MARIA AURÈLIA CAPMANY: PARAULES, FEMINISME, COMPROMÍS I LLIBERTAT

Copio la meva intervenció en l’acte d’homenatge a Maria Aurèlia Capmany al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona (5 de juny de 2018):

La nena modernista va créixer en una família lletraferida, catalanista i republicana. Als 19 anys, acabat el batxillerat a l’Institut Escola que tant la va influenciar i matriculada per cursar Filosofia a la Universitat, escrivia al seu dietari que no es resignava al paper marcat, sinó que volia ser una “dona extraordinària”. Els desigs de la jove Maria Aurèlia Capmany es van esguerrar amb la victòria del feixisme el 1939 i, per contra, tal com va escriure, va haver de “recomençar”,” d’oblidar el món de la guerra”, de” netejar-se la por de les bombes, la por dels nous exàmens dels tribunals depuradors”. Ho va repetir al llarg de la seva existència: “A nosaltres, la gent de l’Institut, ens van preparar per a un món que no existiria. Ens van preparar per a un món civilitzat, ple de matisos, apte per assumir totes les possibilitats de l’ésser humà i de sobte vam ingressar a un gran camp de concentració ple de prohibicions i de tabús i de paraules màgiques.”

I foren les paraules justament les que li serviren per transgredir totes aquestes prohibicions i repressions de la dictadura franquista. Per revoltar-se i per construir el món perdut de llibertats i democràcia. Les paraules de la seva obra literària, ella que és considerava, essencialment, una novel·lista. Les paraules dites o escrites, per explicar històries pròpies o alienes, reals o inventades, per opinar, investigar o polemitzar; per explicar i explicar-se, o tal com deia, per “explicar la vida de la seva vida”. En un breu autoretrat inèdit que es conserva al seu llegat, en tercera persona, es definia tot dient: “li agrada molt escriure, però encara més parlar, per aquesta raó s’ha dedicat a la docència, al teatre i als mítings polítics”. L’amor i l’afirmació en la paraula, de tal manera que un dels seus articles del 1978 portava, i en majúscules, el títol ben significatiu que “SENSE LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ, NO HI HA DEMOCRÀCIA.”

La seva tesi doctoral versava sobre la filosofia i ontologia de Plotí, sobre les paraules, sobre el llenguatge poètic i la racionalitat. Però va abandonar la carrera universitària per dedicar-se a la paraula dita, la docència, i la paraula escrita, la literatura. A pesar de la migradesa del món literari, en una cultura i llegua prohibides i perseguides, i malgrat les traves de la censura, la Capmany va començar a publicar les seves novel·les, centrades, en un primer moment, en protagonistes, majoritàriament femenines, que, en paral·lelisme amb el propi país, cercaven existencialment un lloc en un món absurd. Als anys 60 va arribar l’època de plenitud, de ressò i premis, amb una veu pròpia i consolidada i amb unes obres que es basteixen sobre diversos eixos, sobretot els de la Memòria i la Història. Uns anys a partir dels quals es dedica plenament al món de les paraules: literatura, teatre, traduccions, guions, articles, cançons, conferències… Fou una professora també diferent, que desobeïa les ordres, per exemple de segregació amb grups de teatre mixtos, i l’afany pedagògic és present en bona part de la seva obra, amb la necessitat d’explicar i ex­plicar-se a les noves generacions, de les que fou mestra i mentora a més. En els seus textos, tant de narrativa com d’assaig, així com els seus articles i conferències, hi són presents la memòria i la història, per contextualitzar identitats individuals i col·lectives. Hi ha també una voluntat didàctica, però sobretot dialèctica. I hi ha sempre el seu compromís a favor de la llibertat, de les llibertats.

Lúcida, impertinent i heterodoxa, va optar per la llibertat pròpia i per la defensa de les llibertats dels drets civils, nacionals i polítics. Valenta, la Capmany actuava sempre segons la seva consciència i no “posseïa la virtut del silenci, ni de la submissió, ni del respecte a les consignes”: “quan dic sí és que sí, i quan dic no és que no.” La identitat individual de gènere com a dona i la identitat nacional col·lectiva com a catalana travessen i marquen la vida, pensament i obra. I d’aquí el seu activisme incansable, tant en la militància en l’antifranquisme com en la feminista. Es definia, insolent i en uns temps que la denominació escandalitzava, com a dona pública, i fou una de les pioneres i introductores del feminisme contemporani a casa nostra tot posant en evidència als seus assaigs i recerques els models i sistemes patriarcals i la necessitat de canvis, alhora que ens ensenyava que, feliçment, som dones i obria camí als feminismes posteriors i actuals.

Maria Aurèlia Capmany és una de les figures intel·lectuals cabdals per entendre la Catalunya de la segona meitat del segle XX. La seva trajectòria vital de dona pública, professional de la literatura, es va moure sempre per l’afany de conèixer i saber. Ho féu fidel a la seva consciència ètica, servint-se de la ironia i en constant transgressió dels models marcats. I ho féu per tractar tot un seguit de qüestions amb lucidesa, propagant i construint teories i opinions amb certa impertinència; perquè, justament, es va decantar per qüestions en el seu temps d’avantguarda, progressistes, en el sentit de trencar motllos i reivindicar un altre ordre, amb un  ferm compromís en contra de desigualtats nacionals, socials, racials o de gènere.

