MARIA AURÈLIA CAPMANY: PARAULES, FEMINISME, COMPROMÍS I LLIBERTAT

Copio la meva intervenció en l’acte d’homenatge a Maria Aurèlia Capmany al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona (5 de juny de 2018):

La nena modernista va créixer en una família lletraferida, catalanista i republicana. Als 19 anys, acabat el batxillerat a l’Institut Escola que tant la va influenciar i matriculada per cursar Filosofia a la Universitat, escrivia al seu dietari que no es resignava al paper marcat, sinó que volia ser una “dona extraordinària”. Els desigs de la jove Maria Aurèlia Capmany es van esguerrar amb la victòria del feixisme el 1939 i, per contra, tal com va escriure, va haver de “recomençar”,” d’oblidar el món de la guerra”, de” netejar-se la por de les bombes, la por dels nous exàmens dels tribunals depuradors”. Ho va repetir al llarg de la seva existència: “A nosaltres, la gent de l’Institut, ens van preparar per a un món que no existiria. Ens van preparar per a un món civilitzat, ple de matisos, apte per assumir totes les possibilitats de l’ésser humà i de sobte vam ingressar a un gran camp de concentració ple de prohibicions i de tabús i de paraules màgiques.”

I foren les paraules justament les que li serviren per transgredir totes aquestes prohibicions i repressions de la dictadura franquista. Per revoltar-se i per construir el món perdut de llibertats i democràcia. Les paraules de la seva obra literària, ella que és considerava, essencialment, una novel·lista. Les paraules dites o escrites, per explicar històries pròpies o alienes, reals o inventades, per opinar, investigar o polemitzar; per explicar i explicar-se, o tal com deia, per “explicar la vida de la seva vida”. En un breu autoretrat inèdit que es conserva al seu llegat, en tercera persona, es definia tot dient: “li agrada molt escriure, però encara més parlar, per aquesta raó s’ha dedicat a la docència, al teatre i als mítings polítics”. L’amor i l’afirmació en la paraula, de tal manera que un dels seus articles del 1978 portava, i en majúscules, el títol ben significatiu que “SENSE LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ, NO HI HA DEMOCRÀCIA.”

La seva tesi doctoral versava sobre la filosofia i ontologia de Plotí, sobre les paraules, sobre el llenguatge poètic i la racionalitat. Però va abandonar la carrera universitària per dedicar-se a la paraula dita, la docència, i la paraula escrita, la literatura. A pesar de la migradesa del món literari, en una cultura i llegua prohibides i perseguides, i malgrat les traves de la censura, la Capmany va començar a publicar les seves novel·les, centrades, en un primer moment, en protagonistes, majoritàriament femenines, que, en paral·lelisme amb el propi país, cercaven existencialment un lloc en un món absurd. Als anys 60 va arribar l’època de plenitud, de ressò i premis, amb una veu pròpia i consolidada i amb unes obres que es basteixen sobre diversos eixos, sobretot els de la Memòria i la Història. Uns anys a partir dels quals es dedica plenament al món de les paraules: literatura, teatre, traduccions, guions, articles, cançons, conferències… Fou una professora també diferent, que desobeïa les ordres, per exemple de segregació amb grups de teatre mixtos, i l’afany pedagògic és present en bona part de la seva obra, amb la necessitat d’explicar i ex­plicar-se a les noves generacions, de les que fou mestra i mentora a més. En els seus textos, tant de narrativa com d’assaig, així com els seus articles i conferències, hi són presents la memòria i la història, per contextualitzar identitats individuals i col·lectives. Hi ha també una voluntat didàctica, però sobretot dialèctica. I hi ha sempre el seu compromís a favor de la llibertat, de les llibertats.

Lúcida, impertinent i heterodoxa, va optar per la llibertat pròpia i per la defensa de les llibertats dels drets civils, nacionals i polítics. Valenta, la Capmany actuava sempre segons la seva consciència i no “posseïa la virtut del silenci, ni de la submissió, ni del respecte a les consignes”: “quan dic sí és que sí, i quan dic no és que no.” La identitat individual de gènere com a dona i la identitat nacional col·lectiva com a catalana travessen i marquen la vida, pensament i obra. I d’aquí el seu activisme incansable, tant en la militància en l’antifranquisme com en la feminista. Es definia, insolent i en uns temps que la denominació escandalitzava, com a dona pública, i fou una de les pioneres i introductores del feminisme contemporani a casa nostra tot posant en evidència als seus assaigs i recerques els models i sistemes patriarcals i la necessitat de canvis, alhora que ens ensenyava que, feliçment, som dones i obria camí als feminismes posteriors i actuals.

Maria Aurèlia Capmany és una de les figures intel·lectuals cabdals per entendre la Catalunya de la segona meitat del segle XX. La seva trajectòria vital de dona pública, professional de la literatura, es va moure sempre per l’afany de conèixer i saber. Ho féu fidel a la seva consciència ètica, servint-se de la ironia i en constant transgressió dels models marcats. I ho féu per tractar tot un seguit de qüestions amb lucidesa, propagant i construint teories i opinions amb certa impertinència; perquè, justament, es va decantar per qüestions en el seu temps d’avantguarda, progressistes, en el sentit de trencar motllos i reivindicar un altre ordre, amb un  ferm compromís en contra de desigualtats nacionals, socials, racials o de gènere.

Maria Aurèlia Capmany fou una ment oberta a la llum, al coneixement, a la veritat. I ens cal retre-li homenatge, avui, -i aquí, a una barcelonina d’ànima-, celebrar el seu any enguany i cada dia i altres anys. Acabo amb unes seves paraules plenes de vitalisme, lluita, força i esperança, com era ella. Són el final d’un article sobre Catalunya del setembre de 1976:

“Per viure, cal viure del tot; no es pot viure un trosset, perquè viure un trosset és morir-se. I nosaltres hem estat ben a punt de morir-nos, però no ens hem mort. I aquí som, disposats a exigir tot l’aire per respirar.”

Maria Aurèlia Capmany, sempre en el record, gràcies.

