40 anys de les Madres de la Plaza de Mayo. Estratègies de resistència.

Fa 40 anys, el 30 d’abril de 1977, un col·lectiu de 14 dones es van concentrar per primer cop a la Plaza de Mayo de Buenos Aires per tal d’aconseguir una entrevista amb el president del país, el dictador Videla, i saber sobre els seus fills i filles detinguts o desapareguts. Cap resposta. A partir del divendres següent, van aparèixer moltes més mares. I cada vegada més. Van canviar els divendres pels dijous, a primera hora de la tarda. No hi va haver tampoc cap resposta. I cada vegada més, entre 300 i 400 mares, setmana rere setmana, any rere any, se seguien reunint a la Plaza de Mayo, volent recuperar i saber on eren els detinguts i desapareguts i per denunciar els responsables perquè fossin jutjats. Van anar passant els anys i els governs, però les Madres, ja àvies, lluitadores incansables, no van tenir ni han tingut cap resposta. 40 anys de protesta, 40 anys de silencis.

Les Madres de la Plaza de Mayo argentines van fer servir una estratègia de les nocions normatives de gènere com a resistència contra el poder. Aquestes dones van utilitzar la noció tradicional i, així, van desplegar una acció de resistència protegides, precisament, pels atributs designats per les nacions a la figura de les mares.

La repressió a l’Argentina era molt severa i cruel, però les Madres foren valentes tot prenent una posició política i manifestant-se públicament i de forma persistent. I ho feren presentant-se a l’espai públic com a mares, no com a ciutadanes normals, la qual cosa ha estat considerada com una de les estratègies més intel·ligents: la maternitat, tradicionalment identificada amb els valors de submissió, atenció i resistència interminable, pot, com les protestes silencioses de les Madres van demostrar, convertir-se en l’espai d’una exigència de justícia i rendició de comptes que es nega a suportar un règim de terror que lacera el cos matern.

En la mesura que el règim dictatorial era extremament patriarcal –i que, per tant, idealitzava les dones en el seu paper de mares-, aquestes dones creien que podien ser escoltades en el seu paper de mares. Al capdavall, el que estaven fent era el que qualsevol “bona” mare faria: tenir cura dels seus fills i de les seves filles, i preocupar-se’n. La junta militar no comptava amb aquestes dones valentes, que normalment s’haurien quedat a casa i haurien plorat en privat. La societat estava aterrida pel regnat de la por dels dictadors. Els pares estaven espantats i corrien riscos encara pitjors si s’exposaven. Les Madres n’eren conscients també i van pensar que era millor per als homes seguir treballant per mantenir la família. Així va ser com aquestes dones, aquestes mares, van sortir als carrers per lluitar pels drets de les seves famílies.

És molt interessant un article d’Andrea Bellot (“Llenguatge, dones i nació(nalisme) en el context de la guerra de les Malvines”, 2012) en què compara els estereotips enfrontats durant la guerra de les Malvines entre Argentina i Gran Bretanya: les Madres de Mayo argentines enfront la primera ministra del Regne Unit, Margaret Tatcher. Mentre que Tatcher representava un model de dona masculinitzat, les Madres seguien el model tradicional de la feminitat. Margaret Tatcher, ja abans de ser candidata, havia fet classes per agreujar el seu to de veu, massa agut i femení, i, en tota la seva carrera política va prestar atenció a la seva imatge: vestit jaqueta clàssic, sovint de colors blaus associats als homes i al partit conservador, però sempre amb faldilles i pentinat de perruqueria. És a dir, la indumentària del poder, però sempre amb detalls femenins com les faldilles, sabates amb talons alts, habitualment vermelles, i pintallavis. Com diu Bellot, “la seva roba no expressava les qualitats del seu cos però representava el seu grau de poder: els vestits formals evitaven ressaltar el seu cos, li donaven l’aparença de fermesa, i suggerien ordre i control a qualsevol que s’atrevís a desafiar les seves decisions”.

Les Madres de la Plaza de Mayo, pel contrari, també de forma conscient, vestien de manera simple, popular i tradicional, amb faldilles, bruses i el mocador blanc que simbolitzava els bolquers dels seus fills i filles. Actuaven juntes, com a mares, es movien per la plaça emblemàtica de la nació i en silenci. Tot i això, d’aquí l’estratègia esmentada de la utilització de l’estereotip, en silenci i amb determinació, el seu grup va desestabilitzar el discurs de guerra, i la protesta es va fer coneguda a tot el món.

40 anys de lluita incansable, de resistència, i les Madres de la Plaza de Mayo reivindiquen la justícia que no arriba, sense saber encara què va passar i on són els seus fills i filles. 40 anys d’exemple de Memòria i de Dignitat.

Anuncis

Simone de Beauvoir i El segon sexe

 

Simone de Beauvoir (París, 9 de gener de 1908 – 14 d’abril de 1986) fou una filòsofa, professora, escriptora i un dels puntals bàsics del(s) feminisme(s) contemporanis. La seva obra El segon sexe (1949) és un dels assaigs més rellevants del feminisme –i la filosofia- del segle XX. La seva publicació, malgrat les bones crítiques, fou tot un escàndol i fou prohibida en molts països, com és el cas del nostre. Beauvoir parlava lliurament del sexe i criticava la maternitat, temes tabús.

El 1949, Simone de Beauvoir publica el seu assaig, Le Deuxième Sexe (2 volums), que significa un punt d’inflexió i de canvi en el pensament feminista. De fet, l’obra presenta un punt clau i totalment nou en el sentit que deixa de banda les argumentacions tradicionals que fonamentaven les desigualtats entre homes i dones per raons biològiques, per començar una reflexió sobre el fet que ser homes o ser dones és una cosa que s’aprèn de manera inconscient mitjançant tot un seguit de valors, comportaments, actituds i rols, els quals són permesos per a homes i/o per a dones i, també, doncs, sancionats o prohibits per les mateixes raons.

