El meu 14 d’abril, article de Maria Aurèlia Capmany

Article de Maria Aurèlia Capmany,  publicat a la revista L’Avenç (2, 1977)

 

 

No recordo quin dia de la setmana era. Recordo, això sí, que feia sol i que jo no em vaig adonar de la importància de tot allò que s’esdevenia fins que vaig veure la Rambla, plena de gom a gom, que festejava l’adveniment de la República, amb crits d’entusiasme, cançons, disfresses -noies joves i boniques vestides de República, amb túnica i gorra frígia- i, sobretot, me n’adonava quan veia entrar a casa nostra vells amics del meu pare, amb llàgrimes als ulls o plorant a raig fet. S’abraçaven i els amics del meu pare deien plorant: –Ja la tenim! Ja la tenim!

Era una immensa explosió popular d’alegria. A mi em va semblar, al menys l’experiència així m’ho deia, que tothom estava content. Molts anys més tard vaig descobrir que en aquell punt i hora, més d’un i més de dos no estaven contents.

A casa meva era una bona tribuna per veure, per tenir constància de l’opinió del carrer. Érem a peu pla, a la Rambla de les Flors, a la botiga de cistells, que havien iniciat els meus avis Capmany, ara ja fa més de cent anys.

Una botiga és una tribuna magnífica, d’això no n’hi ha cap dubte, i una rebotiga un lloc de reunió còmode i fins i tot apte pels temps difícils. Algun dia, farem la història de les rebotigues, on la menestralia liberal i federalista va forjar l’esperit de les esquerres del nostre país.

El 14 d’abril de 1931 la nostra rebotiga era plena de gent, no pas fent tertúlia, de gent que entrava i sortia i es capbussava a la riuada humana que omplia la omplia la Rambla pel passeig i les calçades. De tant en tant es feia lloc al pas d’un tramvia amb raïms de gent i de banderes.

Tothom parlava del mateix, de l’aveniment de la República. La República s’havia aconseguit sense vessar ni una gota de sang. Tots repetien aquestes paraules, tots se sentien feliços per aquest fet, era una demostració més que els republicans eren molts i que eren gent pacífica. Sempre ho havien dit els republicans, que les urnes havien de ser el vehicle de l’opinió popular, de l’autèntica opinió popular, un cop vençuda la lepra del caciquisme. Aquell vot popular, aquell sufragi universal, aquelles eleccions municipals que havia fet agafar confiança als partits republicans i havia bandejat els partits monàrquics per reaccionaris i ineptes, aquelles eleccions municipals no tenien res a veure amb les tristes votacions pendulars de partits que havia entretingut el contribuent durant una bona part del segle XIX. Després, entre els enemics de la República, que en van anar sorgint amb insistència, va madurar-se la idea que era absurd que la República es produís a partir d’unes eleccions municipals. Trobaven, i ho raonaven, que unes eleccions municipals, és a dir el fet de dotar de regidors una ciutat, una vila, un poble, no havia d’expressar l’elecció de tot un país respecte el règim que l’havia de governar. Els amics del meu pare, ja en aquell resplendent matí d’abril opinaven tot el contrari. Opinaven, i s’ho anaven dient l’un a l’altre exultants d’eufòria, que era significatiu que una elecció tan clara, tan viva, tan popular, tan a l’abast del coneixement dels votants, com és decidir qui ha de regir el municipi, nucli inicial i font de tota nació, hagués donat aquella majoria republicana. El poble havia dit d’una manera clara i simple: els republicans són de fiar, els vells monàrquics no ho són i ja n’estem tips.

Durant aquells dies d’eufòria, tres, quatre, potser cinc dies d’eufòria el crit més insistent va ser Visca Macià, mori Cambó! ¿Qui es devia haver inventat aquest crit que sintetitzava un estat d’opinió? Perquè era evident que sintetitzava un estat d’opinió que anava més enllà de la personalitat dels dos líders. D’en Macià que la gent del carrer encara no havia tingut temps de veure actuar, d’en Cambó que ja feia molt temps que no tenia una actuació pública i sorollosa. Significaven però una situació oposada: en Macià era la victòria i el futur; en Cambó era el passat i la derrota.

Jo vaig haver de preguntar qui eren en Macià i en Cambó, les paraules de dues síl·labes –cal dir que el poble no havia passat per les classes de fonètica de l’escola Adrià Gual i pronunciava Macià amb dues síl·labes– aquelles paraules dic que ens mataven el cuc de l’orella. Em van explicar entre tots qui era en Macià, el coronel Macià, que proclamaria la República Catalana com qui res, amb la tranquil·la anuència del poble de Catalunya. També em van explicar qui era en Cambó, és a dir, tal com era feia molt temps, quan havia aglutinat al seu entorn totes les esperances catalanes, les dels meus pares i del meu avi, i dels amics dels meus pares; però d’això feia molt temps; era abans de la Dictadura de Primo de Rivera, era abans de néixer jo que havia nascut just l’any 1918, precisament aquell any en què Don Francesc Cambó havia dit la famosa frase: República? Monarquia? Catalunya!, però desprès de l’any 1918, segons m’explicaven els meus pares, Don Francesc Cambó s’havia anat sentint cada cop més inclinat devers l’opció monàrquica i la frase cèlebre se n’havia anat de gairell. Per tot això i moltes coses més, que en aquell moment no tenien temps d’explicar-me, no tenia res d’estrany que el crit simbòlic s’hagués fet l’amo dels carrers de Barcelona el dia del 14 d’abril.

També vaig haver de preguntar què significava la paraula República. Una vaga idea ja la tenia, tanmateix tenia onze anys i una certa quantitat de lectura, i havia assimilat a través dels comentaris quotidians a casa i a l’escola certes idees sobre la llibertat, però en aquell moment es feia evident, per mi, la profunda diferència que hi ha entre una idea apresa i una realitat viva al carrer.

