40 anys de les Madres de la Plaza de Mayo. Estratègies de resistència.

Fa 40 anys, el 30 d’abril de 1977, un col·lectiu de 14 dones es van concentrar per primer cop a la Plaza de Mayo de Buenos Aires per tal d’aconseguir una entrevista amb el president del país, el dictador Videla, i saber sobre els seus fills i filles detinguts o desapareguts. Cap resposta. A partir del divendres següent, van aparèixer moltes més mares. I cada vegada més. Van canviar els divendres pels dijous, a primera hora de la tarda. No hi va haver tampoc cap resposta. I cada vegada més, entre 300 i 400 mares, setmana rere setmana, any rere any, se seguien reunint a la Plaza de Mayo, volent recuperar i saber on eren els detinguts i desapareguts i per denunciar els responsables perquè fossin jutjats. Van anar passant els anys i els governs, però les Madres, ja àvies, lluitadores incansables, no van tenir ni han tingut cap resposta. 40 anys de protesta, 40 anys de silencis.

Les Madres de la Plaza de Mayo argentines van fer servir una estratègia de les nocions normatives de gènere com a resistència contra el poder. Aquestes dones van utilitzar la noció tradicional i, així, van desplegar una acció de resistència protegides, precisament, pels atributs designats per les nacions a la figura de les mares.

La repressió a l’Argentina era molt severa i cruel, però les Madres foren valentes tot prenent una posició política i manifestant-se públicament i de forma persistent. I ho feren presentant-se a l’espai públic com a mares, no com a ciutadanes normals, la qual cosa ha estat considerada com una de les estratègies més intel·ligents: la maternitat, tradicionalment identificada amb els valors de submissió, atenció i resistència interminable, pot, com les protestes silencioses de les Madres van demostrar, convertir-se en l’espai d’una exigència de justícia i rendició de comptes que es nega a suportar un règim de terror que lacera el cos matern.

En la mesura que el règim dictatorial era extremament patriarcal –i que, per tant, idealitzava les dones en el seu paper de mares-, aquestes dones creien que podien ser escoltades en el seu paper de mares. Al capdavall, el que estaven fent era el que qualsevol “bona” mare faria: tenir cura dels seus fills i de les seves filles, i preocupar-se’n. La junta militar no comptava amb aquestes dones valentes, que normalment s’haurien quedat a casa i haurien plorat en privat. La societat estava aterrida pel regnat de la por dels dictadors. Els pares estaven espantats i corrien riscos encara pitjors si s’exposaven. Les Madres n’eren conscients també i van pensar que era millor per als homes seguir treballant per mantenir la família. Així va ser com aquestes dones, aquestes mares, van sortir als carrers per lluitar pels drets de les seves famílies.

És molt interessant un article d’Andrea Bellot (“Llenguatge, dones i nació(nalisme) en el context de la guerra de les Malvines”, 2012) en què compara els estereotips enfrontats durant la guerra de les Malvines entre Argentina i Gran Bretanya: les Madres de Mayo argentines enfront la primera ministra del Regne Unit, Margaret Tatcher. Mentre que Tatcher representava un model de dona masculinitzat, les Madres seguien el model tradicional de la feminitat. Margaret Tatcher, ja abans de ser candidata, havia fet classes per agreujar el seu to de veu, massa agut i femení, i, en tota la seva carrera política va prestar atenció a la seva imatge: vestit jaqueta clàssic, sovint de colors blaus associats als homes i al partit conservador, però sempre amb faldilles i pentinat de perruqueria. És a dir, la indumentària del poder, però sempre amb detalls femenins com les faldilles, sabates amb talons alts, habitualment vermelles, i pintallavis. Com diu Bellot, “la seva roba no expressava les qualitats del seu cos però representava el seu grau de poder: els vestits formals evitaven ressaltar el seu cos, li donaven l’aparença de fermesa, i suggerien ordre i control a qualsevol que s’atrevís a desafiar les seves decisions”.

Les Madres de la Plaza de Mayo, pel contrari, també de forma conscient, vestien de manera simple, popular i tradicional, amb faldilles, bruses i el mocador blanc que simbolitzava els bolquers dels seus fills i filles. Actuaven juntes, com a mares, es movien per la plaça emblemàtica de la nació i en silenci. Tot i això, d’aquí l’estratègia esmentada de la utilització de l’estereotip, en silenci i amb determinació, el seu grup va desestabilitzar el discurs de guerra, i la protesta es va fer coneguda a tot el món.

40 anys de lluita incansable, de resistència, i les Madres de la Plaza de Mayo reivindiquen la justícia que no arriba, sense saber encara què va passar i on són els seus fills i filles. 40 anys d’exemple de Memòria i de Dignitat.

La memòria de les dones

Record de les dones reprimides als inicis del franquisme a Tarragona, 2017
Record de les dones reprimides als inicis del franquisme a Tarragona, 2017

Tenim encara molts deutes pendents amb la memòria històrica, en la recuperació de la nostra memòria històrica dels anys de la dictadura franquista i en la reparació de les víctimes. Un d’aquests deutes, tot i els treballs i estudis existents, és la recuperació de la memòria de les dones. Tradicionalment, s’ha donat poca o nul·la rellevància als treballs i tasques realitzades per les dones, atenent que aquestes eren de segon ordre o poc considerades en un món patriarcal i amb preeminència de valors  masculins; però sense les accions civilitzadores de les dones, des de la reproducció a la transmissió de la parla i dels costums no tindríem les societats que tenim. El fet d’ajudar a recuperar la història femenina és igualment un acte d’apoderament de les dones i de millora  de la situació actual d’homes i dones.

