Sylvia Plath se suïcidava l’11 de febrer de 1963, sense saber la bona acollida que havia tingut la seva primera novel·la, La campana de vidre, i sense imaginar que al cap de molt de temps, el 1981, entremig de polèmiques, els seus poemes, aplegats pel seu ex-marit, aconseguirien el premi Pulitzer. Ella que volia ser perfecta, que volia ser com Déu, abastava un dels seus somnis: ser una bona escriptora. Però a sota terra estant, ja pols, i coberta per una làpida de lletres esborrades a causa de la baralla entre Ted Hughes que, famosa i morta, la volia encara com a esposa legal, i les admiradores feministes de l’autora que reivindicaven el seu cognom de soltera i divorciada. Com si, fins i tot en l’èxit, la pau que havia cercat no pogués acompanyar-la. El suïcidi mitifica, i molt més encara quan, com en aquest cas, darrera hi conflueixen una vida intensa i una obra de qualitat, que són inseparables.
La novel·la La campana de vidre ens presenta el despertar al món adult d’una noia americana, Eshter Greenwood i el seu aprenentatge en un món iniciàtic de sexe, treball i família, que acaba amb una depressió, intent de suïcidi, electroxocs i la nova adaptació a la vida quotidiana. Exactament la vida de la seva autora en els anys cinquanta, quan escrivia al seu diari:
Puc llimar els meus cantells escairats per adaptar-me a un forat rodó. Déu meu, espero no destruir-me a mi mateixa d’aquesta manera.
La protagonista de la novel·la, com la seva autora, veu amb desesperació el món adult, no hi ha sortida:
Fos on fos –a la coberta d’un transatlàntic o en un cafè de París o de Bangkok-, jo m’estaria sempre sota la mateixa campana de vidre, ofegant-me amb el meu propi aire amargant.
Esther no pot actuar ofegada per ella mateixa, per les seves responsabilitats materials i pels seus somnis que no pot abastar. Esther, com Plath en els seus diaris i cartes, compta una per una totes les despeses més petites, però, alhora, és capaç de gastar-se tot un sou en vestits que després llençarà per la finestra d’un hotel en un atac de fúria i decepció. Nascuda a Boston el 1932, els tres pols essencials de la seva existència són la família, el treball i l’amor, amb un ordre intercanviable segons els períodes vitals i, molts cops, confluents al mateix temps. Hi conflueixen diversos factors, com la pèrdua de petita d’un pare distant i gran i la relació amb una mare que Sylvia estimarà i odiarà. Ja des de petita s’havia imposat ser autosuficient i l’ambient familiar ho adobava a través d’estímuls plens en aquest sentit: cursos, ensenyaments, literatura, diners, amics… Ser perfecta és la seva coordenada fins que esclata. El juliol de 1953, als 21 anys, a la tornada d’un viatge a Nova York escriu al seu diari:
Deixa de pensar egoistament en fulles d’afaitar i a fer-te ferides, i a desaparèixer i a posar fi a tot. L’habitació no és la teva presó. Ho ets tu.
No va poder escapar de la presó, sinó que, després de prendre’s un pot de píndoles, va deixar una nota que deia: he anat a fer un volt. Tornaré demà. Va tornar al cap de tres dies, quan el seu germà la trobà en una mena de golfa sota una escala. Després vingué l’internament en un psiquiàtric i els electroxocs, que no serien els últims que rebria en la seva vida.
Esther, a la novel·la, creu que la vida és un figuera:
De la punta de cada branca, com enorme figa morada, un futur meravellós em cridava fent-me l’ullet. Una figa era un marit i una llar feliç, amb nens, i una altra figa era una poetessa famosa i una altra un professor brillant i una altra figa era la E Ge, l’agosarada editora, i una altra figa era Europa i l’Àfrica i l’Amèrica del Sud, i una altra figa era en Constantin i en Sòcrates i l’Attila i una munió d’altres amants amb noms estranys i professions estrambòtiques, i una altra figa era una remadora olímpica, i més enllà, per damunt d’aquestes figues, hi havia moltes altres figues que no podia discernir.
