Violència masclista i franquisme

La violència masclista i sexual foren també arguments -a més de la violació sistemàtica de les dones- que el bàndol franquista va fer servir per arengar a les tropes, “generitzant” nacions i territoris. Un altre post feia referència a la repressió dels feixistes sobre les dones republicanes, però cal fer memòria també sobre altres eixos d’aquesta violència concreta que sexualitzava la “conquesta” amb termes de violència i submissió. Així, per exemple, José Millán Astray, ben famós per les seves emissions a Radio Sevilla, poc després del cop d’estat de les tropes feixistes, el 23 de juliol de 1936, deixava ben clar i explicitava que volia dir ser un “home de veritat”:

Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser un hombre de verdad. Y, al mismo tiempo, a sus mujeres. Esto está totalmente justificado porqué estos comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora, como mínimo, sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se librarán, por mucho que pataleen y rujan.

El bàndol feixista va simbolitzar Catalunya com una dona a la qual calia aplicar la violència amb allò normal i normalitzat de la maté porqué era mía. Així, per exemple, l’escriptor Ernesto Giménez Caballero (Memorias de un dictador, 1979) va pronunciar una al·locució a Ràdio Associació de Catalunya ja reconvertida en Radio Nacional de España, després de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona, en termes de violència passional entre Espanya i Catalunya:

Cataluña: Te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana desde siglos te aman: con pasión. Con la misma pasión que se quiere a una mujer.
Y la pasión, ya lo sabes, va desde el despojamiento más abnegado de nuestra propia dignidad, hasta la ira terrible de esa dignidad al fin exacerbada: hasta el crimen, que por eso se ha llamado pasional.
“Quien bien te quiere te hará llorar”, dice el profundo adagio nuestro. “La maté porque era mía”, dice también otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo. (…)
Tu eres –has sido y serás siempre, ¡Cataluña!- el rostro de perfil más helénico y clásico de España: la boca que ha vertido en su lírica lemosina las más dulces palabras del mundo. Eres la más opulenta y nutricia matrona mediterránea de carnes de oro, playas azules y vergeles de pinos, mar, frutas y acantilados.
Por eso nosotros, los castellanos, los españoles de tierra adentro –adustos, secos, ardientes, celosos, vehementes, donjuanescos- siempre te hemos deseado con fiebre en los labios y un delirio en las entrañas.
Nosotros, los españoles de tierra adentro, los españoles de verdad, ¡no podíamos jamás venderte ni perderte!
Podíamos, por el instante, morder de rabia nuestros puños, que las generaciones anteriores, abúlicas y suicidas, nos dejaron débiles e incapaces de golpear y de matar.
Pero podíamos resignarnos hasta que nuestros brazos volvieran a tornarse membrudos. Y capaces de empuñar el arma que habría de limpiar nuestro honor.
Porque tú, Cataluña, ¡nos pertenecías!, ¡y a nadie más! Y sentíamos el derecho ¡de hacerte llorar! Porque te queríamos.

El text és ben explícit, matisos inclosos. Més apunts, per anar fent memòria, és a dir, per anar fent justícia.

 

 

Dones: botí de guerra

 

 

Algunes de les nenes segrestades per Boko Haram el 2014 han tornat a casa embarassades o amb fills fruit de la violació dels seus raptors, segons han recollit mitjans de comunicació internacionals, també de catalans. El seu futur és incert, perquè han tornat amb els fills i filles de l’enemic. De fet, el govern nigerià les ha internades en un centre de detenció per a dones jighadistes!

Canan Polat, representant del moviment de dones kurdes, explicava en una visita a Barcelona que, el 2014, Estat Islàmic en una de les seves operacions va segrestar entre 5000 i 7000 dones, que van patir violacions sistemàtiques i que van ser venudes als mercats d’esclaus de Bagdad i Mossul o en botigues de venda de dones. La meitat d’aquestes dones eren nenes de 9 o 10 anys i es venien a homes de més de 60.