Vivíssim restava un fet que res no podria canviar, jo ingressava a la consciència política amb l’adveniment de la República. Allí al davant, és a dir, davant de casa nostra, al juliol del 1936 els fidels de la República i les tropes militars sublevades van presentar batalla, com els antics combats a camp obert, a tota ultrança. No cal dir a favor de quins combatents posàvem nosaltres, el nostre esperit.

 

 

Art, música i llibres en record de Salvador Puig Antich

L'esperança del condemnat a mort, tríptic de Joan Miró
L’esperança del condemnat a mort, tríptic de Joan Miró

El 2 de març de 1974 fou executat Salvador Puig Antich. Condemnat a mort a partir d’un consell sumaríssim i assassinat per la dictadura franquista. Esperem, aviat, aprovar al Parlament la llei d’anul·lació dels consells sumaríssims del franquisme.

L’art, la música i les lletres ens recorden Salvador Puig Antich.

Joan Miró va pintar la sèrie L’esperança del condemnat a mort  (1974) mentre se succeïen diferents mobilitzacions internacionals per aconseguir el seu indult. També el 1974, Lluís Llach componia la cançó  “I si canto trist” (1974)  i  el cantant francès Michel Arbatz , “Salvador Puig Antich”. L’any següent, el 1975, Carles Andreu cantava “A Salvador Puig Antich”. El 1976, Joan Isaac componia la popular cançó “A Margalida”, dedicada a una de les companyes de Puig Antich, la mallorquina Margalida Bover i Vadell.

El 1977, Telesforo Tejeulo publicava l’assaig El Movimiento Ibérico de Liberación, Salvador Puig Antich y los Grupos de Acción Revolucionaria (París: Ruedo Ibérico). I, aquell mateix any, els Joglars estrenaven La Torna, sobre Heinz Chez, executat a Tarragona al mateix temps que Puig Antich. Obra i grup, recordem, que foren sotmesos a un consell de guerra!

El col·lectiu Carlota Tolosa, format per per Ramon Barnils, Elisabet Bonshoms, Montse Majench, Xavier Montanyà, Margarida Palomar, Carles Ruiz, Elisabet Sabartés, Rosa Serra, Carles Serrat i Dolors Tubau, publicava, el 1985,  el llibre La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL (Barcelona: Empúries). I, el 1995, Ricard de Vargas Golarons era l’editor i seleccionador d’una Antologia Poètica a la memòria de Salvador Puig Antich (Ateneu Enciclopèdic Popular).

I, basada en la novel.la de Francesc Escribano del 2001, Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich (Barcelona: Edicions 62), Manuel Huerga va dirigir i estrenar el 2006 la pel·lícula Salvador. Just l’any anterior, el 2005, Loquillo havia estrenat també la cançó  “El año que mataron a Salvador”.

Darrerament, el 2014, Jordi Panyella ha publicat Salvador Puig Antich, cas obert (Barcelona: Angle Editorial).

Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017

Isabel-Clara Simó
Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó va néixer el 1943 a Alcoi, en una família i una comarca catalanoparlant, però, com sempre ha explicat, fins a la seva entrada a la Universitat, el 1960, i la coneixença de Joan Fuster, no havia vist mai ni una sola paraula escrita en català. Educada sota el franquisme, el pas per la ciutat de València significà el canvi. I també comportà la seva tria. Va aprendre a escriure el català, va triar el periodisme i la literatura en català, tant com a directora de la revista Canigó (1971-1983), d’una clara línia progressista i receptiva dels corrents independentistes dels Països Catalans, com en les seves obres de ficció, des del seu primer llibre de contes. És quan miro que hi veig clar (premi Víctor Català 1978). Simó ha remarcat i ha reivindicat sempre la seva procedència, el País Valencià: Resulta obvi que la nació no es limita a quatre províncies del Principat.

La seva producció literària és extensa i abasta diversos gèneres, entre els que hi sobresurt, però, la narrativa. Contes i novel·les, com el seus articles periodístics, amb afany de contar històries des d’una òptica crítica. Per a Isabel-Clara Simó, les paraules són l’instrument de comunicació per a elaborar una narrativa que vol ser també comunicativa. El 1991, en motiu de ser nomenada “escriptora del mes” (Departament de Cultura de la Generalitat), en el Quadern que se’n va editar, hi publicava un text en què explicava com bastia la seva literatura i com, a partir de la mirada curiosa, construïa les històries:

Agafo paper i em poso a escriure. No sé exactament per què ho faig, però sé que em fa immensament feliç posar en paraules les imatges amargues i fosques i les imatges alegres i lluminoses que he mirat. No sé què és la literatura, però sé que m’és necessari contar aquestes imatges, parlar d’aquestes sensacions, explicar aquestes històries, segurament perquè no es pot viure en solitari. Cap art no ho és. Quan escrivim, compartim, amb les paraules, tot el que hem vist, i el que hem somiat i el que hem pensat i el que hem sentit. La paraula ens aproxima, ens fa solidaris.

Simó tria com a base de definició del seu ofici d’escriure les paraules. Les paraules, carregades de perill per a una generació nascuda en ple franquisme, a la qual es negava la paraula com a poble, a la qual es negava i es prohibia la seva llengua. I les paraules prohibides, fent un pas cap enrere, a les dones, abocades, per lleis i decrets, al silenci de l’àmbit privat. La generació d’Isabel-Clara Simó va patir les prohibicions de les llibertats nacionals i individuals sota la dictadura franquista.