La utilització del folklore i la literatura popular per configurar l’ordre simbòlic de la mare i una escriptura femenina en la poesia de Maria Mercè Marçal

Resum

Ja des dels inicis de la seva trajectòria literària, el 1977, una de les característiques destacades de la poesia de Maria Mercè Marçal (1952-1998) és la utilització de formes i motius del folklore i de la literatura popular. Aquest article analitza aquest ús, molt marcat en els primers llibres i també present en els posteriors, i explica com la literatura popular li servirà a l’autora per crear un món simbòlic de l’ordre de la mare, en contrast amb l’ordre patriarcal dominant també en la cultura i literatura. I, a més, per investigar i trobar la seva pròpia «escriptura femenina», d’acord amb les teories de les escoles feministes italianes i franceses dels anys setanta del segle xx.

.

 

Abstract

From the beginning of her literary career in 1977, one of the outstanding features of the poetry of Maria Mercè Marçal (1952-1998) was her use of forms and motifs from folklore and folk literature. This article analyses these aspects, which featured heavily in her early poetry but were also present in later work. It will explore how folk literature inspired her to create her own symbolic world governed by the figure of the mother, as opposed to the dominant patriarchal order existing in literature and culture. The article also traces the development of Marçal’s writing in relation to the French and Italian theorists of “écriture feminine” in the 1970s.

Article complet:

Estudis de Literatura Oral Popular, núm. 6, 2017, pàgines 45–60.

No hi ha activitat feminista que sigui inútil

Article publicat al diari “El País”, 17 de maig de 2018

https://cat.elpais.com/cat/2018/05/17/cultura/1526552037_006595.html

La publicació de l’assaig La dona a Catalunya el 1966 va situar Maria Aurèlia Capmany com una de les primeres teòriques i referents del feminisme a casa nostra. En aquells anys ja era una escriptora reconeguda. Fins aleshores, les seves novel·les, la majoria centrades en protagonistes femenines, havien abordat qüestions com la pretesa inferioritat intel·lectual de les dones, l’obligació d’unes servituds físiques, l’objectiu vital del matrimoni i la maternitat, la submissió i admiració en les relacions entre gèneres o, entre d’altres temes, les normes morals del franquisme. Aquestes qüestions, però, no eren el centre narratiu i no hi havia una crítica explícita en clau de reivindicació feminista.

Als anys seixanta, paral·lelament amb altres moviments sobre els drets civils, s’iniciava internacionalment la segona onada del feminisme contemporani, després d’una primera dirigida, sobretot, a la consecució dels drets de ciutadania i el sufragi. A l’Estat espanyol, el 1962, El segon sexe (1949) de Simone de Beauvoir, prohibit per la censura, va començar a circular mitjançant una traducció sud-americana —la catalana no va ser permesa fins al 1968—. El 1963, el mateix any de la seva publicació, es traduïa al castellà (el 1965, al català) La mística de la feminitat de Betty Friedan, amb un ressò notable. El feminisme es va començar a popularitzar i, així, la revista Cuadernos para el diálogo, el 1965, hi dedicà un dossier de més de 80 pàgines. La mobilització i l’organització feministes, per simplificar, es van iniciar a partir de dues posicions. Per una banda, des d’un catolicisme progressista, va sorgir un feminisme que, amb una perspectiva de tradició liberal, proposava com a solucions la promoció femenina, l’educació i la seva incorporació al mercat de treball. Per una altra banda —i aquí hem de situar Capmany—, dins de la militància en partits, moviments i sindicats antifranquistes, llavors encara clandestins, un altre sector feminista denunciava la situació d’opressió de les dones depenent dels interessos capitalistes, tot seguint un paral·lelisme evident entre l’opressió femenina i l’opressió de classe, i proposava la transformació de la societat. En aquells moments, però, Capmany no es considerava feminista.

Arran de l’èxit del llibre de Friedan, l’editor Josep Maria Castellet va encarregar a Capmany l’elaboració d’una obra similar sobre les dones catalanes. Quan va començar la recerca, estava convençuda que el feminisme era una cosa obsoleta. En acabar-la, la seva conclusió, en canvi, va ser que el feminisme era una cosa del present i necessari, perquè calia “reivindicar la plenitud de drets i deures per a les dones perquè puguin ser persones”. Des d’aleshores, va relacionar la seva militància feminista amb el franquisme, i considerava que des de 1939 se li va fer evident el freudià “complex de castració”, ja que l’exèrcit i el nacionalcatolicisme havien organitzat una societat on era “absolutament necessari el penis com a targeta de presentació”. Aquest estudi la va convertir en una de les pioneres del feminisme de la igualtat, i va ser el punt de partida de nombrosos assaigs i conferències posteriors en què va exposar les seves teories i la seva visió històrica sobre la condició de les dones. Des d’aquell primer assaig, Capmany va esdevenir una ferma defensora d’un feminisme primerenc, basat en anàlisis culturals i literàries de textos i mites tot comparant-los amb la condició femenina de la seva època. Va centrar aquestes anàlisis en el procés de fabricació per part dels homes dels estereotips femenins, i com aquests persistien en els comportaments i valors socials, incidint en uns aspectes concrets: les construccions culturals i socials de la feminitat, els conceptes tradicionals aplicats a les dones al llarg de la història, la denúncia de la feminitat propugnada per la dictadura franquista i de qui perpetuava aquestes construccions. Una denúncia cap als homes que les perpetuaven, però també cap a les dones que, dient-se víctimes, es convertien en còmplices d’aquesta situació: les “donetes”, en la seva nomenclatura. Les teories, entre d’altres, de Virginia Woolf, Simone de Beauvoir o Friedan van influir en les tesis de Capmany, ferma defensora d’una lluita conjunta des del feminisme, el socialisme i el catalanisme per aconseguir les llibertats individuals i col·lectives, perquè la lluita de les dones és a favor “de les persones oprimides” i, per tant, calia fer causa comuna “amb totes les reivindicacions justes de la terra, les laborals, les nacionals i les racials”.

