Tenim encara molts deutes pendents amb la memòria històrica, en la recuperació de la nostra memòria històrica dels anys de la dictadura franquista i en la reparació de les víctimes. Un d’aquests deutes, tot i els treballs i estudis existents, és la recuperació de la memòria de les dones. Tradicionalment, s’ha donat poca o nul·la rellevància als treballs i tasques realitzades per les dones, atenent que aquestes eren de segon ordre o poc considerades en un món patriarcal i amb preeminència de valors masculins; però sense les accions civilitzadores de les dones, des de la reproducció a la transmissió de la parla i dels costums no tindríem les societats que tenim. El fet d’ajudar a recuperar la història femenina és igualment un acte d’apoderament de les dones i de millora de la situació actual d’homes i dones.
La memòria és la generadora dels relats de vida, que reconstrueixen el passat i allò que s’ha viscut, amb records i oblits. És subjectiva, però juga alhora tant amb el passat personal com col·lectiu. La memòria reconstrueix i (re)interpreta –amb el pes de les idees, aprenentatges, experiències i des de la identitat d’un present- els fets, les relacions, les experiències individuals dins d’una col·lectivitat. No ho fa del tot, no n’abasta la totalitat, sinó fragments, episodis. Una teranyina que es forneix de records, de cares, gestos, paraules, espais, objectes, situacions i temps de la vida individual i la vida social, de vida viscuda i vida imaginada.
Si parlem, però, de memòria col·lectiva, hem de concloure que no existeix una sola memòria col·lectiva, sinó moltes veus, plurals i diverses, segons els grups socials o nacionals, segons l’espai i el temps. Ni tampoc els records i la reconstrucció del passat sorgeix igual ni amb la mateixa intensitat entre una persona o una altra, en cadascuna de les individualitats que formen el grup o col·lectiu protagonista de moviments o èpoques històriques. Entre aquesta pluralitat hi ha la memòria femenina, un punt de vista sobre i dins la memòria col·lectiva. Una memòria, a més, pels rols i papers socials marcats per a les dones, vinculada als altres, en relació, i lligada als espais quotidians, al dia a dia. Tot i això, cal insistir, la memòria femenina ha estat invisibilitzada i els seus sabers i coneixements, silenciats.
Les dones han estat “parlades”: escrites, dibuixades, pintades, esculpides, definides pels homes que, alhora, marcaven com havien de ser les dones. Ja des dels inicis, diguem-ne, fundacionals del nostre ordre simbòlic occidental, la paraula ha estat vedada a les dones en les imatges i representacions culturals de la mitologia, religió i ordre social. Tanmateix, les dones han estat transmissores, generació rere generació, de memòria mitjançant l’oralitat: costums, religió, cuina, rituals, frases fetes, llenguatge, contes, rondalles, llegendes… També, en l’àmbit privat, les dones han escrit literatura autobiogràfica, cartes i dietaris, fora, això sí, de l’àmbit públic. Aquestes aportacions, però, no han estat tingudes en compte en les històries de la literatura, ni posades a la mateixa alçada dels textos autobiogràfics dels homes. Com tampoc no ha estat valorada tradicionalment la literatura oral, transmesa en bona part per dones, sinó que, en manuals de no fa gaires dècades, encara podem trobar la diferenciació entre “literatura culta” i “literatura popular”.
Les persones narrem, expliquem històries i anècdotes, fets i situacions, sobretot les dones. Les dones han viscut, han estat les protagonistes de les seves històries i, també, de la Història, però la seva veu no ha estat considerada com a vàlida, no ha estat autoritzada fins a fa molt poc temps, i no sense problemes, no han existit en la Història. Fruit d’un ordre patriarcal, aquest discurs ha comportat que la veu de les dones, així com les seves identitats, hagin estat condicionades per un patró androcèntric. Les històries de vida, escrites i orals, són instruments i procediments per combatre la invisibilitat de les dones en les històries oficials i els cànons, i contribueixen a canviar les formes d’interpretar i comprendre la vida de les dones -i dels homes- a través de les seves experiències vitals i, també, històriques.
La memòria és un acte de voluntat. També ho és l’oblit.
textos, assaigs, retalls 