El meu 14 d’abril, article de Maria Aurèlia Capmany

Article de Maria Aurèlia Capmany,  publicat a la revista L’Avenç (2, 1977)

 

 

No recordo quin dia de la setmana era. Recordo, això sí, que feia sol i que jo no em vaig adonar de la importància de tot allò que s’esdevenia fins que vaig veure la Rambla, plena de gom a gom, que festejava l’adveniment de la República, amb crits d’entusiasme, cançons, disfresses -noies joves i boniques vestides de República, amb túnica i gorra frígia- i, sobretot, me n’adonava quan veia entrar a casa nostra vells amics del meu pare, amb llàgrimes als ulls o plorant a raig fet. S’abraçaven i els amics del meu pare deien plorant: –Ja la tenim! Ja la tenim!

Era una immensa explosió popular d’alegria. A mi em va semblar, al menys l’experiència així m’ho deia, que tothom estava content. Molts anys més tard vaig descobrir que en aquell punt i hora, més d’un i més de dos no estaven contents.

A casa meva era una bona tribuna per veure, per tenir constància de l’opinió del carrer. Érem a peu pla, a la Rambla de les Flors, a la botiga de cistells, que havien iniciat els meus avis Capmany, ara ja fa més de cent anys.

Una botiga és una tribuna magnífica, d’això no n’hi ha cap dubte, i una rebotiga un lloc de reunió còmode i fins i tot apte pels temps difícils. Algun dia, farem la història de les rebotigues, on la menestralia liberal i federalista va forjar l’esperit de les esquerres del nostre país.

El 14 d’abril de 1931 la nostra rebotiga era plena de gent, no pas fent tertúlia, de gent que entrava i sortia i es capbussava a la riuada humana que omplia la omplia la Rambla pel passeig i les calçades. De tant en tant es feia lloc al pas d’un tramvia amb raïms de gent i de banderes.

Tothom parlava del mateix, de l’aveniment de la República. La República s’havia aconseguit sense vessar ni una gota de sang. Tots repetien aquestes paraules, tots se sentien feliços per aquest fet, era una demostració més que els republicans eren molts i que eren gent pacífica. Sempre ho havien dit els republicans, que les urnes havien de ser el vehicle de l’opinió popular, de l’autèntica opinió popular, un cop vençuda la lepra del caciquisme. Aquell vot popular, aquell sufragi universal, aquelles eleccions municipals que havia fet agafar confiança als partits republicans i havia bandejat els partits monàrquics per reaccionaris i ineptes, aquelles eleccions municipals no tenien res a veure amb les tristes votacions pendulars de partits que havia entretingut el contribuent durant una bona part del segle XIX. Després, entre els enemics de la República, que en van anar sorgint amb insistència, va madurar-se la idea que era absurd que la República es produís a partir d’unes eleccions municipals. Trobaven, i ho raonaven, que unes eleccions municipals, és a dir el fet de dotar de regidors una ciutat, una vila, un poble, no havia d’expressar l’elecció de tot un país respecte el règim que l’havia de governar. Els amics del meu pare, ja en aquell resplendent matí d’abril opinaven tot el contrari. Opinaven, i s’ho anaven dient l’un a l’altre exultants d’eufòria, que era significatiu que una elecció tan clara, tan viva, tan popular, tan a l’abast del coneixement dels votants, com és decidir qui ha de regir el municipi, nucli inicial i font de tota nació, hagués donat aquella majoria republicana. El poble havia dit d’una manera clara i simple: els republicans són de fiar, els vells monàrquics no ho són i ja n’estem tips.

Durant aquells dies d’eufòria, tres, quatre, potser cinc dies d’eufòria el crit més insistent va ser Visca Macià, mori Cambó! ¿Qui es devia haver inventat aquest crit que sintetitzava un estat d’opinió? Perquè era evident que sintetitzava un estat d’opinió que anava més enllà de la personalitat dels dos líders. D’en Macià que la gent del carrer encara no havia tingut temps de veure actuar, d’en Cambó que ja feia molt temps que no tenia una actuació pública i sorollosa. Significaven però una situació oposada: en Macià era la victòria i el futur; en Cambó era el passat i la derrota.