La memòria és la generadora dels relats de vida, que reconstrueixen el passat i allò que s’ha viscut, amb records i oblits. És subjectiva, però juga alhora tant amb el passat personal com col·lectiu. La memòria reconstrueix i (re)interpreta –amb el pes de les idees, aprenentatges, experiències i des de la identitat d’un present- els fets, les relacions, les experiències individuals dins d’una col·lectivitat. No ho fa del tot, no n’abasta la totalitat, sinó fragments, episodis. Una teranyina que es forneix de records, de cares, gestos, paraules, espais, objectes, situacions i temps de la vida individual i la vida social, de vida viscuda i vida imaginada.

Si parlem, però, de memòria col·lectiva, hem de concloure que no existeix una sola memòria col·lectiva, sinó moltes veus, plurals i diverses, segons els grups socials o nacionals, segons l’espai i el temps. Ni tampoc els records i la reconstrucció del passat sorgeix igual ni amb la mateixa intensitat entre una persona o una altra, en cadascuna de les individualitats que formen el  grup o col·lectiu protagonista de moviments o èpoques històriques. Entre aquesta pluralitat hi ha la memòria femenina, un punt de vista sobre i dins la memòria col·lectiva.  Una memòria, a més, pels rols i papers socials marcats per a les dones, vinculada als altres, en relació, i lligada als espais quotidians, al dia a dia. Tot i això, cal insistir, la memòria femenina ha estat invisibilitzada i els seus sabers i coneixements, silenciats.

Les dones han estat “parlades”: escrites, dibuixades, pintades, esculpides, definides pels homes que, alhora, marcaven com havien de ser les dones. Ja des dels inicis, diguem-ne, fundacionals del nostre ordre simbòlic occidental, la paraula ha estat vedada a les dones en les imatges i representacions culturals de la mitologia, religió i ordre social. Tanmateix, les dones han estat transmissores, generació rere generació, de memòria mitjançant l’oralitat: costums, religió, cuina, rituals, frases fetes, llenguatge, contes, rondalles, llegendes… També, en l’àmbit privat, les dones han escrit literatura autobiogràfica, cartes i dietaris, fora, això sí, de l’àmbit públic. Aquestes aportacions, però, no han estat tingudes en compte en les històries de la literatura, ni posades a la mateixa alçada dels textos autobiogràfics dels homes. Com tampoc no ha estat valorada tradicionalment la literatura oral, transmesa en bona part per dones, sinó que, en manuals de no fa gaires dècades, encara podem trobar la diferenciació entre “literatura culta” i “literatura popular”.

Les persones narrem, expliquem històries i anècdotes, fets i situacions, sobretot les dones. Les dones han viscut, han estat les protagonistes de les seves històries i, també, de la Història, però la seva veu no ha estat considerada com a vàlida, no ha estat autoritzada fins a fa molt poc temps, i no sense problemes, no han existit en la Història. Fruit d’un ordre patriarcal, aquest discurs ha comportat que la veu de les dones, així com les seves identitats, hagin estat condicionades per un patró androcèntric. Les històries de vida, escrites i orals, són instruments i procediments per combatre la invisibilitat de les dones en les històries oficials i els cànons, i contribueixen a canviar les formes d’interpretar i comprendre la vida de les dones -i dels homes- a través de les seves experiències vitals i, també, històriques.

La memòria és un acte de voluntat. També ho és l’oblit.

Art, música i llibres en record de Salvador Puig Antich

L'esperança del condemnat a mort, tríptic de Joan Miró
L’esperança del condemnat a mort, tríptic de Joan Miró

El 2 de març de 1974 fou executat Salvador Puig Antich. Condemnat a mort a partir d’un consell sumaríssim i assassinat per la dictadura franquista. Esperem, aviat, aprovar al Parlament la llei d’anul·lació dels consells sumaríssims del franquisme.

L’art, la música i les lletres ens recorden Salvador Puig Antich.

Joan Miró va pintar la sèrie L’esperança del condemnat a mort  (1974) mentre se succeïen diferents mobilitzacions internacionals per aconseguir el seu indult. També el 1974, Lluís Llach componia la cançó  “I si canto trist” (1974)  i  el cantant francès Michel Arbatz , “Salvador Puig Antich”. L’any següent, el 1975, Carles Andreu cantava “A Salvador Puig Antich”. El 1976, Joan Isaac componia la popular cançó “A Margalida”, dedicada a una de les companyes de Puig Antich, la mallorquina Margalida Bover i Vadell.

El 1977, Telesforo Tejeulo publicava l’assaig El Movimiento Ibérico de Liberación, Salvador Puig Antich y los Grupos de Acción Revolucionaria (París: Ruedo Ibérico). I, aquell mateix any, els Joglars estrenaven La Torna, sobre Heinz Chez, executat a Tarragona al mateix temps que Puig Antich. Obra i grup, recordem, que foren sotmesos a un consell de guerra!

El col·lectiu Carlota Tolosa, format per per Ramon Barnils, Elisabet Bonshoms, Montse Majench, Xavier Montanyà, Margarida Palomar, Carles Ruiz, Elisabet Sabartés, Rosa Serra, Carles Serrat i Dolors Tubau, publicava, el 1985,  el llibre La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL (Barcelona: Empúries). I, el 1995, Ricard de Vargas Golarons era l’editor i seleccionador d’una Antologia Poètica a la memòria de Salvador Puig Antich (Ateneu Enciclopèdic Popular).

I, basada en la novel.la de Francesc Escribano del 2001, Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich (Barcelona: Edicions 62), Manuel Huerga va dirigir i estrenar el 2006 la pel·lícula Salvador. Just l’any anterior, el 2005, Loquillo havia estrenat també la cançó  “El año que mataron a Salvador”.

Darrerament, el 2014, Jordi Panyella ha publicat Salvador Puig Antich, cas obert (Barcelona: Angle Editorial).

Gener de 1939, la marxa a l’exili de la intel·lectualitat catalana

 

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

 

Aquests són els primers versos del poema  “Corrandes d’exili” de Joan Oliver, que el gener de 1939 creuava la frontera amb França en una evacuació d’intel·lectuals organitzada pel Govern català.

