No hi ha activitat feminista que sigui inútil

Article publicat al diari “El País”, 17 de maig de 2018

https://cat.elpais.com/cat/2018/05/17/cultura/1526552037_006595.html

La publicació de l’assaig La dona a Catalunya el 1966 va situar Maria Aurèlia Capmany com una de les primeres teòriques i referents del feminisme a casa nostra. En aquells anys ja era una escriptora reconeguda. Fins aleshores, les seves novel·les, la majoria centrades en protagonistes femenines, havien abordat qüestions com la pretesa inferioritat intel·lectual de les dones, l’obligació d’unes servituds físiques, l’objectiu vital del matrimoni i la maternitat, la submissió i admiració en les relacions entre gèneres o, entre d’altres temes, les normes morals del franquisme. Aquestes qüestions, però, no eren el centre narratiu i no hi havia una crítica explícita en clau de reivindicació feminista.

Als anys seixanta, paral·lelament amb altres moviments sobre els drets civils, s’iniciava internacionalment la segona onada del feminisme contemporani, després d’una primera dirigida, sobretot, a la consecució dels drets de ciutadania i el sufragi. A l’Estat espanyol, el 1962, El segon sexe (1949) de Simone de Beauvoir, prohibit per la censura, va començar a circular mitjançant una traducció sud-americana —la catalana no va ser permesa fins al 1968—. El 1963, el mateix any de la seva publicació, es traduïa al castellà (el 1965, al català) La mística de la feminitat de Betty Friedan, amb un ressò notable. El feminisme es va començar a popularitzar i, així, la revista Cuadernos para el diálogo, el 1965, hi dedicà un dossier de més de 80 pàgines. La mobilització i l’organització feministes, per simplificar, es van iniciar a partir de dues posicions. Per una banda, des d’un catolicisme progressista, va sorgir un feminisme que, amb una perspectiva de tradició liberal, proposava com a solucions la promoció femenina, l’educació i la seva incorporació al mercat de treball. Per una altra banda —i aquí hem de situar Capmany—, dins de la militància en partits, moviments i sindicats antifranquistes, llavors encara clandestins, un altre sector feminista denunciava la situació d’opressió de les dones depenent dels interessos capitalistes, tot seguint un paral·lelisme evident entre l’opressió femenina i l’opressió de classe, i proposava la transformació de la societat. En aquells moments, però, Capmany no es considerava feminista.

Arran de l’èxit del llibre de Friedan, l’editor Josep Maria Castellet va encarregar a Capmany l’elaboració d’una obra similar sobre les dones catalanes. Quan va començar la recerca, estava convençuda que el feminisme era una cosa obsoleta. En acabar-la, la seva conclusió, en canvi, va ser que el feminisme era una cosa del present i necessari, perquè calia “reivindicar la plenitud de drets i deures per a les dones perquè puguin ser persones”. Des d’aleshores, va relacionar la seva militància feminista amb el franquisme, i considerava que des de 1939 se li va fer evident el freudià “complex de castració”, ja que l’exèrcit i el nacionalcatolicisme havien organitzat una societat on era “absolutament necessari el penis com a targeta de presentació”. Aquest estudi la va convertir en una de les pioneres del feminisme de la igualtat, i va ser el punt de partida de nombrosos assaigs i conferències posteriors en què va exposar les seves teories i la seva visió històrica sobre la condició de les dones. Des d’aquell primer assaig, Capmany va esdevenir una ferma defensora d’un feminisme primerenc, basat en anàlisis culturals i literàries de textos i mites tot comparant-los amb la condició femenina de la seva època. Va centrar aquestes anàlisis en el procés de fabricació per part dels homes dels estereotips femenins, i com aquests persistien en els comportaments i valors socials, incidint en uns aspectes concrets: les construccions culturals i socials de la feminitat, els conceptes tradicionals aplicats a les dones al llarg de la història, la denúncia de la feminitat propugnada per la dictadura franquista i de qui perpetuava aquestes construccions. Una denúncia cap als homes que les perpetuaven, però també cap a les dones que, dient-se víctimes, es convertien en còmplices d’aquesta situació: les “donetes”, en la seva nomenclatura. Les teories, entre d’altres, de Virginia Woolf, Simone de Beauvoir o Friedan van influir en les tesis de Capmany, ferma defensora d’una lluita conjunta des del feminisme, el socialisme i el catalanisme per aconseguir les llibertats individuals i col·lectives, perquè la lluita de les dones és a favor “de les persones oprimides” i, per tant, calia fer causa comuna “amb totes les reivindicacions justes de la terra, les laborals, les nacionals i les racials”.

El 1975, Any Internacional de la Dona, es van celebrar dos congressos mundials, a Mèxic i Berlín. I, a Madrid, encara en la clandestinitat, al cap de dues setmanes de la mort del dictador, es van celebrar les Jornadas Nacionales para la Liberación de la Mujer, en les quals van sorgir les primeres discussions sobre la doble o única militància, fins a arribar a postulats irreconciliables i la creació de diversos col·lectius que se’n desmarcaren. L’any següent, amb més de 4.000 participants, es van celebrar a Barcelona les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, en què aquest debat es consolidà. Capmany hi tingué protagonisme, però les seves tesis de doble militància feminista, específica i política, van ser criticades pels nous corrents del feminisme de la diferència i del feminisme radical, sobretot per part del Col·lectiu Feminista, que defensava que l’opressió de gènere rau en el concepte de patriarcat i en els models de societat capitalista que es reproduïen tant en els partits de dretes com en els d’esquerres, i es mostraven partidàries de la militància única en el feminisme al marge de partits mixtos.

Maria Aurèlia Capmany amb Montserrat Roig, el 1991. PILAR AYMERICH

Les intervencions de Capmany, que advocava per la lluita feminista i, alhora, la de classe i la nacional, van ser aplaudides per una part de les assistents, mentre que l’altra part les va rebre amb fredor. El Col·lectiu Feminista va retreure posteriorment a Capmany que defensés la lluita nacional perquè aquesta, com d’altres, només havia estat exclusiva dels homes. La resposta de Capmany va ser contundent: “Les dones que contesten els valors anomenats propis del mascle es mouen en una absoluta contradicció, com les nostres companyes que es pensen que defensar el dret a la integritat nacional dels Països Catalans és fer el joc al mascle, i aquestes mateixes dones ens venen a parlar en llengua espanyola, que representa una altra nació que per elles hauria de ser tan privativa del mascle com la nostra”. Montserrat Roig, que hi fou present, va donar suport a les tesis de Capmany de la doble explotació com a dones i catalanes. Al cap de dos anys, Capmany insistia en els seus postulats que el canvi de la situació de les dones passava per “canviar la societat” i “la mentalitat de tots i cada un dels éssers humans”, alhora que defensava que “no hi ha activitat feminista que sigui inútil”.
Capmany va obrir el camí i fou autora d’un seguit de teories dins d’un feminisme de caire multigenèric, en el sentit d’usar arguments provinents de la biologia, la psicologia, el materialisme històric i la crítica literària, cosa que va permetre començar a trencar els límits i apostar per conceptes més híbrids en una línia en què han insistit feminismes posteriors. Algunes de les seves teories ja han estat superades, però d’altres, ampliades, van ser un punt de partida. I algunes encara resten pendents en els debats actuals, com el conflicte entre producció i reproducció, les concepcions del patriarcat o la construcció d’identitats, rols i gèneres.