El 24 de maig de 1949, l’editorial Gallimard editava el primer volum d’El segon sexe i va esclatar l’escàndol. El llibre va ser reconegut per prestigiosos intel·lectuals, com Michel Leiris, Emmanuel Mounier i Jean Paul Sartre, però foren més les veus que el van refusar i combatre. Va rebre crítiques irades tant de la dreta conservadora com de l’esquerra progressista, fins i tot des del Partit Comunista francès, que considerava decadent l’existencialisme. A més de considerar l’existencialisme com a una ideologia individualista i conservadora, el Partit Comunista també creia que el feminisme seria un factor de divisió de la classe obrera que havia de fer front comú i unitari contra el capitalisme. L’assaig fou automàticament prohibit a l’Índex del sant Ofici de Roma. Per primera vegada, una dona, una filòsofa, gosava reivindicar, no alguns drets per a algunes dones, sinó la igualtat absoluta i abordava els problemes tabús de la llibertat sexual, la maternitat, l’avortament o l’explotació. Malgrat l’escàndol, se’n van vendre 20.000 exemplars en pocs dies i, al cap de 7 mesos, es publicava el segon volum.

La difusió internacional va ser al cap de 2 anys, amb l’edició a Alemanya i, sobretot, l’edició de 2 milions d’exemplars a Estats Units, on el feminisme ja estava més estructurat i on va tenir una notable influència en les principals teòriques de l’aleshores incipient moviment dels Women’s Lib (Shulamith Firestone, Juliet Mitchell, Kate Millet, etc.). El 1953 fou el llibre més venut al Japó durant tot un any i, el 1954, arribava a Argentina i, d’allí, la seva difusió per tota l’Amèrica llatina. Fins al 1964, l’obra no va circular lliurament al Quebec. A l’aleshores República Democràtica alemanya no es va poder llegir fins el 1989 i no fou fins als anys 90 en què es va editar als països de l’est d’Europa (es va traduir al búlgar el 1997 i al rus el 1998).

L’edició d’El segon sexe a Catalunya també es va fer esperar. El llibre, evidentment, fou prohibit per la censura franquista i, per exemple, un ressenya laudatòria que en va escriure a la revista Laye l’aleshores estudiant de la Universitat de Barcelona, Josep M. Castellet, que n’havia llegit la primera edició francesa, també fou vetada. Però, a partir del 1962, i mitjançant una traducció sud-americana (Buenos Aires, Siglo XX), va començar a circular en espanyol amb molt d’èxit -mentre que Castellet, malgrat els intents, no aconseguia el permís per a la traducció i l’edició catalana. Finalment, la persistència de Josep M. Castellet  es va veure recompensada i El segon sexe (Barcelona, Edicions 62) es va editar en català el 1968, prologat per Maria Aurèlia Capmany i amb la traducció d’Hermínia Grau de Duran, el primer volum, i Carme Vilaginés, el segon. La publicació a Catalunya havia tardat, doncs, gairebé 20 anys i Maria Aurèlia Capmany, en el pròleg, en culpa el franquisme: “La mística de la feminitat havia fet ja la seva feina i havia destruït ràpidament tota l’obra que mig segle d’educació liberal havia intentat molt feblement aconseguir.”

30592416.jpg

 

Sobre la història, recepció, actualitat, pervivència i anàlisi d’El segon sexe, es va celebrar un congrés internacional a la Sorbona de París (1999). Les teories de Beauvoir exposades són encara vigents pel que fa als estudis sobre subjectes i subjectivitats femenines, així com les construccions culturals del sexe i del gènere. Alguns dels seus pressupòsits han estat qüestionats, però també han servit de punt de partida per a noves teories.

El “no es neix dona, s’arriba a ser-ho” de Simone de Beauvoir ja va ser qüestionat per Sheila Rowotham  (Woman’s Consciousness. Man’s World, 1973), que afirma que una dona no es pot autoconcebre com una entitat per complet separada, perquè està sempre conscient de com està sent definida com a dona; és a dir, com a membre d’un grup la identitat del qual ha estat definida per la cultura masculina dominant. Fins i tot les seves deixebles, del feminisme materialista i al capdavant de la revista Nouvelles questions féministes, com Christine Delphy, han evolucionat respecte a la mestra i han desenvolupat estudis per demostrar com la ideologia social del gènere modela les idees a partir del sexe biològic i que el sexe és una categoria de la percepció a partir de la categoria del gènere. La mateixa Beauvoir, en els darrers anys de la seva vida, també va començar a deixar entreveure en els seus textos que el gènere podria no ser ben bé una conseqüència del sexe biològic i que el cos és un objecte d’interpretació cultural.

Aquestes teories enllacen amb escoles actuals, com les anàlisis de Judit Butler que desenvolupen l’arribar a ser dona” i teoritzen que la possibilitat d’elecció no seria absolutament lliure, perquè seria la d’un jo corporeïtzat, inculturitzat, i marcat per les convencions i prescripcions socials. En aquest sentit, Judith Butler, invocant i superant Simone de Beauvoir, conclou que, si el gènere és una construcció cultural i també una elecció, ja no cal que estigui vinculat al sexe ni tampoc no caldrien les classificacions binàries. Judit Butler, que va examinar críticament l’obra de Simone de Beauvoir (Gender trouble, 1990) i va analitzar la teoria de “devenir dona” (Bodies that matter, 1993), creu que la identitat, per tant, seria més un ideal normatiu que un tret descriptiu de l’experiència, perquè els trets que defineixen la identitat són normes socialment instituïdes i que les dones no es poden considerar  o construir com a subjectes en espais simbòlicament masculins i heteropatriarcals.