Entre el gener i febrer de 1939, un gran nombre d’intel·lectuals catalans, professionals de les lletres i les arts que durant la República i la guerra havien manifestat el seu compromís demòcrata, antifeixista i catalanista, també van emprendre, com tanta altra gent, el camí de l’exili. Alguns d’aquests intel·lectuals van creuar la frontera a través d’iniciatives i ajuts institucionals que els acolliren en refugis. Altres, que ho van fer a títol individual o formant part de l’exèrcit republicà, foren internats en camps de concentració a les platges i esplanades del sud de l’Estat francès. A Amèrica, només tres països van oferir-se a acollir els exiliats, Mèxic, Xile i la República Dominicana. Les primeres expedicions partiren cap a Mèxic l’abril de 1939 i es van intensificar a mesura que s’apropava l’esclat de la segona guerra mundial.

El Conseller de Cultura de la Generalitat, Carles Pi i Sunyer, fou l’encarregat d’organitzar, entre el 16 i el 20 de gener de 1939, un pla d’evacuació del patrimoni cultural i de la intel·lectualitat catalana mitjançant diversos vehicles i els bibliobusos de la Generalitat que els van anar traslladant fins a Girona i, quan fou possible, fins a la frontera. No hi havia gaire temps –les tropes ocuparien Barcelona el dia 26 de gener- ni tampoc mitjans, i les mesures de fugida es van concentrar al voltant de la Institució de les Lletres Catalanes.

Uns dels primers en abandonar el país seguint les directrius de la conselleria, foren Josep Pous i Pagès i Carles Riba, president i vicepresident respectivament de la Institució de les Lletres Catalanes. El diumenge 22 de gener, el conseller Carles Pi i Sunyer els telefonava avisant-los que, aquella mateixa tarda, un cotxe els recolliria per a la marxa definitiva. Les dues famílies van viatjar fins a Girona, on van haver de restar-hi quatre dies perquè els vehicles eren presos per assalt. Josep Pous i Pagès finalment va aconseguir d’encabir-los a tots en una ambulància militar, que va fer un llarg trajecte, sota l’amenaça de l’aviació, amb les carreteres embussades i amb moltes parades per recollir més gent, com Antonio Machado, ja molt malalt, i la seva mare. Van poder arribar fins a Portbou i, d’allí i a peu, fins a la frontera, plena de milers de refugiats. La comitiva de Pous i Pagès i Riba, pel fet de ser intel·lectuals i tenir els passaports en regla, va rebre el vistiplau de les autoritats franceses per creuar la frontera. Després de passar tota la nit a l’estació, el grup va dirigir-se a Perpinyà i, al cap de poc, a Avinyó, a la casa d’uns amics de l’escriptor occità Pèire Rouquette on s’hi van hostatjar durant unes setmanes.

L’endemà de la partida de Pous i Pagès i Riba, el dilluns 23 de gener de 1939, el conseller de Cultura es va reunir a la Institució de les Lletres Catalanes amb Josep M. Capdevila, Pompeu Fabra, Cèsar August Jordana, Joan Oliver, Antoni Rovira i Virgili i Francesc Trabal per acordar la partença immediata a primera hora de la tarda amb el Bibliobús del Servei de Biblioteques de la Generalitat al Front d’un seguit d’escriptors com, entre d’altres, a més de la junta present, Cèsar August Jordana, Lluís Montanyà, Joan Prat, Joan Oliver, Mercè Rodoreda i Francesc Trabal, alguns acompanyats per les seves famílies. El darrer grup d’escriptors, format, entre d’altres, per Anna i Jordi Murià, Avel·lí Artís, Josep M. Francès, Sebastià Gasch, Domènec Guansé, Alfons Maseras, Josep Roure i Torrent i Pau Vila, a més de molts familiars, foren recollits l’endemà per un camió de càrrega davant el Palau Robert de la conselleria, al capdamunt del passeig de Gràcia.

Les expedicions dels intel·lectuals catalans van haver de restar un parell de dies a Girona i Bescanó, fins poder arribar a Mas Perxès, a l’Agullana, on s’hi van quedar durant una setmana. Allí, el 27 de gener de 1939, es va celebrar a Catalunya la darrera reunió la Institució de les Lletres Catalanes. Presidida per Pompeu Fabra, es va acordar protegir tots els escriptors que havien optat per seguir-la i es va fer un llistat de distribució per grups: Patrimoni Artístic, Institució de les Lletres Catalanes, Conselleria de Cultura, Secretariat de la Institució de les Lletres Catalanes i Escriptors i Col·laboradors de la Institució. Al mas Perxès, la planta baixa del qual estava ocupada per gran quantitat de retaules, escultures i llenços del Museu Nacional de Catalunya custodiats per l’escultor Mallol i el pintor Anglada Camarasa, els refugiats van rebre la visita del president Lluís Companys, que hi va sojornar un parell de dies.

Gràcies a les gestions del conseller de Cultura a Figueres, el bibliobús del servei de Biblioteques al Front, amb el jovent, i un autocar de l’Assistència social de la Generalitat, amb la gent gran, tots dos plens de gom a gom segons conten els testimonis, el dia 31 de gener de 1939, van poder travessar la frontera pel Portús amb el gruix de la intel·lectualitat catalana, que, com narrava el mateix conseller en les seves Memòries, marxava camí de l’exili per fidelitat als seus ideals i a la seva pàtria.

El trajecte dins l’estat francès tampoc no fou fàcil. Van haver de fet nit al Voló, sense poder moure’s dels vehicles i sense menjar i, l’endemà, no foren ben rebuts a Perpinyà, sinó que fins i tot foren retinguts. Antoni Rovira i Virgili explicava que, durant aquells dies, Pompeu Fabra feia una mica de pare de tothom i que Pau Vila s’ocupava dels tràmits burocràtics. A la fi, van poder seguir camí i una gran majoria d’integrants del grup va arribar fins a Tolosa.