Maria Aurèlia Capmany fou una ment oberta a la llum, al coneixement, a la veritat. I ens cal retre-li homenatge, avui, -i aquí, a una barcelonina d’ànima-, celebrar el seu any enguany i cada dia i altres anys. Acabo amb unes seves paraules plenes de vitalisme, lluita, força i esperança, com era ella. Són el final d’un article sobre Catalunya del setembre de 1976:

“Per viure, cal viure del tot; no es pot viure un trosset, perquè viure un trosset és morir-se. I nosaltres hem estat ben a punt de morir-nos, però no ens hem mort. I aquí som, disposats a exigir tot l’aire per respirar.”

Maria Aurèlia Capmany, sempre en el record, gràcies.

La utilització del folklore i la literatura popular per configurar l’ordre simbòlic de la mare i una escriptura femenina en la poesia de Maria Mercè Marçal

Resum

Ja des dels inicis de la seva trajectòria literària, el 1977, una de les característiques destacades de la poesia de Maria Mercè Marçal (1952-1998) és la utilització de formes i motius del folklore i de la literatura popular. Aquest article analitza aquest ús, molt marcat en els primers llibres i també present en els posteriors, i explica com la literatura popular li servirà a l’autora per crear un món simbòlic de l’ordre de la mare, en contrast amb l’ordre patriarcal dominant també en la cultura i literatura. I, a més, per investigar i trobar la seva pròpia «escriptura femenina», d’acord amb les teories de les escoles feministes italianes i franceses dels anys setanta del segle xx.

.

 

Abstract

From the beginning of her literary career in 1977, one of the outstanding features of the poetry of Maria Mercè Marçal (1952-1998) was her use of forms and motifs from folklore and folk literature. This article analyses these aspects, which featured heavily in her early poetry but were also present in later work. It will explore how folk literature inspired her to create her own symbolic world governed by the figure of the mother, as opposed to the dominant patriarchal order existing in literature and culture. The article also traces the development of Marçal’s writing in relation to the French and Italian theorists of “écriture feminine” in the 1970s.

Article complet:

Estudis de Literatura Oral Popular, núm. 6, 2017, pàgines 45–60.

No hi ha activitat feminista que sigui inútil

Article publicat al diari “El País”, 17 de maig de 2018

https://cat.elpais.com/cat/2018/05/17/cultura/1526552037_006595.html

La publicació de l’assaig La dona a Catalunya el 1966 va situar Maria Aurèlia Capmany com una de les primeres teòriques i referents del feminisme a casa nostra. En aquells anys ja era una escriptora reconeguda. Fins aleshores, les seves novel·les, la majoria centrades en protagonistes femenines, havien abordat qüestions com la pretesa inferioritat intel·lectual de les dones, l’obligació d’unes servituds físiques, l’objectiu vital del matrimoni i la maternitat, la submissió i admiració en les relacions entre gèneres o, entre d’altres temes, les normes morals del franquisme. Aquestes qüestions, però, no eren el centre narratiu i no hi havia una crítica explícita en clau de reivindicació feminista.

Als anys seixanta, paral·lelament amb altres moviments sobre els drets civils, s’iniciava internacionalment la segona onada del feminisme contemporani, després d’una primera dirigida, sobretot, a la consecució dels drets de ciutadania i el sufragi. A l’Estat espanyol, el 1962, El segon sexe (1949) de Simone de Beauvoir, prohibit per la censura, va començar a circular mitjançant una traducció sud-americana —la catalana no va ser permesa fins al 1968—. El 1963, el mateix any de la seva publicació, es traduïa al castellà (el 1965, al català) La mística de la feminitat de Betty Friedan, amb un ressò notable. El feminisme es va començar a popularitzar i, així, la revista Cuadernos para el diálogo, el 1965, hi dedicà un dossier de més de 80 pàgines. La mobilització i l’organització feministes, per simplificar, es van iniciar a partir de dues posicions. Per una banda, des d’un catolicisme progressista, va sorgir un feminisme que, amb una perspectiva de tradició liberal, proposava com a solucions la promoció femenina, l’educació i la seva incorporació al mercat de treball. Per una altra banda —i aquí hem de situar Capmany—, dins de la militància en partits, moviments i sindicats antifranquistes, llavors encara clandestins, un altre sector feminista denunciava la situació d’opressió de les dones depenent dels interessos capitalistes, tot seguint un paral·lelisme evident entre l’opressió femenina i l’opressió de classe, i proposava la transformació de la societat. En aquells moments, però, Capmany no es considerava feminista.

Arran de l’èxit del llibre de Friedan, l’editor Josep Maria Castellet va encarregar a Capmany l’elaboració d’una obra similar sobre les dones catalanes. Quan va començar la recerca, estava convençuda que el feminisme era una cosa obsoleta. En acabar-la, la seva conclusió, en canvi, va ser que el feminisme era una cosa del present i necessari, perquè calia “reivindicar la plenitud de drets i deures per a les dones perquè puguin ser persones”. Des d’aleshores, va relacionar la seva militància feminista amb el franquisme, i considerava que des de 1939 se li va fer evident el freudià “complex de castració”, ja que l’exèrcit i el nacionalcatolicisme havien organitzat una societat on era “absolutament necessari el penis com a targeta de presentació”. Aquest estudi la va convertir en una de les pioneres del feminisme de la igualtat, i va ser el punt de partida de nombrosos assaigs i conferències posteriors en què va exposar les seves teories i la seva visió històrica sobre la condició de les dones. Des d’aquell primer assaig, Capmany va esdevenir una ferma defensora d’un feminisme primerenc, basat en anàlisis culturals i literàries de textos i mites tot comparant-los amb la condició femenina de la seva època. Va centrar aquestes anàlisis en el procés de fabricació per part dels homes dels estereotips femenins, i com aquests persistien en els comportaments i valors socials, incidint en uns aspectes concrets: les construccions culturals i socials de la feminitat, els conceptes tradicionals aplicats a les dones al llarg de la història, la denúncia de la feminitat propugnada per la dictadura franquista i de qui perpetuava aquestes construccions. Una denúncia cap als homes que les perpetuaven, però també cap a les dones que, dient-se víctimes, es convertien en còmplices d’aquesta situació: les “donetes”, en la seva nomenclatura. Les teories, entre d’altres, de Virginia Woolf, Simone de Beauvoir o Friedan van influir en les tesis de Capmany, ferma defensora d’una lluita conjunta des del feminisme, el socialisme i el catalanisme per aconseguir les llibertats individuals i col·lectives, perquè la lluita de les dones és a favor “de les persones oprimides” i, per tant, calia fer causa comuna “amb totes les reivindicacions justes de la terra, les laborals, les nacionals i les racials”.