Nosaltres parim, nosaltres decidim (o el control de la sexualitat reproductiva)

dretpropicosei-web2-2

Les unitats familiars han estat components bàsics de les nostres col·lectivitats nacionals. Les seves diverses regulacions –consuetudinària, religiosa o legal– han determinat les maneres de constituir-se (matrimoni-parelles) i finir (divorci i viudetat), així com les discriminacions entre els anomenats fills/es legítims i els naturals. Tot això no és sinó el vincle fonamental entre el lloc de les dones com a reproductores nacionals i la seva subjugació, una altra dimensió de la violència simbòlica que clarificà Pierre Bourdieu a La domination masculine. Els països colonitzadors fan campanyes de reducció de la fecunditat si creuen que el país colonitzat creix massa o, al contrari, si necessiten mà d’obra. Juan Domingo Perón, quan va tornar per segona vegada a governar Argentina (1952-1958), va fomentar les polítiques pronatalistes i va prohibir els anticonceptius orals per poder créixer com els països veïns. Les polítiques de natalitat han sovintejat arreu, perquè les lleis de les nacions han marcat i marquen el control de la sexualitat i la salut reproductiva.

Les dones reprodueixen biològicament les nacions, per tant cal exercir-ne el control, com es fa a través de les polítiques sobre anticonceptius o sobre l’avortament. A Esparta només podien posar el seu nom a la tomba els homes que morien a la guerra i les dones que havien infantat. A l’imperi romà, el pater familias tenia tots els drets dins de casa seva, però ja els primers codis legals declaraven que l’avortament era un crim. Ho justificaven, com ho havien fet els grecs, amb les teories aristotèliques de l’animació retardada, és a dir, que l’ànima del nou ser ja és present en el moment de la concepció. Les mateixes teories que van fer servir –i encara fan servir- el cristianisme i el catolicisme. A part de les creences religioses, l’avortament incideix en la demografia i la població i, així, després de la gran quantitat de morts de la primera guerra mundial, França va dictar, el 1920, lleis molt repressives contra l’avortament. Els nazis castigaven l’avortament amb la pena de mort. I, en el cas català, l’avortament, legalitzat durant la II República, serà totalment prohibit i perseguit durant la dictadura franquista. I, encara avui en dia, els pocs avenços dels darrers anys pel que fa a l’avortament són qüestionats constantment, sobretot si governen partits de la dreta conservadora.

D’aquí també les campanyes de fecunditat, com allò de “posar catalanets i catalanetes al món”de Jordi Pujol, que demanava que cada família tingués, almenys, tres criatures.  El franquisme premiava les famílies nombroses, tal com la desapareguda Unió Soviètica ho feia amb les “mares heroiques” que havien tingut deu o més fills. El dirigent israelià Ben Gurion també s’expressava en aquests termes: “Qualsevol dona jueva que, en la mesura que depèn d’ella, no porti al món com a mínim quatre nens sans, és comparable al soldat que s’evadeix del servei militar.” Exactament com va passar a França durant la primera Guerra mundial. La feminista francesa, Marguerite de Witt-Schlumberger, presidenta de l’associació de dones a favor del sufragi, va publicar un article, “Le devoir particulier des femmes” (La Française, 18 de maig 1917), en què afirmava que les “mares es deuen al país com els soldats al front” i que “haurien de ser considerades com a emboscades o desertores totes aquelles joves de família, amb bona salut,  que durant l’any següent al final de la guerra, descartin per pur egoisme donar a França un nou fill, bé tenint-lo o bé esperant-lo.”

Són diversos els exemples internacionals més propers o llunyans en el temps que mantenen el principi i el deure de les mares de donar fills per a la “pàtria”. A Sèrbia, durant la guerra dels Balcans, canviant fins i tot les lleis, foren constants les crides a tenir fills. Així, juntament amb el culte per la sang i la terra, el nou nacionalisme serbi va apel·lar i va fer ressorgir amb força la imatge d’una figura medieval simbòlica, la mare Yugovich, la llarga patidora, dona valenta, mare estoica de nou fills, que va oferir els seus fills fins a la mort en la defensa de la pàtria. D’aquesta manera, la maternitat esdevenia una obligació i no una opció lliure de les dones. Com sempre, la sexualitat de les dones era controlada i reduïda a la procreació.

En la construcció nacional basca, la maternitat hi va tenir un paper fonamental, ja que assegurava la reproducció de l’espècie i la primera sociabilització de nens i nenes, a més de tenir responsabilitat en la cura de gent gran, malalta o pobra. Per això van basar els seus arguments en l’AndraMari (mare Maria), convertint la dona basca en un símbol cultural a través de la maternitat, símbol alhora de la nissaga i de la casa. Com que el nacionalisme basc es definia també per trets de raça, la maternitat hi tenia molta importància, així com la regulació dels matrimonis. Els discursos i la propaganda que sustenten polítiques natalistes són expressions de control de les dones. Les polítiques de natalitat són ben presents en la nostra realitat. Segurament la més coneguda ha estat la del “fill únic” a la Xina, que ha comportat un gran nombre d’avortaments si el fetus era una nena i de nenes òrfenes i abandonades, a banda d’un fort desequilibri demogràfic entre homes i dones. Algunes polítiques o campanyes són més subtils, com la que es va endegar a Escòcia el 2010, quan l’Spire Shawfair Park Hospital –privat- va llençar una campanya publicitària per a un banc de semen. La fotografia de l’anunci era ben clara: sobre un prat d’herba, unes cames masculines blanques sota un kilt, una faldilla escocesa, amb els mitjons pertinents. La figura ètnica de l’home escocès anava acompanyada del text següent:

“Cridem els homes sans d’Escòcia a contribuir en la salut i la felicitat de la nostra nació. Un augment dels donants d’esperma podria canviar les vides de molta gent que necessiten aquesta persona especial que hi intervingui per poder completar la seva família. Ho faràs per al teu país. Les dades de naixements a Escòcia van disminuir el 2009. Hauràs donat la teva part en torna.”