 

argeles14mnr

 

Altres intel·lectuals catalans, però, van ser internats en els camps de refugiats amb la gran onada de població civil que havia creuat la frontera i, també alguns altres, soldalts de l’exèrcit republicà, en camps de concentració. Les condicions eren dures i infrahumanes. Agustí Bartra, que passà 6 mesos internat a Argelers i Agde, definia els camps de concentració com la ciutat de la derrota. Ho va fer en la seva novel·la d’exili, Crist de 200.000 braços (publicada el 1958 en castellà i el 1968 en català), el títol de la qual vol ser la imatge dels 100.000 refugiats i, alhora, “crucificats” a la sorra de les platges d’Argelers. També Xavier Benguerel, abans de ser acollit a Roissy-en-Brie i, posteriorment, marxar cap a Xile, va passar pels camps de refugiats va novel·lar la misèria i esgotament d’un seguit d’apàtrides a Adge, Sant Cebrià o Argelers.

Altres intel·lectuals aconseguiren lliurar-se de l’internament. A Enric Cluselles, el va salvar una carta de Francesc Trabal que l’acreditava com a homme de lettres. Lluís Capdevila, gràcies al president de la cambra de diputats francesa, Édouard Hérriot, aconseguí un permís d’estada. Els que van podien fugir aviat dels camps, com Artur Bladé Desumvila, que havia arribat a peu a Prats de Molló des del Coll d’Ares, arribaven fins a Perpinyà, on la Generalitat hi tenia instal·lat aquells primers dies d’èxode massiu un “centre català” d’ajut comandat per Josep Tarradellas, Antoni M. Sbert, Martí Feced, i Pere Bosch i Gimpera, ja que els refugiats tenien prohibit instal·lar-se a París. Altres intel·lectuals no tingueren tanta sort, com Joaquim Amat-Piniella que, internat al camp d’Argelers, durant la segona guerra mundial va passar a treballar a la Línia Maginot. Capturat per les tropes nazis, va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen (Àustria), on va viure totes les tortures inimaginables en un esclavatge de quatre anys i mig, experiència que va novel·lar a la novel·la K.L.Reich.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida...

 

Hivern del 2017, no hem ni podem oblidar els nostres refugiats, per això, entre tants d’altres motius, Volem acollir.

 

 

 

Simone de Beauvoir i El segon sexe

 

Simone de Beauvoir (París, 9 de gener de 1908 – 14 d’abril de 1986) fou una filòsofa, professora, escriptora i un dels puntals bàsics del(s) feminisme(s) contemporanis. La seva obra El segon sexe (1949) és un dels assaigs més rellevants del feminisme –i la filosofia- del segle XX. La seva publicació, malgrat les bones crítiques, fou tot un escàndol i fou prohibida en molts països, com és el cas del nostre. Beauvoir parlava lliurament del sexe i criticava la maternitat, temes tabús.

El 1949, Simone de Beauvoir publica el seu assaig, Le Deuxième Sexe (2 volums), que significa un punt d’inflexió i de canvi en el pensament feminista. De fet, l’obra presenta un punt clau i totalment nou en el sentit que deixa de banda les argumentacions tradicionals que fonamentaven les desigualtats entre homes i dones per raons biològiques, per començar una reflexió sobre el fet que ser homes o ser dones és una cosa que s’aprèn de manera inconscient mitjançant tot un seguit de valors, comportaments, actituds i rols, els quals són permesos per a homes i/o per a dones i, també, doncs, sancionats o prohibits per les mateixes raons.

El 24 de maig de 1949, l’editorial Gallimard editava el primer volum d’El segon sexe i va esclatar l’escàndol. El llibre va ser reconegut per prestigiosos intel·lectuals, com Michel Leiris, Emmanuel Mounier i Jean Paul Sartre, però foren més les veus que el van refusar i combatre. Va rebre crítiques irades tant de la dreta conservadora com de l’esquerra progressista, fins i tot des del Partit Comunista francès, que considerava decadent l’existencialisme. A més de considerar l’existencialisme com a una ideologia individualista i conservadora, el Partit Comunista també creia que el feminisme seria un factor de divisió de la classe obrera que havia de fer front comú i unitari contra el capitalisme. L’assaig fou automàticament prohibit a l’Índex del sant Ofici de Roma. Per primera vegada, una dona, una filòsofa, gosava reivindicar, no alguns drets per a algunes dones, sinó la igualtat absoluta i abordava els problemes tabús de la llibertat sexual, la maternitat, l’avortament o l’explotació. Malgrat l’escàndol, se’n van vendre 20.000 exemplars en pocs dies i, al cap de 7 mesos, es publicava el segon volum.

La difusió internacional va ser al cap de 2 anys, amb l’edició a Alemanya i, sobretot, l’edició de 2 milions d’exemplars a Estats Units, on el feminisme ja estava més estructurat i on va tenir una notable influència en les principals teòriques de l’aleshores incipient moviment dels Women’s Lib (Shulamith Firestone, Juliet Mitchell, Kate Millet, etc.). El 1953 fou el llibre més venut al Japó durant tot un any i, el 1954, arribava a Argentina i, d’allí, la seva difusió per tota l’Amèrica llatina. Fins al 1964, l’obra no va circular lliurament al Quebec. A l’aleshores República Democràtica alemanya no es va poder llegir fins el 1989 i no fou fins als anys 90 en què es va editar als països de l’est d’Europa (es va traduir al búlgar el 1997 i al rus el 1998).