I és que el problema per a Sylvia Plath és que ha de triar però és totes alhora, o ho pot ser, i les vol ser amb el perfeccionisme més absolut de la persona insegura que no es creurà que fa una cosa mínimament bé ofegada per la pròpia campana de vidre:
Potser el que més em costi d’acceptar en aquesta vida sigui el no ser perfecta en res i estar lluitant en distintes direccions en busca de formes d’expressió.
Va compaginar l’escriptura amb feines lligades a la literatura i l’ensenyament per sobreviure econòmicament. I va formar una família. Les relacions amb els homes van ser conflictives i el sexe buscat com una batalla. Ted Hughes fou el gran enamorament, la gran passió d’una Sylvia que se’ns presenta possessiva i en una recerca constant d’ella mateixa. Ted Hughes, un poeta que ja començava a ser conegut i a qui se li augurava un futur prometedor, i Sylvia Plath es van conèixer a Cambridge el 1955, on ella, doctorada ja amb una tesi sobre Dovstoievski, hi estudiava amb una beca complint el seu gran somni de viatjar a Europa. La primera trobada, si resseguim el diari, fou premonitòria de les relacions tempestuoses i d’una gelosia latent que Sylvia mai no confessà:
I quan ell em va besar el coll jo li vaig fer una mossegada llarga i forta a la galta, i quan vam sortir de l’habitació, li rajava sang cara avall.
Ted, per a ella, l’any 1956, el del seu ràpid casament, és com un déu, i declara, amb afirmacions passionals encegades:
Ara entenc la llegenda d’Adam i Eva, que neix d’una costella d’Adam, cosa que no havia pensat abans; la maleïda història és certa! Jo li pertanyo.
Un mes abans, el setembre del 1956, ja l’havia descrit amb veneració:
No puc pensar ni un minut en Ted com algú “diferent” i no com la meva part masculina, sempre algunes passes per davant meu en el seu intel·lecte i creativitat, la qual cosa em fa sentir molt femenina i plena d’admiració per ell.
Anys més tard, en el poema “El carceller”, qualificaria aquests anys de mentides i somriures, però en aquell moment, Hughes era la seva felicitat, la tria de la figuera que no l’havia de defraudar, com ella, que seria l’esposa perfecta.
Sylvia, durant els seus anys universitaris a Estats Units, havia publicat contes i poemes a diverses revistes, i, també, havia guanyat diversos premis que, havien fet que, des del 1952, decidís considerar-se, entre dubtes i justificacions plenes d’inseguretat i delit, una escriptora. A Anglaterra continua la seva tasca enviant poemes, contes i articles a diverses revistes i premis i, quan s’enamora de Hughes ho fa, també, com a poeta, creguda que la seva vida literària seguirà, com una branca compatible a la figuera, però, alhora, subordinant-ho a les tasques materials.
Els primers anys de matrimoni Sylvia dibuixava la vida amb Ted com un paradís per a la creació literària conjunta. Són curiosos els escrits sobre el viatge de noces a Madrid i Benidorm, on contrasta una visió idíl·lica de Sylvia -a excepció de les curses de toros- amb la depriment dels poemes de Ted sobre el tema. Al costat d’aquesta visió positiva i plena de futur, les seves cartes traspuen una nova angoixa que comença a turmentar-la com abans ho havien fet els estudis:
Jo faré les maletes… les meves compres. .. a força d’escriure a màquina els manuscrits d’ambdós… jo el promociono… no vull que Ted es cansi, que només treballi mitja jornada, que escrigui…
Ted col·laborarà en les feines de casa perquè Sylvia treballarà fora i amb el seu sou ell podrà escriure. Sylvia vol ser l’esposa perfecta, però, alhora, se’n queixa a través de depressions obliqües, sinusitis i esgotaments. Sylvia sempre parla –a les cartes i diaris- de Ted amb ella, del seu Ted, de la manera que ella el veu, però quasi mai ens diu què pensa ell, com opina o com reacciona. Tanmateix, també cal tenir present que en els moments en què Sylvia disposava de temps per escriure junt al seu home, era incapaç de fer-ho, angoixada també per l’ansietat d’omplir aquest temps amb profit. Les cartes en són una bona mostra, en què és patent la seva inseguretat. Angoixada per la mare, per la feina, per les criatures, perquè no pot escriure, mostra que ho ha de fer tot per obligació, volent ser perfeccionista i no estant convençuda de res.
