- Espanya i Catalunya a partir del 2006, la dona maltractada
Ara bé, seguint amb les feminitzacions de les parts febles, a partir del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, que, tot i haver estat aprovat per àmplia majoria i ratificat pels vots de la població, va patir un llarg debat i diverses retallades, la “núvia catalana” comença a aparèixer en els relats com una dona enganyada i, fins i tot, maltractada per un nuvi poc tolerant que no respecta les regles democràtiques. Una vinyeta del dibuixant Faro (Diari de Tarragona, 2008) exemplifica aquesta imatge que es va repetint en diverses representacions textuals i icòniques durant aquests anys. El dibuix portava com a títol “El dilema de Catalunya: ¿PSOE o PP?” i s’emmarcava en un moment d’eleccions al govern central. Rajoy (PP), vestit d’home, repenjat a la paret, es mira com Zapatero (PSOE), també vestit d’home, balla amb una dona amb un vestit estereotipat de prostituta, amb minifaldilla amb les quatre barres de la senyera i una barretina al cap. Una altra dona, també el mateix estereotip però vestida de negre, li pregunta “Per què segueixes amb ell, Catalunya?”. I la primera li respon: “Perquè em diu mentides i no em respecta. Perquè l’altre em diu mentides, no em respecta i, a més, em pega” :
A partir del moment en què Espanya refusa i retalla el nou estatut d’autonomia aprovat pel parlament català, Catalunya esdevé una dona “xulejada” o víctima de violència. Així, per exemple, el Diari El 9 nou (26 de novembre de 2009) va publicar un dibuix de Lluís Capdevila per il·lustrar una editorial conjunta de la premsa catalana sobre el procés estatutari, en què es compara Catalunya amb una dona que pateix violència masclista: damunt d’un mapa de la península ibèrica amb els colors de la bandera espanyola, veiem sobre Catalunya, una dona vestida de pubilla amb la boca plena de sang i l’ull morat, i, al centre-sud del mapa, un home abillat de “xulo” madrileny, que se la mira satisfet malgrat ser el “maltractador”:
El mateix dia (26 de novembre de 2009), amb un sentit semblant, a El Periodista digital, Pedro Fernando Barbadillo, titulava el seu article amb un contundent “A la señora Cataluña hay que ponerla en la puerta”. Val a dir, incidint en aquests paral·lismes, que el dia anterior, el 25 de novembre, és el dia internacional contra la violència masclista.
A partir del 2006 i, sobretot, del 2009-2010, les reaccions i opinions Catalunya i les seves demandes s’han servit ben sovint d’aquestes comparacions de dona maltractada i humiliada i/o de dona que vol el divorci. La frase “Catalunya vol el divorci” es repeteix en titulars i articles d’informació i opinió, nacionals i internacionals que comparen les relacions polítiques entre Espanya i Catalunya amb aquest símil. L’historiador Joan B. Culla (27 de novembre de 2009) va fins i tot optar titular “Estado macho” una columna seva d’opinió, titllant Espanya de “nuvi” retrògrad i no pas democràtic. Culla, després de preguntar-se “com poden ser inconstitucionals certes afirmacions –que Catalunya és una nació, que posseeix institucions i símbols nacionals- assumides des de fa cent anys”, i d’exposar diversos exemples de fets d’aquells moments, concloïa que “a judici, doncs, d’un nombre creixent d’espanyols, ha de tornar l’Estat en possessió de tots els seus atributs (virils), l’Estat justicier i redemptor, l’Estat mascle capaç de posar límit a aquelles autonomies vel·leïtoses on s’incrusten el localisme i la reacció.” I la comparació ha seguit amb els anys, amb titulars ben explícits sobre el divorci com, per exemple entre tants i tants d’altres i des de perspectives diferents, els de Sara Moreno, al diari Ara (17 de setembre de 2013), “Catalunya i Espanya: teràpia o divorci”, o “El divorci entre Catalunya i Espanya” de Lluís Orriols a El País (9 de novembre de 2014). Del 2013 és també la cançó paròdica del duet Mali Vanili que va esdevenir viral: “Espanya, carinyo, lo nostre no funciona” -un títol que, fins i tot, avui en dia (2017) ha esdevingut eslògan, crit o consigna en les manifestacions.
I les xarxes o les pancartes de manifestacions, a més, durant el 2014 i 2015 recullen diverses imatges de les comparacions de Catalunya maltractada que vol marxar o que demana el divorci:
Els símils del divorci i de de dona maltractada es reiteren durant aquests anys en diversos formats i mitjans i des de diverses posicions ideològiques. Així, el 19 de desembre de 2014, després de l’emissió a Tv3 de L’endemà, dirigit per Isona Passola,tant el Partit Popular i Ciudadanos es van queixar del contingut de l’obra just apel·lant a la utilització d’aquests símils. El Partit Popular va anunciar que demanaria un informe al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) perquè considerava que el documental fa una “banalització i una utilització indecent de la violència de gènere contra les dones per argumentar la posició ideològica partidista d’un govern separatista”, i acusava TV3 de tenir un comportament “immoral”. Ciutadans considerava “intolerable” que una televisió pública participés i emetés aquest tipus de missatges amb “la lacra social que suposa la violència masclista” i afirmava que és un exemple més de com el “separatisme traspassa les línies vermelles de l’immoral”.
La imatge que va donar la volta al món, dins d’aquestes comparacions, fou la performance de l’artista Jill Love el 2014 (Washington Post):
Per tant, la imatge de Catalunya com a “dona maltractada” ja ve de lluny i s’ha intensificat en els darrers anys fins a arribar a l’actualitat.
(Continua…)