Catalunya, “dona maltractada” per Espanya (3)

  1. Espanya i Catalunya a partir del 2006, la dona maltractada

Ara bé, seguint amb les feminitzacions de les parts febles, a partir del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, que, tot i haver estat aprovat per àmplia majoria i ratificat pels vots de la població, va patir un llarg debat i diverses retallades, la “núvia catalana” comença a aparèixer en els relats com una dona enganyada i, fins i tot, maltractada per un nuvi poc tolerant que no respecta les regles democràtiques. Una vinyeta del dibuixant Faro (Diari de Tarragona, 2008) exemplifica aquesta imatge que es va repetint en diverses representacions textuals i icòniques durant aquests anys. El dibuix portava com a títol “El dilema de Catalunya: ¿PSOE o PP?” i s’emmarcava en un moment d’eleccions al govern central. Rajoy (PP), vestit d’home, repenjat a la paret, es mira com Zapatero (PSOE), també vestit d’home, balla amb una dona amb un vestit estereotipat de prostituta, amb minifaldilla amb les quatre barres de la senyera i una barretina al cap. Una altra dona, també el mateix estereotip però vestida de negre, li pregunta “Per què segueixes amb ell, Catalunya?”.  I la primera li respon: “Perquè em diu mentides i no em respecta. Perquè l’altre em diu mentides, no em respecta i, a més, em pega” :

Imagen7

A partir del moment en què Espanya refusa i retalla el nou estatut d’autonomia aprovat pel parlament català, Catalunya esdevé una dona “xulejada” o víctima de violència. Així, per exemple, el Diari El 9 nou (26 de novembre de 2009) va publicar un dibuix de Lluís Capdevila per il·lustrar una editorial conjunta de la premsa catalana sobre el procés estatutari, en què es compara Catalunya amb una dona que pateix violència masclista: damunt d’un mapa de la península ibèrica amb els colors de la bandera espanyola, veiem sobre Catalunya, una dona vestida de pubilla amb la boca plena de sang i l’ull morat, i, al centre-sud del mapa, un home abillat de “xulo” madrileny, que se la mira satisfet malgrat ser el “maltractador”:

Imagen8

El mateix dia (26 de novembre de 2009), amb un sentit semblant,  a El Periodista digital, Pedro Fernando Barbadillo, titulava el seu article amb un contundent “A la señora Cataluña hay que ponerla en la puerta”.  Val a dir, incidint en aquests paral·lismes, que el dia anterior, el 25 de novembre, és el dia internacional contra la violència masclista.

A partir del 2006 i, sobretot, del 2009-2010, les reaccions i opinions Catalunya i les seves demandes s’han servit ben sovint d’aquestes comparacions de dona maltractada i humiliada i/o de dona que vol el divorci. La frase “Catalunya vol el divorci” es repeteix en titulars i articles d’informació i opinió, nacionals i internacionals que comparen les relacions polítiques entre Espanya i Catalunya amb aquest símil. L’historiador Joan B. Culla (27 de novembre de 2009) va fins i tot optar titular “Estado macho” una columna seva d’opinió, titllant Espanya de “nuvi” retrògrad i no pas democràtic. Culla, després de preguntar-se “com poden ser inconstitucionals certes afirmacions –que Catalunya és una nació, que posseeix institucions i símbols nacionals- assumides des de fa cent anys”, i d’exposar diversos exemples de fets d’aquells moments, concloïa que “a judici, doncs, d’un nombre creixent d’espanyols, ha de tornar l’Estat en possessió de tots els seus atributs (virils), l’Estat justicier i redemptor, l’Estat mascle capaç de posar límit a aquelles autonomies vel·leïtoses on s’incrusten el localisme i la reacció.”  I la comparació ha seguit amb els anys, amb titulars ben explícits sobre el divorci com, per exemple entre tants i tants d’altres i des de perspectives diferents, els  de Sara Moreno, al diari Ara (17 de setembre de 2013), “Catalunya i Espanya: teràpia o divorci”, o “El divorci entre Catalunya i Espanya” de Lluís Orriols a El País (9 de novembre de 2014)Del 2013 és també la cançó paròdica del duet  Mali Vanili que va esdevenir viral: “Espanya, carinyo, lo nostre no funciona” -un títol que, fins i tot, avui en dia (2017) ha esdevingut eslògan, crit o consigna en les manifestacions.

I les xarxes o les pancartes de manifestacions, a més, durant el 2014 i 2015 recullen diverses imatges de les comparacions de Catalunya maltractada que vol marxar o que demana el divorci:

Els símils del divorci i de de dona maltractada es reiteren durant aquests anys en diversos formats i mitjans i des de diverses posicions ideològiques. Així, el 19 de desembre de 2014, després de l’emissió a Tv3 de L’endemà, dirigit per Isona Passola,tant el Partit Popular i Ciudadanos es van queixar del contingut de l’obra just apel·lant a la utilització d’aquests símils. El Partit Popular va anunciar que demanaria un informe al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) perquè considerava que el documental  fa una “banalització i una utilització indecent de la violència de gènere contra les dones per argumentar la posició ideològica partidista d’un govern separatista”, i acusava TV3 de tenir un comportament “immoral”. Ciutadans considerava “intolerable” que una televisió pública participés i emetés aquest tipus de missatges amb “la lacra social que suposa la violència masclista” i afirmava que és un exemple més de com el “separatisme traspassa les línies vermelles de l’immoral”.

La imatge que va donar la volta al món, dins d’aquestes comparacions, fou la performance de l’artista Jill Love el 2014 (Washington Post):

Imagen12

Per tant, la imatge de Catalunya com a “dona maltractada” ja ve de lluny i s’ha intensificat en els darrers anys fins a arribar a l’actualitat.

(Continua…)

Anuncis

Catalunya, “dona maltractada” per Espanya (2)

  1. Les representacions canvien segons les relacions de poder

El cos femení sovint, doncs, representa les nacions i les pàtries. Ara bé, quan hi ha dues nacions -o un Estat nació i una nació- enfrontades, la sexualització canvia, cosa que també passa quan es representen o es relaten les colonitzacions. Les representacions, així, canvien de sexe quan hi ha conflicte entre les relacions de poder. I, com succeeix en el cas de les representacions també de les colonitzacions, la part feble és feminitzada i la part forta masculinitzada. Una de les dues “mare pàtria”, la que domina el poder, passa a masculinitzar-se.

