Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re... Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena.
Aquests són els primers versos del poema “Corrandes d’exili” de Joan Oliver, que el gener de 1939 creuava la frontera amb França en una evacuació d’intel·lectuals organitzada pel Govern català.
Entre el gener i febrer de 1939, un gran nombre d’intel·lectuals catalans, professionals de les lletres i les arts que durant la República i la guerra havien manifestat el seu compromís demòcrata, antifeixista i catalanista, també van emprendre, com tanta altra gent, el camí de l’exili. Alguns d’aquests intel·lectuals van creuar la frontera a través d’iniciatives i ajuts institucionals que els acolliren en refugis. Altres, que ho van fer a títol individual o formant part de l’exèrcit republicà, foren internats en camps de concentració a les platges i esplanades del sud de l’Estat francès. A Amèrica, només tres països van oferir-se a acollir els exiliats, Mèxic, Xile i la República Dominicana. Les primeres expedicions partiren cap a Mèxic l’abril de 1939 i es van intensificar a mesura que s’apropava l’esclat de la segona guerra mundial.
El Conseller de Cultura de la Generalitat, Carles Pi i Sunyer, fou l’encarregat d’organitzar, entre el 16 i el 20 de gener de 1939, un pla d’evacuació del patrimoni cultural i de la intel·lectualitat catalana mitjançant diversos vehicles i els bibliobusos de la Generalitat que els van anar traslladant fins a Girona i, quan fou possible, fins a la frontera. No hi havia gaire temps –les tropes ocuparien Barcelona el dia 26 de gener- ni tampoc mitjans, i les mesures de fugida es van concentrar al voltant de la Institució de les Lletres Catalanes.
Uns dels primers en abandonar el país seguint les directrius de la conselleria, foren Josep Pous i Pagès i Carles Riba, president i vicepresident respectivament de la Institució de les Lletres Catalanes. El diumenge 22 de gener, el conseller Carles Pi i Sunyer els telefonava avisant-los que, aquella mateixa tarda, un cotxe els recolliria per a la marxa definitiva. Les dues famílies van viatjar fins a Girona, on van haver de restar-hi quatre dies perquè els vehicles eren presos per assalt. Josep Pous i Pagès finalment va aconseguir d’encabir-los a tots en una ambulància militar, que va fer un llarg trajecte, sota l’amenaça de l’aviació, amb les carreteres embussades i amb moltes parades per recollir més gent, com Antonio Machado, ja molt malalt, i la seva mare. Van poder arribar fins a Portbou i, d’allí i a peu, fins a la frontera, plena de milers de refugiats. La comitiva de Pous i Pagès i Riba, pel fet de ser intel·lectuals i tenir els passaports en regla, va rebre el vistiplau de les autoritats franceses per creuar la frontera. Després de passar tota la nit a l’estació, el grup va dirigir-se a Perpinyà i, al cap de poc, a Avinyó, a la casa d’uns amics de l’escriptor occità Pèire Rouquette on s’hi van hostatjar durant unes setmanes.
L’endemà de la partida de Pous i Pagès i Riba, el dilluns 23 de gener de 1939, el conseller de Cultura es va reunir a la Institució de les Lletres Catalanes amb Josep M. Capdevila, Pompeu Fabra, Cèsar August Jordana, Joan Oliver, Antoni Rovira i Virgili i Francesc Trabal per acordar la partença immediata a primera hora de la tarda amb el Bibliobús del Servei de Biblioteques de la Generalitat al Front d’un seguit d’escriptors com, entre d’altres, a més de la junta present, Cèsar August Jordana, Lluís Montanyà, Joan Prat, Joan Oliver, Mercè Rodoreda i Francesc Trabal, alguns acompanyats per les seves famílies. El darrer grup d’escriptors, format, entre d’altres, per Anna i Jordi Murià, Avel·lí Artís, Josep M. Francès, Sebastià Gasch, Domènec Guansé, Alfons Maseras, Josep Roure i Torrent i Pau Vila, a més de molts familiars, foren recollits l’endemà per un camió de càrrega davant el Palau Robert de la conselleria, al capdamunt del passeig de Gràcia.