En la narrativa d’Isabel-Clara Simó es fonen els dos silencis: la veu silenciada de les dones i la veu catalana silenciada. I la subordinació de les dones té el seu paral·lelisme en la subordinació de la nació, amb la dicotomia vencedors-llengua espanyola i vençuts-llengua catalana. Ara bé, també les homogeneïtats binàries són posades en dubte, sense deixar de defensar l’existència de la cultura i la identitat catalanes. Simó refusa etiquetes, perquè les etiquetes constrenyen i limiten, i voldria una normalitat que respectés les diferències. Mentre això no passa, davant la marginació, hi ha la rebel·lió. Tal com ella mateixa deia:

M’agradaria poder deixar-me de plantejar la meva nació o el meu sexe com a problema. Voldria que no existís el problema. Això no vol dir que no em revolti, no m’hi resigno. (Diàlegs a Barcelona)

La lluita per la llibertat i les llibertats ha estat sempre present en la seva trajectòria. El 26 de gener de 2016 publicava un article al Diari El Punt/Avui sobre fal·làcies, en què parlava d’independència i llibertat i defensava que la llibertat no és pas incompatible amb la justícia social:

…L’esquema és si fa no fa sempre el mateix: hi ha atur, hi ha criatures sense beques de menjador, hi ha desnonats, mentre uns pocavergonyes s’entretenen en baralles identitàries.

La fal·làcia és colossal: l’infern sempre són els altres. Els que emeten aquesta acrítica opinió es veuen a ells mateixos defensors del feble. Són els bons i la cara els resplendeix parlant del seu amor a la justícia i la seva cura dels més vulnerables. No us fieu mai dels bondadosos que ho gasten en saliva. Fins i tot ho diuen els Evangelis, en allò tan repetit que el que faci la teva mà dreta que no ho sàpiga l’esquerra.

Però la fal·làcia és molt més que aquesta bondat inventada. Presenten les “qüestions identitàries” com un divertiment. Doncs no senyor: això que menyspreeu és la llibertat. Els independentistes no clamem per la independència per cap profit propi, sinó per la llibertat. Algú em podria dir en què són incompatibles la llibertat i la justícia social? Ans al contrari: els governs dictatorials practiquen, si els convé –i si hi ha càmeres i fotògrafs, és clar–, la justícia social com un acte de caritat. La llibertat i la justícia social solen ser les dues cares d’una mateixa moneda.

Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. Enhorabona. I la dada: de 49 edicions, 5 premiades…

Violència masclista i franquisme

rapadas-mujeres-republicanas-rapadas-en-oropesa-toledo-624x305

La violència masclista i sexual foren també arguments -a més de la violació sistemàtica de les dones- que el bàndol franquista va fer servir per arengar a les tropes, “generitzant” nacions i territoris. Un altre post feia referència a la repressió dels feixistes sobre les dones republicanes, però cal fer memòria també sobre altres eixos d’aquesta violència concreta que sexualitzava la “conquesta” amb termes de violència i submissió. Així, per exemple, José Millán Astray, ben famós per les seves emissions a Radio Sevilla, poc després del cop d’estat de les tropes feixistes, el 23 de juliol de 1936, deixava ben clar i explicitava que volia dir ser un “home de veritat”:

Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser un hombre de verdad. Y, al mismo tiempo, a sus mujeres. Esto está totalmente justificado porqué estos comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora, como mínimo, sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se librarán, por mucho que pataleen y rujan.

El bàndol feixista va simbolitzar Catalunya com una dona a la qual calia aplicar la violència amb allò normal i normalitzat de la maté porqué era mía. Així, per exemple, l’escriptor Ernesto Giménez Caballero (Memorias de un dictador, 1979) va pronunciar una al·locució a Ràdio Associació de Catalunya ja reconvertida en Radio Nacional de España, després de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona, en termes de violència passional entre Espanya i Catalunya:

Cataluña: Te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana desde siglos te aman: con pasión. Con la misma pasión que se quiere a una mujer.
Y la pasión, ya lo sabes, va desde el despojamiento más abnegado de nuestra propia dignidad, hasta la ira terrible de esa dignidad al fin exacerbada: hasta el crimen, que por eso se ha llamado pasional.
“Quien bien te quiere te hará llorar”, dice el profundo adagio nuestro. “La maté porque era mía”, dice también otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo. (…)
Tu eres –has sido y serás siempre, ¡Cataluña!- el rostro de perfil más helénico y clásico de España: la boca que ha vertido en su lírica lemosina las más dulces palabras del mundo. Eres la más opulenta y nutricia matrona mediterránea de carnes de oro, playas azules y vergeles de pinos, mar, frutas y acantilados.
Por eso nosotros, los castellanos, los españoles de tierra adentro –adustos, secos, ardientes, celosos, vehementes, donjuanescos- siempre te hemos deseado con fiebre en los labios y un delirio en las entrañas.
Nosotros, los españoles de tierra adentro, los españoles de verdad, ¡no podíamos jamás venderte ni perderte!
Podíamos, por el instante, morder de rabia nuestros puños, que las generaciones anteriores, abúlicas y suicidas, nos dejaron débiles e incapaces de golpear y de matar.
Pero podíamos resignarnos hasta que nuestros brazos volvieran a tornarse membrudos. Y capaces de empuñar el arma que habría de limpiar nuestro honor.
Porque tú, Cataluña, ¡nos pertenecías!, ¡y a nadie más! Y sentíamos el derecho ¡de hacerte llorar! Porque te queríamos.

El text és ben explícit, matisos inclosos. Més apunts, per anar fent memòria, és a dir, per anar fent justícia.

 

 

Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir

El segon Quadern de la Càtedra Josep Anton Baixeras de Patrimoni Literari Català de la Universitat Rovira i Virgili està dedicat a Maria Aurèlia Capmany.

Us podeu descarregar gratuïtament el llibre Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir en aquest enllaç de les Publicacions de la URV.

 

Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir
Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir

 

A tall de pròleg, del llibre Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir (Publicacions URV, 2016)

El mes de novembre de 2015, s’inaugurava oficialment la Càtedra Josep Anton Baixeras de patrimoni literari català, gràcies a la col·laboració entre la Fundació Privada Mútua Catalana i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Tot i la seva recent creació, són ja moltes les activitats que ha dut a terme, com és el cas, gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes i la participació de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany, la Jornada dedicada a Maria Aurèlia Capmany, que va tenir lloc el dia 30 de març de 2016.