El meu 14 d’abril, article de Maria Aurèlia Capmany

Article de Maria Aurèlia Capmany,  publicat a la revista L’Avenç (2, 1977)

 

 

No recordo quin dia de la setmana era. Recordo, això sí, que feia sol i que jo no em vaig adonar de la importància de tot allò que s’esdevenia fins que vaig veure la Rambla, plena de gom a gom, que festejava l’adveniment de la República, amb crits d’entusiasme, cançons, disfresses -noies joves i boniques vestides de República, amb túnica i gorra frígia- i, sobretot, me n’adonava quan veia entrar a casa nostra vells amics del meu pare, amb llàgrimes als ulls o plorant a raig fet. S’abraçaven i els amics del meu pare deien plorant: –Ja la tenim! Ja la tenim!

Era una immensa explosió popular d’alegria. A mi em va semblar, al menys l’experiència així m’ho deia, que tothom estava content. Molts anys més tard vaig descobrir que en aquell punt i hora, més d’un i més de dos no estaven contents.

A casa meva era una bona tribuna per veure, per tenir constància de l’opinió del carrer. Érem a peu pla, a la Rambla de les Flors, a la botiga de cistells, que havien iniciat els meus avis Capmany, ara ja fa més de cent anys.

Una botiga és una tribuna magnífica, d’això no n’hi ha cap dubte, i una rebotiga un lloc de reunió còmode i fins i tot apte pels temps difícils. Algun dia, farem la història de les rebotigues, on la menestralia liberal i federalista va forjar l’esperit de les esquerres del nostre país.

El 14 d’abril de 1931 la nostra rebotiga era plena de gent, no pas fent tertúlia, de gent que entrava i sortia i es capbussava a la riuada humana que omplia la omplia la Rambla pel passeig i les calçades. De tant en tant es feia lloc al pas d’un tramvia amb raïms de gent i de banderes.

Tothom parlava del mateix, de l’aveniment de la República. La República s’havia aconseguit sense vessar ni una gota de sang. Tots repetien aquestes paraules, tots se sentien feliços per aquest fet, era una demostració més que els republicans eren molts i que eren gent pacífica. Sempre ho havien dit els republicans, que les urnes havien de ser el vehicle de l’opinió popular, de l’autèntica opinió popular, un cop vençuda la lepra del caciquisme. Aquell vot popular, aquell sufragi universal, aquelles eleccions municipals que havia fet agafar confiança als partits republicans i havia bandejat els partits monàrquics per reaccionaris i ineptes, aquelles eleccions municipals no tenien res a veure amb les tristes votacions pendulars de partits que havia entretingut el contribuent durant una bona part del segle XIX. Després, entre els enemics de la República, que en van anar sorgint amb insistència, va madurar-se la idea que era absurd que la República es produís a partir d’unes eleccions municipals. Trobaven, i ho raonaven, que unes eleccions municipals, és a dir el fet de dotar de regidors una ciutat, una vila, un poble, no havia d’expressar l’elecció de tot un país respecte el règim que l’havia de governar. Els amics del meu pare, ja en aquell resplendent matí d’abril opinaven tot el contrari. Opinaven, i s’ho anaven dient l’un a l’altre exultants d’eufòria, que era significatiu que una elecció tan clara, tan viva, tan popular, tan a l’abast del coneixement dels votants, com és decidir qui ha de regir el municipi, nucli inicial i font de tota nació, hagués donat aquella majoria republicana. El poble havia dit d’una manera clara i simple: els republicans són de fiar, els vells monàrquics no ho són i ja n’estem tips.

Durant aquells dies d’eufòria, tres, quatre, potser cinc dies d’eufòria el crit més insistent va ser Visca Macià, mori Cambó! ¿Qui es devia haver inventat aquest crit que sintetitzava un estat d’opinió? Perquè era evident que sintetitzava un estat d’opinió que anava més enllà de la personalitat dels dos líders. D’en Macià que la gent del carrer encara no havia tingut temps de veure actuar, d’en Cambó que ja feia molt temps que no tenia una actuació pública i sorollosa. Significaven però una situació oposada: en Macià era la victòria i el futur; en Cambó era el passat i la derrota.

Jo vaig haver de preguntar qui eren en Macià i en Cambó, les paraules de dues síl·labes –cal dir que el poble no havia passat per les classes de fonètica de l’escola Adrià Gual i pronunciava Macià amb dues síl·labes– aquelles paraules dic que ens mataven el cuc de l’orella. Em van explicar entre tots qui era en Macià, el coronel Macià, que proclamaria la República Catalana com qui res, amb la tranquil·la anuència del poble de Catalunya. També em van explicar qui era en Cambó, és a dir, tal com era feia molt temps, quan havia aglutinat al seu entorn totes les esperances catalanes, les dels meus pares i del meu avi, i dels amics dels meus pares; però d’això feia molt temps; era abans de la Dictadura de Primo de Rivera, era abans de néixer jo que havia nascut just l’any 1918, precisament aquell any en què Don Francesc Cambó havia dit la famosa frase: República? Monarquia? Catalunya!, però desprès de l’any 1918, segons m’explicaven els meus pares, Don Francesc Cambó s’havia anat sentint cada cop més inclinat devers l’opció monàrquica i la frase cèlebre se n’havia anat de gairell. Per tot això i moltes coses més, que en aquell moment no tenien temps d’explicar-me, no tenia res d’estrany que el crit simbòlic s’hagués fet l’amo dels carrers de Barcelona el dia del 14 d’abril.

També vaig haver de preguntar què significava la paraula República. Una vaga idea ja la tenia, tanmateix tenia onze anys i una certa quantitat de lectura, i havia assimilat a través dels comentaris quotidians a casa i a l’escola certes idees sobre la llibertat, però en aquell moment es feia evident, per mi, la profunda diferència que hi ha entre una idea apresa i una realitat viva al carrer.

Vivíssim restava un fet que res no podria canviar, jo ingressava a la consciència política amb l’adveniment de la República. Allí al davant, és a dir, davant de casa nostra, al juliol del 1936 els fidels de la República i les tropes militars sublevades van presentar batalla, com els antics combats a camp obert, a tota ultrança. No cal dir a favor de quins combatents posàvem nosaltres, el nostre esperit.

 

 

Simone de Beauvoir i El segon sexe

 

Simone de Beauvoir (París, 9 de gener de 1908 – 14 d’abril de 1986) fou una filòsofa, professora, escriptora i un dels puntals bàsics del(s) feminisme(s) contemporanis. La seva obra El segon sexe (1949) és un dels assaigs més rellevants del feminisme –i la filosofia- del segle XX. La seva publicació, malgrat les bones crítiques, fou tot un escàndol i fou prohibida en molts països, com és el cas del nostre. Beauvoir parlava lliurament del sexe i criticava la maternitat, temes tabús.