L’edició d’El segon sexe a Catalunya també es va fer esperar. El llibre, evidentment, fou prohibit per la censura franquista i, per exemple, un ressenya laudatòria que en va escriure a la revista Laye l’aleshores estudiant de la Universitat de Barcelona, Josep M. Castellet, que n’havia llegit la primera edició francesa, també fou vetada. Però, a partir del 1962, i mitjançant una traducció sud-americana (Buenos Aires, Siglo XX), va començar a circular en espanyol amb molt d’èxit -mentre que Castellet, malgrat els intents, no aconseguia el permís per a la traducció i l’edició catalana. Finalment, la persistència de Josep M. Castellet  es va veure recompensada i El segon sexe (Barcelona, Edicions 62) es va editar en català el 1968, prologat per Maria Aurèlia Capmany i amb la traducció d’Hermínia Grau de Duran, el primer volum, i Carme Vilaginés, el segon. La publicació a Catalunya havia tardat, doncs, gairebé 20 anys i Maria Aurèlia Capmany, en el pròleg, en culpa el franquisme: “La mística de la feminitat havia fet ja la seva feina i havia destruït ràpidament tota l’obra que mig segle d’educació liberal havia intentat molt feblement aconseguir.”

30592416.jpg

 

Sobre la història, recepció, actualitat, pervivència i anàlisi d’El segon sexe, es va celebrar un congrés internacional a la Sorbona de París (1999). Les teories de Beauvoir exposades són encara vigents pel que fa als estudis sobre subjectes i subjectivitats femenines, així com les construccions culturals del sexe i del gènere. Alguns dels seus pressupòsits han estat qüestionats, però també han servit de punt de partida per a noves teories.

El “no es neix dona, s’arriba a ser-ho” de Simone de Beauvoir ja va ser qüestionat per Sheila Rowotham  (Woman’s Consciousness. Man’s World, 1973), que afirma que una dona no es pot autoconcebre com una entitat per complet separada, perquè està sempre conscient de com està sent definida com a dona; és a dir, com a membre d’un grup la identitat del qual ha estat definida per la cultura masculina dominant. Fins i tot les seves deixebles, del feminisme materialista i al capdavant de la revista Nouvelles questions féministes, com Christine Delphy, han evolucionat respecte a la mestra i han desenvolupat estudis per demostrar com la ideologia social del gènere modela les idees a partir del sexe biològic i que el sexe és una categoria de la percepció a partir de la categoria del gènere. La mateixa Beauvoir, en els darrers anys de la seva vida, també va començar a deixar entreveure en els seus textos que el gènere podria no ser ben bé una conseqüència del sexe biològic i que el cos és un objecte d’interpretació cultural.

Aquestes teories enllacen amb escoles actuals, com les anàlisis de Judit Butler que desenvolupen l’arribar a ser dona” i teoritzen que la possibilitat d’elecció no seria absolutament lliure, perquè seria la d’un jo corporeïtzat, inculturitzat, i marcat per les convencions i prescripcions socials. En aquest sentit, Judith Butler, invocant i superant Simone de Beauvoir, conclou que, si el gènere és una construcció cultural i també una elecció, ja no cal que estigui vinculat al sexe ni tampoc no caldrien les classificacions binàries. Judit Butler, que va examinar críticament l’obra de Simone de Beauvoir (Gender trouble, 1990) i va analitzar la teoria de “devenir dona” (Bodies that matter, 1993), creu que la identitat, per tant, seria més un ideal normatiu que un tret descriptiu de l’experiència, perquè els trets que defineixen la identitat són normes socialment instituïdes i que les dones no es poden considerar  o construir com a subjectes en espais simbòlicament masculins i heteropatriarcals.

Nosaltres parim, nosaltres decidim (o el control de la sexualitat reproductiva)

dretpropicosei-web2-2

Les unitats familiars han estat components bàsics de les nostres col·lectivitats nacionals. Les seves diverses regulacions –consuetudinària, religiosa o legal– han determinat les maneres de constituir-se (matrimoni-parelles) i finir (divorci i viudetat), així com les discriminacions entre els anomenats fills/es legítims i els naturals. Tot això no és sinó el vincle fonamental entre el lloc de les dones com a reproductores nacionals i la seva subjugació, una altra dimensió de la violència simbòlica que clarificà Pierre Bourdieu a La domination masculine. Els països colonitzadors fan campanyes de reducció de la fecunditat si creuen que el país colonitzat creix massa o, al contrari, si necessiten mà d’obra. Juan Domingo Perón, quan va tornar per segona vegada a governar Argentina (1952-1958), va fomentar les polítiques pronatalistes i va prohibir els anticonceptius orals per poder créixer com els països veïns. Les polítiques de natalitat han sovintejat arreu, perquè les lleis de les nacions han marcat i marquen el control de la sexualitat i la salut reproductiva.

Les dones reprodueixen biològicament les nacions, per tant cal exercir-ne el control, com es fa a través de les polítiques sobre anticonceptius o sobre l’avortament. A Esparta només podien posar el seu nom a la tomba els homes que morien a la guerra i les dones que havien infantat. A l’imperi romà, el pater familias tenia tots els drets dins de casa seva, però ja els primers codis legals declaraven que l’avortament era un crim. Ho justificaven, com ho havien fet els grecs, amb les teories aristotèliques de l’animació retardada, és a dir, que l’ànima del nou ser ja és present en el moment de la concepció. Les mateixes teories que van fer servir –i encara fan servir- el cristianisme i el catolicisme. A part de les creences religioses, l’avortament incideix en la demografia i la població i, així, després de la gran quantitat de morts de la primera guerra mundial, França va dictar, el 1920, lleis molt repressives contra l’avortament. Els nazis castigaven l’avortament amb la pena de mort. I, en el cas català, l’avortament, legalitzat durant la II República, serà totalment prohibit i perseguit durant la dictadura franquista. I, encara avui en dia, els pocs avenços dels darrers anys pel que fa a l’avortament són qüestionats constantment, sobretot si governen partits de la dreta conservadora.