Jo vaig haver de preguntar qui eren en Macià i en Cambó, les paraules de dues síl·labes –cal dir que el poble no havia passat per les classes de fonètica de l’escola Adrià Gual i pronunciava Macià amb dues síl·labes– aquelles paraules dic que ens mataven el cuc de l’orella. Em van explicar entre tots qui era en Macià, el coronel Macià, que proclamaria la República Catalana com qui res, amb la tranquil·la anuència del poble de Catalunya. També em van explicar qui era en Cambó, és a dir, tal com era feia molt temps, quan havia aglutinat al seu entorn totes les esperances catalanes, les dels meus pares i del meu avi, i dels amics dels meus pares; però d’això feia molt temps; era abans de la Dictadura de Primo de Rivera, era abans de néixer jo que havia nascut just l’any 1918, precisament aquell any en què Don Francesc Cambó havia dit la famosa frase: República? Monarquia? Catalunya!, però desprès de l’any 1918, segons m’explicaven els meus pares, Don Francesc Cambó s’havia anat sentint cada cop més inclinat devers l’opció monàrquica i la frase cèlebre se n’havia anat de gairell. Per tot això i moltes coses més, que en aquell moment no tenien temps d’explicar-me, no tenia res d’estrany que el crit simbòlic s’hagués fet l’amo dels carrers de Barcelona el dia del 14 d’abril.

També vaig haver de preguntar què significava la paraula República. Una vaga idea ja la tenia, tanmateix tenia onze anys i una certa quantitat de lectura, i havia assimilat a través dels comentaris quotidians a casa i a l’escola certes idees sobre la llibertat, però en aquell moment es feia evident, per mi, la profunda diferència que hi ha entre una idea apresa i una realitat viva al carrer.

Vivíssim restava un fet que res no podria canviar, jo ingressava a la consciència política amb l’adveniment de la República. Allí al davant, és a dir, davant de casa nostra, al juliol del 1936 els fidels de la República i les tropes militars sublevades van presentar batalla, com els antics combats a camp obert, a tota ultrança. No cal dir a favor de quins combatents posàvem nosaltres, el nostre esperit.

 

 

Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir

El segon Quadern de la Càtedra Josep Anton Baixeras de Patrimoni Literari Català de la Universitat Rovira i Virgili està dedicat a Maria Aurèlia Capmany.

Us podeu descarregar gratuïtament el llibre Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir en aquest enllaç de les Publicacions de la URV.

 

Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir
Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir

 

A tall de pròleg, del llibre Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir (Publicacions URV, 2016)

El mes de novembre de 2015, s’inaugurava oficialment la Càtedra Josep Anton Baixeras de patrimoni literari català, gràcies a la col·laboració entre la Fundació Privada Mútua Catalana i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Tot i la seva recent creació, són ja moltes les activitats que ha dut a terme, com és el cas, gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes i la participació de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany, la Jornada dedicada a Maria Aurèlia Capmany, que va tenir lloc el dia 30 de març de 2016.

No és debades que, en l’estudi del patrimoni literari català, fos la trajectòria i l’obra de Maria Aurèlia Capmany l’escollida com a protagonista de les II Jornades organitzades per la Càtedra. No només per la importància de l’autora, una de les figures intel·lectuals cabdals de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX de la qual, el 2018, se’n celebrarà el seu centenari, sinó també per la relació d’amistat entre Baixeras i Capmany. Una relació, a més, anterior a l’establiment de la Maria Aurèlia Capmany a Tarragona, a partir de la dècada dels setanta, quan la seva parella, Jaume Vidal Alcover, va esdevenir professor a la universitat, i iniciada per qüestions literàries. Així, l’estiu de 1960, dalt d’un autobús ple d’escriptors i escriptores que es dirigien a L’Escala per retre un homenatge a Caterina Albert-Víctor Català i lliurar-li el llibre conjunt de contes Els sets pecats capitals, es van conèixer Maria Aurèlia Capmany i Josep Anton Baixeras. Tant en les seves cròniques radiofòniques (Obra completa III) com en d’altres escrits, Baixeras explicava que, a l’hora de dinar van coincidir a la taula amb aquella dona “vehement” i “de conversa franca” amb la qual, des d’aleshores van “encetar una amistat destinada a durar i créixer en el temps”. I Baixeras, en la seva intervenció en el col·loqui celebrat als 10 anys de la seva mort, el 2001, acabava l’evocació tot dient que “la Maria Aurèlia va servir sense parar el seu país.”