La colonització en termes internacionals s’ha servit també d’analogies i metàfores de gènere, així sovint el colonitzador ha estat descrit com un home fort i la colònia com una dona feble que ha estat envaïda i penetrada, en una sexualització de les nacions d’acord amb els estereotips de passivitat/poder. Fins al límit, també, de la violació, en un discurs de feminitat sotmesa i desitjosa de conquesta. La colònia presenta totes les característiques associades a les dones -passivitat, feblesa, castedat i bellesa que la converteix en objecte eròtic-, cosa que accentua la virilitat del colonitzador, de tal manera que la seva masculinitat exagerada el fa ideal per a la feminitat excessiva de la nació dominada. Són molts els exemples, sempre amb la feminització de la part “feble” segons el punt de vista de qui els crea.

El cas de la Índia es va presentar en un relat de penetració masculina en què la raó havia de governar sobre una població feble, efeminada, emocional i inestable. En el cas d’Àfrica, el territori també és narrat com un cos femení, inert i passiu, a l’espera de ser envaïda i descoberta.

Una de les imatges més repetides és, també, la representació de les relacions de poder entre nacions i, evidentment, entre nacions i estats-nació, com una boda, en què, inevitablement, el poder és el nuvi i la part feble la núvia. En aquest sentit, han estat molts els acudits, imatges, documents  o paròdies audiovisuals que han representat les relacions polítiques en forma de parella: Espanya –l’home- i Catalunya –la dona. La madre patria Espanya, aleshores, no dubta en esdevenir pare, en masculinitzar-se, perquè, quan es tracta de poder, els rols estan ben establerts, implícits culturalment. Espanya i els seus governs han estat representats com l’home fort que ha de guiar la núvia  frívola i capriciosa que és Catalunya.

Qui té el poder i la força és representat com un home. I en aquest cas, també en d’altres relacions de poder internacionals, Espanya ha estat feminitzada. La part feble es feminitza.  A partir del Tractat de les Azores (2003) entre Estats Units, Gran Bretanya i Espanya, l’aleshores president d’aquesta última, José María Aznar, fou sovint representat com una dona.  També el dibuixant Faro ho va sintetitzar com una boda entre Bush (el nuvi, és clar) i Aznar (la núvia):

Imagen2

Per exemple, Forges (El País, 2008) dibuixava Aznar com una minyona vestida amb l’uniforme negre amb davantal i còfia que servia amatent el seu amo George Bush:

1226703601_850215_0000000000_noticia_normal.jpg

El Jueves (2009), el presentava com una imitadora de Monica Lewinsky sota la taula del despatx oval ja amb Obama com a president:

el_jueves_1652_310x429

Posteriorment, tant el president espanyol socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, com el seu successor del Partit Popular, Mariano Rajoy, han estat també representats com a dones en relació als Estats Units, el G-7 o el president francès François Sarkozy:

 

En l’actualitat també es repeteix curiosament -pel sexe dels seus caps de govern- la imatge de relacions sadomasoquistes entre el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i la “dominadora” presidenta alemanya, Angela Merkel. Una portada del Jueves fou vetada per aquesta imatge:

o-461025913-570

I, com sempre, també trobem la boda. Ara bé, en aquest cas i seguint les relacions de poder qui és la núvia és Mariano Rajoy i Angela Merkel el nuvi:

Papers i rols i que marquen, doncs, relacions de poder i jerarquies. També, per exemple, pel que fa a la política catalana. Artur Mas, com una minyona -com Aznar o Zapatero en imatges anterior- respecte a Mariano Rajoy o la boda entre el nuvi president Mas i el líder de l’oposició aleshores Oriol Junqueras:

(Continua…)

 

Catalunya, “dona maltractada” per Espanya (1)

Una de les representacions textuals i iconogràfiques sovintejada en els darrers anys de les relacions i el conflicte entre Catalunya i l’Estat Espanyol sobre el dret a l’autodeterminació i la independència és presentar la primera com una dona maltractada.  Aquesta imatge ha generat  discussions i debats als mitjans i a les xarxes. Fins i tot s’ha comentat que és un invent d’homes blancs “processistes”. I és que no deixa de ser una paradoxa que aquest símil es doni en uns temps de feminicidis i gran augment de la violència masclista. Sigui com sigui, no és pas una novetat aquesta representació i, si ens atenem a les teories i als nombrosos estudis sobre les relacions entre dones i nacions, és del tot lògica i habitual. Les representacions i relats de les relacions entre nacions sovint es sexualitzen, es presenten com una relació de parella heterosexual i la part que té el poder és masculinitza. Arreu, no només a Catalunya. I, també, aquesta “feminització” i, alhora, la comparació amb els maltractaments, lliguen amb les colonitzacions.

Anem a pams, quatre apunts de resum en diferents posts per no fer-los molt llargs. Unes reflexions per al dia de reflexió. El primer, el punt de partida:

  1. Figures femenines com a representació de la “mare pàtria” o de la nació

És habitual representar les nacions sexualitzant-les i, també, és força habitual representar-les com una dona o amb un cos de dona. Les nacions, en construir-se, esdevenen pàtria, lligat el seu nom al de pare, encara que sigui la pàtria, en femení, tant en català o espanyol, o com en tantes altres llengües romàniques provinents del llatí.  No és així en euskera, que, com en anglès, tenen també un gènere neutre. Pàtria prové del pater-patrius llatí: patró, defensor, protector. I, així, patris es referiria a la terra paterna; com de fet la paraula patrimoni, tradicionalment, ha servit per definir els béns del pater familias. Matrius, en canvi, no existia, perquè, en la societat romana, les dones no tenien dret a posseir una “pàtria”.  El terme “nació” prové de naixement, de nasci-natus. Malgrat, doncs, l’etimologia lligada al pare, la pàtria té gènere femení en moltes llengües perquè està lligada a la terra: pàtria, la terra dels pares.

Les nacions han estat assignades històricament a una identitat femenina o masculina. Aquestes identitats de gènere s’expressen en forma d’imatges i d’icones nacionals. Així, L’Argentina, Mother Ireland, Mare Índia, o La France (representada per la “Marianne”) són generalment considerades com a femenines. A Alemanya, al contrari, se li assigna un rol masculí: das Vaterland. El Regne Unit  porta el missatge implícit d’un rei al tron, mentre que la Gran Bretanya es presenta com a dona: la poderosa Britannia. Els termes lèxics vinculats a la nació també porten implícits un gènere; tant Motherland (matrie) com Fatherland (patrie) existeixen en anglès, tot i que en general Fatherland té connotacions negatives nazis i no s’utilitza amb freqüència avui dia en aquesta llengua. En espanyol i en català, la paraula pàtria o nació és femenina: “La Mare Pàtria” o “La Nació”.

Són nombroses les imatges, icones i representacions de la pàtria com una dona. L’estàtua La mare pàtria –també coneguda com “La mare pàtria fa una crida”-, erigida a Mamayev Kurgan (Volgograd) en commemoració d’una batalla de la segona guerra mundial, presenta una dona, braç enlaire empunyant una espasa, coberta per una mena de túnica i amb els pits al descobert.