El 1975, Any Internacional de la Dona, es van celebrar dos congressos mundials, a Mèxic i Berlín. I, a Madrid, encara en la clandestinitat, al cap de dues setmanes de la mort del dictador, es van celebrar les Jornadas Nacionales para la Liberación de la Mujer, en les quals van sorgir les primeres discussions sobre la doble o única militància, fins a arribar a postulats irreconciliables i la creació de diversos col·lectius que se’n desmarcaren. L’any següent, amb més de 4.000 participants, es van celebrar a Barcelona les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, en què aquest debat es consolidà. Capmany hi tingué protagonisme, però les seves tesis de doble militància feminista, específica i política, van ser criticades pels nous corrents del feminisme de la diferència i del feminisme radical, sobretot per part del Col·lectiu Feminista, que defensava que l’opressió de gènere rau en el concepte de patriarcat i en els models de societat capitalista que es reproduïen tant en els partits de dretes com en els d’esquerres, i es mostraven partidàries de la militància única en el feminisme al marge de partits mixtos.

Maria Aurèlia Capmany amb Montserrat Roig, el 1991. PILAR AYMERICH

Les intervencions de Capmany, que advocava per la lluita feminista i, alhora, la de classe i la nacional, van ser aplaudides per una part de les assistents, mentre que l’altra part les va rebre amb fredor. El Col·lectiu Feminista va retreure posteriorment a Capmany que defensés la lluita nacional perquè aquesta, com d’altres, només havia estat exclusiva dels homes. La resposta de Capmany va ser contundent: “Les dones que contesten els valors anomenats propis del mascle es mouen en una absoluta contradicció, com les nostres companyes que es pensen que defensar el dret a la integritat nacional dels Països Catalans és fer el joc al mascle, i aquestes mateixes dones ens venen a parlar en llengua espanyola, que representa una altra nació que per elles hauria de ser tan privativa del mascle com la nostra”. Montserrat Roig, que hi fou present, va donar suport a les tesis de Capmany de la doble explotació com a dones i catalanes. Al cap de dos anys, Capmany insistia en els seus postulats que el canvi de la situació de les dones passava per “canviar la societat” i “la mentalitat de tots i cada un dels éssers humans”, alhora que defensava que “no hi ha activitat feminista que sigui inútil”.
Capmany va obrir el camí i fou autora d’un seguit de teories dins d’un feminisme de caire multigenèric, en el sentit d’usar arguments provinents de la biologia, la psicologia, el materialisme històric i la crítica literària, cosa que va permetre començar a trencar els límits i apostar per conceptes més híbrids en una línia en què han insistit feminismes posteriors. Algunes de les seves teories ja han estat superades, però d’altres, ampliades, van ser un punt de partida. I algunes encara resten pendents en els debats actuals, com el conflicte entre producció i reproducció, les concepcions del patriarcat o la construcció d’identitats, rols i gèneres.

El meu 14 d’abril, article de Maria Aurèlia Capmany

Article de Maria Aurèlia Capmany,  publicat a la revista L’Avenç (2, 1977)

 

 

No recordo quin dia de la setmana era. Recordo, això sí, que feia sol i que jo no em vaig adonar de la importància de tot allò que s’esdevenia fins que vaig veure la Rambla, plena de gom a gom, que festejava l’adveniment de la República, amb crits d’entusiasme, cançons, disfresses -noies joves i boniques vestides de República, amb túnica i gorra frígia- i, sobretot, me n’adonava quan veia entrar a casa nostra vells amics del meu pare, amb llàgrimes als ulls o plorant a raig fet. S’abraçaven i els amics del meu pare deien plorant: –Ja la tenim! Ja la tenim!

Era una immensa explosió popular d’alegria. A mi em va semblar, al menys l’experiència així m’ho deia, que tothom estava content. Molts anys més tard vaig descobrir que en aquell punt i hora, més d’un i més de dos no estaven contents.

A casa meva era una bona tribuna per veure, per tenir constància de l’opinió del carrer. Érem a peu pla, a la Rambla de les Flors, a la botiga de cistells, que havien iniciat els meus avis Capmany, ara ja fa més de cent anys.

Una botiga és una tribuna magnífica, d’això no n’hi ha cap dubte, i una rebotiga un lloc de reunió còmode i fins i tot apte pels temps difícils. Algun dia, farem la història de les rebotigues, on la menestralia liberal i federalista va forjar l’esperit de les esquerres del nostre país.

El 14 d’abril de 1931 la nostra rebotiga era plena de gent, no pas fent tertúlia, de gent que entrava i sortia i es capbussava a la riuada humana que omplia la omplia la Rambla pel passeig i les calçades. De tant en tant es feia lloc al pas d’un tramvia amb raïms de gent i de banderes.