D’aquí també les campanyes de fecunditat, com allò de “posar catalanets i catalanetes al món”de Jordi Pujol, que demanava que cada família tingués, almenys, tres criatures.  El franquisme premiava les famílies nombroses, tal com la desapareguda Unió Soviètica ho feia amb les “mares heroiques” que havien tingut deu o més fills. El dirigent israelià Ben Gurion també s’expressava en aquests termes: “Qualsevol dona jueva que, en la mesura que depèn d’ella, no porti al món com a mínim quatre nens sans, és comparable al soldat que s’evadeix del servei militar.” Exactament com va passar a França durant la primera Guerra mundial. La feminista francesa, Marguerite de Witt-Schlumberger, presidenta de l’associació de dones a favor del sufragi, va publicar un article, “Le devoir particulier des femmes” (La Française, 18 de maig 1917), en què afirmava que les “mares es deuen al país com els soldats al front” i que “haurien de ser considerades com a emboscades o desertores totes aquelles joves de família, amb bona salut,  que durant l’any següent al final de la guerra, descartin per pur egoisme donar a França un nou fill, bé tenint-lo o bé esperant-lo.”

Són diversos els exemples internacionals més propers o llunyans en el temps que mantenen el principi i el deure de les mares de donar fills per a la “pàtria”. A Sèrbia, durant la guerra dels Balcans, canviant fins i tot les lleis, foren constants les crides a tenir fills. Així, juntament amb el culte per la sang i la terra, el nou nacionalisme serbi va apel·lar i va fer ressorgir amb força la imatge d’una figura medieval simbòlica, la mare Yugovich, la llarga patidora, dona valenta, mare estoica de nou fills, que va oferir els seus fills fins a la mort en la defensa de la pàtria. D’aquesta manera, la maternitat esdevenia una obligació i no una opció lliure de les dones. Com sempre, la sexualitat de les dones era controlada i reduïda a la procreació.

En la construcció nacional basca, la maternitat hi va tenir un paper fonamental, ja que assegurava la reproducció de l’espècie i la primera sociabilització de nens i nenes, a més de tenir responsabilitat en la cura de gent gran, malalta o pobra. Per això van basar els seus arguments en l’AndraMari (mare Maria), convertint la dona basca en un símbol cultural a través de la maternitat, símbol alhora de la nissaga i de la casa. Com que el nacionalisme basc es definia també per trets de raça, la maternitat hi tenia molta importància, així com la regulació dels matrimonis. Els discursos i la propaganda que sustenten polítiques natalistes són expressions de control de les dones. Les polítiques de natalitat són ben presents en la nostra realitat. Segurament la més coneguda ha estat la del “fill únic” a la Xina, que ha comportat un gran nombre d’avortaments si el fetus era una nena i de nenes òrfenes i abandonades, a banda d’un fort desequilibri demogràfic entre homes i dones. Algunes polítiques o campanyes són més subtils, com la que es va endegar a Escòcia el 2010, quan l’Spire Shawfair Park Hospital –privat- va llençar una campanya publicitària per a un banc de semen. La fotografia de l’anunci era ben clara: sobre un prat d’herba, unes cames masculines blanques sota un kilt, una faldilla escocesa, amb els mitjons pertinents. La figura ètnica de l’home escocès anava acompanyada del text següent:

“Cridem els homes sans d’Escòcia a contribuir en la salut i la felicitat de la nostra nació. Un augment dels donants d’esperma podria canviar les vides de molta gent que necessiten aquesta persona especial que hi intervingui per poder completar la seva família. Ho faràs per al teu país. Les dades de naixements a Escòcia van disminuir el 2009. Hauràs donat la teva part en torna.”

Quan a Sudàfrica foren autoritzades les relacions sexuals i els casaments entre membres de diferents races va avançar de forma significativa l’abolició de l’apartheid i de les jerarquies entre colonitzadors i colonitzats. Les polítiques demogràfiques que imposen definició de la nacionalitat demostren també la por al mestissatge i, així, els projectes nacionalistes que veuen en els orígens i la genealogia el principi organitzador de la col·lectivitat nacional manifesten una tendència major que la d’altres nacionalismes a excloure els diferents. Només cal recordar les campanyes feixistes, racistes i xenòfobes de Plataforma per Catalunya. O, fins i tot, la campanya electoral al Congreso de Madrid del 2011 de Josep Duran i Lleida, que va anar repetint que el seu programa incloïa polítiques per fomentar la natalitat autòctona, “perquè hi ha moltes poblacions catalanes on més del 50% dels nadons són de mares immigrants.”

Els contactes sexuals entre dones “nacionals” i homes de fora, estrangers, poden crear i han creat històricament, crisis d’honor i, també, afanys de venjança. Fins i tot, encara que no es tracti de l’enemic. A Austràlia, durant la segona guerra mundial, va sorgir una mena d’histèria sexual perquè les seves dones mantenien relacions consentides amb militars d’Estats Units. A l’Alemanya nazi eren prohibits certs matrimonis com en el cas de l’esmentat apartheid a Sud-àfrica. Com no fa tants anys eren mal vistos en alguns sectors els matrimonis o les relacions a Catalunya amb els pejorativament anomenats xarnegos.