El 1975, Any Internacional de la Dona, es van celebrar dos congressos mundials, a Mèxic i Berlín. I, a Madrid, encara en la clandestinitat, al cap de dues setmanes de la mort del dictador, es van celebrar les Jornadas Nacionales para la Liberación de la Mujer, en les quals van sorgir les primeres discussions sobre la doble o única militància, fins a arribar a postulats irreconciliables i la creació de diversos col·lectius que se’n desmarcaren. L’any següent, amb més de 4.000 participants, es van celebrar a Barcelona les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, en què aquest debat es consolidà. Capmany hi tingué protagonisme, però les seves tesis de doble militància feminista, específica i política, van ser criticades pels nous corrents del feminisme de la diferència i del feminisme radical, sobretot per part del Col·lectiu Feminista, que defensava que l’opressió de gènere rau en el concepte de patriarcat i en els models de societat capitalista que es reproduïen tant en els partits de dretes com en els d’esquerres, i es mostraven partidàries de la militància única en el feminisme al marge de partits mixtos.

Maria Aurèlia Capmany amb Montserrat Roig, el 1991. PILAR AYMERICH

Les intervencions de Capmany, que advocava per la lluita feminista i, alhora, la de classe i la nacional, van ser aplaudides per una part de les assistents, mentre que l’altra part les va rebre amb fredor. El Col·lectiu Feminista va retreure posteriorment a Capmany que defensés la lluita nacional perquè aquesta, com d’altres, només havia estat exclusiva dels homes. La resposta de Capmany va ser contundent: “Les dones que contesten els valors anomenats propis del mascle es mouen en una absoluta contradicció, com les nostres companyes que es pensen que defensar el dret a la integritat nacional dels Països Catalans és fer el joc al mascle, i aquestes mateixes dones ens venen a parlar en llengua espanyola, que representa una altra nació que per elles hauria de ser tan privativa del mascle com la nostra”. Montserrat Roig, que hi fou present, va donar suport a les tesis de Capmany de la doble explotació com a dones i catalanes. Al cap de dos anys, Capmany insistia en els seus postulats que el canvi de la situació de les dones passava per “canviar la societat” i “la mentalitat de tots i cada un dels éssers humans”, alhora que defensava que “no hi ha activitat feminista que sigui inútil”.
Capmany va obrir el camí i fou autora d’un seguit de teories dins d’un feminisme de caire multigenèric, en el sentit d’usar arguments provinents de la biologia, la psicologia, el materialisme històric i la crítica literària, cosa que va permetre començar a trencar els límits i apostar per conceptes més híbrids en una línia en què han insistit feminismes posteriors. Algunes de les seves teories ja han estat superades, però d’altres, ampliades, van ser un punt de partida. I algunes encara resten pendents en els debats actuals, com el conflicte entre producció i reproducció, les concepcions del patriarcat o la construcció d’identitats, rols i gèneres.

Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017

Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó va néixer el 1943 a Alcoi, en una família i una comarca catalanoparlant, però, com sempre ha explicat, fins a la seva entrada a la Universitat, el 1960, i la coneixença de Joan Fuster, no havia vist mai ni una sola paraula escrita en català. Educada sota el franquisme, el pas per la ciutat de València significà el canvi. I també comportà la seva tria. Va aprendre a escriure el català, va triar el periodisme i la literatura en català, tant com a directora de la revista Canigó (1971-1983), d’una clara línia progressista i receptiva dels corrents independentistes dels Països Catalans, com en les seves obres de ficció, des del seu primer llibre de contes. És quan miro que hi veig clar (premi Víctor Català 1978). Simó ha remarcat i ha reivindicat sempre la seva procedència, el País Valencià: Resulta obvi que la nació no es limita a quatre províncies del Principat.

La seva producció literària és extensa i abasta diversos gèneres, entre els que hi sobresurt, però, la narrativa. Contes i novel·les, com el seus articles periodístics, amb afany de contar històries des d’una òptica crítica. Per a Isabel-Clara Simó, les paraules són l’instrument de comunicació per a elaborar una narrativa que vol ser també comunicativa. El 1991, en motiu de ser nomenada “escriptora del mes” (Departament de Cultura de la Generalitat), en el Quadern que se’n va editar, hi publicava un text en què explicava com bastia la seva literatura i com, a partir de la mirada curiosa, construïa les històries:

Agafo paper i em poso a escriure. No sé exactament per què ho faig, però sé que em fa immensament feliç posar en paraules les imatges amargues i fosques i les imatges alegres i lluminoses que he mirat. No sé què és la literatura, però sé que m’és necessari contar aquestes imatges, parlar d’aquestes sensacions, explicar aquestes històries, segurament perquè no es pot viure en solitari. Cap art no ho és. Quan escrivim, compartim, amb les paraules, tot el que hem vist, i el que hem somiat i el que hem pensat i el que hem sentit. La paraula ens aproxima, ens fa solidaris.

Simó tria com a base de definició del seu ofici d’escriure les paraules. Les paraules, carregades de perill per a una generació nascuda en ple franquisme, a la qual es negava la paraula com a poble, a la qual es negava i es prohibia la seva llengua. I les paraules prohibides, fent un pas cap enrere, a les dones, abocades, per lleis i decrets, al silenci de l’àmbit privat. La generació d’Isabel-Clara Simó va patir les prohibicions de les llibertats nacionals i individuals sota la dictadura franquista.

En la narrativa d’Isabel-Clara Simó es fonen els dos silencis: la veu silenciada de les dones i la veu catalana silenciada. I la subordinació de les dones té el seu paral·lelisme en la subordinació de la nació, amb la dicotomia vencedors-llengua espanyola i vençuts-llengua catalana. Ara bé, també les homogeneïtats binàries són posades en dubte, sense deixar de defensar l’existència de la cultura i la identitat catalanes. Simó refusa etiquetes, perquè les etiquetes constrenyen i limiten, i voldria una normalitat que respectés les diferències. Mentre això no passa, davant la marginació, hi ha la rebel·lió. Tal com ella mateixa deia:

M’agradaria poder deixar-me de plantejar la meva nació o el meu sexe com a problema. Voldria que no existís el problema. Això no vol dir que no em revolti, no m’hi resigno. (Diàlegs a Barcelona)

La lluita per la llibertat i les llibertats ha estat sempre present en la seva trajectòria. El 26 de gener de 2016 publicava un article al Diari El Punt/Avui sobre fal·làcies, en què parlava d’independència i llibertat i defensava que la llibertat no és pas incompatible amb la justícia social:

…L’esquema és si fa no fa sempre el mateix: hi ha atur, hi ha criatures sense beques de menjador, hi ha desnonats, mentre uns pocavergonyes s’entretenen en baralles identitàries.