Tothom parlava del mateix, de l’aveniment de la República. La República s’havia aconseguit sense vessar ni una gota de sang. Tots repetien aquestes paraules, tots se sentien feliços per aquest fet, era una demostració més que els republicans eren molts i que eren gent pacífica. Sempre ho havien dit els republicans, que les urnes havien de ser el vehicle de l’opinió popular, de l’autèntica opinió popular, un cop vençuda la lepra del caciquisme. Aquell vot popular, aquell sufragi universal, aquelles eleccions municipals que havia fet agafar confiança als partits republicans i havia bandejat els partits monàrquics per reaccionaris i ineptes, aquelles eleccions municipals no tenien res a veure amb les tristes votacions pendulars de partits que havia entretingut el contribuent durant una bona part del segle XIX. Després, entre els enemics de la República, que en van anar sorgint amb insistència, va madurar-se la idea que era absurd que la República es produís a partir d’unes eleccions municipals. Trobaven, i ho raonaven, que unes eleccions municipals, és a dir el fet de dotar de regidors una ciutat, una vila, un poble, no havia d’expressar l’elecció de tot un país respecte el règim que l’havia de governar. Els amics del meu pare, ja en aquell resplendent matí d’abril opinaven tot el contrari. Opinaven, i s’ho anaven dient l’un a l’altre exultants d’eufòria, que era significatiu que una elecció tan clara, tan viva, tan popular, tan a l’abast del coneixement dels votants, com és decidir qui ha de regir el municipi, nucli inicial i font de tota nació, hagués donat aquella majoria republicana. El poble havia dit d’una manera clara i simple: els republicans són de fiar, els vells monàrquics no ho són i ja n’estem tips.

Durant aquells dies d’eufòria, tres, quatre, potser cinc dies d’eufòria el crit més insistent va ser Visca Macià, mori Cambó! ¿Qui es devia haver inventat aquest crit que sintetitzava un estat d’opinió? Perquè era evident que sintetitzava un estat d’opinió que anava més enllà de la personalitat dels dos líders. D’en Macià que la gent del carrer encara no havia tingut temps de veure actuar, d’en Cambó que ja feia molt temps que no tenia una actuació pública i sorollosa. Significaven però una situació oposada: en Macià era la victòria i el futur; en Cambó era el passat i la derrota.

Jo vaig haver de preguntar qui eren en Macià i en Cambó, les paraules de dues síl·labes –cal dir que el poble no havia passat per les classes de fonètica de l’escola Adrià Gual i pronunciava Macià amb dues síl·labes– aquelles paraules dic que ens mataven el cuc de l’orella. Em van explicar entre tots qui era en Macià, el coronel Macià, que proclamaria la República Catalana com qui res, amb la tranquil·la anuència del poble de Catalunya. També em van explicar qui era en Cambó, és a dir, tal com era feia molt temps, quan havia aglutinat al seu entorn totes les esperances catalanes, les dels meus pares i del meu avi, i dels amics dels meus pares; però d’això feia molt temps; era abans de la Dictadura de Primo de Rivera, era abans de néixer jo que havia nascut just l’any 1918, precisament aquell any en què Don Francesc Cambó havia dit la famosa frase: República? Monarquia? Catalunya!, però desprès de l’any 1918, segons m’explicaven els meus pares, Don Francesc Cambó s’havia anat sentint cada cop més inclinat devers l’opció monàrquica i la frase cèlebre se n’havia anat de gairell. Per tot això i moltes coses més, que en aquell moment no tenien temps d’explicar-me, no tenia res d’estrany que el crit simbòlic s’hagués fet l’amo dels carrers de Barcelona el dia del 14 d’abril.

També vaig haver de preguntar què significava la paraula República. Una vaga idea ja la tenia, tanmateix tenia onze anys i una certa quantitat de lectura, i havia assimilat a través dels comentaris quotidians a casa i a l’escola certes idees sobre la llibertat, però en aquell moment es feia evident, per mi, la profunda diferència que hi ha entre una idea apresa i una realitat viva al carrer.

Vivíssim restava un fet que res no podria canviar, jo ingressava a la consciència política amb l’adveniment de la República. Allí al davant, és a dir, davant de casa nostra, al juliol del 1936 els fidels de la República i les tropes militars sublevades van presentar batalla, com els antics combats a camp obert, a tota ultrança. No cal dir a favor de quins combatents posàvem nosaltres, el nostre esperit.

 

 

Art, música i llibres en record de Salvador Puig Antich

L’esperança del condemnat a mort, tríptic de Joan Miró

El 2 de març de 1974 fou executat Salvador Puig Antich. Condemnat a mort a partir d’un consell sumaríssim i assassinat per la dictadura franquista. Quan vaig escriure aquest post, negociàvem al Parlament de Catalunya la llei d’anul·lació dels consells sumaríssims del franquisme. Ho vam aconseguir i la memòria de milers i milers de víctimes, com la de Puig Antich, fou reparada. El Parlament de Catalunya va aprovar el juliol de 2017, la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, que declara nuls els judicis i els consells de guerra dictats per causes polítiques a Catalunya per la dictadura franquista. El llistat està publicat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

L’art, la música i les lletres ens recorden Salvador Puig Antich.

Joan Miró va pintar la sèrie L’esperança del condemnat a mort  (1974) mentre se succeïen diferents mobilitzacions internacionals per aconseguir el seu indult. També el 1974, Lluís Llach componia la cançó  “I si canto trist” (1974)  i  el cantant francès Michel Arbatz , “Salvador Puig Antich”. L’any següent, el 1975, Carles Andreu cantava “A Salvador Puig Antich”. El 1976, Joan Isaac componia la popular cançó “A Margalida”, dedicada a una de les companyes de Puig Antich, la mallorquina Margalida Bover i Vadell.