Tot i això, Maria Aurèlia Capmany encara no ha tingut el reconeixement merescut a aquesta tasca incansable de servei a la que al·ludia Josep Anton Baixeras. Llicenciada en Filosofia i amb el títol també de l’ofici de gravadora de vidre, va exercir com a professora per dedicar-se plenament al món literari i cultural a partir dels anys seixanta. Malgrat que sempre repetia que, per a ella, el més important era la novel·la, la creació literària, es va convertir en una dona polifacètica: narrativa, teatre (autora, dramaturga, directora, actriu), assaig, guions (ràdio, televisió, cinema, còmic), traduccions, articles, conferències… I, també, es va convertir en una defensora pública de la llibertat, de la lluita antifranquista per les llibertats civils i polítiques. Durant la dècada dels anys 60 del segle XX, en paral·lel als moviments internacionals de defensa dels drets civils i, també, en el context nacional de la resistència política i cultural al franquisme, Maria Aurèlia Capmany comença a defensar públicament la seva oposició al règim des de posicions socialistes i el seu feminisme, i ho fa a partir de l’elaboració d’un discurs propi a través de diversos llibres d’assaig i nombrosos articles i conferències. La seva trajectòria vital de dona pública, professional de la literatura, es va moure sempre per l’afany de conèixer i saber. Ho feu des de posicions heterodoxes, servint-se de la impertinència i en constant transgressió dels models marcats. I amb un ferm compromís en contra de desigualtats nacionals, socials, racials o de gènere. Ara bé, tal com comentava, hi ha encara molta feina per fer, tant per posar a l’abast del públic les seves publicacions, com per dedicar-li més estudis i recerques aprofundides. I aquest volum just hi contribueix. I ho fa des de diverses i variades perspectives de temes i, també, generacionals.

Aquesta edició aplega articles d’autors que la van conèixer i tractar i que han dedicat part dels seus treballs científics a l’obra o la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany. És el cas de Guillem-Jordi Graells, curador i editor de la seva Obra completa, del qual es reprodueix un dels primers estudis apareguts sobre la literatura de Capmany. I, també, d’Àlex Broch o Agustí Pons. Àlex Broch escriu sobre el “perfum de la història”, sobre la utilització de la història en algunes de les novel·les i obres de teatre de l’autora que li serveix per plantejar els paral·lelismes amb la realitat de la seva època. I l’article d’Agustí Pons, biògraf de Capmany, la reivindica com una de les personalitats fonamentals de la cultura i societat catalanes de la segona meitat del segle XX, argumentant el seu paper clau en la vida política i cultural de la transició. També la va conèixer i tractar Ramon Marrugat, que, tot fent un repàs a les activitats en què van coincidir sobretot a Tarragona, en aquells temps en què, servint-se d’una cita de Xavier Amorós, “la sala era més plena de por que no de gent”, afirma que fou una peça de referència en la lluita antifranquista.