La fal·làcia és colossal: l’infern sempre són els altres. Els que emeten aquesta acrítica opinió es veuen a ells mateixos defensors del feble. Són els bons i la cara els resplendeix parlant del seu amor a la justícia i la seva cura dels més vulnerables. No us fieu mai dels bondadosos que ho gasten en saliva. Fins i tot ho diuen els Evangelis, en allò tan repetit que el que faci la teva mà dreta que no ho sàpiga l’esquerra.

Però la fal·làcia és molt més que aquesta bondat inventada. Presenten les “qüestions identitàries” com un divertiment. Doncs no senyor: això que menyspreeu és la llibertat. Els independentistes no clamem per la independència per cap profit propi, sinó per la llibertat. Algú em podria dir en què són incompatibles la llibertat i la justícia social? Ans al contrari: els governs dictatorials practiquen, si els convé –i si hi ha càmeres i fotògrafs, és clar–, la justícia social com un acte de caritat. La llibertat i la justícia social solen ser les dues cares d’una mateixa moneda.

Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. Enhorabona. I la dada: de 49 edicions, 5 premiades…

Simone de Beauvoir i El segon sexe

 

Simone de Beauvoir (París, 9 de gener de 1908 – 14 d’abril de 1986) fou una filòsofa, professora, escriptora i un dels puntals bàsics del(s) feminisme(s) contemporanis. La seva obra El segon sexe (1949) és un dels assaigs més rellevants del feminisme –i la filosofia- del segle XX. La seva publicació, malgrat les bones crítiques, fou tot un escàndol i fou prohibida en molts països, com és el cas del nostre. Beauvoir parlava lliurament del sexe i criticava la maternitat, temes tabús.

El 1949, Simone de Beauvoir publica el seu assaig, Le Deuxième Sexe (2 volums), que significa un punt d’inflexió i de canvi en el pensament feminista. De fet, l’obra presenta un punt clau i totalment nou en el sentit que deixa de banda les argumentacions tradicionals que fonamentaven les desigualtats entre homes i dones per raons biològiques, per començar una reflexió sobre el fet que ser homes o ser dones és una cosa que s’aprèn de manera inconscient mitjançant tot un seguit de valors, comportaments, actituds i rols, els quals són permesos per a homes i/o per a dones i, també, doncs, sancionats o prohibits per les mateixes raons.

El 24 de maig de 1949, l’editorial Gallimard editava el primer volum d’El segon sexe i va esclatar l’escàndol. El llibre va ser reconegut per prestigiosos intel·lectuals, com Michel Leiris, Emmanuel Mounier i Jean Paul Sartre, però foren més les veus que el van refusar i combatre. Va rebre crítiques irades tant de la dreta conservadora com de l’esquerra progressista, fins i tot des del Partit Comunista francès, que considerava decadent l’existencialisme. A més de considerar l’existencialisme com a una ideologia individualista i conservadora, el Partit Comunista també creia que el feminisme seria un factor de divisió de la classe obrera que havia de fer front comú i unitari contra el capitalisme. L’assaig fou automàticament prohibit a l’Índex del sant Ofici de Roma. Per primera vegada, una dona, una filòsofa, gosava reivindicar, no alguns drets per a algunes dones, sinó la igualtat absoluta i abordava els problemes tabús de la llibertat sexual, la maternitat, l’avortament o l’explotació. Malgrat l’escàndol, se’n van vendre 20.000 exemplars en pocs dies i, al cap de 7 mesos, es publicava el segon volum.

La difusió internacional va ser al cap de 2 anys, amb l’edició a Alemanya i, sobretot, l’edició de 2 milions d’exemplars a Estats Units, on el feminisme ja estava més estructurat i on va tenir una notable influència en les principals teòriques de l’aleshores incipient moviment dels Women’s Lib (Shulamith Firestone, Juliet Mitchell, Kate Millet, etc.). El 1953 fou el llibre més venut al Japó durant tot un any i, el 1954, arribava a Argentina i, d’allí, la seva difusió per tota l’Amèrica llatina. Fins al 1964, l’obra no va circular lliurament al Quebec. A l’aleshores República Democràtica alemanya no es va poder llegir fins el 1989 i no fou fins als anys 90 en què es va editar als països de l’est d’Europa (es va traduir al búlgar el 1997 i al rus el 1998).

L’edició d’El segon sexe a Catalunya també es va fer esperar. El llibre, evidentment, fou prohibit per la censura franquista i, per exemple, un ressenya laudatòria que en va escriure a la revista Laye l’aleshores estudiant de la Universitat de Barcelona, Josep M. Castellet, que n’havia llegit la primera edició francesa, també fou vetada. Però, a partir del 1962, i mitjançant una traducció sud-americana (Buenos Aires, Siglo XX), va començar a circular en espanyol amb molt d’èxit -mentre que Castellet, malgrat els intents, no aconseguia el permís per a la traducció i l’edició catalana. Finalment, la persistència de Josep M. Castellet  es va veure recompensada i El segon sexe (Barcelona, Edicions 62) es va editar en català el 1968, prologat per Maria Aurèlia Capmany i amb la traducció d’Hermínia Grau de Duran, el primer volum, i Carme Vilaginés, el segon. La publicació a Catalunya havia tardat, doncs, gairebé 20 anys i Maria Aurèlia Capmany, en el pròleg, en culpa el franquisme: “La mística de la feminitat havia fet ja la seva feina i havia destruït ràpidament tota l’obra que mig segle d’educació liberal havia intentat molt feblement aconseguir.”

 

Sobre la història, recepció, actualitat, pervivència i anàlisi d’El segon sexe, es va celebrar un congrés internacional a la Sorbona de París (1999). Les teories de Beauvoir exposades són encara vigents pel que fa als estudis sobre subjectes i subjectivitats femenines, així com les construccions culturals del sexe i del gènere. Alguns dels seus pressupòsits han estat qüestionats, però també han servit de punt de partida per a noves teories.