El 1949, Simone de Beauvoir publica el seu assaig, Le Deuxième Sexe (2 volums), que significa un punt d’inflexió i de canvi en el pensament feminista. De fet, l’obra presenta un punt clau i totalment nou en el sentit que deixa de banda les argumentacions tradicionals que fonamentaven les desigualtats entre homes i dones per raons biològiques, per començar una reflexió sobre el fet que ser homes o ser dones és una cosa que s’aprèn de manera inconscient mitjançant tot un seguit de valors, comportaments, actituds i rols, els quals són permesos per a homes i/o per a dones i, també, doncs, sancionats o prohibits per les mateixes raons.

El 24 de maig de 1949, l’editorial Gallimard editava el primer volum d’El segon sexe i va esclatar l’escàndol. El llibre va ser reconegut per prestigiosos intel·lectuals, com Michel Leiris, Emmanuel Mounier i Jean Paul Sartre, però foren més les veus que el van refusar i combatre. Va rebre crítiques irades tant de la dreta conservadora com de l’esquerra progressista, fins i tot des del Partit Comunista francès, que considerava decadent l’existencialisme. A més de considerar l’existencialisme com a una ideologia individualista i conservadora, el Partit Comunista també creia que el feminisme seria un factor de divisió de la classe obrera que havia de fer front comú i unitari contra el capitalisme. L’assaig fou automàticament prohibit a l’Índex del sant Ofici de Roma. Per primera vegada, una dona, una filòsofa, gosava reivindicar, no alguns drets per a algunes dones, sinó la igualtat absoluta i abordava els problemes tabús de la llibertat sexual, la maternitat, l’avortament o l’explotació. Malgrat l’escàndol, se’n van vendre 20.000 exemplars en pocs dies i, al cap de 7 mesos, es publicava el segon volum.

La difusió internacional va ser al cap de 2 anys, amb l’edició a Alemanya i, sobretot, l’edició de 2 milions d’exemplars a Estats Units, on el feminisme ja estava més estructurat i on va tenir una notable influència en les principals teòriques de l’aleshores incipient moviment dels Women’s Lib (Shulamith Firestone, Juliet Mitchell, Kate Millet, etc.). El 1953 fou el llibre més venut al Japó durant tot un any i, el 1954, arribava a Argentina i, d’allí, la seva difusió per tota l’Amèrica llatina. Fins al 1964, l’obra no va circular lliurament al Quebec. A l’aleshores República Democràtica alemanya no es va poder llegir fins el 1989 i no fou fins als anys 90 en què es va editar als països de l’est d’Europa (es va traduir al búlgar el 1997 i al rus el 1998).

L’edició d’El segon sexe a Catalunya també es va fer esperar. El llibre, evidentment, fou prohibit per la censura franquista i, per exemple, un ressenya laudatòria que en va escriure a la revista Laye l’aleshores estudiant de la Universitat de Barcelona, Josep M. Castellet, que n’havia llegit la primera edició francesa, també fou vetada. Però, a partir del 1962, i mitjançant una traducció sud-americana (Buenos Aires, Siglo XX), va començar a circular en espanyol amb molt d’èxit -mentre que Castellet, malgrat els intents, no aconseguia el permís per a la traducció i l’edició catalana. Finalment, la persistència de Josep M. Castellet  es va veure recompensada i El segon sexe (Barcelona, Edicions 62) es va editar en català el 1968, prologat per Maria Aurèlia Capmany i amb la traducció d’Hermínia Grau de Duran, el primer volum, i Carme Vilaginés, el segon. La publicació a Catalunya havia tardat, doncs, gairebé 20 anys i Maria Aurèlia Capmany, en el pròleg, en culpa el franquisme: “La mística de la feminitat havia fet ja la seva feina i havia destruït ràpidament tota l’obra que mig segle d’educació liberal havia intentat molt feblement aconseguir.”

 

Sobre la història, recepció, actualitat, pervivència i anàlisi d’El segon sexe, es va celebrar un congrés internacional a la Sorbona de París (1999). Les teories de Beauvoir exposades són encara vigents pel que fa als estudis sobre subjectes i subjectivitats femenines, així com les construccions culturals del sexe i del gènere. Alguns dels seus pressupòsits han estat qüestionats, però també han servit de punt de partida per a noves teories.

El “no es neix dona, s’arriba a ser-ho” de Simone de Beauvoir ja va ser qüestionat per Sheila Rowotham  (Woman’s Consciousness. Man’s World, 1973), que afirma que una dona no es pot autoconcebre com una entitat per complet separada, perquè està sempre conscient de com està sent definida com a dona; és a dir, com a membre d’un grup la identitat del qual ha estat definida per la cultura masculina dominant. Fins i tot les seves deixebles, del feminisme materialista i al capdavant de la revista Nouvelles questions féministes, com Christine Delphy, han evolucionat respecte a la mestra i han desenvolupat estudis per demostrar com la ideologia social del gènere modela les idees a partir del sexe biològic i que el sexe és una categoria de la percepció a partir de la categoria del gènere. La mateixa Beauvoir, en els darrers anys de la seva vida, també va començar a deixar entreveure en els seus textos que el gènere podria no ser ben bé una conseqüència del sexe biològic i que el cos és un objecte d’interpretació cultural.

Aquestes teories enllacen amb escoles actuals, com les anàlisis de Judit Butler que desenvolupen l’arribar a ser dona” i teoritzen que la possibilitat d’elecció no seria absolutament lliure, perquè seria la d’un jo corporeïtzat, inculturitzat, i marcat per les convencions i prescripcions socials. En aquest sentit, Judith Butler, invocant i superant Simone de Beauvoir, conclou que, si el gènere és una construcció cultural i també una elecció, ja no cal que estigui vinculat al sexe ni tampoc no caldrien les classificacions binàries. Judit Butler, que va examinar críticament l’obra de Simone de Beauvoir (Gender trouble, 1990) i va analitzar la teoria de “devenir dona” (Bodies that matter, 1993), creu que la identitat, per tant, seria més un ideal normatiu que un tret descriptiu de l’experiència, perquè els trets que defineixen la identitat són normes socialment instituïdes i que les dones no es poden considerar  o construir com a subjectes en espais simbòlicament masculins i heteropatriarcals.

Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir

El segon Quadern de la Càtedra Josep Anton Baixeras de Patrimoni Literari Català de la Universitat Rovira i Virgili està dedicat a Maria Aurèlia Capmany.

Us podeu descarregar gratuïtament el llibre Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir en aquest enllaç de les Publicacions de la URV.