Les expedicions dels intel·lectuals catalans van haver de restar un parell de dies a Girona i Bescanó, fins poder arribar a Mas Perxès, a l’Agullana, on s’hi van quedar durant una setmana. Allí, el 27 de gener de 1939, es va celebrar a Catalunya la darrera reunió la Institució de les Lletres Catalanes. Presidida per Pompeu Fabra, es va acordar protegir tots els escriptors que havien optat per seguir-la i es va fer un llistat de distribució per grups: Patrimoni Artístic, Institució de les Lletres Catalanes, Conselleria de Cultura, Secretariat de la Institució de les Lletres Catalanes i Escriptors i Col·laboradors de la Institució. Al mas Perxès, la planta baixa del qual estava ocupada per gran quantitat de retaules, escultures i llenços del Museu Nacional de Catalunya custodiats per l’escultor Mallol i el pintor Anglada Camarasa, els refugiats van rebre la visita del president Lluís Companys, que hi va sojornar un parell de dies.
Gràcies a les gestions del conseller de Cultura a Figueres, el bibliobús del servei de Biblioteques al Front, amb el jovent, i un autocar de l’Assistència social de la Generalitat, amb la gent gran, tots dos plens de gom a gom segons conten els testimonis, el dia 31 de gener de 1939, van poder travessar la frontera pel Portús amb el gruix de la intel·lectualitat catalana, que, com narrava el mateix conseller en les seves Memòries, marxava camí de l’exili per fidelitat als seus ideals i a la seva pàtria.
El trajecte dins l’estat francès tampoc no fou fàcil. Van haver de fet nit al Voló, sense poder moure’s dels vehicles i sense menjar i, l’endemà, no foren ben rebuts a Perpinyà, sinó que fins i tot foren retinguts. Antoni Rovira i Virgili explicava que, durant aquells dies, Pompeu Fabra feia una mica de pare de tothom i que Pau Vila s’ocupava dels tràmits burocràtics. A la fi, van poder seguir camí i una gran majoria d’integrants del grup va arribar fins a Tolosa.
Altres intel·lectuals catalans, però, van ser internats en els camps de refugiats amb la gran onada de població civil que havia creuat la frontera i, també alguns altres, soldalts de l’exèrcit republicà, en camps de concentració. Les condicions eren dures i infrahumanes. Agustí Bartra, que passà 6 mesos internat a Argelers i Agde, definia els camps de concentració com la ciutat de la derrota. Ho va fer en la seva novel·la d’exili, Crist de 200.000 braços (publicada el 1958 en castellà i el 1968 en català), el títol de la qual vol ser la imatge dels 100.000 refugiats i, alhora, “crucificats” a la sorra de les platges d’Argelers. També Xavier Benguerel, abans de ser acollit a Roissy-en-Brie i, posteriorment, marxar cap a Xile, va passar pels camps de refugiats va novel·lar la misèria i esgotament d’un seguit d’apàtrides a Adge, Sant Cebrià o Argelers.
Altres intel·lectuals aconseguiren lliurar-se de l’internament. A Enric Cluselles, el va salvar una carta de Francesc Trabal que l’acreditava com a homme de lettres. Lluís Capdevila, gràcies al president de la cambra de diputats francesa, Édouard Hérriot, aconseguí un permís d’estada. Els que van podien fugir aviat dels camps, com Artur Bladé Desumvila, que havia arribat a peu a Prats de Molló des del Coll d’Ares, arribaven fins a Perpinyà, on la Generalitat hi tenia instal·lat aquells primers dies d’èxode massiu un “centre català” d’ajut comandat per Josep Tarradellas, Antoni M. Sbert, Martí Feced, i Pere Bosch i Gimpera, ja que els refugiats tenien prohibit instal·lar-se a París. Altres intel·lectuals no tingueren tanta sort, com Joaquim Amat-Piniella que, internat al camp d’Argelers, durant la segona guerra mundial va passar a treballar a la Línia Maginot. Capturat per les tropes nazis, va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen (Àustria), on va viure totes les tortures inimaginables en un esclavatge de quatre anys i mig, experiència que va novel·lar a la novel·la K.L.Reich.
A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida: l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida...
Hivern del 2017, no hem ni podem oblidar els nostres refugiats, per això, entre tants d’altres motius, Volem acollir.
textos, assaigs, retalls 