El “no es neix dona, s’arriba a ser-ho” de Simone de Beauvoir ja va ser qüestionat per Sheila Rowotham  (Woman’s Consciousness. Man’s World, 1973), que afirma que una dona no es pot autoconcebre com una entitat per complet separada, perquè està sempre conscient de com està sent definida com a dona; és a dir, com a membre d’un grup la identitat del qual ha estat definida per la cultura masculina dominant. Fins i tot les seves deixebles, del feminisme materialista i al capdavant de la revista Nouvelles questions féministes, com Christine Delphy, han evolucionat respecte a la mestra i han desenvolupat estudis per demostrar com la ideologia social del gènere modela les idees a partir del sexe biològic i que el sexe és una categoria de la percepció a partir de la categoria del gènere. La mateixa Beauvoir, en els darrers anys de la seva vida, també va començar a deixar entreveure en els seus textos que el gènere podria no ser ben bé una conseqüència del sexe biològic i que el cos és un objecte d’interpretació cultural.

Aquestes teories enllacen amb escoles actuals, com les anàlisis de Judit Butler que desenvolupen l’arribar a ser dona” i teoritzen que la possibilitat d’elecció no seria absolutament lliure, perquè seria la d’un jo corporeïtzat, inculturitzat, i marcat per les convencions i prescripcions socials. En aquest sentit, Judith Butler, invocant i superant Simone de Beauvoir, conclou que, si el gènere és una construcció cultural i també una elecció, ja no cal que estigui vinculat al sexe ni tampoc no caldrien les classificacions binàries. Judit Butler, que va examinar críticament l’obra de Simone de Beauvoir (Gender trouble, 1990) i va analitzar la teoria de “devenir dona” (Bodies that matter, 1993), creu que la identitat, per tant, seria més un ideal normatiu que un tret descriptiu de l’experiència, perquè els trets que defineixen la identitat són normes socialment instituïdes i que les dones no es poden considerar  o construir com a subjectes en espais simbòlicament masculins i heteropatriarcals.

Nosaltres parim, nosaltres decidim (o el control de la sexualitat reproductiva)

Les unitats familiars han estat components bàsics de les nostres col·lectivitats nacionals. Les seves diverses regulacions –consuetudinària, religiosa o legal– han determinat les maneres de constituir-se (matrimoni-parelles) i finir (divorci i viudetat), així com les discriminacions entre els anomenats fills/es legítims i els naturals. Tot això no és sinó el vincle fonamental entre el lloc de les dones com a reproductores nacionals i la seva subjugació, una altra dimensió de la violència simbòlica que clarificà Pierre Bourdieu a La domination masculine. Els països colonitzadors fan campanyes de reducció de la fecunditat si creuen que el país colonitzat creix massa o, al contrari, si necessiten mà d’obra. Juan Domingo Perón, quan va tornar per segona vegada a governar Argentina (1952-1958), va fomentar les polítiques pronatalistes i va prohibir els anticonceptius orals per poder créixer com els països veïns. Les polítiques de natalitat han sovintejat arreu, perquè les lleis de les nacions han marcat i marquen el control de la sexualitat i la salut reproductiva.

Les dones reprodueixen biològicament les nacions, per tant cal exercir-ne el control, com es fa a través de les polítiques sobre anticonceptius o sobre l’avortament. A Esparta només podien posar el seu nom a la tomba els homes que morien a la guerra i les dones que havien infantat. A l’imperi romà, el pater familias tenia tots els drets dins de casa seva, però ja els primers codis legals declaraven que l’avortament era un crim. Ho justificaven, com ho havien fet els grecs, amb les teories aristotèliques de l’animació retardada, és a dir, que l’ànima del nou ser ja és present en el moment de la concepció. Les mateixes teories que van fer servir –i encara fan servir- el cristianisme i el catolicisme. A part de les creences religioses, l’avortament incideix en la demografia i la població i, així, després de la gran quantitat de morts de la primera guerra mundial, França va dictar, el 1920, lleis molt repressives contra l’avortament. Els nazis castigaven l’avortament amb la pena de mort. I, en el cas català, l’avortament, legalitzat durant la II República, serà totalment prohibit i perseguit durant la dictadura franquista. I, encara avui en dia, els pocs avenços dels darrers anys pel que fa a l’avortament són qüestionats constantment, sobretot si governen partits de la dreta conservadora.

D’aquí també les campanyes de fecunditat, com allò de “posar catalanets i catalanetes al món”de Jordi Pujol, que demanava que cada família tingués, almenys, tres criatures.  El franquisme premiava les famílies nombroses, tal com la desapareguda Unió Soviètica ho feia amb les “mares heroiques” que havien tingut deu o més fills. El dirigent israelià Ben Gurion també s’expressava en aquests termes: “Qualsevol dona jueva que, en la mesura que depèn d’ella, no porti al món com a mínim quatre nens sans, és comparable al soldat que s’evadeix del servei militar.” Exactament com va passar a França durant la primera Guerra mundial. La feminista francesa, Marguerite de Witt-Schlumberger, presidenta de l’associació de dones a favor del sufragi, va publicar un article, “Le devoir particulier des femmes” (La Française, 18 de maig 1917), en què afirmava que les “mares es deuen al país com els soldats al front” i que “haurien de ser considerades com a emboscades o desertores totes aquelles joves de família, amb bona salut,  que durant l’any següent al final de la guerra, descartin per pur egoisme donar a França un nou fill, bé tenint-lo o bé esperant-lo.”

Són diversos els exemples internacionals més propers o llunyans en el temps que mantenen el principi i el deure de les mares de donar fills per a la “pàtria”. A Sèrbia, durant la guerra dels Balcans, canviant fins i tot les lleis, foren constants les crides a tenir fills. Així, juntament amb el culte per la sang i la terra, el nou nacionalisme serbi va apel·lar i va fer ressorgir amb força la imatge d’una figura medieval simbòlica, la mare Yugovich, la llarga patidora, dona valenta, mare estoica de nou fills, que va oferir els seus fills fins a la mort en la defensa de la pàtria. D’aquesta manera, la maternitat esdevenia una obligació i no una opció lliure de les dones. Com sempre, la sexualitat de les dones era controlada i reduïda a la procreació.