El 1977, Telesforo Tejeulo publicava l’assaig El Movimiento Ibérico de Liberación, Salvador Puig Antich y los Grupos de Acción Revolucionaria (París: Ruedo Ibérico). I, aquell mateix any, els Joglars estrenaven La Torna, sobre Heinz Chez, executat a Tarragona al mateix temps que Puig Antich. Obra i grup, recordem, que foren sotmesos a un consell de guerra!

El col·lectiu Carlota Tolosa, format per per Ramon Barnils, Elisabet Bonshoms, Montse Majench, Xavier Montanyà, Margarida Palomar, Carles Ruiz, Elisabet Sabartés, Rosa Serra, Carles Serrat i Dolors Tubau, publicava, el 1985,  el llibre La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL (Barcelona: Empúries). I, el 1995, Ricard de Vargas Golarons era l’editor i seleccionador d’una Antologia Poètica a la memòria de Salvador Puig Antich (Ateneu Enciclopèdic Popular).

I, basada en la novel.la de Francesc Escribano del 2001, Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich (Barcelona: Edicions 62), Manuel Huerga va dirigir i estrenar el 2006 la pel·lícula Salvador. Just l’any anterior, el 2005, Loquillo havia estrenat també la cançó  “El año que mataron a Salvador”.

Darrerament, el 2014, Jordi Panyella ha publicat Salvador Puig Antich, cas obert (Barcelona: Angle Editorial).

Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017

Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó va néixer el 1943 a Alcoi, en una família i una comarca catalanoparlant, però, com sempre ha explicat, fins a la seva entrada a la Universitat, el 1960, i la coneixença de Joan Fuster, no havia vist mai ni una sola paraula escrita en català. Educada sota el franquisme, el pas per la ciutat de València significà el canvi. I també comportà la seva tria. Va aprendre a escriure el català, va triar el periodisme i la literatura en català, tant com a directora de la revista Canigó (1971-1983), d’una clara línia progressista i receptiva dels corrents independentistes dels Països Catalans, com en les seves obres de ficció, des del seu primer llibre de contes. És quan miro que hi veig clar (premi Víctor Català 1978). Simó ha remarcat i ha reivindicat sempre la seva procedència, el País Valencià: Resulta obvi que la nació no es limita a quatre províncies del Principat.

La seva producció literària és extensa i abasta diversos gèneres, entre els que hi sobresurt, però, la narrativa. Contes i novel·les, com el seus articles periodístics, amb afany de contar històries des d’una òptica crítica. Per a Isabel-Clara Simó, les paraules són l’instrument de comunicació per a elaborar una narrativa que vol ser també comunicativa. El 1991, en motiu de ser nomenada “escriptora del mes” (Departament de Cultura de la Generalitat), en el Quadern que se’n va editar, hi publicava un text en què explicava com bastia la seva literatura i com, a partir de la mirada curiosa, construïa les històries:

Agafo paper i em poso a escriure. No sé exactament per què ho faig, però sé que em fa immensament feliç posar en paraules les imatges amargues i fosques i les imatges alegres i lluminoses que he mirat. No sé què és la literatura, però sé que m’és necessari contar aquestes imatges, parlar d’aquestes sensacions, explicar aquestes històries, segurament perquè no es pot viure en solitari. Cap art no ho és. Quan escrivim, compartim, amb les paraules, tot el que hem vist, i el que hem somiat i el que hem pensat i el que hem sentit. La paraula ens aproxima, ens fa solidaris.

Simó tria com a base de definició del seu ofici d’escriure les paraules. Les paraules, carregades de perill per a una generació nascuda en ple franquisme, a la qual es negava la paraula com a poble, a la qual es negava i es prohibia la seva llengua. I les paraules prohibides, fent un pas cap enrere, a les dones, abocades, per lleis i decrets, al silenci de l’àmbit privat. La generació d’Isabel-Clara Simó va patir les prohibicions de les llibertats nacionals i individuals sota la dictadura franquista.

En la narrativa d’Isabel-Clara Simó es fonen els dos silencis: la veu silenciada de les dones i la veu catalana silenciada. I la subordinació de les dones té el seu paral·lelisme en la subordinació de la nació, amb la dicotomia vencedors-llengua espanyola i vençuts-llengua catalana. Ara bé, també les homogeneïtats binàries són posades en dubte, sense deixar de defensar l’existència de la cultura i la identitat catalanes. Simó refusa etiquetes, perquè les etiquetes constrenyen i limiten, i voldria una normalitat que respectés les diferències. Mentre això no passa, davant la marginació, hi ha la rebel·lió. Tal com ella mateixa deia:

M’agradaria poder deixar-me de plantejar la meva nació o el meu sexe com a problema. Voldria que no existís el problema. Això no vol dir que no em revolti, no m’hi resigno. (Diàlegs a Barcelona)

La lluita per la llibertat i les llibertats ha estat sempre present en la seva trajectòria. El 26 de gener de 2016 publicava un article al Diari El Punt/Avui sobre fal·làcies, en què parlava d’independència i llibertat i defensava que la llibertat no és pas incompatible amb la justícia social:

…L’esquema és si fa no fa sempre el mateix: hi ha atur, hi ha criatures sense beques de menjador, hi ha desnonats, mentre uns pocavergonyes s’entretenen en baralles identitàries.

La fal·làcia és colossal: l’infern sempre són els altres. Els que emeten aquesta acrítica opinió es veuen a ells mateixos defensors del feble. Són els bons i la cara els resplendeix parlant del seu amor a la justícia i la seva cura dels més vulnerables. No us fieu mai dels bondadosos que ho gasten en saliva. Fins i tot ho diuen els Evangelis, en allò tan repetit que el que faci la teva mà dreta que no ho sàpiga l’esquerra.