També la va conèixer, però d’una manera ben diferent Albert Basart, el seu nebot-nét, que, a més de la relació i tracte familiar, posteriorment, en la seva tasca professional ha documentat i aplegat tota la bibliografia i diferents articles de l’autora i que participa activament, tal com explica en el seu text, en l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany que té com a objectiu de preservar i difondre el seu llegat. Un envit que, per sort, han recollit i continuen recollint les generacions més joves que ja no la van poder conèixer, amb estudis que obren noves òptiques i perspectives. Així, Isabel Graña, directora de l’espai Betúlia de Badalona, just batejat amb el títol de la novel·la de Capmany, ens aporta noves perspectives i claus de recerca sobre el primer període de Maria Aurèlia Capmany, la seva joventut, l’etapa de professora en aquesta ciutat i els primers anys de narradora a través d’un tastet de l’epistolari que va mantenir amb Odó Hurtado i que serà publicat aviat. Seguint amb les generacions més joves, Brigid Amorós ens presenta una síntesi del seu treball final de recerca del Màster Estudis superiors de Llengua i Literatura Catalanes, documentant l’activisme constant de Capmany al Camp de Tarragona i la seva participació en tot tipus d’actes ben diversos, fossin conferències, articles, representacions teatrals o jurats literaris. Maria Font també va triar Maria Aurèlia Capmany com a objecte d’estudi del seu treball final de recerca del Grau de Filologia Catalana, concretament l’aspecte del feminisme. I en el seu article resumeix part de la investigació centrant-se en l’anàlisi del feminisme de Maria Aurèlia Capmany a partir de diversos punts de vista en tres de les seves novel·les.

Els diferents textos que conformen aquest volum, doncs, fan palesa la intensa tasca intel·lectual de Maria Aurèlia Capmany, el seu activisme constant i el seu treball polifacètic i incansable, malgrat els entrebancs, la clandestinitat i la repressió franquista. Una dona catalanista, d’esquerres i feminista que va obrir molts camins. I fan palesa també la necessitat de noves edicions de les seves obres, així com de noves recerques com les que aquí es recullen.

 

50 anys de La dona a Catalunya de Maria Aurèlia Capmany

images

El diari Ara va publicar un dossier monogràfic sobre Maria Aurèlia Capmany en motiu del record de la seva mort ara fa 25 anys. Tot un seguit de magnífics articles sobre la seva obra i trajectòria polifacètiques de Guilem-Jordi Graells, Ignasi Aragay, Lluïsa Julià, Jordi Coca, Eva Piquer, Jordi Carrió, Josep Maria Espinàs, Jordi Llobet, Lluís A. Baulenas i Pilar Godayol. A Vilaweb, Agustí Pons també en feia una evocació. El digital de cultura Núvol, reproduïa un meu article sobre l’autora publicat a Serra d’Or. I el Full informatiu d’octubre de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany publicava un text de Jordi Font.

El dia 2 d’octubre de 1991, moria Maria Aurèlia Capmany. Just al cap de 9 mesos justs que ho fes la seva parella Jaume Vidal Alcover (2 de gener de 1991). Enguany també fa 50 anys de la publicació del seu assaig La dona a Catalunya, una de les obres pioneres que introduïa el feminisme a casa nostra.

Les coordenades de dona i catalana són indestriables en la vida i obra de Maria Aurèlia Capmany, són dues característiques de la seva identitat que ja trobem presents en èpoques de joventut, però sobre les quals no en formularà un discurs teòric fins a la dècada dels seixanta – concretament entre 1965-1976- i, des d’aleshores, la lluita feminista i la lluita catalanista es trobaren vinculades i esdevingueren components essencials de la personalitat i de la seva obra literària. De fet, en el seu propi camí a Damasc cap al feminisme que fou el treball de documentació i recerca el 1965 per elaborar l’assaig La dona a Catalunya (1966), Capmany deixava ben clara la seva tesi en les conclusions: “no podem plantejar el problema de la dona sense començar per plantejar el problema social i polític.”

El 1965, l’any en què el feminisme comença a sortir de l’armari a casa nostra, Maria Aurèlia Capmany inicia, amb un punt d’escepticisme i creient que el feminisme “estava desat a les golfes del record”, la seva recerca per escriure La dona a Catalunya, i el resultat en les conclusions és, després del procés, la reivindicació de la “plenitud de drets i deures” per a les dones que, així, podran, “ser persones”. I, entremig, en el camí de presa de consciència, basteix la seva teoria i la seva visió històrica de les dones, sobretot catalanes, que després ampliarà i reiterarà en assaigs posteriors i en els seus articles i conferències.