 

Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir

 

A tall de pròleg, del llibre Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir (Publicacions URV, 2016)

El mes de novembre de 2015, s’inaugurava oficialment la Càtedra Josep Anton Baixeras de patrimoni literari català, gràcies a la col·laboració entre la Fundació Privada Mútua Catalana i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Tot i la seva recent creació, són ja moltes les activitats que ha dut a terme, com és el cas, gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes i la participació de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany, la Jornada dedicada a Maria Aurèlia Capmany, que va tenir lloc el dia 30 de març de 2016.

No és debades que, en l’estudi del patrimoni literari català, fos la trajectòria i l’obra de Maria Aurèlia Capmany l’escollida com a protagonista de les II Jornades organitzades per la Càtedra. No només per la importància de l’autora, una de les figures intel·lectuals cabdals de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX de la qual, el 2018, se’n celebrarà el seu centenari, sinó també per la relació d’amistat entre Baixeras i Capmany. Una relació, a més, anterior a l’establiment de la Maria Aurèlia Capmany a Tarragona, a partir de la dècada dels setanta, quan la seva parella, Jaume Vidal Alcover, va esdevenir professor a la universitat, i iniciada per qüestions literàries. Així, l’estiu de 1960, dalt d’un autobús ple d’escriptors i escriptores que es dirigien a L’Escala per retre un homenatge a Caterina Albert-Víctor Català i lliurar-li el llibre conjunt de contes Els sets pecats capitals, es van conèixer Maria Aurèlia Capmany i Josep Anton Baixeras. Tant en les seves cròniques radiofòniques (Obra completa III) com en d’altres escrits, Baixeras explicava que, a l’hora de dinar van coincidir a la taula amb aquella dona “vehement” i “de conversa franca” amb la qual, des d’aleshores van “encetar una amistat destinada a durar i créixer en el temps”. I Baixeras, en la seva intervenció en el col·loqui celebrat als 10 anys de la seva mort, el 2001, acabava l’evocació tot dient que “la Maria Aurèlia va servir sense parar el seu país.”

Tot i això, Maria Aurèlia Capmany encara no ha tingut el reconeixement merescut a aquesta tasca incansable de servei a la que al·ludia Josep Anton Baixeras. Llicenciada en Filosofia i amb el títol també de l’ofici de gravadora de vidre, va exercir com a professora per dedicar-se plenament al món literari i cultural a partir dels anys seixanta. Malgrat que sempre repetia que, per a ella, el més important era la novel·la, la creació literària, es va convertir en una dona polifacètica: narrativa, teatre (autora, dramaturga, directora, actriu), assaig, guions (ràdio, televisió, cinema, còmic), traduccions, articles, conferències… I, també, es va convertir en una defensora pública de la llibertat, de la lluita antifranquista per les llibertats civils i polítiques. Durant la dècada dels anys 60 del segle XX, en paral·lel als moviments internacionals de defensa dels drets civils i, també, en el context nacional de la resistència política i cultural al franquisme, Maria Aurèlia Capmany comença a defensar públicament la seva oposició al règim des de posicions socialistes i el seu feminisme, i ho fa a partir de l’elaboració d’un discurs propi a través de diversos llibres d’assaig i nombrosos articles i conferències. La seva trajectòria vital de dona pública, professional de la literatura, es va moure sempre per l’afany de conèixer i saber. Ho feu des de posicions heterodoxes, servint-se de la impertinència i en constant transgressió dels models marcats. I amb un ferm compromís en contra de desigualtats nacionals, socials, racials o de gènere. Ara bé, tal com comentava, hi ha encara molta feina per fer, tant per posar a l’abast del públic les seves publicacions, com per dedicar-li més estudis i recerques aprofundides. I aquest volum just hi contribueix. I ho fa des de diverses i variades perspectives de temes i, també, generacionals.

Aquesta edició aplega articles d’autors que la van conèixer i tractar i que han dedicat part dels seus treballs científics a l’obra o la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany. És el cas de Guillem-Jordi Graells, curador i editor de la seva Obra completa, del qual es reprodueix un dels primers estudis apareguts sobre la literatura de Capmany. I, també, d’Àlex Broch o Agustí Pons. Àlex Broch escriu sobre el “perfum de la història”, sobre la utilització de la història en algunes de les novel·les i obres de teatre de l’autora que li serveix per plantejar els paral·lelismes amb la realitat de la seva època. I l’article d’Agustí Pons, biògraf de Capmany, la reivindica com una de les personalitats fonamentals de la cultura i societat catalanes de la segona meitat del segle XX, argumentant el seu paper clau en la vida política i cultural de la transició. També la va conèixer i tractar Ramon Marrugat, que, tot fent un repàs a les activitats en què van coincidir sobretot a Tarragona, en aquells temps en què, servint-se d’una cita de Xavier Amorós, “la sala era més plena de por que no de gent”, afirma que fou una peça de referència en la lluita antifranquista.

També la va conèixer, però d’una manera ben diferent Albert Basart, el seu nebot-nét, que, a més de la relació i tracte familiar, posteriorment, en la seva tasca professional ha documentat i aplegat tota la bibliografia i diferents articles de l’autora i que participa activament, tal com explica en el seu text, en l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany que té com a objectiu de preservar i difondre el seu llegat. Un envit que, per sort, han recollit i continuen recollint les generacions més joves que ja no la van poder conèixer, amb estudis que obren noves òptiques i perspectives. Així, Isabel Graña, directora de l’espai Betúlia de Badalona, just batejat amb el títol de la novel·la de Capmany, ens aporta noves perspectives i claus de recerca sobre el primer període de Maria Aurèlia Capmany, la seva joventut, l’etapa de professora en aquesta ciutat i els primers anys de narradora a través d’un tastet de l’epistolari que va mantenir amb Odó Hurtado i que serà publicat aviat. Seguint amb les generacions més joves, Brigid Amorós ens presenta una síntesi del seu treball final de recerca del Màster Estudis superiors de Llengua i Literatura Catalanes, documentant l’activisme constant de Capmany al Camp de Tarragona i la seva participació en tot tipus d’actes ben diversos, fossin conferències, articles, representacions teatrals o jurats literaris. Maria Font també va triar Maria Aurèlia Capmany com a objecte d’estudi del seu treball final de recerca del Grau de Filologia Catalana, concretament l’aspecte del feminisme. I en el seu article resumeix part de la investigació centrant-se en l’anàlisi del feminisme de Maria Aurèlia Capmany a partir de diversos punts de vista en tres de les seves novel·les.

Els diferents textos que conformen aquest volum, doncs, fan palesa la intensa tasca intel·lectual de Maria Aurèlia Capmany, el seu activisme constant i el seu treball polifacètic i incansable, malgrat els entrebancs, la clandestinitat i la repressió franquista. Una dona catalanista, d’esquerres i feminista que va obrir molts camins. I fan palesa també la necessitat de noves edicions de les seves obres, així com de noves recerques com les que aquí es recullen.

 

De quan les dones que escrivien eren homenots

Des de finals del segle XIX i inicis del segle XX, comencem a trobar diverses autores en les històries de la literatura catalana –tal com succeeix en diferents països. Tot i això, l’accés al món de la literatura professional no els fou gens fàcil en la majoria dels casos, perquè viure i escriure en femení va ser un problema present en la trajectòria de moltes autores.

