El 30 d’octubre de 1938, l’emissora CBS va retransmetre l’adaptació radiofònica que Orson Welles havia fet de la novel·la La guerra dels mons (The War of the Worlds), de H. G. Wells. Va causar pànic, perquè multitud d’oients dels Estats Units, confonent ficció amb realitat, van creure que la terra era envaïda per extraterrestres.
Però jo em voldria referir a una altra obra mestra d’Orson Welles, la pel·lícula Ciutadà Kane (Citizen Kane), estrenada el 1941 i basada en la vida i miracles de banquer multimilionari i excèntric William Randolph Hearst. La primera i última paraula de la pel·lícula, en el moment de la mort del protagonista, és “Rosebud”, que esdevé el fil conductor, inici i final.
Kane, després d’un intens periple vital marcat per l’èxit extern i la tragèdia interior, mor amb un secret a la boca: “Rosebud”. I deixa caure una bola que té dins la mà tancada i que ens transporta a les imatges inicials i als paisatges nevats de la seva infantesa. Els periodistes presents en aquell moment no l’entenen, no comprenen aquell enigma. I, aleshores, mentre les lletres The end apareixen impreses a la pantalla, un trineu es va cremant i la paraula misteriosa torna a sortir d’entre les flames: “Rosebud”. Com que a la pel·lícula no tot és lirisme, com tampoc no ho fou la vida del banquer biografiat, les seves possibles reaccions i opinions sobre l’obra van omplir força articles i tertúlies d’aleshores.
“Rosebud”. Per què Orson Welles va triar justament aquest mot per ser la clau, per ser concretament l’última paraula que pronuncia el ciutadà Kane en el moment de la seva mort? La resposta ens la dóna el també cineasta i escriptor Kenneth Anger, que va publicar el llibre en dos volums Hollywood Babilonia (I, 1959 i 2, 1986), ple de safareigs i secrets. I ens explica que la solució a l’enigma “Rosebud” és una broma perversa i pesada que tant Orson Welles –director, actor i guionista- com Herman J. Mankiewicz –guionista- van voler fer al milionari.
Hearst fou amant durant molts anys de l’actriu Marion Davies. Una relació adúltera que amagaven tot i que era força coneguda dins del gremi. En els seus jocs íntims sexuals, Hearst havia batejat el que ell anomenava el “petit cofre de la seva nena” i, concretament, el seu “hipersensible botó de l’amor” amb el nom de “Rosebud”.
Com es devia sentir William Randolph Hearst quan va veure la pel·lícula i, a la pantalla, va contemplar el seu alter ego morint amb “Rosebud” als llavis? Què devia pensar quan Kane expira amb el clítoris de la seva amant a la boca, esgotant el seu darrer alè en un cunnilingus cinemàtic?