3.jpg

Molt similar és l’estàtua de Lola Mora a Rosario, que simbolitza la pàtria Argentina, també amb túnica, mostrant els pits:

450px-Estatuas_de_Lola_Mora_2

O la imatge Mother Africa, el ventre nu d’una dona negra embarassada damunt del que es dibuixa la silueta del continent:

mother_africa_by_benheine

Un exemple visualment clar d’aquesta feminització, per la composició de les figures -i per les jerarquies i rols-, és el conjunt escultòric de la Columna de la Independencia, símbol nacional mexicà. Al centre, el pare de pàtria, Don Miguel Hidalgo amb la bandera, envoltat, més avall, per altres prohoms (José María Morelos, Vicente Guerrero, Nicolás Bravo i Xavier Mina), tots ells ben vestits i amb posat solemne. Als peus de Miguel Hidalgo, dues dones despullades. Una, amb un llibre, simbolitza la Història; l’altra, lliurant a l’heroi una corona de llorer, la Pàtria:

independencia-mexico-df

Trobaríem molts altres exemples. Això sí, totes aquestes al·legories presenten la nació amb cos de dona, però un cos maternal –pits grans nodridors- i no sexual –genitals tapats-, perquè la pàtria és la mare venerada i la donzella pura, que ha de ser protegida de perills i violacions. La “mare pàtria” és una figura estàtica, ahistòrica, simbòlica.

I, en aquest sentit, també trobem moltes representacions amb cos de dones tant de la (mare) pàtria/estat nació espanyola com de la (mare) pàtria/nació catalana.

(Continua…)

 

40 anys de les Madres de la Plaza de Mayo. Estratègies de resistència.

Fa 40 anys, el 30 d’abril de 1977, un col·lectiu de 14 dones es van concentrar per primer cop a la Plaza de Mayo de Buenos Aires per tal d’aconseguir una entrevista amb el president del país, el dictador Videla, i saber sobre els seus fills i filles detinguts o desapareguts. Cap resposta. A partir del divendres següent, van aparèixer moltes més mares. I cada vegada més. Van canviar els divendres pels dijous, a primera hora de la tarda. No hi va haver tampoc cap resposta. I cada vegada més, entre 300 i 400 mares, setmana rere setmana, any rere any, se seguien reunint a la Plaza de Mayo, volent recuperar i saber on eren els detinguts i desapareguts i per denunciar els responsables perquè fossin jutjats. Van anar passant els anys i els governs, però les Madres, ja àvies, lluitadores incansables, no van tenir ni han tingut cap resposta. 40 anys de protesta, 40 anys de silencis.

Les Madres de la Plaza de Mayo argentines van fer servir una estratègia de les nocions normatives de gènere com a resistència contra el poder. Aquestes dones van utilitzar la noció tradicional i, així, van desplegar una acció de resistència protegides, precisament, pels atributs designats per les nacions a la figura de les mares.

La repressió a l’Argentina era molt severa i cruel, però les Madres foren valentes tot prenent una posició política i manifestant-se públicament i de forma persistent. I ho feren presentant-se a l’espai públic com a mares, no com a ciutadanes normals, la qual cosa ha estat considerada com una de les estratègies més intel·ligents: la maternitat, tradicionalment identificada amb els valors de submissió, atenció i resistència interminable, pot, com les protestes silencioses de les Madres van demostrar, convertir-se en l’espai d’una exigència de justícia i rendició de comptes que es nega a suportar un règim de terror que lacera el cos matern.

En la mesura que el règim dictatorial era extremament patriarcal –i que, per tant, idealitzava les dones en el seu paper de mares-, aquestes dones creien que podien ser escoltades en el seu paper de mares. Al capdavall, el que estaven fent era el que qualsevol “bona” mare faria: tenir cura dels seus fills i de les seves filles, i preocupar-se’n. La junta militar no comptava amb aquestes dones valentes, que normalment s’haurien quedat a casa i haurien plorat en privat. La societat estava aterrida pel regnat de la por dels dictadors. Els pares estaven espantats i corrien riscos encara pitjors si s’exposaven. Les Madres n’eren conscients també i van pensar que era millor per als homes seguir treballant per mantenir la família. Així va ser com aquestes dones, aquestes mares, van sortir als carrers per lluitar pels drets de les seves famílies.

És molt interessant un article d’Andrea Bellot (“Llenguatge, dones i nació(nalisme) en el context de la guerra de les Malvines”, 2012) en què compara els estereotips enfrontats durant la guerra de les Malvines entre Argentina i Gran Bretanya: les Madres de Mayo argentines enfront la primera ministra del Regne Unit, Margaret Tatcher. Mentre que Tatcher representava un model de dona masculinitzat, les Madres seguien el model tradicional de la feminitat. Margaret Tatcher, ja abans de ser candidata, havia fet classes per agreujar el seu to de veu, massa agut i femení, i, en tota la seva carrera política va prestar atenció a la seva imatge: vestit jaqueta clàssic, sovint de colors blaus associats als homes i al partit conservador, però sempre amb faldilles i pentinat de perruqueria. És a dir, la indumentària del poder, però sempre amb detalls femenins com les faldilles, sabates amb talons alts, habitualment vermelles, i pintallavis. Com diu Bellot, “la seva roba no expressava les qualitats del seu cos però representava el seu grau de poder: els vestits formals evitaven ressaltar el seu cos, li donaven l’aparença de fermesa, i suggerien ordre i control a qualsevol que s’atrevís a desafiar les seves decisions”.

Les Madres de la Plaza de Mayo, pel contrari, també de forma conscient, vestien de manera simple, popular i tradicional, amb faldilles, bruses i el mocador blanc que simbolitzava els bolquers dels seus fills i filles. Actuaven juntes, com a mares, es movien per la plaça emblemàtica de la nació i en silenci. Tot i això, d’aquí l’estratègia esmentada de la utilització de l’estereotip, en silenci i amb determinació, el seu grup va desestabilitzar el discurs de guerra, i la protesta es va fer coneguda a tot el món.

40 anys de lluita incansable, de resistència, i les Madres de la Plaza de Mayo reivindiquen la justícia que no arriba, sense saber encara què va passar i on són els seus fills i filles. 40 anys d’exemple de Memòria i de Dignitat.

La memòria de les dones

Record de les dones reprimides als inicis del franquisme a Tarragona, 2017
Record de les dones reprimides als inicis del franquisme a Tarragona, 2017

Tenim encara molts deutes pendents amb la memòria històrica, en la recuperació de la nostra memòria històrica dels anys de la dictadura franquista i en la reparació de les víctimes. Un d’aquests deutes, tot i els treballs i estudis existents, és la recuperació de la memòria de les dones. Tradicionalment, s’ha donat poca o nul·la rellevància als treballs i tasques realitzades per les dones, atenent que aquestes eren de segon ordre o poc considerades en un món patriarcal i amb preeminència de valors  masculins; però sense les accions civilitzadores de les dones, des de la reproducció a la transmissió de la parla i dels costums no tindríem les societats que tenim. El fet d’ajudar a recuperar la història femenina és igualment un acte d’apoderament de les dones i de millora  de la situació actual d’homes i dones.