En el tombant cap al segle XX, un home triava, dins d’uns límits –sobretot el de la classe social i condició econòmica-, una professió o una dedicació, com és el cas de la creació literària. Un home podia escriure llibres de ficció, ser poeta, novel·lista o dramaturg. Un home podia escriure seguint models d’altres homes que l’havien precedit en l’ofici, o podia crear-ne de nous, tant en el sentit de crear nous estils o escoles literaris, com també, nous models de valors, estereotips o comportaments. Un home, a l’hora d’escriure, s’inscrivia en una nissaga literària que havien creat altres homes com ell des de temps antics i tenia llibertat absoluta per fer-ho.

I aquesta professió o hobby d’escriure practicada per molts homes tenia l’objectiu de ser publicada, és a dir, tal com diu la paraula, arribar al públic, ser pública. Però no pas en el cas de les dones, perquè dones i esfera pública eren termes contraris, incompatibles -la única accepció admesa de dona pública era la de meuca. Els termes professió o àmbit públic no existien per a les dones. Per tant, les dones tampoc existien en la literatura –només les excepcions que confirmaven la regla. La literatura per a les dones sí. Una literatura ben concreta de formació, escrita, evidentment, per homes. Considerades les dones, a més, inferiors intel·lectualment, també es controlava la seva educació i els llibres que havien de llegir o que podien llegir. Per tant, l’accés de les dones a la professió literària comportava dos reptes: demostrar (no tenir) les seves capacitats intel·lectuals i fer que aquestes arribin al públic.

En arribar al segle XX, però, les dones accedeixen a l’educació, saben llegir i escriure. I comencen a ocupar parcel·les en l’ofici d’escriure professionalment. La seva entrada en aquest àmbit públic tanmateix no fou fàcil. Escriure era entrar en un món masculí. I d’aquí també la “masculinització” d’algunes escriptores per poder expressar-se i donar a conèixer les seves creacions. Si Concepción Arenal anava vestida d’home a la universitat per poder cursar medicina, en diversos països moltes autores es van vestir amb un pseudònim d’home per poder publicar i ser acceptades. El regne de la paraula era masculí i les autores gosaven penetrar-hi. D’entrada, per la seva gosadia, van rebre els adjectius habituals, des de ximples fins a homenots, i no les tenien en consideració. I si en algun cas havien de fer-ho, perquè l’obra era tan bona que no la podien ignorar, llavors l’autora simplement havia de ser una dona que escriu, no una persona completa. Hi havia una obra, però darrera hi havia una dona, només una dona. Ser dona o ser escriptora, una tria. O una transgressió.

 

Caterina Albert (Víctor Català)

Dolors Monserdà

 

Dolors Monserdà, per exemple, va consultar el seu confessor per saber si escriure era una perversitat. Narcís Oller es va negar, fins que aquesta va morir, a llegir Monserdà, i, llavors, penedit, confessava que l’autora “valia molt més del que ell s’havia cregut sempre que era, en definitiva, el que creia tothom”.

I el cas Caterina Albert/Víctor Català, l’ús del xador o burca del pseudònim masculí. Caterina Albert va guanyar els Jocs Florals del 1898 a Olot amb un monòleg, La infanticida, i, quan el jurat va saber que, darrere la plica d’una obra que parlava d’una mare que matava el seu fill, s’hi amagava una dona, hi va haver tal escàndol que ella va decidir transformar-se en Víctor Català. Les obres de Víctor Català, i concretament la novel·la Solitud, van ser tot un èxit de crítica, però es va acabar sabent que darrere hi havia Caterina Albert. Automàticament, va ser considerada com un homenot: la intel·ligència només era patrimoni dels homes i les dones que la posseïen, per tant, de ben segur que no eren dones, en el sentit que no tenien l’essència de la feminitat.

Caterina Albert va arribar a escriure aquesta confessió:

Si jo hagués sospitat que un dia havia de saber-se a qui amagava el nom de Víctor Català mai, però mai, hauria consentit que s’hagués donat publicitat a una ratlla meva i compto que tot lo renou que han promogut los Drames Rurals no es deu a altra cosa que a la trista casualitat d’ésser escrits per una dona, en aquesta terra, en què és més deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats.

Per això, Narcís Oller, que admirava literàriament Caterina Albert i que tenia, com tothom, la idea que, per tant, havia de ser una dona que havia perdut tota virtut femenina, va estar content quan la va conèixer: la dona que escriu. Així, no tenia inconvenient a escriure-li en una carta que:

Però que diferent, que diferent vaig trobar a vostè, escaient damisel·la de posat senyorial i rostre pàl·lid i més repolida encara que moltes ciutadanes del que ensems ses robustes creacions, ens la feia imaginar l’embusteria de dos o tres empordanesos que vantant-se de conèixer-la me l’havien pintada com un homenot, cavalcant sovint en un “matxo tremendo” i amb l’escopeta al coll, a la caça de l’isard i del llop per les afraus més aspres i solitàries del Pirineu.

Oller és un senyor del XIX-XX i el tema dels pseudònims en masculí d’autores de canvi de segle es dóna arreu per les mateixes circumstàncies. Però, cent anys després, a finals del segle XX, encara, a la biografia que va fer Josep Miracle el 1978 de Caterina Albert, podem llegir:

Per què, doncs, Caterina Albert es trià per pseudònim el nom del protagonista masculí? Per raó del subconscient. En el fons de tot el seu ésser hi bategava l’esperit masculí.

Carme Karr

Maria Teresa Vernet

 

Fins i tot, en el cas de signar amb el propi nom, si l’escriptura és bona, llavors queda el dubte. Aquest fou el cas de Maria Teresa Vernet, una gran escriptora dels anys 20 i 30, que va deixar d’escriure amb el franquisme. Va enviar per correu la seva segona novel·la, Amor silenciosa, a Josep Farran i Mayoral, director de La Veu de Catalunya perquè li fes el pròleg. Farran i Mayoral no la coneixia personalment, només els textos, que considerava bons, i expressa dubtes sobre l’autoria en el pròleg que li va escriure el 1927:

   …qui és, ens preguntàvem, com deu ésser, quina cara té la inconeguda escriptora? Fèiem conjectures amb els amics; algú, pensava en les qualitats de sobrietat i energia del seu estil, insinuava si no es tractaria (sembla que ja s’ha donat el cas entre nosaltres) d’un home que signés amb pseudònim femení.   (…) Sobrietat, energia, intel·ligència; sí, però a l’ensems les més pures qualitats femenines de sensibilitat i seriosa gràcia sense postures ni ficcions, de noia ben bé de casa nostra.