La violació de les dones com a botí de guerra té moltes referències al llarg de la història. Els creuats violaven les dones en nom de la religió al segle XII i, en la guerra contra Escòcia al segle XVII, els soldats anglesos violaven sistemàticament les dones escoceses. La violació era una arma de terror dels soldats alemanys durant la primera guerra mundial i una arma de venjança de l’exèrcit soviètic durant la segona.  I cal tenir ben present que la violació no és pas un acte sexual, de desig sexual, sinó un acte de domini i de violència. La violació és una demostració de poder, una voluntat, com el cas dels maltractaments, d’afirmar l’autoritat i de dominar mitjançant la força física. Devastant els cossos femenins, devasten la comunitat. La violència sexual té com a objectiu la deshumanització i cosificació de les víctimes. Converteix les víctimes en objectes i se’ls pren la seva intimitat.

Encara avui en dia molts episodis de violència sexual al nostres territoris contra les dones de la guerra del 1936-1939 resten silenciats, hi pesa l’honor personal i de la comunitat. Tot i això, alguns han estat reportats. Curiosament, però, el fet que sempre ha estat més esmentat són les violacions massives per les tropes franquistes del nord d’Àfrica: l’agressivitat s’ha traslladat als altres, “els moros”, com se’ls deia. La història, tanmateix, ha passat d’esquitllèvit per alguns d’aquests episodis.

Els exemples de les dones com a botí de guerra, malauradament, són interminables. Les dones prostituïdes pels nazis. O les prostitutes forçades de la guerra entre Japó i la Xina, que encara és un tema candent, tot i que l’única vegada que això va arribar als tribunals fou durant el procés de Tòquio, el 1946, quan diversos oficials japonesos van ser acusats i culpats de la violació de vint mil dones durant el saqueig de Nankin a la Xina el 1937. O les anomenades “Estacions de Confort” organitzades per l’exèrcit imperial nipó durant la segona guerra mundial, on més de dues-centes mil dones i nenes, que havien estat segrestades, van ser sistemàticament violades pels soldats japonesos. No cal anar gaire lluny en el temps, només repassar informes de les últimes dècades. Quan Iraq va envair Kuwait el 1990, com a mínim van ser violades cinc mil dones d’aquest país. El 1992, es van publicar tot un seguit d’informes sobre violacions i embarassos forçats a Bòsnia i, entre 1994-1995, a Ruanda, on al voltant de cinc-centes mil dones van ser torturades, violades, mutilades i/o assassinades. Aquests mateixos anys, a Argèlia, totes les dones d’alguns pobles i viles foren violades i assassinades.

El 2009, els diaris de Colòmbia publicaven la notícia que la Fiscalia d’aquell país havia revelat l’existència de 183 processos d’abús sexual a més de 500 dones durant el conflicte armat. L’estiu del 2016, després de 50 anys del conflicte a Colòmbia amb les FARC, 3’7 milions de dones han estat reconegudes com a víctimes i la Unitat de Víctimes ha fet públic que 10.850 dones havien estat violades o agredides sexualment.

Sumem-hi altres conflictes, com els mexicans al voltant del narcotràfic. Sanjuana Martínez, publicava, el 15 de juny de 2011,  El cuerpo de mujer botín de guerra, en què, i referència a la narcoguerra, es referia al constant feminicidi que aquesta estava comportant. Així, es feia ressò que, en només set dies, havien estat trobats un cos de dona destrossat en sis parts; un cap de dona tirat al mig del carrer; un altre cap de dona dins d’un pot de pintura amagat en un taxi, i cinc trossos d’un cos de dona dins d’unes bosses de plàstic. De gener al juny de 2011, segons la seva crònica, seixanta cinc dones –nou menors d’edat- van ser assassinades a la ciutat de Nuevo León. I Sanjuana Martínez sostenia que la narcoviolència afecta més les dones perquè els seus cossos són botí de guerra, utilitzats per a l’explotació sexual, per emporuguir els rivals i per amenaçar els enemics. Una violència extrema que pateixen les dones mexicanes –recordem també el famós cas de Ciudad Juárez-, plena de sadisme, ja que les dones que no moren, acaben ferides i víctimes de violacions massives i de tortures. Com els diversos testimonis de dones violades que relaten com, mentre les forçaven, les cremaven amb cigarretes o els feien talls amb ganivets. La violència contra les dones en els conflictes la trobem arreu, històricament i en l’actualitat.