La memòria és la generadora dels relats de vida, que reconstrueixen el passat i allò que s’ha viscut, amb records i oblits. És subjectiva, però juga alhora tant amb el passat personal com col·lectiu. La memòria reconstrueix i (re)interpreta –amb el pes de les idees, aprenentatges, experiències i des de la identitat d’un present- els fets, les relacions, les experiències individuals dins d’una col·lectivitat. No ho fa del tot, no n’abasta la totalitat, sinó fragments, episodis. Una teranyina que es forneix de records, de cares, gestos, paraules, espais, objectes, situacions i temps de la vida individual i la vida social, de vida viscuda i vida imaginada.

Si parlem, però, de memòria col·lectiva, hem de concloure que no existeix una sola memòria col·lectiva, sinó moltes veus, plurals i diverses, segons els grups socials o nacionals, segons l’espai i el temps. Ni tampoc els records i la reconstrucció del passat sorgeix igual ni amb la mateixa intensitat entre una persona o una altra, en cadascuna de les individualitats que formen el  grup o col·lectiu protagonista de moviments o èpoques històriques. Entre aquesta pluralitat hi ha la memòria femenina, un punt de vista sobre i dins la memòria col·lectiva.  Una memòria, a més, pels rols i papers socials marcats per a les dones, vinculada als altres, en relació, i lligada als espais quotidians, al dia a dia. Tot i això, cal insistir, la memòria femenina ha estat invisibilitzada i els seus sabers i coneixements, silenciats.

Les dones han estat “parlades”: escrites, dibuixades, pintades, esculpides, definides pels homes que, alhora, marcaven com havien de ser les dones. Ja des dels inicis, diguem-ne, fundacionals del nostre ordre simbòlic occidental, la paraula ha estat vedada a les dones en les imatges i representacions culturals de la mitologia, religió i ordre social. Tanmateix, les dones han estat transmissores, generació rere generació, de memòria mitjançant l’oralitat: costums, religió, cuina, rituals, frases fetes, llenguatge, contes, rondalles, llegendes… També, en l’àmbit privat, les dones han escrit literatura autobiogràfica, cartes i dietaris, fora, això sí, de l’àmbit públic. Aquestes aportacions, però, no han estat tingudes en compte en les històries de la literatura, ni posades a la mateixa alçada dels textos autobiogràfics dels homes. Com tampoc no ha estat valorada tradicionalment la literatura oral, transmesa en bona part per dones, sinó que, en manuals de no fa gaires dècades, encara podem trobar la diferenciació entre “literatura culta” i “literatura popular”.

Les persones narrem, expliquem històries i anècdotes, fets i situacions, sobretot les dones. Les dones han viscut, han estat les protagonistes de les seves històries i, també, de la Història, però la seva veu no ha estat considerada com a vàlida, no ha estat autoritzada fins a fa molt poc temps, i no sense problemes, no han existit en la Història. Fruit d’un ordre patriarcal, aquest discurs ha comportat que la veu de les dones, així com les seves identitats, hagin estat condicionades per un patró androcèntric. Les històries de vida, escrites i orals, són instruments i procediments per combatre la invisibilitat de les dones en les històries oficials i els cànons, i contribueixen a canviar les formes d’interpretar i comprendre la vida de les dones -i dels homes- a través de les seves experiències vitals i, també, històriques.

La memòria és un acte de voluntat. També ho és l’oblit.

La senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda

El Teatre Nacional de Catalunya posa en escena l’obra de Mercè Rodoreda La senyora Florentina i el seu amor Homer, amb la direcció de Sergi Belbel.

Aquesta obra va ser publicada (El torrent de les flor, Tres i Quatre) i estrenada (Teatre Romea) pòstumament, el 1993. Dirigida en aquell primer muntatge per Mario Gas, els tres papers protagonistes foren interpretats per Rosa Novell (Florentina), Pep Cruz (Homer) i Rosa Renom (Zerafina).

Justament fou la desapareguda Rosa Novell qui va descobrir el mecanoscrit de Rodoreda a París, a casa de Montserrat Casals Couturier que llavors en preparava l’edició i immediatament va assumir la responsabilitat de fer mans i mànigues per dur-la a escena. Rosa Novell definia l’obra com una història d’amors i desamors i matisava: És la història que ens han explicat milers de vegades, però la gràcia és que aquesta vegada ens ho explica una dona, una cosa que la fa molt estranya als homes, enigmàtica, inquietant.

Copio uns fragments del llibre L’obra dramàtica de Mercè Rodoreda, estudi de Francesc Massip i jo mateixa (Proa, 2002), reproduïts també a la pàgina web del Teatre Nacional de Catalunya.

La senyora Florentina i el seu amor Homer és una comèdia que es resol amb la solidaritat còmplice del gineceu. Tanmateix, fidel a l’estil rodoredià, sota la capa amable bastida amb lirisme i humor, hi trobem el regust agredolç i la visió pessimista de les relacions humanes, concretament les relacions amoroses entre homes i dones, personificades, en aquest cas, en la relació amorosa de Florentina Mata i Homer Cisquelles. És una visió de maduresa: la maduresa de l’autora i la maduresa de la majoria dels personatges de l’obra. Una maduresa, a més, reblada metafòricament pel temps i l’estació en què se situa l’obra: un vespre de tardor i el posterior hivern. I la moralitat que se’n desprèn és també la de la tardor de l’existència, tot i la nota de futur encarnada per la minyona Zerafina amb el seu embaràs i la tria de la llibertat entre “dones soles”.

Apuntàvem l’adjectiu agredolç, ja que, a pesar del final en certa manera feliç perquè el personatge “positiu” Florentina s’allibera d’un Homer totalment antipàtic per al públic, tota la comèdia ressalta la solitud, la infelicitat i els desamors d’un seguit de personatges estereotipats que representen, bé que en un nivell d’anècdota, una concepció de l’existència humana. Tot és comèdia és la frase que conclou l’obra, però que va més enllà de la “comèdia” de la vida i afecta els fingiments en les relacions humanes, concretament les de la parella. És una comèdia amb una mena d’humor que, com diria el poeta, és la cortesia de la desesperació. […]

La senyora Florentina i el seu amor Homer s’estructura com moltes de les comèdies sentimentals que van triomfar en el teatre comercial català dels anys vint i trenta del nostre segle: una comèdia coral en tres actes, que segueixen el típic esquema de plantejament, nus i desenllaç, sense a penes acció i amb una força dramàtica basada en els diàlegs i caràcters dels personatges. Però no podem dir que és una típica comèdia burgesa en el sentit que no aposta per inculcar o defensar uns valors conservadors sobre la família i el matrimoni.