Els temps havien avançat des dels inicis de Caterina Albert el 1898 fins a aquesta obra de M. Teresa Vernet el 1928. Els clixés, però, no canviaven. Havia avançat l’accés de les dones al món de la creació literària, el nombre d’autores creixia, però, tot i això, dona i literatura continuaven sent un binomi difícil de combinar i ple de renúncies. Si les dones escrivien, és que parlaven de temes femenins i, si ho feien bé, és que eren esperits virils. Les dones escrivien, però no es podia assumir en absolut la possibilitat d’escriure o llegir en femení. Les dones considerades en passiva o com ajudants, si eren subjectes ho eren de manera subsidiària..

El 1906, Lluís Via escrivia un pròleg al llibre de contes Bolves de Carme Karr i ho deixava ben clar. Deixava ben clar que la societat començava a acceptar que les dones fossin creadores de literatura, però, també, quin era el seu talent i l’objectiu d’aquest seu talent en la Catalunya que s’havia de modernitzar:

 Pot-ser es degut en part principalissima a l’endarreriment intelectual de nostres dònes que Catalunya s troba encara com se troba. Si, com algú ha dit, la dòna es la meitat i quelcom més de la vida, no pot esser gran, no pot esser autonom el poble que no hagi sabut educar-la i posar-la en el lloc que li correspon. Ella té d’ajudar-nos a fer art, ella té d’ajudar-nos a fer patria, començant per saber educar dignament els fills que li fem posar al món. Mentres així no sia, no tenim dret a queixar-nos d’opressions mentres petits egoismes i prejudicis tinguin apreses les nostres dònes.

La intel·ligència ha estat considerada com a atribut exclusiu dels homes. Ho resumia molt bé Maria Aurèlia Capmany:

Un home que pensa és un home; un home que no pensa continua essent un home. En canvi, una dona que no pensa, és una dona, i una dona que pensa és un home amb aparença de dona.

Això ho escrivia Capmany als anys 60 i 70, ben entrat el segle XX, però és que aquesta consideració també la viure personalment. Capmany explicava –i escrivia- que, a la Universitat, en una classe de Filosofia, als anys 40, en contestar una pregunta del professor va dir “nosotras”. La correcció del professor a tal impertinència no es feu esperar:

¡Señorita Capmany, por favor! No vuelva a decir nosotras, su magnífica inteligencia masculina le da derecho a utlitizar el nosotros.

Malgrat totes aquestes traves, aquestes fronteres imposades entre ser dona i ser escriptora, les dones les van començar a creuar. Titllades de ximples o d’homenots, però la nòmina d’autores catalanes del segle XX és notable, tot i la seva invisibilitat encara en la majoria de històries literàries i cànons.

50 anys de La dona a Catalunya de Maria Aurèlia Capmany

El diari Ara va publicar un dossier monogràfic sobre Maria Aurèlia Capmany en motiu del record de la seva mort ara fa 25 anys. Tot un seguit de magnífics articles sobre la seva obra i trajectòria polifacètiques de Guilem-Jordi Graells, Ignasi Aragay, Lluïsa Julià, Jordi Coca, Eva Piquer, Jordi Carrió, Josep Maria Espinàs, Jordi Llobet, Lluís A. Baulenas i Pilar Godayol. A Vilaweb, Agustí Pons també en feia una evocació. El digital de cultura Núvol, reproduïa un meu article sobre l’autora publicat a Serra d’Or. I el Full informatiu d’octubre de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany publicava un text de Jordi Font.

El dia 2 d’octubre de 1991, moria Maria Aurèlia Capmany. Just al cap de 9 mesos justs que ho fes la seva parella Jaume Vidal Alcover (2 de gener de 1991). Enguany també fa 50 anys de la publicació del seu assaig La dona a Catalunya, una de les obres pioneres que introduïa el feminisme a casa nostra.

Les coordenades de dona i catalana són indestriables en la vida i obra de Maria Aurèlia Capmany, són dues característiques de la seva identitat que ja trobem presents en èpoques de joventut, però sobre les quals no en formularà un discurs teòric fins a la dècada dels seixanta – concretament entre 1965-1976- i, des d’aleshores, la lluita feminista i la lluita catalanista es trobaren vinculades i esdevingueren components essencials de la personalitat i de la seva obra literària. De fet, en el seu propi camí a Damasc cap al feminisme que fou el treball de documentació i recerca el 1965 per elaborar l’assaig La dona a Catalunya (1966), Capmany deixava ben clara la seva tesi en les conclusions: “no podem plantejar el problema de la dona sense començar per plantejar el problema social i polític.”

El 1965, l’any en què el feminisme comença a sortir de l’armari a casa nostra, Maria Aurèlia Capmany inicia, amb un punt d’escepticisme i creient que el feminisme “estava desat a les golfes del record”, la seva recerca per escriure La dona a Catalunya, i el resultat en les conclusions és, després del procés, la reivindicació de la “plenitud de drets i deures” per a les dones que, així, podran, “ser persones”. I, entremig, en el camí de presa de consciència, basteix la seva teoria i la seva visió històrica de les dones, sobretot catalanes, que després ampliarà i reiterarà en assaigs posteriors i en els seus articles i conferències.

Maria Aurèlia Capmany, per elaborar La dona a Catalunya, que fou un èxit editorial, va fer tot un estudi de recerca i documentació i una enquesta realitzada a Barcelona que li va servir de treball de camp. Amb aquests materials, en el llibre fa un repàs a la situació i condició de les dones catalanes, tant a través de la història, com, sobretot, de la seva realitat més immediata. Per a Capmany, “el problema dona existeix” i, en el llibre, emfatitza dues qüestions: per una banda, la definició de les dones com a alteritat i dependència; i, per una altra, les desigualtat social i l’accés de les dones al món públic. I, en aquest sentit, tant el punt de partida com la conclusió són ben clars: les dones tenen el mateix estatus social que els homes, però només en aparença, perquè “la realitat és, però, que tenen consciència de la seva manca d’integració, de l’estat d’evolució, de la inestabilitat de la seva inserció a la societat en què viuen.” Aquesta premissa amb què Capmany tancava el pròleg a la primera edició de l’obra és iterada en el pròleg a la tercera edició del 1971:

Una de les característiques d’aquestes noves promocions que es plantegen de cap i de nou el problema de la seva situació, és l’estupor en descobrir les contradiccions en què es veuran immerses. Gran part d’aquest estupor li prové a la noia d’avui de la manca d’elements per a jutjar la situació en què es troba. Una fraseologia ambigua li permet creure’s en l’alternativa d’escollir; la realitat, en canvi, li planteja carrerons sense sortida. El món continua escindit en dues parts: la masculina i la femenina. La part masculina és, de fet, el món. No ens hauria d’estranyar si molt aviat vèiem convertits aquest estupor i aquesta inquietud en activitat. No fa gaire temps em deia una noia:
-Se’ns diu: sigueu protagonistes de la lluita per una societat distinta i naturalment millor. Només amb un canvi d’estructures trobareu la vostra emancipació i deixareu d’estar alienades. I et trobes fent d’esposa amantíssima d’un marit progressista.