Maria Aurèlia Capmany, per elaborar La dona a Catalunya, que fou un èxit editorial, va fer tot un estudi de recerca i documentació i una enquesta realitzada a Barcelona que li va servir de treball de camp. Amb aquests materials, en el llibre fa un repàs a la situació i condició de les dones catalanes, tant a través de la història, com, sobretot, de la seva realitat més immediata. Per a Capmany, “el problema dona existeix” i, en el llibre, emfatitza dues qüestions: per una banda, la definició de les dones com a alteritat i dependència; i, per una altra, les desigualtat social i l’accés de les dones al món públic. I, en aquest sentit, tant el punt de partida com la conclusió són ben clars: les dones tenen el mateix estatus social que els homes, però només en aparença, perquè “la realitat és, però, que tenen consciència de la seva manca d’integració, de l’estat d’evolució, de la inestabilitat de la seva inserció a la societat en què viuen.” Aquesta premissa amb què Capmany tancava el pròleg a la primera edició de l’obra és iterada en el pròleg a la tercera edició del 1971:

Una de les característiques d’aquestes noves promocions que es plantegen de cap i de nou el problema de la seva situació, és l’estupor en descobrir les contradiccions en què es veuran immerses. Gran part d’aquest estupor li prové a la noia d’avui de la manca d’elements per a jutjar la situació en què es troba. Una fraseologia ambigua li permet creure’s en l’alternativa d’escollir; la realitat, en canvi, li planteja carrerons sense sortida. El món continua escindit en dues parts: la masculina i la femenina. La part masculina és, de fet, el món. No ens hauria d’estranyar si molt aviat vèiem convertits aquest estupor i aquesta inquietud en activitat. No fa gaire temps em deia una noia:
-Se’ns diu: sigueu protagonistes de la lluita per una societat distinta i naturalment millor. Només amb un canvi d’estructures trobareu la vostra emancipació i deixareu d’estar alienades. I et trobes fent d’esposa amantíssima d’un marit progressista.

Maria Aurèlia Capmany, en el seu assaig, afirma que la dona que treballa pot descobrir fàcilment les condicions objectives de la seva marginació, ja que “ treballa igual que un home, estudia les mateixes assignatures, obté els mateixos títols que un home però amb aquests títols farà un treball de segona” i, si una dona vol dedicar-se a una activitat més enllà de les parets de casa seva, ho ha de fer “discretament i sense donar-se importància”, perquè aquesta és “l’única manera de no fer el ridícul.”

Capmany defensa, per tant, el feminisme de la igualtat: critica els biaixos sexistes del projecte il·lustrat de la modernitat i l’exclusió de les dones dels àmbits socials i polítics, alhora que defensa una política d’igualtat i d’integració de les dones. Aquestes tesis són sostingudes i ampliades en tot un seguit d’assaigs que seguiran el camí que obre La dona a Catalunya. Capmany, ja que no va deixar d’investigar i publicar, també a la premsa, sobre la condició de les dones i el feminisme, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. Entre les obres més destacades, cal esmentar les següents:

La dona a Catalunya. Consciència i situació, (1966)

El feminismo ibérico, en col·laboració amb Carmen Alcalde, (1970)

De profesión, mujer, (1971)

Cartes impertinents, (1971)

El feminisme a Catalunya, (1973)

Carta abierta al macho ibérico, (1973)

El comportamiento amoroso de la mujer, (1974)

La Dona. Obres selectes i inèdites, (1975)

“Cartas impertinentes”, a La liberación de la mujer, (1977)

“El feminisme ara”, a Dona i societat a la Catalunya actual, (1978)

Dona, doneta, donota, amb dibuixos de Tísner (1979)

En busca de la mujer española, (1982)

En totes aquestes obres, Maria Aurèlia Capmany va desgranant i ampliant les seves teories feministes, que ella considerava “poc radicals”. Des del socialisme i filla de la seva generació, la paraula clau és emancipació.

Tal com deia la seva cançó de Teatre de cabaret, fou una dona emancipada que va “haver de pensar i decidir, sola i assenyada”, i ho va fer des de la llibertat i el diàleg.