Quan a Sudàfrica foren autoritzades les relacions sexuals i els casaments entre membres de diferents races va avançar de forma significativa l’abolició de l’apartheid i de les jerarquies entre colonitzadors i colonitzats. Les polítiques demogràfiques que imposen definició de la nacionalitat demostren també la por al mestissatge i, així, els projectes nacionalistes que veuen en els orígens i la genealogia el principi organitzador de la col·lectivitat nacional manifesten una tendència major que la d’altres nacionalismes a excloure els diferents. Només cal recordar les campanyes feixistes, racistes i xenòfobes de Plataforma per Catalunya. O, fins i tot, la campanya electoral al Congreso de Madrid del 2011 de Josep Duran i Lleida, que va anar repetint que el seu programa incloïa polítiques per fomentar la natalitat autòctona, “perquè hi ha moltes poblacions catalanes on més del 50% dels nadons són de mares immigrants.”

Els contactes sexuals entre dones “nacionals” i homes de fora, estrangers, poden crear i han creat històricament, crisis d’honor i, també, afanys de venjança. Fins i tot, encara que no es tracti de l’enemic. A Austràlia, durant la segona guerra mundial, va sorgir una mena d’histèria sexual perquè les seves dones mantenien relacions consentides amb militars d’Estats Units. A l’Alemanya nazi eren prohibits certs matrimonis com en el cas de l’esmentat apartheid a Sud-àfrica. Com no fa tants anys eren mal vistos en alguns sectors els matrimonis o les relacions a Catalunya amb els pejorativament anomenats xarnegos.

Els feminismes han lluitat políticament pels drets de les dones a disposar del seu cos, a tenir accés gratuït als mitjans anticonceptius i l’avortament. Aquests temes han estat demandes fonamentals. Encara, però, pendents. Encara ens cal cridar que “Fora els rosaris dels nostres ovaris” i reivindicar que  “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. Fem possibles aquestes demandes en els nous processos constituents i en la nova república catalana que volem.

dret-decidir-avortament-72137

Dones: botí de guerra

 

-

 

Algunes de les nenes segrestades per Boko Haram el 2014 han tornat a casa embarassades o amb fills fruit de la violació dels seus raptors, segons han recollit mitjans de comunicació internacionals, també de catalans. El seu futur és incert, perquè han tornat amb els fills i filles de l’enemic. De fet, el govern nigerià les ha internades en un centre de detenció per a dones jighadistes!

Canan Polat, representant del moviment de dones kurdes, explicava en una visita a Barcelona que, el 2014, Estat Islàmic en una de les seves operacions va segrestar entre 5000 i 7000 dones, que van patir violacions sistemàtiques i que van ser venudes als mercats d’esclaus de Bagdad i Mossul o en botigues de venda de dones. La meitat d’aquestes dones eren nenes de 9 o 10 anys i es venien a homes de més de 60.

La violació de les dones com a botí de guerra té moltes referències al llarg de la història. Els creuats violaven les dones en nom de la religió al segle XII i, en la guerra contra Escòcia al segle XVII, els soldats anglesos violaven sistemàticament les dones escoceses. La violació era una arma de terror dels soldats alemanys durant la primera guerra mundial i una arma de venjança de l’exèrcit soviètic durant la segona.  I cal tenir ben present que la violació no és pas un acte sexual, de desig sexual, sinó un acte de domini i de violència. La violació és una demostració de poder, una voluntat, com el cas dels maltractaments, d’afirmar l’autoritat i de dominar mitjançant la força física. Devastant els cossos femenins, devasten la comunitat. La violència sexual té com a objectiu la deshumanització i cosificació de les víctimes. Converteix les víctimes en objectes i se’ls pren la seva intimitat.

Encara avui en dia molts episodis de violència sexual al nostres territoris contra les dones de la guerra del 1936-1939 resten silenciats, hi pesa l’honor personal i de la comunitat. Tot i això, alguns han estat reportats. Curiosament, però, el fet que sempre ha estat més esmentat són les violacions massives per les tropes franquistes del nord d’Àfrica: l’agressivitat s’ha traslladat als altres, “els moros”, com se’ls deia. La història, tanmateix, ha passat d’esquitllèvit per alguns d’aquests episodis.

Els exemples de les dones com a botí de guerra, malauradament, són interminables. Les dones prostituïdes pels nazis. O les prostitutes forçades de la guerra entre Japó i la Xina, que encara és un tema candent, tot i que l’única vegada que això va arribar als tribunals fou durant el procés de Tòquio, el 1946, quan diversos oficials japonesos van ser acusats i culpats de la violació de vint mil dones durant el saqueig de Nankin a la Xina el 1937. O les anomenades “Estacions de Confort” organitzades per l’exèrcit imperial nipó durant la segona guerra mundial, on més de dues-centes mil dones i nenes, que havien estat segrestades, van ser sistemàticament violades pels soldats japonesos. No cal anar gaire lluny en el temps, només repassar informes de les últimes dècades. Quan Iraq va envair Kuwait el 1990, com a mínim van ser violades cinc mil dones d’aquest país. El 1992, es van publicar tot un seguit d’informes sobre violacions i embarassos forçats a Bòsnia i, entre 1994-1995, a Ruanda, on al voltant de cinc-centes mil dones van ser torturades, violades, mutilades i/o assassinades. Aquests mateixos anys, a Argèlia, totes les dones d’alguns pobles i viles foren violades i assassinades.

El 2009, els diaris de Colòmbia publicaven la notícia que la Fiscalia d’aquell país havia revelat l’existència de 183 processos d’abús sexual a més de 500 dones durant el conflicte armat. L’estiu del 2016, després de 50 anys del conflicte a Colòmbia amb les FARC, 3’7 milions de dones han estat reconegudes com a víctimes i la Unitat de Víctimes ha fet públic que 10.850 dones havien estat violades o agredides sexualment.