Però la fal·làcia és molt més que aquesta bondat inventada. Presenten les “qüestions identitàries” com un divertiment. Doncs no senyor: això que menyspreeu és la llibertat. Els independentistes no clamem per la independència per cap profit propi, sinó per la llibertat. Algú em podria dir en què són incompatibles la llibertat i la justícia social? Ans al contrari: els governs dictatorials practiquen, si els convé –i si hi ha càmeres i fotògrafs, és clar–, la justícia social com un acte de caritat. La llibertat i la justícia social solen ser les dues cares d’una mateixa moneda.

Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. Enhorabona. I la dada: de 49 edicions, 5 premiades…

Violència masclista i franquisme

La violència masclista i sexual foren també arguments -a més de la violació sistemàtica de les dones- que el bàndol franquista va fer servir per arengar a les tropes, “generitzant” nacions i territoris. Un altre post feia referència a la repressió dels feixistes sobre les dones republicanes, però cal fer memòria també sobre altres eixos d’aquesta violència concreta que sexualitzava la “conquesta” amb termes de violència i submissió. Així, per exemple, José Millán Astray, ben famós per les seves emissions a Radio Sevilla, poc després del cop d’estat de les tropes feixistes, el 23 de juliol de 1936, deixava ben clar i explicitava que volia dir ser un “home de veritat”:

Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser un hombre de verdad. Y, al mismo tiempo, a sus mujeres. Esto está totalmente justificado porqué estos comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora, como mínimo, sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se librarán, por mucho que pataleen y rujan.

El bàndol feixista va simbolitzar Catalunya com una dona a la qual calia aplicar la violència amb allò normal i normalitzat de la maté porqué era mía. Així, per exemple, l’escriptor Ernesto Giménez Caballero (Memorias de un dictador, 1979) va pronunciar una al·locució a Ràdio Associació de Catalunya ja reconvertida en Radio Nacional de España, després de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona, en termes de violència passional entre Espanya i Catalunya:

Cataluña: Te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana desde siglos te aman: con pasión. Con la misma pasión que se quiere a una mujer.
Y la pasión, ya lo sabes, va desde el despojamiento más abnegado de nuestra propia dignidad, hasta la ira terrible de esa dignidad al fin exacerbada: hasta el crimen, que por eso se ha llamado pasional.
“Quien bien te quiere te hará llorar”, dice el profundo adagio nuestro. “La maté porque era mía”, dice también otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo. (…)
Tu eres –has sido y serás siempre, ¡Cataluña!- el rostro de perfil más helénico y clásico de España: la boca que ha vertido en su lírica lemosina las más dulces palabras del mundo. Eres la más opulenta y nutricia matrona mediterránea de carnes de oro, playas azules y vergeles de pinos, mar, frutas y acantilados.
Por eso nosotros, los castellanos, los españoles de tierra adentro –adustos, secos, ardientes, celosos, vehementes, donjuanescos- siempre te hemos deseado con fiebre en los labios y un delirio en las entrañas.
Nosotros, los españoles de tierra adentro, los españoles de verdad, ¡no podíamos jamás venderte ni perderte!
Podíamos, por el instante, morder de rabia nuestros puños, que las generaciones anteriores, abúlicas y suicidas, nos dejaron débiles e incapaces de golpear y de matar.
Pero podíamos resignarnos hasta que nuestros brazos volvieran a tornarse membrudos. Y capaces de empuñar el arma que habría de limpiar nuestro honor.
Porque tú, Cataluña, ¡nos pertenecías!, ¡y a nadie más! Y sentíamos el derecho ¡de hacerte llorar! Porque te queríamos.

El text és ben explícit, matisos inclosos. Més apunts, per anar fent memòria, és a dir, per anar fent justícia.

 

 

Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir

El segon Quadern de la Càtedra Josep Anton Baixeras de Patrimoni Literari Català de la Universitat Rovira i Virgili està dedicat a Maria Aurèlia Capmany.

Us podeu descarregar gratuïtament el llibre Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir en aquest enllaç de les Publicacions de la URV.

 

Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir

 

A tall de pròleg, del llibre Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir (Publicacions URV, 2016)

El mes de novembre de 2015, s’inaugurava oficialment la Càtedra Josep Anton Baixeras de patrimoni literari català, gràcies a la col·laboració entre la Fundació Privada Mútua Catalana i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Tot i la seva recent creació, són ja moltes les activitats que ha dut a terme, com és el cas, gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes i la participació de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany, la Jornada dedicada a Maria Aurèlia Capmany, que va tenir lloc el dia 30 de març de 2016.

No és debades que, en l’estudi del patrimoni literari català, fos la trajectòria i l’obra de Maria Aurèlia Capmany l’escollida com a protagonista de les II Jornades organitzades per la Càtedra. No només per la importància de l’autora, una de les figures intel·lectuals cabdals de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX de la qual, el 2018, se’n celebrarà el seu centenari, sinó també per la relació d’amistat entre Baixeras i Capmany. Una relació, a més, anterior a l’establiment de la Maria Aurèlia Capmany a Tarragona, a partir de la dècada dels setanta, quan la seva parella, Jaume Vidal Alcover, va esdevenir professor a la universitat, i iniciada per qüestions literàries. Així, l’estiu de 1960, dalt d’un autobús ple d’escriptors i escriptores que es dirigien a L’Escala per retre un homenatge a Caterina Albert-Víctor Català i lliurar-li el llibre conjunt de contes Els sets pecats capitals, es van conèixer Maria Aurèlia Capmany i Josep Anton Baixeras. Tant en les seves cròniques radiofòniques (Obra completa III) com en d’altres escrits, Baixeras explicava que, a l’hora de dinar van coincidir a la taula amb aquella dona “vehement” i “de conversa franca” amb la qual, des d’aleshores van “encetar una amistat destinada a durar i créixer en el temps”. I Baixeras, en la seva intervenció en el col·loqui celebrat als 10 anys de la seva mort, el 2001, acabava l’evocació tot dient que “la Maria Aurèlia va servir sense parar el seu país.”