Maria Aurèlia Capmany, en el seu assaig, afirma que la dona que treballa pot descobrir fàcilment les condicions objectives de la seva marginació, ja que “ treballa igual que un home, estudia les mateixes assignatures, obté els mateixos títols que un home però amb aquests títols farà un treball de segona” i, si una dona vol dedicar-se a una activitat més enllà de les parets de casa seva, ho ha de fer “discretament i sense donar-se importància”, perquè aquesta és “l’única manera de no fer el ridícul.”

Capmany defensa, per tant, el feminisme de la igualtat: critica els biaixos sexistes del projecte il·lustrat de la modernitat i l’exclusió de les dones dels àmbits socials i polítics, alhora que defensa una política d’igualtat i d’integració de les dones. Aquestes tesis són sostingudes i ampliades en tot un seguit d’assaigs que seguiran el camí que obre La dona a Catalunya. Capmany, ja que no va deixar d’investigar i publicar, també a la premsa, sobre la condició de les dones i el feminisme, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. Entre les obres més destacades, cal esmentar les següents:

La dona a Catalunya. Consciència i situació, (1966)

El feminismo ibérico, en col·laboració amb Carmen Alcalde, (1970)

De profesión, mujer, (1971)

Cartes impertinents, (1971)

El feminisme a Catalunya, (1973)

Carta abierta al macho ibérico, (1973)

El comportamiento amoroso de la mujer, (1974)

La Dona. Obres selectes i inèdites, (1975)

“Cartas impertinentes”, a La liberación de la mujer, (1977)

“El feminisme ara”, a Dona i societat a la Catalunya actual, (1978)

Dona, doneta, donota, amb dibuixos de Tísner (1979)

En busca de la mujer española, (1982)

En totes aquestes obres, Maria Aurèlia Capmany va desgranant i ampliant les seves teories feministes, que ella considerava “poc radicals”. Des del socialisme i filla de la seva generació, la paraula clau és emancipació.

Tal com deia la seva cançó de Teatre de cabaret, fou una dona emancipada que va “haver de pensar i decidir, sola i assenyada”, i ho va fer des de la llibertat i el diàleg.

 

 

 

 

 

Maria Aurèlia Capmany, intel·lectual, compromesa i transgressora

(Avui, 3 d’agost de 2016, la Maria Aurèlia Capmany faria 98 anys!  Reprodueixo un article publicat a Serrra d’Or)

 

 

Maria Aurèlia Capmany sempre explicava el seu «fra­càs escolar» fins que, a catorze anys, va entrar a l’Insti­tut-Escola de la Generalitat Republicana. A diferència de l’educació de caire memorialístic i normatiu rebuda fins aleshores, a partir del febrer de 1932, al nou centre, va aprendre «a pensar, a ordenar els coneixements, a dir la veritat i a sentir-se responsable de cadascun dels seus actes». Per això no és gens estrany que, en la seva elecció d’estudis universitaris, es decantés per la Filo­sofia. Li agradava la literatura i fins i tot un conte seu, «Vida i miracles d’un pèsol caputxí», havia guanyat el 1935 un premi en un certamen de l’Institut-Escola. S’hi havia presentat a instàncies del seu professor, Ramon Esquerra, el qual es va enfadar quan Maria Aurèlia Capmany li confessà que, en lloc de Literatura, triava la carrera de Filosofia, perquè «el pensament és com una sola cosa, com una sola història, amb un sol argument, un sol punt d’arribada».

Aquests anys juvenils d’esperances joioses de futur es van veure totalment interromputs i anorreats per la guerra de 1936 a 1939 i, sobretot, per la victòria del bàndol feixista i per les polítiques del règim dictato­rial franquista. Maria Aurèlia Capmany, en el dietari que escrivia durant aquesta època, s’imaginava, tot i ser conscient dels entrebancs que tenia com a dona, èxits professionals i creatius, però les noves lleis i im­posicions ja li van deixar clar ben aviat, tal com deia Pilar Primo de Rivera, al capdavant de la Sección Femenina, que havien passat els temps de «la moderní­sima joven del Instituto Escuela» i que la «mujer nueva» de la «nueva España» havia de tenir com a únics i valuosos objectius vitals els del matrimoni i la ma­ternitat. Tot i això, Maria Aurèlia Campany, havent patit diverses crisis personals i identitàries per voler adaptar-se a les noves normes, torna a la universi­tat per continuar els estudis, renuncia al matrimoni i opta per la carrera professional. Una excepció en aquella postguerra fosca. I, també, una transgressió.

Ja llicenciada, mentre treballava com a ajudant de la càtedra de psicologia del doctor Font i Puig, Maria Aurèlia Capmany va fer una altra tria: va abandonar la tesi doctoral en curs i la vida universitària per de­dicar-se a la docència en l’ensenyament secundari. La seva tesi versava sobre Plotí, en concret sobre el conei­xement del llenguatge poètic per damunt de la racio­nalitat, basant-se en la sisena Enèada d’aquest autor, un filòsof format en una escola de tendència eclèctica a Alexandria i que va crear la seva a Roma, on, a més de impartir lliçons, era conseller i tutor dels alumnes joves. Maria Aurèlia Capmany va deixar de banda l’es­tudi dels temes ontològics de Plotí i es dedicà, fins a 1965, a la docència. Fou una professora també diferent i transgressora, i l’afany pedagògic és present en bona part de la seva obra, amb la necessitat d’explicar i ex­plicar-se a les noves generacions. Fou en aquesta època de docent que Maria Aurèlia Capmany va començar a escriure, iniciant en ferm la carrera literària, amb unes primeres obres no exemptes de traves, sobretot a causa de la censura. Les seves primeres novel·les, amb in­fluències existencialistes, a partir de Necessitem morir, finalista del premi Joanot Martorell el 1948 i que no va poder ser editada fins a 1952, se centren bàsicament en la recerca de la identitat, personal però també de la del país. Des d’aquests inicis, l’autora sempre va anar repetint que la cosa més important per a ella era la novel·la, la creació narrativa. Però el context, a final dels anys cinquanta, la va convertir també en una dona de teatre, primer a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i, de 1960 a 1965, al capdavant de l’Escola d’Art Dra­màtic Adrià Gual.