Sumem-hi altres conflictes, com els mexicans al voltant del narcotràfic. Sanjuana Martínez, publicava, el 15 de juny de 2011,  El cuerpo de mujer botín de guerra, en què, i referència a la narcoguerra, es referia al constant feminicidi que aquesta estava comportant. Així, es feia ressò que, en només set dies, havien estat trobats un cos de dona destrossat en sis parts; un cap de dona tirat al mig del carrer; un altre cap de dona dins d’un pot de pintura amagat en un taxi, i cinc trossos d’un cos de dona dins d’unes bosses de plàstic. De gener al juny de 2011, segons la seva crònica, seixanta cinc dones –nou menors d’edat- van ser assassinades a la ciutat de Nuevo León. I Sanjuana Martínez sostenia que la narcoviolència afecta més les dones perquè els seus cossos són botí de guerra, utilitzats per a l’explotació sexual, per emporuguir els rivals i per amenaçar els enemics. Una violència extrema que pateixen les dones mexicanes –recordem també el famós cas de Ciudad Juárez-, plena de sadisme, ja que les dones que no moren, acaben ferides i víctimes de violacions massives i de tortures. Com els diversos testimonis de dones violades que relaten com, mentre les forçaven, les cremaven amb cigarretes o els feien talls amb ganivets. La violència contra les dones en els conflictes la trobem arreu, històricament i en l’actualitat.

Els casos de Ruanda i l’antiga Iugoslàvia foren els que van marcar un canvi en el sentit del seu ressò internacional. A Ruanda, després de les violències sexuals, van néixer milers de criatures que se les anomena “fills dels mals records”. Gairebé dues mil dones van ser violades fins que van quedar embarassades en els conflictes de l’antiga Iugoslàvia només el 1993. En el cas de la guerra als  Balcans, hem de parlar també de la “neteja ètnica” duta terme sobretot per l’exèrcit i els paramilitars serbis. Així, quan l’Exèrcit Federal Iugoslau va bombardejar les ciutats, van ser atacats els hospitals de maternitat. I van crear camps de concentració especials per violar i prostituir les dones, anomenats oficialment, sense eufemismes, “camps de violació”. A Vogosca, prop de Sarajevo, les dones amb noms croats i musulmans van ser assassinades després d’haver estat violades; a Foca, els serbis van ubicar les dones durant mesos en un pavelló d’esports cobert on els homes cada nit hi anaven amb llanternes per seleccionar qui violaven; a Omarska, les dones van ser obligades pels soldats serbis a treballar durant el dia i eren violades, d’acord amb un calendari marcat, una vegada cada quatre nits.

Les violacions foren sistemàtiques durant la guerra dels Balcans. A més, a les dones violades i embarassades, se les tancava i se’ls prohibia avortar. Però les violacions només interessen si són les dels “altres”, de l’enemic, per justificar l’atac i la guerra. Així, sobre els testimonis i les queixes de les víctimes, Sèrbia es va justificar culpant com a agressors musulmans i croates. És esfereïdora la quantitat de casos i testimonis arreu del món, un llistat interminable, tant per quantitat com per la pervivència encara en l’actualitat.

Durant la segona guerra mundial, moltes dones franceses, sobretot de la part del nord-est del país, van ser violades pels nazis. Els debats que hi van haver sobre el tema estaven menys interessats pel patiment de les dones que no pas per la sort dels “fills de l’enemic”. Els obsessionava més el “deshonor” i, per això, molts sectors s’inclinaven a afavorir l’avortament o els infanticidis. I, fins i tot, les autoritats franceses van decidir facilitar el part sota secret i l’abandó de les criatures a l’assistència pública. Al mateix temps, però, van impulsar campanyes de natalitat a les dones franceses.

Per tant, les dones violades o les esclaves sexuals pateixen una doble victimització: la patida per l’enemic i l’estigmatització dins la pròpia comunitat. La convenció de Ginebra del 1949, després de la segona guerra mundial, que recull les normes que regeixen els conflictes internacionals, afirma que “les dones seran especialment protegides contra la violació, la prostitució forçada i qualsevol atemptat contra el seu pudor”, però no qualificava les violències contra les dones com a infraccions greus. Va caldre esperar les últimes dècades del segle XX, quan el problema de les dones com a botí va arribar a tal magnitud en els casos de Ruanda i dels Balcans, per ser considerat un crim de guerra codificat internacionalment.

Les violències i els crims sexuals foren tan importants que van mobilitzar organitzacions feministes i de defensa dels drets humans i, posteriorment, els governs, per demanar que els seus autors fossin jutjats. El Tribunal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia, creat el 1993, fou en primer en reconèixer la violència sexual com a crim de guerra i infracció greu, que obliga als estats a buscar i processar els seus acusats o concedir-ne l’extradició. Ara bé, per una banda, els resultats han estat mínims i, per l’altra, també s’ha plantejar la dificultat per sancionar aquests crims. Tot i això, les Nacions Unides ha reconegut la necessitat que les dones prenguin part activa en els processos. La Resolució 1325 sobre Dones, Pau i Seguretat aprovada l’octubre del 2000 pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides fou, segons les expertes,  un dels principals èxits en la igualtat de gènere. En aquesta resolució, el consell de seguretat feia referència, per primera vegada a la història, a l’impacte de la guerra sobre les dones, en reconeix les contribucions subestimades en la prevenció i resolució de conflictes, i en la construcció de la pau. La Quarta Conferència Mundial sobre la Dona va exposar que és essencial per a la pau i la seguretat internacionals que la dona compti amb les mateixes oportunitats d’accés i de participació plena en el poder, i d’intervenció en les tasques per prevenció i resolució de conflictes. Aquesta resolució, a l’hora d’exigir la plena participació de les dones, no només és important per a la igualtat, sinó també per prosperar en termes de pau i seguretat internacionals.

Mentrestant, però, malgrat les resolucions internacionals, les nenes segrestades per Boko Haram, com a exemple de tants altres casos i situacions arreu del món –mireu, sinó, l’informe de Nacions Unides d’abril de 2016-, segueixen patint o l’esclavatge sexual per part dels segrestadors o, si són alliberades, l’estigmatització i repudi per part de la seva mateixa gent i famílies. Tal com conclou el  dossier Violència sexual en els conflictes armats (juny 2016)  de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, la impunitat d’aquests crims continua sent generalitzada.

