Fa 40 anys, el 30 d’abril de 1977, un col·lectiu de 14 dones es van concentrar per primer cop a la Plaza de Mayo de Buenos Aires per tal d’aconseguir una entrevista amb el president del país, el dictador Videla, i saber sobre els seus fills i filles detinguts o desapareguts. Cap resposta. A partir del divendres següent, van aparèixer moltes més mares. I cada vegada més. Van canviar els divendres pels dijous, a primera hora de la tarda. No hi va haver tampoc cap resposta. I cada vegada més, entre 300 i 400 mares, setmana rere setmana, any rere any, se seguien reunint a la Plaza de Mayo, volent recuperar i saber on eren els detinguts i desapareguts i per denunciar els responsables perquè fossin jutjats. Van anar passant els anys i els governs, però les Madres, ja àvies, lluitadores incansables, no van tenir ni han tingut cap resposta. 40 anys de protesta, 40 anys de silencis.
Les Madres de la Plaza de Mayo argentines van fer servir una estratègia de les nocions normatives de gènere com a resistència contra el poder. Aquestes dones van utilitzar la noció tradicional i, així, van desplegar una acció de resistència protegides, precisament, pels atributs designats per les nacions a la figura de les mares.
La repressió a l’Argentina era molt severa i cruel, però les Madres foren valentes tot prenent una posició política i manifestant-se públicament i de forma persistent. I ho feren presentant-se a l’espai públic com a mares, no com a ciutadanes normals, la qual cosa ha estat considerada com una de les estratègies més intel·ligents: la maternitat, tradicionalment identificada amb els valors de submissió, atenció i resistència interminable, pot, com les protestes silencioses de les Madres van demostrar, convertir-se en l’espai d’una exigència de justícia i rendició de comptes que es nega a suportar un règim de terror que lacera el cos matern.
En la mesura que el règim dictatorial era extremament patriarcal –i que, per tant, idealitzava les dones en el seu paper de mares-, aquestes dones creien que podien ser escoltades en el seu paper de mares. Al capdavall, el que estaven fent era el que qualsevol “bona” mare faria: tenir cura dels seus fills i de les seves filles, i preocupar-se’n. La junta militar no comptava amb aquestes dones valentes, que normalment s’haurien quedat a casa i haurien plorat en privat. La societat estava aterrida pel regnat de la por dels dictadors. Els pares estaven espantats i corrien riscos encara pitjors si s’exposaven. Les Madres n’eren conscients també i van pensar que era millor per als homes seguir treballant per mantenir la família. Així va ser com aquestes dones, aquestes mares, van sortir als carrers per lluitar pels drets de les seves famílies.
És molt interessant un article d’Andrea Bellot (“Llenguatge, dones i nació(nalisme) en el context de la guerra de les Malvines”, 2012) en què compara els estereotips enfrontats durant la guerra de les Malvines entre Argentina i Gran Bretanya: les Madres de Mayo argentines enfront la primera ministra del Regne Unit, Margaret Tatcher. Mentre que Tatcher representava un model de dona masculinitzat, les Madres seguien el model tradicional de la feminitat. Margaret Tatcher, ja abans de ser candidata, havia fet classes per agreujar el seu to de veu, massa agut i femení, i, en tota la seva carrera política va prestar atenció a la seva imatge: vestit jaqueta clàssic, sovint de colors blaus associats als homes i al partit conservador, però sempre amb faldilles i pentinat de perruqueria. És a dir, la indumentària del poder, però sempre amb detalls femenins com les faldilles, sabates amb talons alts, habitualment vermelles, i pintallavis. Com diu Bellot, “la seva roba no expressava les qualitats del seu cos però representava el seu grau de poder: els vestits formals evitaven ressaltar el seu cos, li donaven l’aparença de fermesa, i suggerien ordre i control a qualsevol que s’atrevís a desafiar les seves decisions”.
Les Madres de la Plaza de Mayo, pel contrari, també de forma conscient, vestien de manera simple, popular i tradicional, amb faldilles, bruses i el mocador blanc que simbolitzava els bolquers dels seus fills i filles. Actuaven juntes, com a mares, es movien per la plaça emblemàtica de la nació i en silenci. Tot i això, d’aquí l’estratègia esmentada de la utilització de l’estereotip, en silenci i amb determinació, el seu grup va desestabilitzar el discurs de guerra, i la protesta es va fer coneguda a tot el món.
40 anys de lluita incansable, de resistència, i les Madres de la Plaza de Mayo reivindiquen la justícia que no arriba, sense saber encara què va passar i on són els seus fills i filles. 40 anys d’exemple de Memòria i de Dignitat.
textos, assaigs, retalls 