixer-la me l’havien pintada com un homenot, cavalcant sovint en un “matxo tremendo” i amb l’escopeta al coll, a la caça de l’isard i del llop per les afraus més aspres i solitàries del Pirineu.

Oller és un senyor del XIX-XX i el tema dels pseudònims en masculí d’autores de canvi de segle es dóna arreu per les mateixes circumstàncies. Però, cent anys després, a finals del segle XX, encara, a la biografia que va fer Josep Miracle el 1978 de Caterina Albert, podem llegir:

Per què, doncs, Caterina Albert es trià per pseudònim el nom del protagonista masculí? Per raó del subconscient. En el fons de tot el seu ésser hi bategava l’esperit masculí.

 

Fins i tot, en el cas de signar amb el propi nom, si l’escriptura és bona, llavors queda el dubte. Aquest fou el cas de Maria Teresa Vernet, una gran escriptora dels anys 20 i 30, que va deixar d’escriure amb el franquisme. Va enviar per correu la seva segona novel·la, Amor silenciosa, a Josep Farran i Mayoral, director de La Veu de Catalunya perquè li fes el pròleg. Farran i Mayoral no la coneixia personalment, només els textos, que considerava bons, i expressa dubtes sobre l’autoria en el pròleg que li va escriure el 1927:

   …qui és, ens preguntàvem, com deu ésser, quina cara té la inconeguda escriptora? Fèiem conjectures amb els amics; algú, pensava en les qualitats de sobrietat i energia del seu estil, insinuava si no es tractaria (sembla que ja s’ha donat el cas entre nosaltres) d’un home que signés amb pseudònim femení.   (…) Sobrietat, energia, intel·ligència; sí, però a l’ensems les més pures qualitats femenines de sensibilitat i seriosa gràcia sense postures ni ficcions, de noia ben bé de casa nostra.

Els temps havien avançat des dels inicis de Caterina Albert el 1898 fins a aquesta obra de M. Teresa Vernet el 1928. Els clixés, però, no canviaven. Havia avançat l’accés de les dones al món de la creació literària, el nombre d’autores creixia, però, tot i això, dona i literatura continuaven sent un binomi difícil de combinar i ple de renúncies. Si les dones escrivien, és que parlaven de temes femenins i, si ho feien bé, és que eren esperits virils. Les dones escrivien, però no es podia assumir en absolut la possibilitat d’escriure o llegir en femení. Les dones considerades en passiva o com ajudants, si eren subjectes ho eren de manera subsidiària..

El 1906, Lluís Via escrivia un pròleg al llibre de contes Bolves de Carme Karr i ho deixava ben clar. Deixava ben clar que la societat començava a acceptar que les dones fossin creadores de literatura, però, també, quin era el seu talent i l’objectiu d’aquest seu talent en la Catalunya que s’havia de modernitzar:

 Pot-ser es degut en part principalissima a l’endarreriment intelectual de nostres dònes que Catalunya s troba encara com se troba. Si, com algú ha dit, la dòna es la meitat i quelcom més de la vida, no pot esser gran, no pot esser autonom el poble que no hagi sabut educar-la i posar-la en el lloc que li correspon. Ella té d’ajudar-nos a fer art, ella té d’ajudar-nos a fer patria, començant per saber educar dignament els fills que li fem posar al món. Mentres així no sia, no tenim dret a queixar-nos d’opressions mentres petits egoismes i prejudicis tinguin apreses les nostres dònes.

La intel·ligència ha estat considerada com a atribut exclusiu dels homes. Ho resumia molt bé Maria Aurèlia Capmany:

Un home que pensa és un home; un home que no pensa continua essent un home. En canvi, una dona que no pensa, és una dona, i una dona que pensa és un home amb aparença de dona.

Això ho escrivia Capmany als anys 60 i 70, ben entrat el segle XX, però és que aquesta consideració també la viure personalment. Capmany explicava –i escrivia- que, a la Universitat, en una classe de Filosofia, als anys 40, en contestar una pregunta del professor va dir “nosotras”. La correcció del professor a tal impertinència no es feu esperar:

¡Señorita Capmany, por favor! No vuelva a decir nosotras, su magnífica inteligencia masculina le da derecho a utlitizar el nosotros.

Malgrat totes aquestes traves, aquestes fronteres imposades entre ser dona i ser escriptora, les dones les van començar a creuar. Titllades de ximples o d’homenots, però la nòmina d’autores catalanes del segle XX és notable, tot i la seva invisibilitat encara en la majoria de històries literàries i cànons.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s