 

 

 

 

 

Maria Aurèlia Capmany, intel·lectual, compromesa i transgressora

(Avui, 3 d’agost de 2016, la Maria Aurèlia Capmany faria 98 anys!  Reprodueixo un article publicat a Serrra d’Or)

 

Mac

 

Maria Aurèlia Capmany sempre explicava el seu «fra­càs escolar» fins que, a catorze anys, va entrar a l’Insti­tut-Escola de la Generalitat Republicana. A diferència de l’educació de caire memorialístic i normatiu rebuda fins aleshores, a partir del febrer de 1932, al nou centre, va aprendre «a pensar, a ordenar els coneixements, a dir la veritat i a sentir-se responsable de cadascun dels seus actes». Per això no és gens estrany que, en la seva elecció d’estudis universitaris, es decantés per la Filo­sofia. Li agradava la literatura i fins i tot un conte seu, «Vida i miracles d’un pèsol caputxí», havia guanyat el 1935 un premi en un certamen de l’Institut-Escola. S’hi havia presentat a instàncies del seu professor, Ramon Esquerra, el qual es va enfadar quan Maria Aurèlia Capmany li confessà que, en lloc de Literatura, triava la carrera de Filosofia, perquè «el pensament és com una sola cosa, com una sola història, amb un sol argument, un sol punt d’arribada».

Aquests anys juvenils d’esperances joioses de futur es van veure totalment interromputs i anorreats per la guerra de 1936 a 1939 i, sobretot, per la victòria del bàndol feixista i per les polítiques del règim dictato­rial franquista. Maria Aurèlia Capmany, en el dietari que escrivia durant aquesta època, s’imaginava, tot i ser conscient dels entrebancs que tenia com a dona, èxits professionals i creatius, però les noves lleis i im­posicions ja li van deixar clar ben aviat, tal com deia Pilar Primo de Rivera, al capdavant de la Sección Femenina, que havien passat els temps de «la moderní­sima joven del Instituto Escuela» i que la «mujer nueva» de la «nueva España» havia de tenir com a únics i valuosos objectius vitals els del matrimoni i la ma­ternitat. Tot i això, Maria Aurèlia Campany, havent patit diverses crisis personals i identitàries per voler adaptar-se a les noves normes, torna a la universi­tat per continuar els estudis, renuncia al matrimoni i opta per la carrera professional. Una excepció en aquella postguerra fosca. I, també, una transgressió.

Ja llicenciada, mentre treballava com a ajudant de la càtedra de psicologia del doctor Font i Puig, Maria Aurèlia Capmany va fer una altra tria: va abandonar la tesi doctoral en curs i la vida universitària per de­dicar-se a la docència en l’ensenyament secundari. La seva tesi versava sobre Plotí, en concret sobre el conei­xement del llenguatge poètic per damunt de la racio­nalitat, basant-se en la sisena Enèada d’aquest autor, un filòsof format en una escola de tendència eclèctica a Alexandria i que va crear la seva a Roma, on, a més de impartir lliçons, era conseller i tutor dels alumnes joves. Maria Aurèlia Capmany va deixar de banda l’es­tudi dels temes ontològics de Plotí i es dedicà, fins a 1965, a la docència. Fou una professora també diferent i transgressora, i l’afany pedagògic és present en bona part de la seva obra, amb la necessitat d’explicar i ex­plicar-se a les noves generacions. Fou en aquesta època de docent que Maria Aurèlia Capmany va començar a escriure, iniciant en ferm la carrera literària, amb unes primeres obres no exemptes de traves, sobretot a causa de la censura. Les seves primeres novel·les, amb in­fluències existencialistes, a partir de Necessitem morir, finalista del premi Joanot Martorell el 1948 i que no va poder ser editada fins a 1952, se centren bàsicament en la recerca de la identitat, personal però també de la del país. Des d’aquests inicis, l’autora sempre va anar repetint que la cosa més important per a ella era la novel·la, la creació narrativa. Però el context, a final dels anys cinquanta, la va convertir també en una dona de teatre, primer a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i, de 1960 a 1965, al capdavant de l’Escola d’Art Dra­màtic Adrià Gual.