Ens volem vives

Abril 2017, una nova víctima de violència masclista a Barcelona. El feminicidi no cessa…

iceberg-violencia-de-genere

El dijous 15 de setembre una dona era assassinada a Esplugues, una nova víctima de la violència masclista. Aquell mateix dia, Maria Rovira, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona, denunciava que havia patit una agressió sexual. La premsa es feia ressò de les seves declaracions i alguns dels comentaris a la notícia en mitjans digitals no tan sols feien vergonya i fàstic, sinó que constataven que, malauradament, el masclisme i la violència sexual són ben presents en la nostra societat i, fins i tot, i això encara és més greu, justificats. I això que, segons informe dels Mossos d’Esquadra, a Catalunya, el 2015,  hi va haver una agressió sexual cada 13 hores, i un abús sexual cada 11.

Tots els estudis que s’han fet des de diverses òptiques i disciplines sobre la violència masclista són unànimes en apuntar que una de les seves causes fonamentals és l’educació social i cultural, els patrons simbòlics que estructuren el model social. És a dir, tot allò que conforma l’imaginari cultural: conceptes, imatges, pensaments, símbols, normes de comportament i rols que ens inculquen en la nostra educació i formació familiar, social i escolar i que anem adquirint també per molts altres canals, per lectures i converses o pels mitjans de comunicació. Per tots els canals, en definitiva, que ens transmeten uns valors d’un ordre social i cultural determinat. Aquests valors defineixen també com han de ser els homes i com han de ser les dones, les identitats, els papers socials i culturals que han d’assumir, les relacions entre uns/es i altres. I, també, les jerarquies establertes dins d’aquest ordre.

La violència masclista ha estat sempre present en el nostre imaginari cultural i considerada, fins fa no gaires anys, com una cosa natural. El nostre ordre social, com en moltes altres cultures, tradicionalment ha naturalitzat la violència masclista. Els assetjaments o els maltractes mai no havien estat preocupacions polítiques o socials, sinó que, més o menys, s’acceptaven com a coses que passen i d’incumbència privada. Era natural pegar a les dones, fruit d’unes pràctiques culturals hegemòniques que així ho marcaven. Les dones eren considerades com una espècie inferior i subordinada, que calia controlar i dominar.

El discurs canònic, en la nostra cultura amb base clàssica i judeocristiana, ha anat repetint i estenent aquests valors que sustenten l’ordre social. Des d’Aristòtil, s’ha mantingut un discurs misogin sobre la inferioritat biològica, moral i intel·lectual de les dones. El discurs cultural ha anat repetint que les dones necessiten “un amo” (Aristòtil), que són el “principi dolent que va crear la foscor” (Pitàgores), que els homes covards es reencarnen en dones (Plató), passant per les teories darwinianes en què les dones són sempre intel·lectualment inferiors fins als filòsofs més contemporanis com Nietzsche, que afirmava que els homes són educats per a la guerra i les dones per a “recreació del guerrer”. I, en aquest discurs, tampoc no hi és absent la violència. Marc Cató sentenciava que, si un home sorprèn la seva muller cometent adulteri, la pot matar “impunement”, no així si és al contrari, perquè ella no es pot ni atrevir a posar un dit damunt del seu home, ni la llei li ho permet. El llibre bíblic del Gènesi (3, 16) deixa molt clar que el destí de les dones és que “cap al teu marit anirà la teva apetència i ell et dominarà”. I en la Il·lustració, base cultural de la nostra contemporaneïtat, un dels pensadors més importants que defineix el nou ordre burgès, Jean Jacques Rousseau, afirmava que la dona –en la tradició sempre en singular com a espècie unificadora- “ha d’aprendre a sotmetre’s sense queixar-se al tractament injust i les ofenses del seu marit” (Emili o l’educació, 1762).

Durant molts segles, s’ha perpetuat aquest discurs que ha naturalitzat la subordinació de les dones i actuar amb violència contra elles. I ho ha fet des de tot tipus de representacions culturals i artístiques que han simbolitzat aquest ordre i el paper que hi tenen les dones respecte als homes. I aquest discurs encara és vigent.  Si, per exemple, fem un cop d’ull sobretot a la tradició poètica, veiem que aquest sistema de representació de la realitat ha optat tradicionalment per convertir les dones en objectes del desig. Les dones són l’objecte desitjat i estimat. I un objecte és una cosa, allò que es pot posseir, exhibir, guardar, canviar, utilitzar i, també, rebregar, llençar o destruir. Objectes també en el sentit com són tractades i definides les dones en el llenguatge poètic, que les redueix al seu cos. I no tan sols al seu cos, sinó a parts del seu cos. El desig cap a l’estimada s’ha verbalitzat mitjançant les parts del cos femení: ulls, dents, boca, pell, sines, cabellera… La història de la poesia és plena d’exemples en què hi sobresurten aquests fragments corporals, no pas els sentiments ni l’esperit de les dones. Ho deia a mitjans setembre Lluís Llach en una conferència que va fer al Teatre Romea de Barcelona: “les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme.”

Les dones han interioritzat  aquests poemes o aquestes cançons “romàntiques”, com ho han fet amb les veus de personatges femenins creats per homes. “Madame Bovary c’est moi”, deia Gustave Flaubert, però les seves lectores de moltes generacions ben bé que es van creure la veu d’Emma Bovary. Les dones han interioritzat aquest discurs líric d’esdevenir objectes del desig i, a més, això ha contribuït a engreixar i magnificar el mite romàntic de l’home obsessionat per una dona. Així, per exemple, la cançó Every breath you take de The Police, la sentim –en les diverses accepcions del terme- com una cançó d’amor, tot i que, de forma subtilment amenaçadora, vagi repetint que a “cada pas que tu fas”,  a “cada paraula que tu dius”, t’estaré observant, i “t’estic vigilant” perquè “em pertanys”. La veu es queixa d’una possessió fallida i, per tant, amb el dret de vigilar cada respiració, moviment, gest, pas i somriures cada dia i cada nit de la vida de l’altra. Però això, com en tants d’altres textos, siguin poemes, cançons, novel·les, pel·lícules o quadres pictòrics, se’ns transmet romantitzat, tot i que no deixa de ser una fórmula subliminal d’assetjament. Ara bé, si canviem la veu masculina de Sting per una de femenina que es referís al seu desig per un home amb aquests mateixos termes, és força segur que l’opinió majoritària es decantaria per resumir que és tracta d’una dona obsessionada, gelosa, paranoica i amb un amor malaltís com els dels boleros que no gasten tant de matís subliminal. De fet, una veu femenina cantava aquesta cançó el 2007 en una campanya publicitària d’una entitat financera que anunciava que “vetllava per nosaltres”!