No és debades que, en l’estudi del patrimoni literari català, fos la trajectòria i l’obra de Maria Aurèlia Capmany l’escollida com a protagonista de les II Jornades organitzades per la Càtedra. No només per la importància de l’autora, una de les figures intel·lectuals cabdals de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX de la qual, el 2018, se’n celebrarà el seu centenari, sinó també per la relació d’amistat entre Baixeras i Capmany. Una relació, a més, anterior a l’establiment de la Maria Aurèlia Capmany a Tarragona, a partir de la dècada dels setanta, quan la seva parella, Jaume Vidal Alcover, va esdevenir professor a la universitat, i iniciada per qüestions literàries. Així, l’estiu de 1960, dalt d’un autobús ple d’escriptors i escriptores que es dirigien a L’Escala per retre un homenatge a Caterina Albert-Víctor Català i lliurar-li el llibre conjunt de contes Els sets pecats capitals, es van conèixer Maria Aurèlia Capmany i Josep Anton Baixeras. Tant en les seves cròniques radiofòniques (Obra completa III) com en d’altres escrits, Baixeras explicava que, a l’hora de dinar van coincidir a la taula amb aquella dona “vehement” i “de conversa franca” amb la qual, des d’aleshores van “encetar una amistat destinada a durar i créixer en el temps”. I Baixeras, en la seva intervenció en el col·loqui celebrat als 10 anys de la seva mort, el 2001, acabava l’evocació tot dient que “la Maria Aurèlia va servir sense parar el seu país.”

Tot i això, Maria Aurèlia Capmany encara no ha tingut el reconeixement merescut a aquesta tasca incansable de servei a la que al·ludia Josep Anton Baixeras. Llicenciada en Filosofia i amb el títol també de l’ofici de gravadora de vidre, va exercir com a professora per dedicar-se plenament al món literari i cultural a partir dels anys seixanta. Malgrat que sempre repetia que, per a ella, el més important era la novel·la, la creació literària, es va convertir en una dona polifacètica: narrativa, teatre (autora, dramaturga, directora, actriu), assaig, guions (ràdio, televisió, cinema, còmic), traduccions, articles, conferències… I, també, es va convertir en una defensora pública de la llibertat, de la lluita antifranquista per les llibertats civils i polítiques. Durant la dècada dels anys 60 del segle XX, en paral·lel als moviments internacionals de defensa dels drets civils i, també, en el context nacional de la resistència política i cultural al franquisme, Maria Aurèlia Capmany comença a defensar públicament la seva oposició al règim des de posicions socialistes i el seu feminisme, i ho fa a partir de l’elaboració d’un discurs propi a través de diversos llibres d’assaig i nombrosos articles i conferències. La seva trajectòria vital de dona pública, professional de la literatura, es va moure sempre per l’afany de conèixer i saber. Ho feu des de posicions heterodoxes, servint-se de la impertinència i en constant transgressió dels models marcats. I amb un ferm compromís en contra de desigualtats nacionals, socials, racials o de gènere. Ara bé, tal com comentava, hi ha encara molta feina per fer, tant per posar a l’abast del públic les seves publicacions, com per dedicar-li més estudis i recerques aprofundides. I aquest volum just hi contribueix. I ho fa des de diverses i variades perspectives de temes i, també, generacionals.

Aquesta edició aplega articles d’autors que la van conèixer i tractar i que han dedicat part dels seus treballs científics a l’obra o la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany. És el cas de Guillem-Jordi Graells, curador i editor de la seva Obra completa, del qual es reprodueix un dels primers estudis apareguts sobre la literatura de Capmany. I, també, d’Àlex Broch o Agustí Pons. Àlex Broch escriu sobre el “perfum de la història”, sobre la utilització de la història en algunes de les novel·les i obres de teatre de l’autora que li serveix per plantejar els paral·lelismes amb la realitat de la seva època. I l’article d’Agustí Pons, biògraf de Capmany, la reivindica com una de les personalitats fonamentals de la cultura i societat catalanes de la segona meitat del segle XX, argumentant el seu paper clau en la vida política i cultural de la transició. També la va conèixer i tractar Ramon Marrugat, que, tot fent un repàs a les activitats en què van coincidir sobretot a Tarragona, en aquells temps en què, servint-se d’una cita de Xavier Amorós, “la sala era més plena de por que no de gent”, afirma que fou una peça de referència en la lluita antifranquista.

També la va conèixer, però d’una manera ben diferent Albert Basart, el seu nebot-nét, que, a més de la relació i tracte familiar, posteriorment, en la seva tasca professional ha documentat i aplegat tota la bibliografia i diferents articles de l’autora i que participa activament, tal com explica en el seu text, en l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany que té com a objectiu de preservar i difondre el seu llegat. Un envit que, per sort, han recollit i continuen recollint les generacions més joves que ja no la van poder conèixer, amb estudis que obren noves òptiques i perspectives. Així, Isabel Graña, directora de l’espai Betúlia de Badalona, just batejat amb el títol de la novel·la de Capmany, ens aporta noves perspectives i claus de recerca sobre el primer període de Maria Aurèlia Capmany, la seva joventut, l’etapa de professora en aquesta ciutat i els primers anys de narradora a través d’un tastet de l’epistolari que va mantenir amb Odó Hurtado i que serà publicat aviat. Seguint amb les generacions més joves, Brigid Amorós ens presenta una síntesi del seu treball final de recerca del Màster Estudis superiors de Llengua i Literatura Catalanes, documentant l’activisme constant de Capmany al Camp de Tarragona i la seva participació en tot tipus d’actes ben diversos, fossin conferències, articles, representacions teatrals o jurats literaris. Maria Font també va triar Maria Aurèlia Capmany com a objecte d’estudi del seu treball final de recerca del Grau de Filologia Catalana, concretament l’aspecte del feminisme. I en el seu article resumeix part de la investigació centrant-se en l’anàlisi del feminisme de Maria Aurèlia Capmany a partir de diversos punts de vista en tres de les seves novel·les.