Els casos de Ruanda i l’antiga Iugoslàvia foren els que van marcar un canvi en el sentit del seu ressò internacional. A Ruanda, després de les violències sexuals, van néixer milers de criatures que se les anomena “fills dels mals records”. Gairebé dues mil dones van ser violades fins que van quedar embarassades en els conflictes de l’antiga Iugoslàvia només el 1993. En el cas de la guerra als  Balcans, hem de parlar també de la “neteja ètnica” duta terme sobretot per l’exèrcit i els paramilitars serbis. Així, quan l’Exèrcit Federal Iugoslau va bombardejar les ciutats, van ser atacats els hospitals de maternitat. I van crear camps de concentració especials per violar i prostituir les dones, anomenats oficialment, sense eufemismes, “camps de violació”. A Vogosca, prop de Sarajevo, les dones amb noms croats i musulmans van ser assassinades després d’haver estat violades; a Foca, els serbis van ubicar les dones durant mesos en un pavelló d’esports cobert on els homes cada nit hi anaven amb llanternes per seleccionar qui violaven; a Omarska, les dones van ser obligades pels soldats serbis a treballar durant el dia i eren violades, d’acord amb un calendari marcat, una vegada cada quatre nits.

Les violacions foren sistemàtiques durant la guerra dels Balcans. A més, a les dones violades i embarassades, se les tancava i se’ls prohibia avortar. Però les violacions només interessen si són les dels “altres”, de l’enemic, per justificar l’atac i la guerra. Així, sobre els testimonis i les queixes de les víctimes, Sèrbia es va justificar culpant com a agressors musulmans i croates. És esfereïdora la quantitat de casos i testimonis arreu del món, un llistat interminable, tant per quantitat com per la pervivència encara en l’actualitat.

Durant la segona guerra mundial, moltes dones franceses, sobretot de la part del nord-est del país, van ser violades pels nazis. Els debats que hi van haver sobre el tema estaven menys interessats pel patiment de les dones que no pas per la sort dels “fills de l’enemic”. Els obsessionava més el “deshonor” i, per això, molts sectors s’inclinaven a afavorir l’avortament o els infanticidis. I, fins i tot, les autoritats franceses van decidir facilitar el part sota secret i l’abandó de les criatures a l’assistència pública. Al mateix temps, però, van impulsar campanyes de natalitat a les dones franceses.

Per tant, les dones violades o les esclaves sexuals pateixen una doble victimització: la patida per l’enemic i l’estigmatització dins la pròpia comunitat. La convenció de Ginebra del 1949, després de la segona guerra mundial, que recull les normes que regeixen els conflictes internacionals, afirma que “les dones seran especialment protegides contra la violació, la prostitució forçada i qualsevol atemptat contra el seu pudor”, però no qualificava les violències contra les dones com a infraccions greus. Va caldre esperar les últimes dècades del segle XX, quan el problema de les dones com a botí va arribar a tal magnitud en els casos de Ruanda i dels Balcans, per ser considerat un crim de guerra codificat internacionalment.

Les violències i els crims sexuals foren tan importants que van mobilitzar organitzacions feministes i de defensa dels drets humans i, posteriorment, els governs, per demanar que els seus autors fossin jutjats. El Tribunal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia, creat el 1993, fou en primer en reconèixer la violència sexual com a crim de guerra i infracció greu, que obliga als estats a buscar i processar els seus acusats o concedir-ne l’extradició. Ara bé, per una banda, els resultats han estat mínims i, per l’altra, també s’ha plantejar la dificultat per sancionar aquests crims. Tot i això, les Nacions Unides ha reconegut la necessitat que les dones prenguin part activa en els processos. La Resolució 1325 sobre Dones, Pau i Seguretat aprovada l’octubre del 2000 pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides fou, segons les expertes,  un dels principals èxits en la igualtat de gènere. En aquesta resolució, el consell de seguretat feia referència, per primera vegada a la història, a l’impacte de la guerra sobre les dones, en reconeix les contribucions subestimades en la prevenció i resolució de conflictes, i en la construcció de la pau. La Quarta Conferència Mundial sobre la Dona va exposar que és essencial per a la pau i la seguretat internacionals que la dona compti amb les mateixes oportunitats d’accés i de participació plena en el poder, i d’intervenció en les tasques per prevenció i resolució de conflictes. Aquesta resolució, a l’hora d’exigir la plena participació de les dones, no només és important per a la igualtat, sinó també per prosperar en termes de pau i seguretat internacionals.