En el primer acte, es mostra la relació sentimental, una vegada per setmana, de la soltera Florentina amb un Homer casat i emmainadat, que acaba amb l’arribada de la criada. En el segon, quatre mesos després, mentre mestressa i fàmula s’expliquen els respectius passats, arriba la notícia de la mort de “l’Homera”, celebrada com a possibilitat d’un nou futur per a Florentina. L’acte es tanca amb una altra sorprenent intervenció de Zerafina amb un coup de théâtre: està una mica embarazada. El desenllaç, vuit dies més tard, esvaeix les expectatives de casori amb el vidu Homer i culmina en la tria d’una vida entre dones soles.

El ritme de l’obra ve marcat, amb simetria entre els tres actes, per les entrades i sortides dels diferents personatges, que van pautant les tensions. A més, la presència dels comparses, els personatges el paper dels quals no ve marcat per la seva caracterització, sinó en la incidència circumstancial, van espurnejant l’acció dramàtica: Francisquet provoca una reacció cabdal, talment com Miqueló, mentre que l’alumnat i la mare de l’estudiant de Florentina trenquen tensions i acoloreixen els trets costumistes i realistes, com les pujades o baixades del cistell per la finestra o, fins i tot, la festa i les cançons. Aquests personatges o interaccions permeten la dosificació d’una mínima acció dramàtica i, alhora, completen la comèdia, un aspecte inherent de la qual serà el pas del temps. […]

La senyora Florentina és la dona que espera. Florentina, com tantes protagonistes de la narrativa de Rodoreda, és una dona de la seva època que accepta els codis culturals i els rols assignats sense qüestionar-los. En una societat classista i amb uns valors burgesos imperants de la doble moral, Florentina és una dona que té una casa i es guanya la vida fent classes de piano -una educació musical i una professió ben adients-, però que, i aquí rau el problema, és una amistançada. Florentina, passiva, ha acceptat, tota la seva vida, el paper assignat de creure en l’amor i en el matrimoni com a deures fonamentals de la seva existència. Malgrat les seves relacions “irregulars” amb un home casat, ha fet sempre el paper de l’esposa fidel i amatent. I ha cregut, cegament -tal com ha de ser l’amor que ha de suscitar el llegendari príncep blau-, que algun dia, a pesar de les circumstàncies, el vincle serà legal i beneït.

Els amors irregulars són constants en la producció literària de Mercè Rodoreda i, també, foren una de les seves preocupacions personals, tal com es desprèn de nombroses cartes escrites per l’autora. Tanmateix, a l’obra dramàtica, aquesta qüestió no està tractada en absolut amb (melo)dramatisme o amb exageració de les passions -sobretot de la gelosia, tal com succeeix a L’Hostal de les tres Camèlies-, sinó amb la pau desencisada fruit de la maduresa vital. Florentina i les seves veïnes són dones que ja “estan de tornada”, han trobat el repòs en la vellesa.

Els comportaments dels personatges de l’obra foren ben tradicionals en la societat burgesa de finals del segle XIX i inicis del XX. De fet, l’obra se situa a la tardor del 1915 i l’hivern del 1916, anys que donen consistència versemblant a l’aparició i detenció de l’espia anarquista que volia cometre un atemptat (Acte III). I anys, també, en què els rols femenins estaven molt marcats i en què el matrimoni com a finalitat de la dona per aconseguir una plenitud, ni que fos social o de conveniència, era essencial. El centre i objectiu de les vides femenines era l’espera del príncep blau que les convertís en esposes i mares. […]

En aquest gineceu el nucli ve marcat per Florentina i Zerafina, amb aquest doble protagonisme esmentat, un protagonisme establert a base d’una aparent contradicció: Florentina, la dona madura, que no fa riure, és en realitat el personatge risible (tota la vida s’ha deixat entabanar per Homer); Zerafina, la dona jove i papissota, ens fa riure, però, en realitat, és el personatge seriós, perquè toca de peus a terra i és a temps de no ensopegar per segona vegada amb la mateixa pedra. Zerafina és la que estableix les condicions i la que verbalitza les dues frases d’aquí som senyores soles i no volem homes, la que ho comunica a les seves companyes que immediatament ho compleixen. És el personatge de Rodoreda que supera l’etapa iniciàtica que l’autora proposa a les seves (anti)heroïnes -Aloma, Natàlia, Teresa Goday…: totes són enganyades primer per conèixer la realitat de la vida, després, en el seu pas de nenes a dones.

Zerafina, quan Júlia li comenta que Miqueló ha marxat trist, declara que tot éz comèdia. Comèdia dels comportaments i declaracions, comèdia de l’amor entre homes i dones, i que l’única solidesa real és allí: Fora d’aquezta caza, tot éz comèdia. El joc de nines russes es destapa i la comèdia que llegíem o vèiem amaga una altra comèdia, però, alhora, amb la paradoxa de deixar-nos amb l’afirmació que la comèdia no és la que estem llegint o veient, sinó la que estem vivint -entengui’s aquesta expressió salvant les distàncies de la recepció i el context de l’obra.

Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017

Isabel-Clara Simó
Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó va néixer el 1943 a Alcoi, en una família i una comarca catalanoparlant, però, com sempre ha explicat, fins a la seva entrada a la Universitat, el 1960, i la coneixença de Joan Fuster, no havia vist mai ni una sola paraula escrita en català. Educada sota el franquisme, el pas per la ciutat de València significà el canvi. I també comportà la seva tria. Va aprendre a escriure el català, va triar el periodisme i la literatura en català, tant com a directora de la revista Canigó (1971-1983), d’una clara línia progressista i receptiva dels corrents independentistes dels Països Catalans, com en les seves obres de ficció, des del seu primer llibre de contes. És quan miro que hi veig clar (premi Víctor Català 1978). Simó ha remarcat i ha reivindicat sempre la seva procedència, el País Valencià: Resulta obvi que la nació no es limita a quatre províncies del Principat.