Els diferents textos que conformen aquest volum, doncs, fan palesa la intensa tasca intel·lectual de Maria Aurèlia Capmany, el seu activisme constant i el seu treball polifacètic i incansable, malgrat els entrebancs, la clandestinitat i la repressió franquista. Una dona catalanista, d’esquerres i feminista que va obrir molts camins. I fan palesa també la necessitat de noves edicions de les seves obres, així com de noves recerques com les que aquí es recullen.

 

Honor, memòria i reparació

Article Honor, memòria i reparació, publicat a Nació Digital.

Foto de les víctimes i familiars de les víctimes (Font Nació Digital: http://www.naciodigital.cat/noticia/118087/parlament/desafia/estat/impedir/anullacio/dels/judicis/franquistes)
Foto de les víctimes i familiars de les víctimes dels consells sumaríssims (Font Nació Digital: http://www.naciodigital.cat/noticia/118087/parlament/desafia/estat/impedir/anullacio/dels/judicis/franquistes)

Honor i respecte són dues de les accepcions de la paraula dignitat. I és això el que vam fer ahir al ple del Parlament. Atorgar dignitat a qui els ha estat negada. Com ens han estat negats els conceptes de veritat, memòria i reparació. Al ple, i gràcies a la Comissió de la Dignitat, vam presentar una proposició de llei, des del grup Junts pel Sí, amb CSQEP i CUP-CC, que implica fer justícia. I fer justícia per a més de 78.000 persones que van patir els consells sumaríssims de la dictadura franquista, il·legals i arbitraris, sense cap garantia processal i fruit de l’odi i la venjança de l’alçament feixista, des dels seus inicis fins als darrers dies, el 1975. Cal restablir la seva dignitat perquè foren víctimes i no pas culpables.

Una dignitat que l’Estat es nega a restituir-los, submergint-los en l’oblit sistemàtic de la memòria i de la reparació, malgrat les lleis –com la llei de memòria que va aprovar el govern Zapatero el 2007- i els requeriments reiterats –el darrer del juliol de 2014- de les Nacions Unides perquè s’anul·lin les sentències dictades amb violació dels principis fonamentals del dret i dels procediments establerts durant la Guerra Civil i el franquisme. I, no ho oblidem, estem parlant de processos judicials que, a més de vulnerar totes les garanties processals, van vulnerar també les lleis de la II República i les competències plenes de l’Estatut de Catalunya de 1932.

Reparació, memòria, justícia i dignitat que ens hem cansat d’esperar. Perquè ja no ens cal el permís de l’Estat per complir amb el deute que tenim amb tota aquella gent que va donar la seva vida per uns ideals democràtics. Perquè no tindrem una democràcia completa sense aquest imperatiu ètic del deure i de l’obligació de restituir la dignitat i la memòria de qui va pagar el preu més alt possible per defensar els valors de la República. Perquè volem assumir la responsabilitat històrica de reparar les víctimes i anul·lar les sentències dels consells sumaríssims de la dictadura. Perquè no hi ha justícia sense memòria. Per restablir la nostra dignitat individual com a persones lliures, però també la nostra dignitat col·lectiva com a nació.

Per tot això, aquest dimecres el Parlament de Catalunya, en un dels actes de sobirania més importants dels darrers temps, va donar llum verda a iniciar la tramitació de la llei que anul·larà els judicis sumaríssims realitzats durant el franquisme a Catalunya. Per tot això, avui l’honor, el record i la reparació que es mereixen totes i cadascuna de les víctimes és una mica més a prop.

Justícia també és memòria

Article Justícia també és memòria,  amb David Bonvehí a El Punt/Avui:

 
Ja des del primer moment de l’alçament feixista, el franquisme va instaurar els consells de guerra sumaríssims com a eines de repressió i violència indiscriminades, infringint totes les lleis democràtiques de la Segona República i vulnerant les competències plenes de l’Estatut d’Autonomia de 1932. Per donar aparença legal a la repressió a gran escala, que va durar fins al mateix 1975, el règim franquista va crear un entramat que adaptava la justícia militar als seus interessos de venjança i d’odi, aplicant-la també sobre la població civil. Unes actuacions que l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional qualifica com a delictes i crims de lesa humanitat i que violen les normes fonamentals del dret internacional i dels drets humans.

Quaranta anys després de la mort del dictador, l’Estat espanyol segueix sense fer cap gest per anul·lar aquests consells sumaríssims, com és el cas del procés contra el president Companys, malgrat les constants i reiterades demandes, tant del Parlament de Catalunya com d’altres institucions, entitats diverses i la societat civil. Una situació inconcebible en una democràcia del segle XXI, però gens sorprenent en el marc d’una democràcia feble com la que caracteritza l’Estat espanyol, incapaç de reparar les persones represaliades per motius polítics. No valen excuses de no voler reobrir ferides del passat, perquè no és una qüestió de revenja, sinó de justícia.

Malgrat la insistència de les Nacions Unides, que ha fet diversos requeriments per tal que es reparin les víctimes del franquisme, l’Estat espanyol s’hi nega i es tanca en banda. I manté, així, la politització de la justícia, denunciada fins i tot pel Consell d’Europa que, aquest mateix dilluns, advertia de l’incompliment de l’Estat espanyol de totes les seves recomanacions per la independència judicial.

En el nostre propi camí constituent i davant d’aquests despropòsits, el grup parlamentari Junts pel Sí, conjuntament amb Catalunya Sí que es Pot i la CUP-CC, portarem al ple del Parlament de la setmana vinent la proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme per declarar nuls i sense cap efecte jurídic tots els consells de guerra sumaríssims instruïts a Catalunya pel règim franquista, així com les corresponents sentències.