Contes, textos, pel·lícules, publicitat o mitjans van plens de dones objectes del desig. Objectes, icones, nines. Seguim perpetuant i naturalitzant estereotips sexistes i, pitjor, qüestionem o critiquem les denúncies sobre comportaments delictius. Cal aplicar les lleis, però no farem net si no canviem valors, imaginaris i relacions de poder. Un article  de Marta Rojals, “On vas, tan sola?” , fa referència a la presència constant de la por de les dones a la violència sexual, a la por a la violència sexual exercida pels homes com a possibilitat concreta i real. La por a fer segons què, a anar a segons a on. Una por incrustada generació rere generació. Com aquella “pua de rampí” que serveix a la protagonista d’un conte de Caterina Albert-Víctor Català per defensar-se d’una agressió sexual, un fet inexorable que passa de mares a filles:

“Quan ens lliguen a la vida, ens lliguen al nostre fat, que és com dir, a un ordre de fatalitats determinades.

La Pubilla té filles; són fresques i boniques com poncelles, i van a aprendre de lletra i cosir a Suriola. Cada vegada que marxen, la mare sent un baticor ofegador i no respira fins que se les torna a veure al costat… Però és la Pubilla de la Rambla, duu tres-cents anys de nissaga arrelada a aquella gleva, i el Mas és la nineta dels ulls de tots, i el pervindre dels d’ara i dels vinents. Fins el bosc sembla sagrat i  per res del món en tallarien ni una  alzina.

 Probablement un dia o altre passaran les filles per l’esglai que passà la mare, que passà l’àvia, que passà la besàvia, tal volta… Mes, qui podria evitar-ho? El Fat és inexorable.” (“La pua de rampí”, Contrallums, 1930)

Segle XXI, 2017, i encara…

Okupació de l’espai, del manspreading a les dones públiques

new-yorker
The New Yorker

 

Molts homes tendeixen a seure amb les cames ben obertes, espaterrats. I com que això també ho fan habitualment als transports públics, ocupant amb amplitud el seu seient i envaint els dels costats, aquest costum té també el seu terme, Manspreading, provinent de l’anglès (Oxford English Dictionary, 2015) i que vindria a dir: home que s’expandeix.  A les xarxes socials, sovint hi trobem fotos, posts, tuits o vídeos que se’n fan ressò. Evidentment, la majoria són de dones. Fins i tot, internacionalment, s’han creat webs i blogs específics. El mes de juny passat se’n va parlar bastant als mitjans catalans ran d’una protesta dels regidors i regidores de la CUP a l’ajuntament de Barcelona per una nova campanya sobre els transports metropolitans que s’anunciava amb una imatge d’un home eixarrancat .

És una qüestió de llenguatge verbal, però també de l’educació dels cossos i el seu paper en els espais públics. La formació i les normes socials són fonamentals en l’educació dels cossos, del que poden o no poden fer. Però també hi ha altres arguments que completen aquestes explicacions. La “virilitat” –que ve del llatí vir (home), com virtus (conjunt de comportaments), i un dels seus atributs és la potència sexual- i el poder van relacionats també amb la possessió de l’espai, sobretot dels espais públics i socials. Ara bé, això no deixa de ser paradoxal en el sentit que, si bé les dones són definides pel cos i els homes per l’intel·lecte, l’espai, però, és ocupat pels cossos dels homes. L’espai, com a àmbit públic i de poder, s’associa als homes i és una altra forma de generar subordinació.

I, també, hi ha relació entre genitals i ocupació dels espais. Així, Mino Vianello i Elena Caramazza (Género, espacio y poder, 2002) sostenen que, mentre que el penis és visible i té el seu espai, la vagina està amagada i, per tant, només pot ser imaginada, i, d’aquesta manera, l’espai sol adoptar la forma d’una realitat exterior per als homes i una realitat interior per a les dones. Així, no seria la manca de penis, per tant, sinó el dependre d’ell el que causaria inseguretat a les dones: el penis potent (poderós) ha fet que homes i dones considerin els homes com a font d’autoestima. Seguint aquesta analogia simbòlica –i lligada a la imatge d’impotència sexual masculina i, alhora a la importància que es dóna a la mida del penis-, tornem al concepte de poder. En conseqüència, doncs, des d’aquesta masculinitat i virilitat tradicionals, l’espai es relaciona amb el seu cos i és un amb ell. Per a l’home, l’espai és un mapa abstracte, subjecte a la manipulació (guerra, caça, arquitectura, ciutats…). L’ocupació de l’espai “estratègic” és masculina, la “corporal” és femenina. És allò de volar en classe turista –i ja no diguem low cost– al costat d’un home ben espaterrat, que s’autoritza i és autoritzat socialment a ocupar la major proporció d’espai possible. Els homes, el manspreading, són la presència en l’espai. Les dones som la insignificança.