En la construcció nacional basca, la maternitat hi va tenir un paper fonamental, ja que assegurava la reproducció de l’espècie i la primera sociabilització de nens i nenes, a més de tenir responsabilitat en la cura de gent gran, malalta o pobra. Per això van basar els seus arguments en l’AndraMari (mare Maria), convertint la dona basca en un símbol cultural a través de la maternitat, símbol alhora de la nissaga i de la casa. Com que el nacionalisme basc es definia també per trets de raça, la maternitat hi tenia molta importància, així com la regulació dels matrimonis. Els discursos i la propaganda que sustenten polítiques natalistes són expressions de control de les dones. Les polítiques de natalitat són ben presents en la nostra realitat. Segurament la més coneguda ha estat la del “fill únic” a la Xina, que ha comportat un gran nombre d’avortaments si el fetus era una nena i de nenes òrfenes i abandonades, a banda d’un fort desequilibri demogràfic entre homes i dones. Algunes polítiques o campanyes són més subtils, com la que es va endegar a Escòcia el 2010, quan l’Spire Shawfair Park Hospital –privat- va llençar una campanya publicitària per a un banc de semen. La fotografia de l’anunci era ben clara: sobre un prat d’herba, unes cames masculines blanques sota un kilt, una faldilla escocesa, amb els mitjons pertinents. La figura ètnica de l’home escocès anava acompanyada del text següent:

“Cridem els homes sans d’Escòcia a contribuir en la salut i la felicitat de la nostra nació. Un augment dels donants d’esperma podria canviar les vides de molta gent que necessiten aquesta persona especial que hi intervingui per poder completar la seva família. Ho faràs per al teu país. Les dades de naixements a Escòcia van disminuir el 2009. Hauràs donat la teva part en torna.”

Quan a Sudàfrica foren autoritzades les relacions sexuals i els casaments entre membres de diferents races va avançar de forma significativa l’abolició de l’apartheid i de les jerarquies entre colonitzadors i colonitzats. Les polítiques demogràfiques que imposen definició de la nacionalitat demostren també la por al mestissatge i, així, els projectes nacionalistes que veuen en els orígens i la genealogia el principi organitzador de la col·lectivitat nacional manifesten una tendència major que la d’altres nacionalismes a excloure els diferents. Només cal recordar les campanyes feixistes, racistes i xenòfobes de Plataforma per Catalunya. O, fins i tot, la campanya electoral al Congreso de Madrid del 2011 de Josep Duran i Lleida, que va anar repetint que el seu programa incloïa polítiques per fomentar la natalitat autòctona, “perquè hi ha moltes poblacions catalanes on més del 50% dels nadons són de mares immigrants.”

Els contactes sexuals entre dones “nacionals” i homes de fora, estrangers, poden crear i han creat històricament, crisis d’honor i, també, afanys de venjança. Fins i tot, encara que no es tracti de l’enemic. A Austràlia, durant la segona guerra mundial, va sorgir una mena d’histèria sexual perquè les seves dones mantenien relacions consentides amb militars d’Estats Units. A l’Alemanya nazi eren prohibits certs matrimonis com en el cas de l’esmentat apartheid a Sud-àfrica. Com no fa tants anys eren mal vistos en alguns sectors els matrimonis o les relacions a Catalunya amb els pejorativament anomenats xarnegos.

Els feminismes han lluitat políticament pels drets de les dones a disposar del seu cos, a tenir accés gratuït als mitjans anticonceptius i l’avortament. Aquests temes han estat demandes fonamentals. Encara, però, pendents. Encara ens cal cridar que “Fora els rosaris dels nostres ovaris” i reivindicar que  “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. Fem possibles aquestes demandes en els nous processos constituents i en la nova república catalana que volem.

50 anys de La dona a Catalunya de Maria Aurèlia Capmany

El diari Ara va publicar un dossier monogràfic sobre Maria Aurèlia Capmany en motiu del record de la seva mort ara fa 25 anys. Tot un seguit de magnífics articles sobre la seva obra i trajectòria polifacètiques de Guilem-Jordi Graells, Ignasi Aragay, Lluïsa Julià, Jordi Coca, Eva Piquer, Jordi Carrió, Josep Maria Espinàs, Jordi Llobet, Lluís A. Baulenas i Pilar Godayol. A Vilaweb, Agustí Pons també en feia una evocació. El digital de cultura Núvol, reproduïa un meu article sobre l’autora publicat a Serra d’Or. I el Full informatiu d’octubre de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany publicava un text de Jordi Font.

El dia 2 d’octubre de 1991, moria Maria Aurèlia Capmany. Just al cap de 9 mesos justs que ho fes la seva parella Jaume Vidal Alcover (2 de gener de 1991). Enguany també fa 50 anys de la publicació del seu assaig La dona a Catalunya, una de les obres pioneres que introduïa el feminisme a casa nostra.

Les coordenades de dona i catalana són indestriables en la vida i obra de Maria Aurèlia Capmany, són dues característiques de la seva identitat que ja trobem presents en èpoques de joventut, però sobre les quals no en formularà un discurs teòric fins a la dècada dels seixanta – concretament entre 1965-1976- i, des d’aleshores, la lluita feminista i la lluita catalanista es trobaren vinculades i esdevingueren components essencials de la personalitat i de la seva obra literària. De fet, en el seu propi camí a Damasc cap al feminisme que fou el treball de documentació i recerca el 1965 per elaborar l’assaig La dona a Catalunya (1966), Capmany deixava ben clara la seva tesi en les conclusions: “no podem plantejar el problema de la dona sense començar per plantejar el problema social i polític.”