Els feminismes han lluitat políticament pels drets de les dones a disposar del seu cos, a tenir accés gratuït als mitjans anticonceptius i l’avortament. Aquests temes han estat demandes fonamentals. Encara, però, pendents. Encara ens cal cridar que “Fora els rosaris dels nostres ovaris” i reivindicar que  “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. Fem possibles aquestes demandes en els nous processos constituents i en la nova república catalana que volem.

dret-decidir-avortament-72137

Violència masclista i franquisme

rapadas-mujeres-republicanas-rapadas-en-oropesa-toledo-624x305

La violència masclista i sexual foren també arguments -a més de la violació sistemàtica de les dones- que el bàndol franquista va fer servir per arengar a les tropes, “generitzant” nacions i territoris. Un altre post feia referència a la repressió dels feixistes sobre les dones republicanes, però cal fer memòria també sobre altres eixos d’aquesta violència concreta que sexualitzava la “conquesta” amb termes de violència i submissió. Així, per exemple, José Millán Astray, ben famós per les seves emissions a Radio Sevilla, poc després del cop d’estat de les tropes feixistes, el 23 de juliol de 1936, deixava ben clar i explicitava que volia dir ser un “home de veritat”:

Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser un hombre de verdad. Y, al mismo tiempo, a sus mujeres. Esto está totalmente justificado porqué estos comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora, como mínimo, sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se librarán, por mucho que pataleen y rujan.

El bàndol feixista va simbolitzar Catalunya com una dona a la qual calia aplicar la violència amb allò normal i normalitzat de la maté porqué era mía. Així, per exemple, l’escriptor Ernesto Giménez Caballero (Memorias de un dictador, 1979) va pronunciar una al·locució a Ràdio Associació de Catalunya ja reconvertida en Radio Nacional de España, després de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona, en termes de violència passional entre Espanya i Catalunya:

Cataluña: Te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana desde siglos te aman: con pasión. Con la misma pasión que se quiere a una mujer.
Y la pasión, ya lo sabes, va desde el despojamiento más abnegado de nuestra propia dignidad, hasta la ira terrible de esa dignidad al fin exacerbada: hasta el crimen, que por eso se ha llamado pasional.
“Quien bien te quiere te hará llorar”, dice el profundo adagio nuestro. “La maté porque era mía”, dice también otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo. (…)
Tu eres –has sido y serás siempre, ¡Cataluña!- el rostro de perfil más helénico y clásico de España: la boca que ha vertido en su lírica lemosina las más dulces palabras del mundo. Eres la más opulenta y nutricia matrona mediterránea de carnes de oro, playas azules y vergeles de pinos, mar, frutas y acantilados.
Por eso nosotros, los castellanos, los españoles de tierra adentro –adustos, secos, ardientes, celosos, vehementes, donjuanescos- siempre te hemos deseado con fiebre en los labios y un delirio en las entrañas.
Nosotros, los españoles de tierra adentro, los españoles de verdad, ¡no podíamos jamás venderte ni perderte!
Podíamos, por el instante, morder de rabia nuestros puños, que las generaciones anteriores, abúlicas y suicidas, nos dejaron débiles e incapaces de golpear y de matar.
Pero podíamos resignarnos hasta que nuestros brazos volvieran a tornarse membrudos. Y capaces de empuñar el arma que habría de limpiar nuestro honor.
Porque tú, Cataluña, ¡nos pertenecías!, ¡y a nadie más! Y sentíamos el derecho ¡de hacerte llorar! Porque te queríamos.

El text és ben explícit, matisos inclosos. Més apunts, per anar fent memòria, és a dir, per anar fent justícia.

 

 

Rosebud

index

El 30 d’octubre de 1938, l’emissora CBS va retransmetre l’adaptació radiofònica que Orson Welles havia fet de la novel·la La guerra dels mons (The War of the Worlds), de H. G. Wells. Va causar pànic, perquè multitud d’oients dels Estats Units, confonent ficció amb realitat, van creure que la terra era envaïda per extraterrestres.

Però jo em voldria referir a una altra obra mestra d’Orson Welles, la pel·lícula Ciutadà Kane (Citizen Kane), estrenada el 1941 i basada en la vida i miracles de banquer multimilionari i excèntric William Randolph Hearst. La primera i última paraula de la pel·lícula, en el moment de la mort del protagonista, és “Rosebud”, que esdevé el fil conductor, inici i final.

Kane, després d’un intens periple vital marcat per l’èxit extern i la tragèdia interior, mor amb un secret a la boca: “Rosebud”. I deixa caure una bola que té dins la mà tancada i que ens transporta a les imatges inicials i als paisatges nevats de la seva infantesa. Els periodistes presents en aquell moment no l’entenen, no comprenen aquell enigma. I, aleshores, mentre les lletres The end apareixen impreses a la pantalla, un trineu es va cremant i la paraula misteriosa torna a sortir d’entre les flames: “Rosebud”. Com que a la pel·lícula no tot és lirisme, com tampoc no ho fou la vida del banquer biografiat, les seves possibles reaccions i opinions sobre l’obra van omplir força articles i tertúlies d’aleshores.

“Rosebud”. Per què Orson Welles va triar justament aquest mot per ser la clau, per ser concretament l’última paraula que pronuncia el ciutadà Kane en el moment de la seva mort?  La resposta ens la dóna el també cineasta i escriptor Kenneth Anger, que va publicar el llibre en dos volums Hollywood Babilonia (I, 1959 i 2, 1986), ple de safareigs i secrets. I ens explica que la solució a l’enigma “Rosebud” és una broma perversa i pesada que tant Orson Welles –director, actor i guionista-  com Herman J. Mankiewicz –guionista- van voler fer al milionari.

Hearst fou amant durant molts anys de l’actriu Marion Davies. Una relació adúltera que amagaven tot i que era força coneguda dins del gremi. En els seus jocs íntims sexuals, Hearst havia batejat el que ell anomenava el “petit cofre de la seva nena” i, concretament, el seu “hipersensible botó de l’amor” amb el nom de “Rosebud”.

Com es devia sentir William Randolph Hearst quan va veure la pel·lícula i, a la pantalla, va contemplar el seu alter ego morint amb “Rosebud” als llavis? Què devia pensar quan Kane expira amb el clítoris de la seva amant a la boca, esgotant el seu darrer alè en un cunnilingus cinemàtic?

Honor, memòria i reparació

Article Honor, memòria i reparació, publicat a Nació Digital.