Tot i això, Maria Aurèlia Capmany encara no ha tingut el reconeixement merescut a aquesta tasca incansable de servei a la que al·ludia Josep Anton Baixeras. Llicenciada en Filosofia i amb el títol també de l’ofici de gravadora de vidre, va exercir com a professora per dedicar-se plenament al món literari i cultural a partir dels anys seixanta. Malgrat que sempre repetia que, per a ella, el més important era la novel·la, la creació literària, es va convertir en una dona polifacètica: narrativa, teatre (autora, dramaturga, directora, actriu), assaig, guions (ràdio, televisió, cinema, còmic), traduccions, articles, conferències… I, també, es va convertir en una defensora pública de la llibertat, de la lluita antifranquista per les llibertats civils i polítiques. Durant la dècada dels anys 60 del segle XX, en paral·lel als moviments internacionals de defensa dels drets civils i, també, en el context nacional de la resistència política i cultural al franquisme, Maria Aurèlia Capmany comença a defensar públicament la seva oposició al règim des de posicions socialistes i el seu feminisme, i ho fa a partir de l’elaboració d’un discurs propi a través de diversos llibres d’assaig i nombrosos articles i conferències. La seva trajectòria vital de dona pública, professional de la literatura, es va moure sempre per l’afany de conèixer i saber. Ho feu des de posicions heterodoxes, servint-se de la impertinència i en constant transgressió dels models marcats. I amb un ferm compromís en contra de desigualtats nacionals, socials, racials o de gènere. Ara bé, tal com comentava, hi ha encara molta feina per fer, tant per posar a l’abast del públic les seves publicacions, com per dedicar-li més estudis i recerques aprofundides. I aquest volum just hi contribueix. I ho fa des de diverses i variades perspectives de temes i, també, generacionals.

Aquesta edició aplega articles d’autors que la van conèixer i tractar i que han dedicat part dels seus treballs científics a l’obra o la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany. És el cas de Guillem-Jordi Graells, curador i editor de la seva Obra completa, del qual es reprodueix un dels primers estudis apareguts sobre la literatura de Capmany. I, també, d’Àlex Broch o Agustí Pons. Àlex Broch escriu sobre el “perfum de la història”, sobre la utilització de la història en algunes de les novel·les i obres de teatre de l’autora que li serveix per plantejar els paral·lelismes amb la realitat de la seva època. I l’article d’Agustí Pons, biògraf de Capmany, la reivindica com una de les personalitats fonamentals de la cultura i societat catalanes de la segona meitat del segle XX, argumentant el seu paper clau en la vida política i cultural de la transició. També la va conèixer i tractar Ramon Marrugat, que, tot fent un repàs a les activitats en què van coincidir sobretot a Tarragona, en aquells temps en què, servint-se d’una cita de Xavier Amorós, “la sala era més plena de por que no de gent”, afirma que fou una peça de referència en la lluita antifranquista.

També la va conèixer, però d’una manera ben diferent Albert Basart, el seu nebot-nét, que, a més de la relació i tracte familiar, posteriorment, en la seva tasca professional ha documentat i aplegat tota la bibliografia i diferents articles de l’autora i que participa activament, tal com explica en el seu text, en l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany que té com a objectiu de preservar i difondre el seu llegat. Un envit que, per sort, han recollit i continuen recollint les generacions més joves que ja no la van poder conèixer, amb estudis que obren noves òptiques i perspectives. Així, Isabel Graña, directora de l’espai Betúlia de Badalona, just batejat amb el títol de la novel·la de Capmany, ens aporta noves perspectives i claus de recerca sobre el primer període de Maria Aurèlia Capmany, la seva joventut, l’etapa de professora en aquesta ciutat i els primers anys de narradora a través d’un tastet de l’epistolari que va mantenir amb Odó Hurtado i que serà publicat aviat. Seguint amb les generacions més joves, Brigid Amorós ens presenta una síntesi del seu treball final de recerca del Màster Estudis superiors de Llengua i Literatura Catalanes, documentant l’activisme constant de Capmany al Camp de Tarragona i la seva participació en tot tipus d’actes ben diversos, fossin conferències, articles, representacions teatrals o jurats literaris. Maria Font també va triar Maria Aurèlia Capmany com a objecte d’estudi del seu treball final de recerca del Grau de Filologia Catalana, concretament l’aspecte del feminisme. I en el seu article resumeix part de la investigació centrant-se en l’anàlisi del feminisme de Maria Aurèlia Capmany a partir de diversos punts de vista en tres de les seves novel·les.

Els diferents textos que conformen aquest volum, doncs, fan palesa la intensa tasca intel·lectual de Maria Aurèlia Capmany, el seu activisme constant i el seu treball polifacètic i incansable, malgrat els entrebancs, la clandestinitat i la repressió franquista. Una dona catalanista, d’esquerres i feminista que va obrir molts camins. I fan palesa també la necessitat de noves edicions de les seves obres, així com de noves recerques com les que aquí es recullen.

 

Honor, memòria i reparació

Article Honor, memòria i reparació, publicat a Nació Digital.