Ha arribat el moment d’assumir la responsabilitat històrica del Parlament de Catalunya davant de les víctimes d’aquells processos, reparant els abusos comesos contra la legalitat judicial i procedimental de la qual la Generalitat n’era garant. El que estem fent a Catalunya va també d’això: de conquerir drets, de reparar injustícies, d’aprofundir en la democràcia, de canviar i millorar la nostra societat. Hem de decidir si volem aquest canvi o ens mantenim ancorats en l’immobilisme perpetu de l’Estat espanyol. Nosaltres ho tenim clar, volem un país homologable als estats més avançats d’Europa, també en el tractament de la memòria històrica. I això, avui, passa per aconseguir un estat propi.

Montserrat Abelló, in memoriam

abello

 

En una de les seves visites a Tarragona, Montserrat Abelló, davant del Manhatan llarg que sempre es prenia abans de dinar, ens confessava que havia notat molt el canvi d’edat dels 92 als 93 i que estava una mica cansada. Tot i els problemes de salut, però, encara va continuar treballant, incansable, fins a la mort, tres anys després..

Avui, precisament, que fa dos anys del seu traspàs, paga la pena recordar-la i, sobretot, recordar alguns dels seus poemes com a aperitiu per tornar als seus llibres. I recordar, també, la seva actitud vital i vitalista i el seu compromís cívic i nacional.

S’han fet famosos els versos de la postal que encapçala aquest text, editada per la Institució de les Lletres Catalanes. Em ve al cap també un altre poema en què la Montserrat explicava la seva manera de viure la vida:

Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda, d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga.
I ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.

I, en no esperar
ja res d’un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Montserrat Abelló va néixer a Tarragona el dia 1 de febrer de 1918. S’hi va estar molt poc, perquè la seva va ser, per diverses circumstàncies, primer per l’ofici del pare, enginyer naval, i després per la derrota republicana, una vida viatgera. Sempre va declarar que Tarragona era una ciutat que estimava i que considerava seva. Anava lligada als estius d’infantesa i adolescència, com ens descriu en alguns dels seus versos:

En aquell camp de Tarragona,
amb el cap enterrat entre els coixins,
passava moltes nits amb la mirada
del Crist crucificat
damunt el meu cos de noia.
I estirada a les fresques rajoles
d’aquella cambra emmurallada
amb un sol forat clar
—per on veia el mar i la lluna—

El 1936, Montserrat Abelló havia obtingut una plaça de professora d’anglès a València –va fer també d’intèrpret de les Brigades internacionals-, però la seva joventut i la seva vida, com tantes d’altres, quedà sotragada per la victòria de les tropes feixistes i la dictadura. Formava part de la generació encara no prou reconeguda que va lluitar pels seus ideals, que van viure l’horror de la guerra, la persecució després de la derrota i l’exili obligat.  Amb la seva família, Montserrat Abelló es va haver d’exiliar:

de les llargues nits caminades
damunt l’herba dels camps
sembrats de tanta paüra.

Primer en un camp de concentració, a  Clermont-Ferrant (França) i, immediatament, a Londres i després a Xile, on va viure prop de vint anys, fins al seu retorn a Catalunya, el 1960.  A Londres havia treballat amb grups d’estudiants que ajudaven als refugiats. A Valparaíso, a Xile, treballarà primer en una oficina, després com a docent. En el seu exili coneix el seu marit, Joan Bofill, amb qui tindrà una filla i dos fills, el petit amb síndrome de Down.

A la seva tornada, i instal·lada a Barcelona, va treballar fins a la seva jubilació. Especialitzada en l’estudi comparatiu de la fonètica anglesa i catalana i en les seves possibilitats d’aplicació a l’ensenyament, va fer classes a l’Escola Massana i a la Institució Cultural del CIC. També és en aquesta època quan, concretament el 1963, inicià la seva obra de creació literària i les nombroses traduccions. El treball, la família, l’escriptura… Robar temps al temps.  Doble jornada, feina, casa. Però sempre amb el gust per la vida:

Sóc com una ombra
perduda en la nit.
Estimo el raig de sol,
l’oreig del mar,
la rialla fresca,
el dolç somriure,
la mà forta.

Aquesta tarda d’estiu,
plena de llums
rosades, blaves, verdes,
massa crues.
Però caldrà que em posi,
com cada tarda,
a repassar la roba,
ficar les mans dins l’aigua bruta,
i destriar entranyes innocents.
Cosir botons,
empènyer la planxa.

Només de tard en tard,
puc agafar la ploma.

Em dolc del pit
i de l’esquena,
però diré que aquesta tarda
és rosa i blava,
única, molt tendra,
inoblidable.
Perquè l’he viscuda
i és meva.

I això que estic cansada!

Dedicació constant a l’escriptura, tant pròpia -la creació poètica-, com moltes traduccions. La literatura va ser una part indestriable de la vida de Montserrat Abelló. Des d’aleshores, des dels anys 60 del segle XX, com diuen els seus versos:

Les paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.

Traduccions d’Agatha Christie, Iris Murdoch, E. M. Forster, Sylvia Plath, Anne Sexton, Adrienne Rich..  I també la seva implicació amb el moviment feminista dels anys setanta Una veu sòlida, amb un compromís ferm com a dona i com a catalana:

Per això, com que sóc filla
d’aquesta terra tan trepitjada,
he sortit rebel.