La seva producció literària és extensa i abasta diversos gèneres, entre els que hi sobresurt, però, la narrativa. Contes i novel·les, com el seus articles periodístics, amb afany de contar històries des d’una òptica crítica. Per a Isabel-Clara Simó, les paraules són l’instrument de comunicació per a elaborar una narrativa que vol ser també comunicativa. El 1991, en motiu de ser nomenada “escriptora del mes” (Departament de Cultura de la Generalitat), en el Quadern que se’n va editar, hi publicava un text en què explicava com bastia la seva literatura i com, a partir de la mirada curiosa, construïa les històries:

Agafo paper i em poso a escriure. No sé exactament per què ho faig, però sé que em fa immensament feliç posar en paraules les imatges amargues i fosques i les imatges alegres i lluminoses que he mirat. No sé què és la literatura, però sé que m’és necessari contar aquestes imatges, parlar d’aquestes sensacions, explicar aquestes històries, segurament perquè no es pot viure en solitari. Cap art no ho és. Quan escrivim, compartim, amb les paraules, tot el que hem vist, i el que hem somiat i el que hem pensat i el que hem sentit. La paraula ens aproxima, ens fa solidaris.

Simó tria com a base de definició del seu ofici d’escriure les paraules. Les paraules, carregades de perill per a una generació nascuda en ple franquisme, a la qual es negava la paraula com a poble, a la qual es negava i es prohibia la seva llengua. I les paraules prohibides, fent un pas cap enrere, a les dones, abocades, per lleis i decrets, al silenci de l’àmbit privat. La generació d’Isabel-Clara Simó va patir les prohibicions de les llibertats nacionals i individuals sota la dictadura franquista.

En la narrativa d’Isabel-Clara Simó es fonen els dos silencis: la veu silenciada de les dones i la veu catalana silenciada. I la subordinació de les dones té el seu paral·lelisme en la subordinació de la nació, amb la dicotomia vencedors-llengua espanyola i vençuts-llengua catalana. Ara bé, també les homogeneïtats binàries són posades en dubte, sense deixar de defensar l’existència de la cultura i la identitat catalanes. Simó refusa etiquetes, perquè les etiquetes constrenyen i limiten, i voldria una normalitat que respectés les diferències. Mentre això no passa, davant la marginació, hi ha la rebel·lió. Tal com ella mateixa deia:

M’agradaria poder deixar-me de plantejar la meva nació o el meu sexe com a problema. Voldria que no existís el problema. Això no vol dir que no em revolti, no m’hi resigno. (Diàlegs a Barcelona)

La lluita per la llibertat i les llibertats ha estat sempre present en la seva trajectòria. El 26 de gener de 2016 publicava un article al Diari El Punt/Avui sobre fal·làcies, en què parlava d’independència i llibertat i defensava que la llibertat no és pas incompatible amb la justícia social:

…L’esquema és si fa no fa sempre el mateix: hi ha atur, hi ha criatures sense beques de menjador, hi ha desnonats, mentre uns pocavergonyes s’entretenen en baralles identitàries.

La fal·làcia és colossal: l’infern sempre són els altres. Els que emeten aquesta acrítica opinió es veuen a ells mateixos defensors del feble. Són els bons i la cara els resplendeix parlant del seu amor a la justícia i la seva cura dels més vulnerables. No us fieu mai dels bondadosos que ho gasten en saliva. Fins i tot ho diuen els Evangelis, en allò tan repetit que el que faci la teva mà dreta que no ho sàpiga l’esquerra.

Però la fal·làcia és molt més que aquesta bondat inventada. Presenten les “qüestions identitàries” com un divertiment. Doncs no senyor: això que menyspreeu és la llibertat. Els independentistes no clamem per la independència per cap profit propi, sinó per la llibertat. Algú em podria dir en què són incompatibles la llibertat i la justícia social? Ans al contrari: els governs dictatorials practiquen, si els convé –i si hi ha càmeres i fotògrafs, és clar–, la justícia social com un acte de caritat. La llibertat i la justícia social solen ser les dues cares d’una mateixa moneda.

Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. Enhorabona. I la dada: de 49 edicions, 5 premiades…

Aurora Bertrana Salazar

L’any 2017 és “l’any Bertrana”, que commemora el 150è aniversari del naixement de Prudenci Bertrana i el 125è aniversari del de la seva filla Aurora Bertrana.

Reprodueixo el text breu que vaig escriure per a l’exposició Una literatura pròpia, dones escriptores (2006):

AURORA BERTRANA (Girona, 1899- Berga, 1974)

Aurora Bertrana a l'Illa de Papeete
Aurora Bertrana a l’Illa de Papeete

Mentre la mare em preparava a fer de senyoreta pobra amb dignitat, jo no somiava sinó a viure aventures. Sentia avidesa de viure, de veure món, de sortir d’una manera o altra d’aquell cercle familiar i provincià. El que en definitiva volia no ho sabia del cert. M’hauria costat molt de definir-ho. (Memòries)

 Els somnis es van fer realitat i Aurora Bertrana va abandonar aviat la seva Girona natal i va viure moltes de les aventures que somiava, amb una existència ben diferent a la destinada a les dones del seu temps. Va estudiar música a Ginebra i va treballar en una orquestra de senyoretes, va actuar en hotels dels Alps i, també, en locals dels baixos fons de Barcelona. Tocava el violoncel i va ser fundadora del primer quartet femení de jazz a Europa. El 1926 va viure una temporada a Tahití i, allí, recollint les seves impressions dels mars del sud, va iniciar la seva trajectòria com a escriptora. De tornada l’any 1930 a Barcelona, va col.laborar en nombrosos diaris i revistes, va viatjar al Marroc per fer un llibre reportatge i va tenir una intensa activitat pública i política durant la II República. Exiliada el 1939 a Suïssa, on va ajudar la resistència francesa contra el nazisme, va viure amb moltes dificultats econòmiques, però no va deixar mai d’escriure contes i novel.les fins a la seva mort. I és autora, per exemple, d’una de les primeres novel.les sobre el fenomen del turisme, Vent de grop (1967).

Simone de Beauvoir i El segon sexe

 

Simone de Beauvoir (París, 9 de gener de 1908 – 14 d’abril de 1986) fou una filòsofa, professora, escriptora i un dels puntals bàsics del(s) feminisme(s) contemporanis. La seva obra El segon sexe (1949) és un dels assaigs més rellevants del feminisme –i la filosofia- del segle XX. La seva publicació, malgrat les bones crítiques, fou tot un escàndol i fou prohibida en molts països, com és el cas del nostre. Beauvoir parlava lliurament del sexe i criticava la maternitat, temes tabús.

El 1949, Simone de Beauvoir publica el seu assaig, Le Deuxième Sexe (2 volums), que significa un punt d’inflexió i de canvi en el pensament feminista. De fet, l’obra presenta un punt clau i totalment nou en el sentit que deixa de banda les argumentacions tradicionals que fonamentaven les desigualtats entre homes i dones per raons biològiques, per començar una reflexió sobre el fet que ser homes o ser dones és una cosa que s’aprèn de manera inconscient mitjançant tot un seguit de valors, comportaments, actituds i rols, els quals són permesos per a homes i/o per a dones i, també, doncs, sancionats o prohibits per les mateixes raons.