Ara bé, l’ocupació de l’espai corporal de les dones tampoc no ha estat ni està exempta de problemes. Quan les dones van començar a ocupar espais tradicionalment reservats als homes, van ser vistes com unes estranyes o excèntriques.  Com les primeres escriptores professionals que, tot i fer servir en molts casos pseudònims masculins, foren titllades de boges o “homenots”, destacant, en el cas de la seva vàlua, que posseïen, en tot cas, una intel·ligència masculina o que la seva literatura era “viril”. El cas de l’escriptora Caterina Albert és ben significatiu, no només en el moment dels seus inicis creatius a finals del segle XIX, quan es va descobrir que sota el nom de Víctor Català s’hi amagava una dona, sinó fins i tot posteriorment, gairebé al cap de cent anys, quan Josep Miracle, en la seva biografia (1978), addueix que Caterina Albert emprava el pseudònim per “raó del subconscient”, perquè “en el fons de tot el seu ésser hi bategava l’esperit masculí”. I fins fa dos dies, ben poques dècades, el terme de dona pública només era acceptat com a sinònim de meuca.

Els cossos de les dones han anat okupant els espais públics. Ocupant amb k, perquè molts cops han estat ocupacions en contra de, entrant en terrenys vedats i gens ben rebudes. En el cas de la política, per exemple, tot i la creixent presència de dones, encara es mantenen alguns factors que posen en dubte les seves capacitats i, alhora, mentre que són invisibles per a segons quines qüestions, càrrecs o temes, esdevenen hipervisibles, vigilades i controlades, amplificant-ne fins i tot els errors. Com si els cossos femenins estiguessin fora de lloc, inadequats en aquell espai o per a aquell càrrec. I també hipervisibles en el sentit de la seva sexualització. Cossos sexualitzats –recordem la protesta de les diputades de la CUP- que han de gestionar conceptes i imatges sobre la feminitat en un rol molt marcat encara per un simbolisme de gènere masculí.

Hillary Clinton fa anys que ho sap i la seva valoració política passa també pel seu cos. Com Angela Merkel, és la dona Virago o la dona castradora. Són nombroses les pàgines web amb acudits i humor gràfic sobre Hillary Clinton i la majoria parlen del seu aparell genital masculí o de la seva masculinització: “Quant et va costar l’implant de penis?”, “Quants testicles et van implantar també?” O, fins i tot, “Sabeu la raó perquè atrau tant de vot lèsbic?”  Tot plegat, com deia, encara una qüestió d’okupació de l’espai i dels espais.

De les faixes de castedat als burquinis

ancientbelt2

 

No m’agrada el burca, ans al contrari. Però el problema no són el vel o el burca, sinó la llibertat de les dones, començant per la llibertat dels seus cossos. La polèmica del burquini és, com passa sempre, només la punta de l’iceberg, l’anècdota. Ens escarrassem en debats superficials i deixem de banda l’arrel, el control dels cossos femenins i de la seva sexualitat.

Des de sempre, històricament, les dones han estat objectes del desig, però no han estat subjectes ni han estat considerats els seus desigs. La dona sexual, digues-li Medusa o digues-li Salomé o Eva, sempre s’ha associat al mal, al pecat. La vagina dentata és segurament el mite que millor representa la por dels homes a la sexualitat femenina. Jean Markale (Mélusine ou l’Androgyne, 1983) va interpretar les teories de Freud en un sentit contrari: en tenir les dones tant un òrgan receptor, la vagina, com un equivalent al penis masculí, el clítoris, considera que aquest imaginari no respon a la freudiana “enveja de penis”, sinó a l’enveja i temor dels homes de la sexualitat femenina. Si bé l’imaginari popular ha anat reproduint el mite de la vagina dentata, fins al 1668 no hi havia cap terme per designar la vagina, sinó que es descrivia segons la definició feta per Eròfil (III a.n.e.): “penis introflexe”.

I és que els genitals femenins –els pits sempre han anat associats al paper maternal positiu- interessaven poc científicament i eren tractats sempre en relació als masculins. Ja Aristòtil definia la dona com un home inferior, amb genitals poc evolucionats que creixien cap endins i no cap enfora. El bisbe Nemesi (segle IV) sostenia que homes i dones tenien els mateixos òrgans sexuals, però que les dones els tenien dins del cos, i Isidor de Sevilla anomenava els genitals femenins amb el terme de sinus pudoris (la cova de la vergonya). El cos femení, en la concepció clàssica, era percebut com una desviació de la naturalesa del cos masculí.  Al segle XVI, un professor d’anatomia de la Universitat de Pàdua, Renaldo Colombo (De re anatomica, 1559), fent honor al seu nom, va “descobrir” per a la ciència el clítoris, i el va anomenar “l’amor o la dolçor de Venus”. Però el clítoris va esdevenir una amenaça de respectabilitat en la societat burgesa del segle XIX, que censurava el plaer femení, i fins i tot curava la depressió amb la pràctica de la cliterectomia. El que no es podia dominar, s’havia de demonitzar.

Un metge francès, Joseph Claude Récamier, va inventar l’espèculum, un instrument que permetia observar i visualitzar l’aparell reproductor femení sense obrir el cos. Curiosament, el controvertit –per les seves pràctiques amb esclaves- ginecòleg americà, Marion Sims, en utilitzar-lo, va descriure l’experiència com si fos un heroi colonitzador i conquistador: “Ho vaig veure tot com cap home ho havia vist abans. (…) Em vaig sentir com un explorador de la medecina que veu per primera vegada un territori nou i important.” (La història de la meva vida, 1884).

El control de la sexualitat femenina és ple d’exemples, el més famós, potser, és el del cinturó de castedat. O la més desconeguda “faixa femenina”. Al segle XIX, per evitar que les nenes es masturbessin, un metge d’Edimburg, John Moodie, va idear la “faixa femenina de castedat”. Feta amb materials tous, s’hi posava una reixa a la part de la vulva. Les barres de la reixa eren de marfil o d’os i es tancava amb un cadenat. Moodie creia que, a més de ser efectiva en contra la masturbació, tenia també una “importància suprema i essencial” com a mitjà per evitar la seducció.

De les faixes, cotilles o mantellines d’abans als burquinis d’avui. El problema no són les peces de tela, sinó el control moral, religiós i social -per tant, polític. En definitiva, la manca de llibertat de les dones per disposar dels seus propis cossos.