Sylvia continua escrivint i, en els moments de plenitud amorosa i d’inestabilitat econòmica, elabora El colós i altres poemes, un recull de provatures, d’afermament com a poeta. La seva lírica es va endinsant per camins més íntims, per experiències més quotidianes i personals. La literatura va reflectint el seu estat vital com a dona, com a esposa, i, posteriorment, com a mare de les dues criatures, Frieda (1960) i Nicholas (1962). Sylvia reflectia en les seves creacions aquest món amb èpoques eufòriques i d’altres més depressives, angoixada, de nou, per les responsabilitats, a les quals s’afegí, aviat, la separació de Ted a causa de la relació d’aquest amb una altra dona.
Sylvia Plath mantindrà també amb els fills una relació paral·lela a la que manté amb la mare, d’amor i odi: els estima i, al mateix temps, li fan nosa, però, com és habitual en ella, aquesta reacció està disfressada, desvirtuada a través de la seva lluita constant per trobar una mainadera que l’alliberi del goig i patiment de ser mare. En els poemes de l’any 1961 és patent aquesta situació: mons matriarcals i experiències de dones fecundes o estèrils. I, especialment, en sobresurt un, “La dona del guàrdia del zoo”, molt simptomàtic del moment personal de l’autora ja que presenta el matrimoni com un sacrifici de la dona. En els anys 60 la seva veu poètica esdevé personal i d’una qualitat i estil indiscutibles i, al costat de les proses curtes, Plath inicia el projecte del que serà la seva única novel·la. La campana de vidre.
Si, en un primer moment abans de fer-se efectiva la separació amb Hughes, els seus poemes són obscurs, a partir del 1962, el seu univers s’aclareix per donar pas a les creacions més reeixides i particulars El maig del 1962 escriu “Cercant l’aigua”, amb la imatge d’un home i una dona separats surant per damunt d’un llac sinistre. L’octubre del mateix any, a “Lady Lazarus”, la imatge esdevé desafiament i revenja: De les cendres / alço el meu cap vermell / i menjo només com qui menja aire.
Sylvia parla, en les darreres cartes i els diaris, molt d’ella mateixa, amb un narcisisme accentuat. Els temes són reiteratius: els diners, la casa, l’obligació i el delit d’escriure cada dia… Dispersa i fixada en les obligacions quotidianes en solitud, sentint-se abandonada i, per tant, fracassada com a dona i amant, se centra, amb autoçontemplació en la seva pena; més que una autocompassió és la justificació abans d’esclatar, incapaç de demanar ajut clarament perquè ningú no l’acusi de perdedora.
Parla de projectes i, al dia següent, de desesperació; de les hores agradables amb els nens i la necessitat urgent de trobar-los una mainadera; de trobar-se malalta a posseir una energia total. Els poemes dibuixen dones triomfants, el goig de la maternitat, la dona que no ha d’estar en absolut subordinada a l’home. La campana de vidre ha estat enllestida i, sota el pseudònim de Victoria Lukas, té una bona acollida. Ha de ser autosuficient, però ni pot viure a Londres sense Ted ni pot tomar a Estats Units, on creu que la mare la considerarà una fracassada:
Senzillament, he de seguir aquí arreglant-me sola. Ara els nens em necessiten més que mai, així és que durant alguns anys més intentaré seguir escrivint pels matins i dedicar-me a ells a les tardes, i aniré a veure els meus amics o llegiré i escriuré a les nits.
Un pla massa dur si tenim en compte la campana de vidre que sempre l’ha ofegada. Els últims poemes, contrasten amb aquest ànim conformat i desesperat de futur. A “Límit”, escriu: Fins aquí hem arribat, s’ha acabat.” I, a “Contusió”, la imatge és prou clara: Els miralls són coberts.
El dia 11 de febrer de 1963, es va agenollar davant el forn obert de la cuina i va obrir el gas. Havia deixat un got de llet al costat del llit dels nens i havia pres mesures tapant les escletxes de les portes amb una tovallola humida. Només una nota: Truqueu al metge. L’altre aire ofegant havia acabat amb el malson de la vida:
Per a la persona de la campana de vidre, deturada i buida com un nadó mort, el mateix món és un malson.
textos, assaigs, retalls 