Una tasca constant, continuada i incansable que li va comportar merescuts premis i reconeixements, com, entre d’altres, la Creu de Sant Jordi, el Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia, la Lletra d’Or, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o el Premi Nacional de Cultura. Reconeixements merescuts per a una dona que sempre va parlar clar, que, des de la lucidesa i l’experiència, ens explicava que els anys li havien gastat la pell, però no pas les ganes de viure i de lluitar:

Desembasto els anys
que damunt del cos
s’han tornat cuirassa

Em miro al mirall
i no veig altra cosa
que aquesta pell

que se m’adhereix
com un guant destenyit
que he dut massa temps

Però em queden els ulls i sé
que dins d’aquest cos
encara m’hi corre ben roja la sang.

El seu medi natural, de fet, era el de la paraula: vivia en la paraula i ella mateixa era paraula. I a través de la paraula,  Montserrat Abelló va voler explicar i transformar la vida. La seva va ser una trajectòria de lluita i de treball, de ferma defensora de la llibertat individual i col·lectiva, de la llibertat com a dona i de la llibertat com a catalana.

Montserrat Abelló va participar el 2010 en unes  Jornades sobre escriptores tarragonines  i va voler acabar la seva dissertació amb un poema, “Retorn”, on “em refereixo a Tarragona i al meu retorn”. Acabo aquest record seu també amb el fragment final d’aquest poema:

Cert que he viscut en altres contrades
amb horitzons cenyits
d’altíssimes muntanyes nues
i un mar fred i extens.
Però encara que les muntanyes i el mar
i els núvols repetien
geografia sobre geografia,
flor sobre flor,
i núvol sobre núvol,
en una incansable lletania,
i restàvem estàtics
al peu de la pedra,
no es mitigà per això el record
de la teva sang, la somorta sang teva,
que corre sota la figuera
i les verdes cales,
i s’aturà al peu de la barca.
L’alta muntanya era una gran cortina
que no deixava veure
l’escala de mà al fons de l’escenari,
els focus violents,
els trapezis, la corda penjada.

Asseguda d’esquena a la muntanya,
contemplava el mar
i la mà,
sempre la mà viva d’homes i dones.
Però així com la roca es desprèn,
vençuda pel pes de la neu,
o així com la corda deslliura la barca
per l’impuls massa fort de l’onada,
així ha estat d’inevitable el meu retorn.
I ara, aquí, replantada
damunt aquesta assedegada terra,
us he vist passar,
tots vosaltres.

És per això que ara cerco camins,
l’ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l’aigua que traspua
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta;
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
sóc amb vosaltres.

 

abello-palau
Tarragona, 2011

Un 11 de setembre triomfant

 

muriel

 

Som a les envistes d’un nou 11 de setembre i “a punt” d’una nova convocatòria als carrers tornant a demanar la independència de Catalunya. Tornarem a tenir imatges contundents i massives, gernacions i generacions diverses i unides, estelades i samarretes, cançons i lemes, i més somriures. I, sobretot, farem sentir la nostra voluntat tossuda del dret a decidir, del dret a l’autodeterminació i la independència, pacífic i democràtic. Un nou 11 de setembre i les nostres manifestacions com a símbol potent.

Potent per a qui encara ens vol colonitzats i, fins i tot, s’apropia –amb tota la barra- de termes o conceptes com “majoria silenciosa” o “catalanisme popular”. L’escriptora Maria Aurèlia Capmany afirmava que els Països Catalans “som una nació colonitzada des del Decret de Nova Planta”. I és que de fet, i referint-me al Principat, la construcció de la identitat nacional catalana a partir de la Renaixença ja es va donar sota unes condicions de colonització amb la pèrdua de llibertats ran el Decret de Nova Planta (1716). Els passos aconseguits per recuperar sobiranisme i llibertat durant el segle XIX i XX, que van arribar al seu punt màxim en la II República, van ser totalment anorreats per la victòria franquista. I la dictadura que en va sorgir va iniciar, amb la prohibició i repressió dels signes identitaris catalans, una nova etapa de colonització en nom de l’Espanya imperial que se sustentava en dos pilars bàsics, l’exèrcit i l’església.  El franquisme va imposar per la força un model imperial i nacionalcatólico, que, per exemple, qualificava el poble català de jueu, en un clar paral·lelisme amb el seu aliat nazi.

Aquesta situació de pàtria colonitzada, però, ha continuat després del franquisme, des de l’anomenada transició democràtica fins a l’actualitat. Moltes veus, amb l’altaveu de mitjans de comunicació importants, han tractat, durant les darreres dècades, els afanys sobiranistes com a oposats a la modernitat i els han presentat com a conflictius, egoistes, violents o reaccionaris. I, servint-se, amb una lectura interessada d’Habermas, del “patriotisme constitucional”( “Citizenship and National Identity: Some Reflections on the Future of Europe”, 1992), es nega la condició de nacions a aquelles col·lectivitats dins l’estat que, seguint els enunciats d’Anderson (Imagined Communities: Reflections on the Origin and Spread of. Nationalism, 1983), ho són amb tots els ets i uts. Ja fa dècades que Joan Francesc Mira ens avisava que el nacionalisme de l’estat-nació Espanya és dominant, perquè no tracta només de fer que les fronteres defineixin una sola nació política, “sinó també de fer-ne una sola nació cultural, una sola “comunitat moral” de les elits, un sol àmbit de comunicació i de creació de cultura i, si pot ser, amb una sola llengua culta o almenys amb una llengua culta dominant: la de la nació propietària de l’estat, és clar!” (Crítica de la nació pura, 1984).

Seguint aquestes premisses, doncs, aquest nacionalisme espanyol només acceptarà la cultura catalana sempre que se’n pugui apropiar i dominar. Des del nacionalisme espanyol s’ha procurat històricament la desaparició de tot allò que formés part d’altres identitats nacionals i, així, tenir també un domini simbòlic a més del polític. I la dominació simbòlica, com diria Pierre Bourdieu, no és només una manera d’exercir el poder, sinó que és el poder en si mateix. Les relacions de poder s’estableixen a través de les formes simbòliques. I la dominació simbòlica es caracteritza precisament per l’ocultació dels mecanismes d’aquesta dominació. El poder simbòlic pressuposa, com una condició del seu èxit, que les persones que hi estan sotmeses creuen en la seva legitimitat.