El 1965, l’any en què el feminisme comença a sortir de l’armari a casa nostra, Maria Aurèlia Capmany inicia, amb un punt d’escepticisme i creient que el feminisme “estava desat a les golfes del record”, la seva recerca per escriure La dona a Catalunya, i el resultat en les conclusions és, després del procés, la reivindicació de la “plenitud de drets i deures” per a les dones que, així, podran, “ser persones”. I, entremig, en el camí de presa de consciència, basteix la seva teoria i la seva visió històrica de les dones, sobretot catalanes, que després ampliarà i reiterarà en assaigs posteriors i en els seus articles i conferències.

Maria Aurèlia Capmany, per elaborar La dona a Catalunya, que fou un èxit editorial, va fer tot un estudi de recerca i documentació i una enquesta realitzada a Barcelona que li va servir de treball de camp. Amb aquests materials, en el llibre fa un repàs a la situació i condició de les dones catalanes, tant a través de la història, com, sobretot, de la seva realitat més immediata. Per a Capmany, “el problema dona existeix” i, en el llibre, emfatitza dues qüestions: per una banda, la definició de les dones com a alteritat i dependència; i, per una altra, les desigualtat social i l’accés de les dones al món públic. I, en aquest sentit, tant el punt de partida com la conclusió són ben clars: les dones tenen el mateix estatus social que els homes, però només en aparença, perquè “la realitat és, però, que tenen consciència de la seva manca d’integració, de l’estat d’evolució, de la inestabilitat de la seva inserció a la societat en què viuen.” Aquesta premissa amb què Capmany tancava el pròleg a la primera edició de l’obra és iterada en el pròleg a la tercera edició del 1971:

Una de les característiques d’aquestes noves promocions que es plantegen de cap i de nou el problema de la seva situació, és l’estupor en descobrir les contradiccions en què es veuran immerses. Gran part d’aquest estupor li prové a la noia d’avui de la manca d’elements per a jutjar la situació en què es troba. Una fraseologia ambigua li permet creure’s en l’alternativa d’escollir; la realitat, en canvi, li planteja carrerons sense sortida. El món continua escindit en dues parts: la masculina i la femenina. La part masculina és, de fet, el món. No ens hauria d’estranyar si molt aviat vèiem convertits aquest estupor i aquesta inquietud en activitat. No fa gaire temps em deia una noia:
-Se’ns diu: sigueu protagonistes de la lluita per una societat distinta i naturalment millor. Només amb un canvi d’estructures trobareu la vostra emancipació i deixareu d’estar alienades. I et trobes fent d’esposa amantíssima d’un marit progressista.

Maria Aurèlia Capmany, en el seu assaig, afirma que la dona que treballa pot descobrir fàcilment les condicions objectives de la seva marginació, ja que “ treballa igual que un home, estudia les mateixes assignatures, obté els mateixos títols que un home però amb aquests títols farà un treball de segona” i, si una dona vol dedicar-se a una activitat més enllà de les parets de casa seva, ho ha de fer “discretament i sense donar-se importància”, perquè aquesta és “l’única manera de no fer el ridícul.”

Capmany defensa, per tant, el feminisme de la igualtat: critica els biaixos sexistes del projecte il·lustrat de la modernitat i l’exclusió de les dones dels àmbits socials i polítics, alhora que defensa una política d’igualtat i d’integració de les dones. Aquestes tesis són sostingudes i ampliades en tot un seguit d’assaigs que seguiran el camí que obre La dona a Catalunya. Capmany, ja que no va deixar d’investigar i publicar, també a la premsa, sobre la condició de les dones i el feminisme, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. Entre les obres més destacades, cal esmentar les següents:

La dona a Catalunya. Consciència i situació, (1966)

El feminismo ibérico, en col·laboració amb Carmen Alcalde, (1970)

De profesión, mujer, (1971)

Cartes impertinents, (1971)

El feminisme a Catalunya, (1973)

Carta abierta al macho ibérico, (1973)

El comportamiento amoroso de la mujer, (1974)

La Dona. Obres selectes i inèdites, (1975)

“Cartas impertinentes”, a La liberación de la mujer, (1977)

“El feminisme ara”, a Dona i societat a la Catalunya actual, (1978)

Dona, doneta, donota, amb dibuixos de Tísner (1979)

En busca de la mujer española, (1982)

En totes aquestes obres, Maria Aurèlia Capmany va desgranant i ampliant les seves teories feministes, que ella considerava “poc radicals”. Des del socialisme i filla de la seva generació, la paraula clau és emancipació.

Tal com deia la seva cançó de Teatre de cabaret, fou una dona emancipada que va “haver de pensar i decidir, sola i assenyada”, i ho va fer des de la llibertat i el diàleg.

 

 

 

 

 

Okupació de l’espai, del manspreading a les dones públiques

The New Yorker

 

Molts homes tendeixen a seure amb les cames ben obertes, espaterrats. I com que això també ho fan habitualment als transports públics, ocupant amb amplitud el seu seient i envaint els dels costats, aquest costum té també el seu terme, Manspreading, provinent de l’anglès (Oxford English Dictionary, 2015) i que vindria a dir: home que s’expandeix.  A les xarxes socials, sovint hi trobem fotos, posts, tuits o vídeos que se’n fan ressò. Evidentment, la majoria són de dones. Fins i tot, internacionalment, s’han creat webs i blogs específics. El mes de juny passat se’n va parlar bastant als mitjans catalans ran d’una protesta dels regidors i regidores de la CUP a l’ajuntament de Barcelona per una nova campanya sobre els transports metropolitans que s’anunciava amb una imatge d’un home eixarrancat .

És una qüestió de llenguatge verbal, però també de l’educació dels cossos i el seu paper en els espais públics. La formació i les normes socials són fonamentals en l’educació dels cossos, del que poden o no poden fer. Però també hi ha altres arguments que completen aquestes explicacions. La “virilitat” –que ve del llatí vir (home), com virtus (conjunt de comportaments), i un dels seus atributs és la potència sexual- i el poder van relacionats també amb la possessió de l’espai, sobretot dels espais públics i socials. Ara bé, això no deixa de ser paradoxal en el sentit que, si bé les dones són definides pel cos i els homes per l’intel·lecte, l’espai, però, és ocupat pels cossos dels homes. L’espai, com a àmbit públic i de poder, s’associa als homes i és una altra forma de generar subordinació.