Mentrestant, però, malgrat les resolucions internacionals, les nenes segrestades per Boko Haram, com a exemple de tants altres casos i situacions arreu del món –mireu, sinó, l’informe de Nacions Unides d’abril de 2016-, segueixen patint o l’esclavatge sexual per part dels segrestadors o, si són alliberades, l’estigmatització i repudi per part de la seva mateixa gent i famílies. Tal com conclou el  dossier Violència sexual en els conflictes armats (juny 2016)  de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, la impunitat d’aquests crims continua sent generalitzada.

Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir

El segon Quadern de la Càtedra Josep Anton Baixeras de Patrimoni Literari Català de la Universitat Rovira i Virgili està dedicat a Maria Aurèlia Capmany.

Us podeu descarregar gratuïtament el llibre Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir en aquest enllaç de les Publicacions de la URV.

 

Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir

 

A tall de pròleg, del llibre Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir (Publicacions URV, 2016)

El mes de novembre de 2015, s’inaugurava oficialment la Càtedra Josep Anton Baixeras de patrimoni literari català, gràcies a la col·laboració entre la Fundació Privada Mútua Catalana i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Tot i la seva recent creació, són ja moltes les activitats que ha dut a terme, com és el cas, gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes i la participació de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany, la Jornada dedicada a Maria Aurèlia Capmany, que va tenir lloc el dia 30 de març de 2016.

No és debades que, en l’estudi del patrimoni literari català, fos la trajectòria i l’obra de Maria Aurèlia Capmany l’escollida com a protagonista de les II Jornades organitzades per la Càtedra. No només per la importància de l’autora, una de les figures intel·lectuals cabdals de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX de la qual, el 2018, se’n celebrarà el seu centenari, sinó també per la relació d’amistat entre Baixeras i Capmany. Una relació, a més, anterior a l’establiment de la Maria Aurèlia Capmany a Tarragona, a partir de la dècada dels setanta, quan la seva parella, Jaume Vidal Alcover, va esdevenir professor a la universitat, i iniciada per qüestions literàries. Així, l’estiu de 1960, dalt d’un autobús ple d’escriptors i escriptores que es dirigien a L’Escala per retre un homenatge a Caterina Albert-Víctor Català i lliurar-li el llibre conjunt de contes Els sets pecats capitals, es van conèixer Maria Aurèlia Capmany i Josep Anton Baixeras. Tant en les seves cròniques radiofòniques (Obra completa III) com en d’altres escrits, Baixeras explicava que, a l’hora de dinar van coincidir a la taula amb aquella dona “vehement” i “de conversa franca” amb la qual, des d’aleshores van “encetar una amistat destinada a durar i créixer en el temps”. I Baixeras, en la seva intervenció en el col·loqui celebrat als 10 anys de la seva mort, el 2001, acabava l’evocació tot dient que “la Maria Aurèlia va servir sense parar el seu país.”