Personatge públic

Aquests anys, de plenitud creativa i professional, són fonamentals en la construcció del personatge públic. Són els anys de sortida al món, de «resurrecció», com deia l’escriptora, en contacte amb les noves generaci­ons, sobre les quals exercirà un mestratge important. Maria Aurèlia Capmany opta, aleshores, per la pro­fessionalització literària, polifacètica i diversificada: narrativa, teatre (autora, dramaturga, directora, actriu), assaig, guions (ràdio, televisió, cinema, còmic), traduccions, articles, conferències… I també opta per la llibertat, per la llibertat pròpia i per la lluita per les llibertats civils i polítiques. Durant la dècada dels anys seixanta, en paral·lel als moviments internacionals de defensa dels drets civils i, també, en el context nacional de la resistència política i cultural al franquisme, Maria Aurèlia Capmany comença a defensar públicament la seva oposició al règim des de posicions socialistes i el seu feminisme, i ho fa a partir de l’elaboració d’un discurs propi per mitjà de diversos llibres d’assaig. A partir de l’eix de la Història, dos temes predominen en la seva producció assagística: el de la memòria i el del feminisme. La història del seu país i la seva pròpia, amb volums de caire més aviat documental (Pedra de toc i Pedra de toc II), es combinen amb d’altres de literatura autobiogràfica (Mala memòria i Això era i no era) i dietaris o reculls d’articles (Dia sí, dia no, Cada cosa en el seu temps i lectura cada dia, Coses i noses, Dietari de prudències). I, per una altra banda, des de la recerca de documentació i del treball de camp per a escriure La dona a Catalunya, que fou el seu «camí de Damasc» per a esdevenir una defensora del feminisme, la història també li serveix per a situar i estudiar la condició de les dones i, sobretot, per a ser una de les pioneres a casa nostra en la introducció i l’elaboració de teories feministes, desenvolupades en nombrosos assaigs.

La construcció d’identitats i de la pròpia identitat, emmarcades en el context històric, forneix arguments a les seves novel·les i, al mateix temps, és també el motor de pensament dels seus assaigs, articles i conferències. En els volums memorialístics, ja des del primer Pedra de toc publicat el 1970, Capmany mostra la voluntat d’inserir dins la Història el seu «nosaltres», tant generacional, com de gènere i nacional, en les diferents línies entrecreuades de «nosaltres els vençuts», «nosaltres les dones» i «nosaltres catalans i catalanes». Els diferents episodis documentats, reconstruïts o evocats des de la memòria personal es decanten sobretot per incidir en els temes històrics i polítics, espurnejats amb reflexions des de la filosofia, la llengua i la literatura, i per denunciar de forma repetida la dictadura franquista i allò que va comportar a tots els nivells, col·lectius i individuals, nacionals i personals.

El discurs de Maria Aurèlia Capmany, però, i essencialment pel que fa a les teories sobre la condició i la història de les dones i el feminisme, no era fàcil de digerir, perquè era també transgressor. I encara més si ho deia una dona amb ironia i de forma descarada. I una dona que no complia gairebé cap de les condicions del model imposat per la «mística de la feminitat franquista» i que tractava els seus companys de tu a tu, mirant-los als ulls, tal com explicaven, per exemple, Joan Perucho o Jordi Sarsanedas. Heterodoxa i fugint d’adscripcions, Maria Aurèlia Capmany, rebel i impertinent, escriurà, repetidament, tant en assaigs memoralístics com en d’altres sobre feminisme, que el punt de partida de tots els seus mals era el franquisme, perquè li va crear el freudià «complex d’enveja de penis», ja que aquest era necessari «com a targeta de presentació» en un país on «exèrcit i església dictaven les normes». Aquesta lucidesa descarada que resumeix amb impertinència i ironia tot un problema vital, a més del vocabulari emprat, topava amb la misògina intel·lectualitat de l’època, desconcertava els seus mateixos companys. Era una dona que «imposava», segons Pere Calders.

