Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017

Isabel-Clara Simó
Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó va néixer el 1943 a Alcoi, en una família i una comarca catalanoparlant, però, com sempre ha explicat, fins a la seva entrada a la Universitat, el 1960, i la coneixença de Joan Fuster, no havia vist mai ni una sola paraula escrita en català. Educada sota el franquisme, el pas per la ciutat de València significà el canvi. I també comportà la seva tria. Va aprendre a escriure el català, va triar el periodisme i la literatura en català, tant com a directora de la revista Canigó (1971-1983), d’una clara línia progressista i receptiva dels corrents independentistes dels Països Catalans, com en les seves obres de ficció, des del seu primer llibre de contes. És quan miro que hi veig clar (premi Víctor Català 1978). Simó ha remarcat i ha reivindicat sempre la seva procedència, el País Valencià: Resulta obvi que la nació no es limita a quatre províncies del Principat.

La seva producció literària és extensa i abasta diversos gèneres, entre els que hi sobresurt, però, la narrativa. Contes i novel·les, com el seus articles periodístics, amb afany de contar històries des d’una òptica crítica. Per a Isabel-Clara Simó, les paraules són l’instrument de comunicació per a elaborar una narrativa que vol ser també comunicativa. El 1991, en motiu de ser nomenada “escriptora del mes” (Departament de Cultura de la Generalitat), en el Quadern que se’n va editar, hi publicava un text en què explicava com bastia la seva literatura i com, a partir de la mirada curiosa, construïa les històries:

Agafo paper i em poso a escriure. No sé exactament per què ho faig, però sé que em fa immensament feliç posar en paraules les imatges amargues i fosques i les imatges alegres i lluminoses que he mirat. No sé què és la literatura, però sé que m’és necessari contar aquestes imatges, parlar d’aquestes sensacions, explicar aquestes històries, segurament perquè no es pot viure en solitari. Cap art no ho és. Quan escrivim, compartim, amb les paraules, tot el que hem vist, i el que hem somiat i el que hem pensat i el que hem sentit. La paraula ens aproxima, ens fa solidaris.

Simó tria com a base de definició del seu ofici d’escriure les paraules. Les paraules, carregades de perill per a una generació nascuda en ple franquisme, a la qual es negava la paraula com a poble, a la qual es negava i es prohibia la seva llengua. I les paraules prohibides, fent un pas cap enrere, a les dones, abocades, per lleis i decrets, al silenci de l’àmbit privat. La generació d’Isabel-Clara Simó va patir les prohibicions de les llibertats nacionals i individuals sota la dictadura franquista.

En la narrativa d’Isabel-Clara Simó es fonen els dos silencis: la veu silenciada de les dones i la veu catalana silenciada. I la subordinació de les dones té el seu paral·lelisme en la subordinació de la nació, amb la dicotomia vencedors-llengua espanyola i vençuts-llengua catalana. Ara bé, també les homogeneïtats binàries són posades en dubte, sense deixar de defensar l’existència de la cultura i la identitat catalanes. Simó refusa etiquetes, perquè les etiquetes constrenyen i limiten, i voldria una normalitat que respectés les diferències. Mentre això no passa, davant la marginació, hi ha la rebel·lió. Tal com ella mateixa deia:

M’agradaria poder deixar-me de plantejar la meva nació o el meu sexe com a problema. Voldria que no existís el problema. Això no vol dir que no em revolti, no m’hi resigno. (Diàlegs a Barcelona)

La lluita per la llibertat i les llibertats ha estat sempre present en la seva trajectòria. El 26 de gener de 2016 publicava un article al Diari El Punt/Avui sobre fal·làcies, en què parlava d’independència i llibertat i defensava que la llibertat no és pas incompatible amb la justícia social:

…L’esquema és si fa no fa sempre el mateix: hi ha atur, hi ha criatures sense beques de menjador, hi ha desnonats, mentre uns pocavergonyes s’entretenen en baralles identitàries.

La fal·làcia és colossal: l’infern sempre són els altres. Els que emeten aquesta acrítica opinió es veuen a ells mateixos defensors del feble. Són els bons i la cara els resplendeix parlant del seu amor a la justícia i la seva cura dels més vulnerables. No us fieu mai dels bondadosos que ho gasten en saliva. Fins i tot ho diuen els Evangelis, en allò tan repetit que el que faci la teva mà dreta que no ho sàpiga l’esquerra.

Però la fal·làcia és molt més que aquesta bondat inventada. Presenten les “qüestions identitàries” com un divertiment. Doncs no senyor: això que menyspreeu és la llibertat. Els independentistes no clamem per la independència per cap profit propi, sinó per la llibertat. Algú em podria dir en què són incompatibles la llibertat i la justícia social? Ans al contrari: els governs dictatorials practiquen, si els convé –i si hi ha càmeres i fotògrafs, és clar–, la justícia social com un acte de caritat. La llibertat i la justícia social solen ser les dues cares d’una mateixa moneda.

Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. Enhorabona. I la dada: de 49 edicions, 5 premiades…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s