El 24 de maig de 1949, l’editorial Gallimard editava el primer volum d’El segon sexe i va esclatar l’escàndol. El llibre va ser reconegut per prestigiosos intel·lectuals, com Michel Leiris, Emmanuel Mounier i Jean Paul Sartre, però foren més les veus que el van refusar i combatre. Va rebre crítiques irades tant de la dreta conservadora com de l’esquerra progressista, fins i tot des del Partit Comunista francès, que considerava decadent l’existencialisme. A més de considerar l’existencialisme com a una ideologia individualista i conservadora, el Partit Comunista també creia que el feminisme seria un factor de divisió de la classe obrera que havia de fer front comú i unitari contra el capitalisme. L’assaig fou automàticament prohibit a l’Índex del sant Ofici de Roma. Per primera vegada, una dona, una filòsofa, gosava reivindicar, no alguns drets per a algunes dones, sinó la igualtat absoluta i abordava els problemes tabús de la llibertat sexual, la maternitat, l’avortament o l’explotació. Malgrat l’escàndol, se’n van vendre 20.000 exemplars en pocs dies i, al cap de 7 mesos, es publicava el segon volum.

La difusió internacional va ser al cap de 2 anys, amb l’edició a Alemanya i, sobretot, l’edició de 2 milions d’exemplars a Estats Units, on el feminisme ja estava més estructurat i on va tenir una notable influència en les principals teòriques de l’aleshores incipient moviment dels Women’s Lib (Shulamith Firestone, Juliet Mitchell, Kate Millet, etc.). El 1953 fou el llibre més venut al Japó durant tot un any i, el 1954, arribava a Argentina i, d’allí, la seva difusió per tota l’Amèrica llatina. Fins al 1964, l’obra no va circular lliurament al Quebec. A l’aleshores República Democràtica alemanya no es va poder llegir fins el 1989 i no fou fins als anys 90 en què es va editar als països de l’est d’Europa (es va traduir al búlgar el 1997 i al rus el 1998).

L’edició d’El segon sexe a Catalunya també es va fer esperar. El llibre, evidentment, fou prohibit per la censura franquista i, per exemple, un ressenya laudatòria que en va escriure a la revista Laye l’aleshores estudiant de la Universitat de Barcelona, Josep M. Castellet, que n’havia llegit la primera edició francesa, també fou vetada. Però, a partir del 1962, i mitjançant una traducció sud-americana (Buenos Aires, Siglo XX), va començar a circular en espanyol amb molt d’èxit -mentre que Castellet, malgrat els intents, no aconseguia el permís per a la traducció i l’edició catalana. Finalment, la persistència de Josep M. Castellet  es va veure recompensada i El segon sexe (Barcelona, Edicions 62) es va editar en català el 1968, prologat per Maria Aurèlia Capmany i amb la traducció d’Hermínia Grau de Duran, el primer volum, i Carme Vilaginés, el segon. La publicació a Catalunya havia tardat, doncs, gairebé 20 anys i Maria Aurèlia Capmany, en el pròleg, en culpa el franquisme: “La mística de la feminitat havia fet ja la seva feina i havia destruït ràpidament tota l’obra que mig segle d’educació liberal havia intentat molt feblement aconseguir.”

30592416.jpg

 

Sobre la història, recepció, actualitat, pervivència i anàlisi d’El segon sexe, es va celebrar un congrés internacional a la Sorbona de París (1999). Les teories de Beauvoir exposades són encara vigents pel que fa als estudis sobre subjectes i subjectivitats femenines, així com les construccions culturals del sexe i del gènere. Alguns dels seus pressupòsits han estat qüestionats, però també han servit de punt de partida per a noves teories.

El “no es neix dona, s’arriba a ser-ho” de Simone de Beauvoir ja va ser qüestionat per Sheila Rowotham  (Woman’s Consciousness. Man’s World, 1973), que afirma que una dona no es pot autoconcebre com una entitat per complet separada, perquè està sempre conscient de com està sent definida com a dona; és a dir, com a membre d’un grup la identitat del qual ha estat definida per la cultura masculina dominant. Fins i tot les seves deixebles, del feminisme materialista i al capdavant de la revista Nouvelles questions féministes, com Christine Delphy, han evolucionat respecte a la mestra i han desenvolupat estudis per demostrar com la ideologia social del gènere modela les idees a partir del sexe biològic i que el sexe és una categoria de la percepció a partir de la categoria del gènere. La mateixa Beauvoir, en els darrers anys de la seva vida, també va començar a deixar entreveure en els seus textos que el gènere podria no ser ben bé una conseqüència del sexe biològic i que el cos és un objecte d’interpretació cultural.

Aquestes teories enllacen amb escoles actuals, com les anàlisis de Judit Butler que desenvolupen l’arribar a ser dona” i teoritzen que la possibilitat d’elecció no seria absolutament lliure, perquè seria la d’un jo corporeïtzat, inculturitzat, i marcat per les convencions i prescripcions socials. En aquest sentit, Judith Butler, invocant i superant Simone de Beauvoir, conclou que, si el gènere és una construcció cultural i també una elecció, ja no cal que estigui vinculat al sexe ni tampoc no caldrien les classificacions binàries. Judit Butler, que va examinar críticament l’obra de Simone de Beauvoir (Gender trouble, 1990) i va analitzar la teoria de “devenir dona” (Bodies that matter, 1993), creu que la identitat, per tant, seria més un ideal normatiu que un tret descriptiu de l’experiència, perquè els trets que defineixen la identitat són normes socialment instituïdes i que les dones no es poden considerar  o construir com a subjectes en espais simbòlicament masculins i heteropatriarcals.

Nosaltres parim, nosaltres decidim (o el control de la sexualitat reproductiva)

dretpropicosei-web2-2

Les unitats familiars han estat components bàsics de les nostres col·lectivitats nacionals. Les seves diverses regulacions –consuetudinària, religiosa o legal– han determinat les maneres de constituir-se (matrimoni-parelles) i finir (divorci i viudetat), així com les discriminacions entre els anomenats fills/es legítims i els naturals. Tot això no és sinó el vincle fonamental entre el lloc de les dones com a reproductores nacionals i la seva subjugació, una altra dimensió de la violència simbòlica que clarificà Pierre Bourdieu a La domination masculine. Els països colonitzadors fan campanyes de reducció de la fecunditat si creuen que el país colonitzat creix massa o, al contrari, si necessiten mà d’obra. Juan Domingo Perón, quan va tornar per segona vegada a governar Argentina (1952-1958), va fomentar les polítiques pronatalistes i va prohibir els anticonceptius orals per poder créixer com els països veïns. Les polítiques de natalitat han sovintejat arreu, perquè les lleis de les nacions han marcat i marquen el control de la sexualitat i la salut reproductiva.