Discurs i militància

Maria Aurèlia Capmany construeix el seu discurs i el seu personatge. Si els seus congèneres creien que la podien desarmar tractant-la amb cert menyspreu de «senyoreta Capmany», ella els responia riallera que sí, que, com diu la frase feta espanyola, era «solterita como mi madre» i es definia com una dona pública, ben conscient que, en aquell moment, el terme «pública» aplicat a les dones només era sinònim de prostituta. Transgressió en les teories i les paraules, transgressió en reivindicar l’accés a l’espai públic i la seva ocupació en tots els seus sentits. I, també, transgressió en l’actitud i el comportament, essent una «dona que fumava» i no s’estava de sortir a les fotografies amb un cigar considerable a la boca. Maria Aurèlia Capmany, defensant en la pràctica les seves teories, «esdevé dona». Com diria Simone de Beauvoir, amb la qual Maria-Aurèlia Capmany compartia moltes tesis, l’escriptora catalana va voler esdevenir i ser considerada transcendència, tot refusant la immanència a què es trobaven reduïdes les dones sempre tractades com a alteritat i sense poder ser subjectes històrics i polítics. Va esdevenir una «dona emancipada».

Maria Aurèlia Capmany fou una de les principals introductores d’un feminisme modern «multigenèric», ja que se servia d’arguments provinents de la biologia, la psicologia, el materialisme històric i la crítica literària; la qual cosa també li va permetre de trencar els límits i les fronteres de la Literatura per fer-ne un concepte més dialògic i híbrid, en una línia en què insistiran altres feminismes posteriors. Alguns dels seus postulats han estat discutits o rebatuts per escoles crítiques actuals —la concepció estàtica del patriarcat, la feminitat com a construcció, la incompatibilitat entre maternitat i vida pública, l’absència dels termes d’erotisme i desig…—, però, en canvi, d’altres encara resten pendents —el conflicte entre producció i reproducció, les construccions androcèntriques dels mites i l’imaginari cultural…

La seva militància teòrica i pràctica com a feminista s’arrenglera dins de l’anomenat feminisme de la igualtat i en la defensa d’una lluita conjunta d’homes i dones per tal d’aconseguir la justícia social. I és en aquest punt de lluita conjunta on coincideixen el seu feminisme i el seu nacionalisme. Feminisme i nacionalisme, per a Capmany i basant-se en el materialisme històric, sorgeixen d’un estat d’opressió. De la mateixa manera que Maria Aurèlia Capmany posa en evidència que les dones mai no havien estat subjectes històrics i blasma l’ordre patriarcal, des del seu nacionalisme d’esquerres i amb una crítica constant al paper de la burgesia catalana també denuncia que «els Països Catalans són una nació colonitzada des del Decret de Nova Planta». Per tant, segons l’autora, és «raó de justícia» lluitar per la igualtat de drets de les dones i per reclamar els elements identitaris nacionals, com la llengua. D’aquí ve l’allunyament, a partir de les primeres Jornades de les dones catalanes celebrades el 1976, per la seva defensa d’una lluita social, política i nacional conjunta, d’alguns sectors dels feminismes de la transició. Maria Aurèlia Capmany sostenia que hi havia una contradicció en les tesis d’algunes d’aquestes feministes totalment oposades a fer front comú amb els homes tot refusant els valors patriarcals, perquè, segons ella, creien que «defensar el dret a la integritat nacional dels Països Catalans és fer el joc al mascle», però que, al mateix temps, parlaven «en llengua espanyola, que representa una altra nació que per a elles hauria de ser tan privativa del mascle com la nostra».

La seva trajectòria vital de dona pública, professional de la literatura, es va moure sempre per l’afany de conèixer i saber. Ho féu des de posicions heterodoxes, servint-se de la impertinència i en constant transgressió dels models marcats. I amb un ferm compromís en contra de desigualtats nacionals, socials, racials o de gènere. No ens ha de fer estrany, doncs, que ara, vint anys després de la seva mort, encara sigui un personatge
incòmode.