Foto de les víctimes i familiars de les víctimes (Font Nació Digital: http://www.naciodigital.cat/noticia/118087/parlament/desafia/estat/impedir/anullacio/dels/judicis/franquistes)
Foto de les víctimes i familiars de les víctimes dels consells sumaríssims (Font Nació Digital: http://www.naciodigital.cat/noticia/118087/parlament/desafia/estat/impedir/anullacio/dels/judicis/franquistes)

Honor i respecte són dues de les accepcions de la paraula dignitat. I és això el que vam fer ahir al ple del Parlament. Atorgar dignitat a qui els ha estat negada. Com ens han estat negats els conceptes de veritat, memòria i reparació. Al ple, i gràcies a la Comissió de la Dignitat, vam presentar una proposició de llei, des del grup Junts pel Sí, amb CSQEP i CUP-CC, que implica fer justícia. I fer justícia per a més de 78.000 persones que van patir els consells sumaríssims de la dictadura franquista, il·legals i arbitraris, sense cap garantia processal i fruit de l’odi i la venjança de l’alçament feixista, des dels seus inicis fins als darrers dies, el 1975. Cal restablir la seva dignitat perquè foren víctimes i no pas culpables.

Una dignitat que l’Estat es nega a restituir-los, submergint-los en l’oblit sistemàtic de la memòria i de la reparació, malgrat les lleis –com la llei de memòria que va aprovar el govern Zapatero el 2007- i els requeriments reiterats –el darrer del juliol de 2014- de les Nacions Unides perquè s’anul·lin les sentències dictades amb violació dels principis fonamentals del dret i dels procediments establerts durant la Guerra Civil i el franquisme. I, no ho oblidem, estem parlant de processos judicials que, a més de vulnerar totes les garanties processals, van vulnerar també les lleis de la II República i les competències plenes de l’Estatut de Catalunya de 1932.

Reparació, memòria, justícia i dignitat que ens hem cansat d’esperar. Perquè ja no ens cal el permís de l’Estat per complir amb el deute que tenim amb tota aquella gent que va donar la seva vida per uns ideals democràtics. Perquè no tindrem una democràcia completa sense aquest imperatiu ètic del deure i de l’obligació de restituir la dignitat i la memòria de qui va pagar el preu més alt possible per defensar els valors de la República. Perquè volem assumir la responsabilitat històrica de reparar les víctimes i anul·lar les sentències dels consells sumaríssims de la dictadura. Perquè no hi ha justícia sense memòria. Per restablir la nostra dignitat individual com a persones lliures, però també la nostra dignitat col·lectiva com a nació.

Per tot això, aquest dimecres el Parlament de Catalunya, en un dels actes de sobirania més importants dels darrers temps, va donar llum verda a iniciar la tramitació de la llei que anul·larà els judicis sumaríssims realitzats durant el franquisme a Catalunya. Per tot això, avui l’honor, el record i la reparació que es mereixen totes i cadascuna de les víctimes és una mica més a prop.

Justícia també és memòria

Article Justícia també és memòria,  amb David Bonvehí a El Punt/Avui:

 
Ja des del primer moment de l’alçament feixista, el franquisme va instaurar els consells de guerra sumaríssims com a eines de repressió i violència indiscriminades, infringint totes les lleis democràtiques de la Segona República i vulnerant les competències plenes de l’Estatut d’Autonomia de 1932. Per donar aparença legal a la repressió a gran escala, que va durar fins al mateix 1975, el règim franquista va crear un entramat que adaptava la justícia militar als seus interessos de venjança i d’odi, aplicant-la també sobre la població civil. Unes actuacions que l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional qualifica com a delictes i crims de lesa humanitat i que violen les normes fonamentals del dret internacional i dels drets humans.

Quaranta anys després de la mort del dictador, l’Estat espanyol segueix sense fer cap gest per anul·lar aquests consells sumaríssims, com és el cas del procés contra el president Companys, malgrat les constants i reiterades demandes, tant del Parlament de Catalunya com d’altres institucions, entitats diverses i la societat civil. Una situació inconcebible en una democràcia del segle XXI, però gens sorprenent en el marc d’una democràcia feble com la que caracteritza l’Estat espanyol, incapaç de reparar les persones represaliades per motius polítics. No valen excuses de no voler reobrir ferides del passat, perquè no és una qüestió de revenja, sinó de justícia.

Malgrat la insistència de les Nacions Unides, que ha fet diversos requeriments per tal que es reparin les víctimes del franquisme, l’Estat espanyol s’hi nega i es tanca en banda. I manté, així, la politització de la justícia, denunciada fins i tot pel Consell d’Europa que, aquest mateix dilluns, advertia de l’incompliment de l’Estat espanyol de totes les seves recomanacions per la independència judicial.

En el nostre propi camí constituent i davant d’aquests despropòsits, el grup parlamentari Junts pel Sí, conjuntament amb Catalunya Sí que es Pot i la CUP-CC, portarem al ple del Parlament de la setmana vinent la proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme per declarar nuls i sense cap efecte jurídic tots els consells de guerra sumaríssims instruïts a Catalunya pel règim franquista, així com les corresponents sentències.

Ha arribat el moment d’assumir la responsabilitat històrica del Parlament de Catalunya davant de les víctimes d’aquells processos, reparant els abusos comesos contra la legalitat judicial i procedimental de la qual la Generalitat n’era garant. El que estem fent a Catalunya va també d’això: de conquerir drets, de reparar injustícies, d’aprofundir en la democràcia, de canviar i millorar la nostra societat. Hem de decidir si volem aquest canvi o ens mantenim ancorats en l’immobilisme perpetu de l’Estat espanyol. Nosaltres ho tenim clar, volem un país homologable als estats més avançats d’Europa, també en el tractament de la memòria històrica. I això, avui, passa per aconseguir un estat propi.