Les dones reprodueixen biològicament les nacions, per tant cal exercir-ne el control, com es fa a través de les polítiques sobre anticonceptius o sobre l’avortament. A Esparta només podien posar el seu nom a la tomba els homes que morien a la guerra i les dones que havien infantat. A l’imperi romà, el pater familias tenia tots els drets dins de casa seva, però ja els primers codis legals declaraven que l’avortament era un crim. Ho justificaven, com ho havien fet els grecs, amb les teories aristotèliques de l’animació retardada, és a dir, que l’ànima del nou ser ja és present en el moment de la concepció. Les mateixes teories que van fer servir –i encara fan servir- el cristianisme i el catolicisme. A part de les creences religioses, l’avortament incideix en la demografia i la població i, així, després de la gran quantitat de morts de la primera guerra mundial, França va dictar, el 1920, lleis molt repressives contra l’avortament. Els nazis castigaven l’avortament amb la pena de mort. I, en el cas català, l’avortament, legalitzat durant la II República, serà totalment prohibit i perseguit durant la dictadura franquista. I, encara avui en dia, els pocs avenços dels darrers anys pel que fa a l’avortament són qüestionats constantment, sobretot si governen partits de la dreta conservadora.

D’aquí també les campanyes de fecunditat, com allò de “posar catalanets i catalanetes al món”de Jordi Pujol, que demanava que cada família tingués, almenys, tres criatures.  El franquisme premiava les famílies nombroses, tal com la desapareguda Unió Soviètica ho feia amb les “mares heroiques” que havien tingut deu o més fills. El dirigent israelià Ben Gurion també s’expressava en aquests termes: “Qualsevol dona jueva que, en la mesura que depèn d’ella, no porti al món com a mínim quatre nens sans, és comparable al soldat que s’evadeix del servei militar.” Exactament com va passar a França durant la primera Guerra mundial. La feminista francesa, Marguerite de Witt-Schlumberger, presidenta de l’associació de dones a favor del sufragi, va publicar un article, “Le devoir particulier des femmes” (La Française, 18 de maig 1917), en què afirmava que les “mares es deuen al país com els soldats al front” i que “haurien de ser considerades com a emboscades o desertores totes aquelles joves de família, amb bona salut,  que durant l’any següent al final de la guerra, descartin per pur egoisme donar a França un nou fill, bé tenint-lo o bé esperant-lo.”

Són diversos els exemples internacionals més propers o llunyans en el temps que mantenen el principi i el deure de les mares de donar fills per a la “pàtria”. A Sèrbia, durant la guerra dels Balcans, canviant fins i tot les lleis, foren constants les crides a tenir fills. Així, juntament amb el culte per la sang i la terra, el nou nacionalisme serbi va apel·lar i va fer ressorgir amb força la imatge d’una figura medieval simbòlica, la mare Yugovich, la llarga patidora, dona valenta, mare estoica de nou fills, que va oferir els seus fills fins a la mort en la defensa de la pàtria. D’aquesta manera, la maternitat esdevenia una obligació i no una opció lliure de les dones. Com sempre, la sexualitat de les dones era controlada i reduïda a la procreació.

En la construcció nacional basca, la maternitat hi va tenir un paper fonamental, ja que assegurava la reproducció de l’espècie i la primera sociabilització de nens i nenes, a més de tenir responsabilitat en la cura de gent gran, malalta o pobra. Per això van basar els seus arguments en l’AndraMari (mare Maria), convertint la dona basca en un símbol cultural a través de la maternitat, símbol alhora de la nissaga i de la casa. Com que el nacionalisme basc es definia també per trets de raça, la maternitat hi tenia molta importància, així com la regulació dels matrimonis. Els discursos i la propaganda que sustenten polítiques natalistes són expressions de control de les dones. Les polítiques de natalitat són ben presents en la nostra realitat. Segurament la més coneguda ha estat la del “fill únic” a la Xina, que ha comportat un gran nombre d’avortaments si el fetus era una nena i de nenes òrfenes i abandonades, a banda d’un fort desequilibri demogràfic entre homes i dones. Algunes polítiques o campanyes són més subtils, com la que es va endegar a Escòcia el 2010, quan l’Spire Shawfair Park Hospital –privat- va llençar una campanya publicitària per a un banc de semen. La fotografia de l’anunci era ben clara: sobre un prat d’herba, unes cames masculines blanques sota un kilt, una faldilla escocesa, amb els mitjons pertinents. La figura ètnica de l’home escocès anava acompanyada del text següent:

“Cridem els homes sans d’Escòcia a contribuir en la salut i la felicitat de la nostra nació. Un augment dels donants d’esperma podria canviar les vides de molta gent que necessiten aquesta persona especial que hi intervingui per poder completar la seva família. Ho faràs per al teu país. Les dades de naixements a Escòcia van disminuir el 2009. Hauràs donat la teva part en torna.”

Quan a Sudàfrica foren autoritzades les relacions sexuals i els casaments entre membres de diferents races va avançar de forma significativa l’abolició de l’apartheid i de les jerarquies entre colonitzadors i colonitzats. Les polítiques demogràfiques que imposen definició de la nacionalitat demostren també la por al mestissatge i, així, els projectes nacionalistes que veuen en els orígens i la genealogia el principi organitzador de la col·lectivitat nacional manifesten una tendència major que la d’altres nacionalismes a excloure els diferents. Només cal recordar les campanyes feixistes, racistes i xenòfobes de Plataforma per Catalunya. O, fins i tot, la campanya electoral al Congreso de Madrid del 2011 de Josep Duran i Lleida, que va anar repetint que el seu programa incloïa polítiques per fomentar la natalitat autòctona, “perquè hi ha moltes poblacions catalanes on més del 50% dels nadons són de mares immigrants.”

Els contactes sexuals entre dones “nacionals” i homes de fora, estrangers, poden crear i han creat històricament, crisis d’honor i, també, afanys de venjança. Fins i tot, encara que no es tracti de l’enemic. A Austràlia, durant la segona guerra mundial, va sorgir una mena d’histèria sexual perquè les seves dones mantenien relacions consentides amb militars d’Estats Units. A l’Alemanya nazi eren prohibits certs matrimonis com en el cas de l’esmentat apartheid a Sud-àfrica. Com no fa tants anys eren mal vistos en alguns sectors els matrimonis o les relacions a Catalunya amb els pejorativament anomenats xarnegos.

Els feminismes han lluitat políticament pels drets de les dones a disposar del seu cos, a tenir accés gratuït als mitjans anticonceptius i l’avortament. Aquests temes han estat demandes fonamentals. Encara, però, pendents. Encara ens cal cridar que “Fora els rosaris dels nostres ovaris” i reivindicar que  “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. Fem possibles aquestes demandes en els nous processos constituents i en la nova república catalana que volem.

dret-decidir-avortament-72137