Els símbols tenen i fan poder. Els símbols escriuen els relats identitaris i, així doncs, els poden canviar.  Un exemple ben simple, però de gran incidència mediàtica, és el símbol identitari del mapa que recull la informació metereològica. Televisió de Catalunya ha utilitzat, des de la seva creació, el mapa dels Països Catalans, amb crítiques adverses d’alguns sectors que advoquen per una altra identitat i identificació cultural i territorial. No és un exemple banal, perquè, al País Basc, el govern socialista sorgit de les eleccions del 2009, una de les primeres mesures que va prendre fou la de substituir el mapa del temps que abarcava tota Euskalerria per un mapa reduït només a Euskadi. L’imaginari cultural i territorial canvia, per canviar el relat identitari. Tornant a Francesc Mira, les batalles identitàries també es guanyen o es perden en el terreny dels símbols. Uns creuen en el seu poder i/o poden servir-se’n i, generalment, guanyen. Altres no hi creuen, o no poden o es no es decideixen a servir-se’n i, generalment, perden.

Decidim decidir, doncs, a tots nivells, per la nostra llibertat i les nostres llibertats. Servim-nos dels símbols. Aviat podrem, com en la cançó La mauvaise réputation de George Brassens, quedar-nos al llit o anar a la platja el dia de la festa nacional. Mentrestant, mentre continuem demostrant el nostre compromís i la majoria independentista al Parlament, fem-ho també als carrers.

I, si encara no ho has fet, inscriu-te al web de l’ANC. Omplim la Rambla Nova de Tarragona. Un 11 de setembre triomfant.

Si eres español, habla en español

 

I sant tornem-hi amb la immersió lingüística. Avui mateix, el PP i C’s han fet públic un pacte que ha d’acabar per llei amb el que no han aconseguit ni a les urnes ni amb tot un seguit de campanyes, ben orquestrades i judicialment ben afinades. El neofranquisme i el neofalangisme tornen a l’atac, si és que mai no l’havien abandonat.

La dictadura franquista va voler expulsar el català de l’àmbit públic, en tots els camps i en totes les condicions. Josep Benet va recollir nombrosos documents amb decrets, lleis i sancions que prohibien la llengua catalana a les administracions, al carrer, a la nomenclatura, a l’escola i a tot arreu. Hi ha estudis ben documentats i rigorosos que s’hi han referit, amb dates i dades. Totes les expressions culturals que bastiren l’estructura d’una cultura del segle XX van ser anorreades: premsa, edició, biblioteques, ensenyament en tots els graus, acadèmies, universitat, teatre, cinema i ràdio. La Llei d’ensenyament primari establí l’obligatorietat de “la lengua nacional española” a les aules i també va prohibir llibres, quaderns, mapes i impresos en català. Per aconseguir aquest objectiu es va fer venir entre 700 i 1.000 mestres de fora de Catalunya per treballar als centres educatius del Principat en substitució del professorat depurat o exiliat.

El feixisme vencedor va ofegar, prohibir, menysprear i fins i tot va fer escarni de la llengua catalana.  Consignes reiterades arreu que deixaven ben clar que “Si eres español, habla español”, “Si eres español habla el idioma del imperio”, “Hable usted en cristiano”, “Prohibido escupir y hablar en catalán”, “A ver cuando deja de ladrar”…  Els exemples de lleis i documents serien nombrosos  i la dictadura es va esplaiar en les prohibicions i imposicions fins a límits que ara podríem titllar de ridículs (traduir a l’espanyol els noms a les esqueles, per exemple) i que, aleshores, eren de terror (multes i sancions, empresonament, crema pública de llibres…). Tot i això, a pesar de la repressió que algunes persones van pagar ben cara, diverses generacions, com va escriure Salvador Espriu, van viure per “salvar-nos els mots”.

Amb la democràcia i amb aquella transició mal resolta, malgrat les noves lleis i minses competències, aquest esperit de liquidar com sigui la nostra llengua no va cessar. I a Tarragona ho sabem molt bé, ho hem viscut a primera línia del front. Ja des del 1981, amb el “Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Catalunya” –el manifest dels 2300- que s’oposava a la immersió. A la mateixa Universitat Rovira i Virgili, hi va haver alguns professors i professores que van deixar totalment de banda la ciència per aplicar-se només en la ideologia i, el 2001, van portar a judici el rector Lluís Arola acusat d’un delicte de prevaricació en apartar una professora de les proves de selectivitat perquè no va aplicar la normativa del català en lliurar exclusivament exàmens en castellà a alguns alumnes i van suspendre cautelarment el reglament d’usos lingüístics. El rector, que havia seguit rigorosament la normativa aprovada pel Parlament de Catalunya i que va rebre el suport del claustre universitari i de tots els partits polítics, excepte el PP, fou absolt. El 2010, el Tribunal Suprem va fallar en contra de les lleis del Parlament i a favor de tres famílies que –assessorades per Convivència Cívica Catalana- havien presentat recursos sobre el model d’immersió en tres escoles concertades de Barcelona, Sabadell i Tarragona. Convivència Cívica Catalana –el nom és sarcasme pur- també va aconseguir la suspensió cautelar dels reglaments lingüístics de diversos ajuntaments, com els de Lleida, Barcelona o Girona. I tants i tants d’altres casos ben coneguts i ben actuals fins arribar al pacte d’avui d’eliminar per llei la immersió lingüística.

La “regeneració democràtica” és, doncs, l’imperi de l’”España Una” i les polítiques de colonització. Quin cinisme. Però no defallirem. I menys ara que tenim a tocar, si volem, la nostra República Catalana. Van viure per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa. Per això, com diu el final del poema de Salvador Espriu, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.