Personatge públic

Aquests anys, de plenitud creativa i professional, són fonamentals en la construcció del personatge públic. Són els anys de sortida al món, de «resurrecció», com deia l’escriptora, en contacte amb les noves generaci­ons, sobre les quals exercirà un mestratge important. Maria Aurèlia Capmany opta, aleshores, per la pro­fessionalització literària, polifacètica i diversificada: narrativa, teatre (autora, dramaturga, directora, actriu), assaig, guions (ràdio, televisió, cinema, còmic), traduccions, articles, conferències… I també opta per la llibertat, per la llibertat pròpia i per la lluita per les llibertats civils i polítiques. Durant la dècada dels anys seixanta, en paral·lel als moviments internacionals de defensa dels drets civils i, també, en el context nacional de la resistència política i cultural al franquisme, Maria Aurèlia Capmany comença a defensar públicament la seva oposició al règim des de posicions socialistes i el seu feminisme, i ho fa a partir de l’elaboració d’un discurs propi per mitjà de diversos llibres d’assaig. A partir de l’eix de la Història, dos temes predominen en la seva producció assagística: el de la memòria i el del feminisme. La història del seu país i la seva pròpia, amb volums de caire més aviat documental (Pedra de toc i Pedra de toc II), es combinen amb d’altres de literatura autobiogràfica (Mala memòria i Això era i no era) i dietaris o reculls d’articles (Dia sí, dia no, Cada cosa en el seu temps i lectura cada dia, Coses i noses, Dietari de prudències). I, per una altra banda, des de la recerca de documentació i del treball de camp per a escriure La dona a Catalunya, que fou el seu «camí de Damasc» per a esdevenir una defensora del feminisme, la història també li serveix per a situar i estudiar la condició de les dones i, sobretot, per a ser una de les pioneres a casa nostra en la introducció i l’elaboració de teories feministes, desenvolupades en nombrosos assaigs.

La construcció d’identitats i de la pròpia identitat, emmarcades en el context històric, forneix arguments a les seves novel·les i, al mateix temps, és també el motor de pensament dels seus assaigs, articles i conferències. En els volums memorialístics, ja des del primer Pedra de toc publicat el 1970, Capmany mostra la voluntat d’inserir dins la Història el seu «nosaltres», tant generacional, com de gènere i nacional, en les diferents línies entrecreuades de «nosaltres els vençuts», «nosaltres les dones» i «nosaltres catalans i catalanes». Els diferents episodis documentats, reconstruïts o evocats des de la memòria personal es decanten sobretot per incidir en els temes històrics i polítics, espurnejats amb reflexions des de la filosofia, la llengua i la literatura, i per denunciar de forma repetida la dictadura franquista i allò que va comportar a tots els nivells, col·lectius i individuals, nacionals i personals.

El discurs de Maria Aurèlia Capmany, però, i essencialment pel que fa a les teories sobre la condició i la història de les dones i el feminisme, no era fàcil de digerir, perquè era també transgressor. I encara més si ho deia una dona amb ironia i de forma descarada. I una dona que no complia gairebé cap de les condicions del model imposat per la «mística de la feminitat franquista» i que tractava els seus companys de tu a tu, mirant-los als ulls, tal com explicaven, per exemple, Joan Perucho o Jordi Sarsanedas. Heterodoxa i fugint d’adscripcions, Maria Aurèlia Capmany, rebel i impertinent, escriurà, repetidament, tant en assaigs memoralístics com en d’altres sobre feminisme, que el punt de partida de tots els seus mals era el franquisme, perquè li va crear el freudià «complex d’enveja de penis», ja que aquest era necessari «com a targeta de presentació» en un país on «exèrcit i església dictaven les normes». Aquesta lucidesa descarada que resumeix amb impertinència i ironia tot un problema vital, a més del vocabulari emprat, topava amb la misògina intel·lectualitat de l’època, desconcertava els seus mateixos companys. Era una dona que «imposava», segons Pere Calders.

Discurs i militància

Maria Aurèlia Capmany construeix el seu discurs i el seu personatge. Si els seus congèneres creien que la podien desarmar tractant-la amb cert menyspreu de «senyoreta Capmany», ella els responia riallera que sí, que, com diu la frase feta espanyola, era «solterita como mi madre» i es definia com una dona pública, ben conscient que, en aquell moment, el terme «pública» aplicat a les dones només era sinònim de prostituta. Transgressió en les teories i les paraules, transgressió en reivindicar l’accés a l’espai públic i la seva ocupació en tots els seus sentits. I, també, transgressió en l’actitud i el comportament, essent una «dona que fumava» i no s’estava de sortir a les fotografies amb un cigar considerable a la boca. Maria Aurèlia Capmany, defensant en la pràctica les seves teories, «esdevé dona». Com diria Simone de Beauvoir, amb la qual Maria-Aurèlia Capmany compartia moltes tesis, l’escriptora catalana va voler esdevenir i ser considerada transcendència, tot refusant la immanència a què es trobaven reduïdes les dones sempre tractades com a alteritat i sense poder ser subjectes històrics i polítics. Va esdevenir una «dona emancipada».

Maria Aurèlia Capmany fou una de les principals introductores d’un feminisme modern «multigenèric», ja que se servia d’arguments provinents de la biologia, la psicologia, el materialisme històric i la crítica literària; la qual cosa també li va permetre de trencar els límits i les fronteres de la Literatura per fer-ne un concepte més dialògic i híbrid, en una línia en què insistiran altres feminismes posteriors. Alguns dels seus postulats han estat discutits o rebatuts per escoles crítiques actuals —la concepció estàtica del patriarcat, la feminitat com a construcció, la incompatibilitat entre maternitat i vida pública, l’absència dels termes d’erotisme i desig…—, però, en canvi, d’altres encara resten pendents —el conflicte entre producció i reproducció, les construccions androcèntriques dels mites i l’imaginari cultural…

La seva militància teòrica i pràctica com a feminista s’arrenglera dins de l’anomenat feminisme de la igualtat i en la defensa d’una lluita conjunta d’homes i dones per tal d’aconseguir la justícia social. I és en aquest punt de lluita conjunta on coincideixen el seu feminisme i el seu nacionalisme. Feminisme i nacionalisme, per a Capmany i basant-se en el materialisme històric, sorgeixen d’un estat d’opressió. De la mateixa manera que Maria Aurèlia Capmany posa en evidència que les dones mai no havien estat subjectes històrics i blasma l’ordre patriarcal, des del seu nacionalisme d’esquerres i amb una crítica constant al paper de la burgesia catalana també denuncia que «els Països Catalans són una nació colonitzada des del Decret de Nova Planta». Per tant, segons l’autora, és «raó de justícia» lluitar per la igualtat de drets de les dones i per reclamar els elements identitaris nacionals, com la llengua. D’aquí ve l’allunyament, a partir de les primeres Jornades de les dones catalanes celebrades el 1976, per la seva defensa d’una lluita social, política i nacional conjunta, d’alguns sectors dels feminismes de la transició. Maria Aurèlia Capmany sostenia que hi havia una contradicció en les tesis d’algunes d’aquestes feministes totalment oposades a fer front comú amb els homes tot refusant els valors patriarcals, perquè, segons ella, creien que «defensar el dret a la integritat nacional dels Països Catalans és fer el joc al mascle», però que, al mateix temps, parlaven «en llengua espanyola, que representa una altra nació que per a elles hauria de ser tan privativa del mascle com la nostra».

La seva trajectòria vital de dona pública, professional de la literatura, es va moure sempre per l’afany de conèixer i saber. Ho féu des de posicions heterodoxes, servint-se de la impertinència i en constant transgressió dels models marcats. I amb un ferm compromís en contra de desigualtats nacionals, socials, racials o de gènere. No ens ha de fer estrany, doncs, que ara, vint anys després de la seva mort, encara sigui un personatge
incòmode.