Foto de les víctimes i familiars de les víctimes dels consells sumaríssims (Font Nació Digital: http://www.naciodigital.cat/noticia/118087/parlament/desafia/estat/impedir/anullacio/dels/judicis/franquistes)

Honor i respecte són dues de les accepcions de la paraula dignitat. I és això el que vam fer ahir al ple del Parlament. Atorgar dignitat a qui els ha estat negada. Com ens han estat negats els conceptes de veritat, memòria i reparació. Al ple, i gràcies a la Comissió de la Dignitat, vam presentar una proposició de llei, des del grup Junts pel Sí, amb CSQEP i CUP-CC, que implica fer justícia. I fer justícia per a més de 78.000 persones que van patir els consells sumaríssims de la dictadura franquista, il·legals i arbitraris, sense cap garantia processal i fruit de l’odi i la venjança de l’alçament feixista, des dels seus inicis fins als darrers dies, el 1975. Cal restablir la seva dignitat perquè foren víctimes i no pas culpables.

Una dignitat que l’Estat es nega a restituir-los, submergint-los en l’oblit sistemàtic de la memòria i de la reparació, malgrat les lleis –com la llei de memòria que va aprovar el govern Zapatero el 2007- i els requeriments reiterats –el darrer del juliol de 2014- de les Nacions Unides perquè s’anul·lin les sentències dictades amb violació dels principis fonamentals del dret i dels procediments establerts durant la Guerra Civil i el franquisme. I, no ho oblidem, estem parlant de processos judicials que, a més de vulnerar totes les garanties processals, van vulnerar també les lleis de la II República i les competències plenes de l’Estatut de Catalunya de 1932.

Reparació, memòria, justícia i dignitat que ens hem cansat d’esperar. Perquè ja no ens cal el permís de l’Estat per complir amb el deute que tenim amb tota aquella gent que va donar la seva vida per uns ideals democràtics. Perquè no tindrem una democràcia completa sense aquest imperatiu ètic del deure i de l’obligació de restituir la dignitat i la memòria de qui va pagar el preu més alt possible per defensar els valors de la República. Perquè volem assumir la responsabilitat històrica de reparar les víctimes i anul·lar les sentències dels consells sumaríssims de la dictadura. Perquè no hi ha justícia sense memòria. Per restablir la nostra dignitat individual com a persones lliures, però també la nostra dignitat col·lectiva com a nació.

Per tot això, aquest dimecres el Parlament de Catalunya, en un dels actes de sobirania més importants dels darrers temps, va donar llum verda a iniciar la tramitació de la llei que anul·larà els judicis sumaríssims realitzats durant el franquisme a Catalunya. Per tot això, avui l’honor, el record i la reparació que es mereixen totes i cadascuna de les víctimes és una mica més a prop.

Justícia també és memòria

Article Justícia també és memòria,  amb David Bonvehí a El Punt/Avui:

 
Ja des del primer moment de l’alçament feixista, el franquisme va instaurar els consells de guerra sumaríssims com a eines de repressió i violència indiscriminades, infringint totes les lleis democràtiques de la Segona República i vulnerant les competències plenes de l’Estatut d’Autonomia de 1932. Per donar aparença legal a la repressió a gran escala, que va durar fins al mateix 1975, el règim franquista va crear un entramat que adaptava la justícia militar als seus interessos de venjança i d’odi, aplicant-la també sobre la població civil. Unes actuacions que l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional qualifica com a delictes i crims de lesa humanitat i que violen les normes fonamentals del dret internacional i dels drets humans.

Quaranta anys després de la mort del dictador, l’Estat espanyol segueix sense fer cap gest per anul·lar aquests consells sumaríssims, com és el cas del procés contra el president Companys, malgrat les constants i reiterades demandes, tant del Parlament de Catalunya com d’altres institucions, entitats diverses i la societat civil. Una situació inconcebible en una democràcia del segle XXI, però gens sorprenent en el marc d’una democràcia feble com la que caracteritza l’Estat espanyol, incapaç de reparar les persones represaliades per motius polítics. No valen excuses de no voler reobrir ferides del passat, perquè no és una qüestió de revenja, sinó de justícia.

Malgrat la insistència de les Nacions Unides, que ha fet diversos requeriments per tal que es reparin les víctimes del franquisme, l’Estat espanyol s’hi nega i es tanca en banda. I manté, així, la politització de la justícia, denunciada fins i tot pel Consell d’Europa que, aquest mateix dilluns, advertia de l’incompliment de l’Estat espanyol de totes les seves recomanacions per la independència judicial.

En el nostre propi camí constituent i davant d’aquests despropòsits, el grup parlamentari Junts pel Sí, conjuntament amb Catalunya Sí que es Pot i la CUP-CC, portarem al ple del Parlament de la setmana vinent la proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme per declarar nuls i sense cap efecte jurídic tots els consells de guerra sumaríssims instruïts a Catalunya pel règim franquista, així com les corresponents sentències.

Ha arribat el moment d’assumir la responsabilitat històrica del Parlament de Catalunya davant de les víctimes d’aquells processos, reparant els abusos comesos contra la legalitat judicial i procedimental de la qual la Generalitat n’era garant. El que estem fent a Catalunya va també d’això: de conquerir drets, de reparar injustícies, d’aprofundir en la democràcia, de canviar i millorar la nostra societat. Hem de decidir si volem aquest canvi o ens mantenim ancorats en l’immobilisme perpetu de l’Estat espanyol. Nosaltres ho tenim clar, volem un país homologable als estats més avançats d’Europa, també en el tractament de la memòria històrica. I això, avui, passa per aconseguir un estat propi.