Tot i això, Maria Aurèlia Capmany encara no ha tingut el reconeixement merescut a aquesta tasca incansable de servei a la que al·ludia Josep Anton Baixeras. Llicenciada en Filosofia i amb el títol també de l’ofici de gravadora de vidre, va exercir com a professora per dedicar-se plenament al món literari i cultural a partir dels anys seixanta. Malgrat que sempre repetia que, per a ella, el més important era la novel·la, la creació literària, es va convertir en una dona polifacètica: narrativa, teatre (autora, dramaturga, directora, actriu), assaig, guions (ràdio, televisió, cinema, còmic), traduccions, articles, conferències… I, també, es va convertir en una defensora pública de la llibertat, de la lluita antifranquista per les llibertats civils i polítiques. Durant la dècada dels anys 60 del segle XX, en paral·lel als moviments internacionals de defensa dels drets civils i, també, en el context nacional de la resistència política i cultural al franquisme, Maria Aurèlia Capmany comença a defensar públicament la seva oposició al règim des de posicions socialistes i el seu feminisme, i ho fa a partir de l’elaboració d’un discurs propi a través de diversos llibres d’assaig i nombrosos articles i conferències. La seva trajectòria vital de dona pública, professional de la literatura, es va moure sempre per l’afany de conèixer i saber. Ho feu des de posicions heterodoxes, servint-se de la impertinència i en constant transgressió dels models marcats. I amb un ferm compromís en contra de desigualtats nacionals, socials, racials o de gènere. Ara bé, tal com comentava, hi ha encara molta feina per fer, tant per posar a l’abast del públic les seves publicacions, com per dedicar-li més estudis i recerques aprofundides. I aquest volum just hi contribueix. I ho fa des de diverses i variades perspectives de temes i, també, generacionals.

Aquesta edició aplega articles d’autors que la van conèixer i tractar i que han dedicat part dels seus treballs científics a l’obra o la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany. És el cas de Guillem-Jordi Graells, curador i editor de la seva Obra completa, del qual es reprodueix un dels primers estudis apareguts sobre la literatura de Capmany. I, també, d’Àlex Broch o Agustí Pons. Àlex Broch escriu sobre el “perfum de la història”, sobre la utilització de la història en algunes de les novel·les i obres de teatre de l’autora que li serveix per plantejar els paral·lelismes amb la realitat de la seva època. I l’article d’Agustí Pons, biògraf de Capmany, la reivindica com una de les personalitats fonamentals de la cultura i societat catalanes de la segona meitat del segle XX, argumentant el seu paper clau en la vida política i cultural de la transició. També la va conèixer i tractar Ramon Marrugat, que, tot fent un repàs a les activitats en què van coincidir sobretot a Tarragona, en aquells temps en què, servint-se d’una cita de Xavier Amorós, “la sala era més plena de por que no de gent”, afirma que fou una peça de referència en la lluita antifranquista.

També la va conèixer, però d’una manera ben diferent Albert Basart, el seu nebot-nét, que, a més de la relació i tracte familiar, posteriorment, en la seva tasca professional ha documentat i aplegat tota la bibliografia i diferents articles de l’autora i que participa activament, tal com explica en el seu text, en l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany que té com a objectiu de preservar i difondre el seu llegat. Un envit que, per sort, han recollit i continuen recollint les generacions més joves que ja no la van poder conèixer, amb estudis que obren noves òptiques i perspectives. Així, Isabel Graña, directora de l’espai Betúlia de Badalona, just batejat amb el títol de la novel·la de Capmany, ens aporta noves perspectives i claus de recerca sobre el primer període de Maria Aurèlia Capmany, la seva joventut, l’etapa de professora en aquesta ciutat i els primers anys de narradora a través d’un tastet de l’epistolari que va mantenir amb Odó Hurtado i que serà publicat aviat. Seguint amb les generacions més joves, Brigid Amorós ens presenta una síntesi del seu treball final de recerca del Màster Estudis superiors de Llengua i Literatura Catalanes, documentant l’activisme constant de Capmany al Camp de Tarragona i la seva participació en tot tipus d’actes ben diversos, fossin conferències, articles, representacions teatrals o jurats literaris. Maria Font també va triar Maria Aurèlia Capmany com a objecte d’estudi del seu treball final de recerca del Grau de Filologia Catalana, concretament l’aspecte del feminisme. I en el seu article resumeix part de la investigació centrant-se en l’anàlisi del feminisme de Maria Aurèlia Capmany a partir de diversos punts de vista en tres de les seves novel·les.

Els diferents textos que conformen aquest volum, doncs, fan palesa la intensa tasca intel·lectual de Maria Aurèlia Capmany, el seu activisme constant i el seu treball polifacètic i incansable, malgrat els entrebancs, la clandestinitat i la repressió franquista. Una dona catalanista, d’esquerres i feminista que va obrir molts camins. I fan palesa també la necessitat de noves edicions de les seves obres, així com de noves recerques com les que aquí es recullen.