I, també, hi ha relació entre genitals i ocupació dels espais. Així, Mino Vianello i Elena Caramazza (Género, espacio y poder, 2002) sostenen que, mentre que el penis és visible i té el seu espai, la vagina està amagada i, per tant, només pot ser imaginada, i, d’aquesta manera, l’espai sol adoptar la forma d’una realitat exterior per als homes i una realitat interior per a les dones. Així, no seria la manca de penis, per tant, sinó el dependre d’ell el que causaria inseguretat a les dones: el penis potent (poderós) ha fet que homes i dones considerin els homes com a font d’autoestima. Seguint aquesta analogia simbòlica –i lligada a la imatge d’impotència sexual masculina i, alhora a la importància que es dóna a la mida del penis-, tornem al concepte de poder. En conseqüència, doncs, des d’aquesta masculinitat i virilitat tradicionals, l’espai es relaciona amb el seu cos i és un amb ell. Per a l’home, l’espai és un mapa abstracte, subjecte a la manipulació (guerra, caça, arquitectura, ciutats…). L’ocupació de l’espai “estratègic” és masculina, la “corporal” és femenina. És allò de volar en classe turista –i ja no diguem low cost– al costat d’un home ben espaterrat, que s’autoritza i és autoritzat socialment a ocupar la major proporció d’espai possible. Els homes, el manspreading, són la presència en l’espai. Les dones som la insignificança.

Ara bé, l’ocupació de l’espai corporal de les dones tampoc no ha estat ni està exempta de problemes. Quan les dones van començar a ocupar espais tradicionalment reservats als homes, van ser vistes com unes estranyes o excèntriques.  Com les primeres escriptores professionals que, tot i fer servir en molts casos pseudònims masculins, foren titllades de boges o “homenots”, destacant, en el cas de la seva vàlua, que posseïen, en tot cas, una intel·ligència masculina o que la seva literatura era “viril”. El cas de l’escriptora Caterina Albert és ben significatiu, no només en el moment dels seus inicis creatius a finals del segle XIX, quan es va descobrir que sota el nom de Víctor Català s’hi amagava una dona, sinó fins i tot posteriorment, gairebé al cap de cent anys, quan Josep Miracle, en la seva biografia (1978), addueix que Caterina Albert emprava el pseudònim per “raó del subconscient”, perquè “en el fons de tot el seu ésser hi bategava l’esperit masculí”. I fins fa dos dies, ben poques dècades, el terme de dona pública només era acceptat com a sinònim de meuca.

Els cossos de les dones han anat okupant els espais públics. Ocupant amb k, perquè molts cops han estat ocupacions en contra de, entrant en terrenys vedats i gens ben rebudes. En el cas de la política, per exemple, tot i la creixent presència de dones, encara es mantenen alguns factors que posen en dubte les seves capacitats i, alhora, mentre que són invisibles per a segons quines qüestions, càrrecs o temes, esdevenen hipervisibles, vigilades i controlades, amplificant-ne fins i tot els errors. Com si els cossos femenins estiguessin fora de lloc, inadequats en aquell espai o per a aquell càrrec. I també hipervisibles en el sentit de la seva sexualització. Cossos sexualitzats –recordem la protesta de les diputades de la CUP- que han de gestionar conceptes i imatges sobre la feminitat en un rol molt marcat encara per un simbolisme de gènere masculí.

Hillary Clinton fa anys que ho sap i la seva valoració política passa també pel seu cos. Com Angela Merkel, és la dona Virago o la dona castradora. Són nombroses les pàgines web amb acudits i humor gràfic sobre Hillary Clinton i la majoria parlen del seu aparell genital masculí o de la seva masculinització: “Quant et va costar l’implant de penis?”, “Quants testicles et van implantar també?” O, fins i tot, “Sabeu la raó perquè atrau tant de vot lèsbic?”  Tot plegat, com deia, encara una qüestió d’okupació de l’espai i dels espais.

Montserrat Abelló, in memoriam

 

En una de les seves visites a Tarragona, Montserrat Abelló, davant del Manhatan llarg que sempre es prenia abans de dinar, ens confessava que havia notat molt el canvi d’edat dels 92 als 93 i que estava una mica cansada. Tot i els problemes de salut, però, encara va continuar treballant, incansable, fins a la mort, tres anys després..

Avui, precisament, que fa dos anys del seu traspàs, paga la pena recordar-la i, sobretot, recordar alguns dels seus poemes com a aperitiu per tornar als seus llibres. I recordar, també, la seva actitud vital i vitalista i el seu compromís cívic i nacional.

S’han fet famosos els versos de la postal que encapçala aquest text, editada per la Institució de les Lletres Catalanes. Em ve al cap també un altre poema en què la Montserrat explicava la seva manera de viure la vida:

Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda, d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga.
I ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.

I, en no esperar
ja res d’un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Montserrat Abelló va néixer a Tarragona el dia 1 de febrer de 1918. S’hi va estar molt poc, perquè la seva va ser, per diverses circumstàncies, primer per l’ofici del pare, enginyer naval, i després per la derrota republicana, una vida viatgera. Sempre va declarar que Tarragona era una ciutat que estimava i que considerava seva. Anava lligada als estius d’infantesa i adolescència, com ens descriu en alguns dels seus versos:

En aquell camp de Tarragona,
amb el cap enterrat entre els coixins,
passava moltes nits amb la mirada
del Crist crucificat
damunt el meu cos de noia.
I estirada a les fresques rajoles
d’aquella cambra emmurallada
amb un sol forat clar
—per on veia el mar i la lluna—

El 1936, Montserrat Abelló havia obtingut una plaça de professora d’anglès a València –va fer també d’intèrpret de les Brigades internacionals-, però la seva joventut i la seva vida, com tantes d’altres, quedà sotragada per la victòria de les tropes feixistes i la dictadura. Formava part de la generació encara no prou reconeguda que va lluitar pels seus ideals, que van viure l’horror de la guerra, la persecució després de la derrota i l’exili obligat.  Amb la seva família, Montserrat Abelló es va haver d’exiliar:

de les llargues nits caminades
damunt l’herba dels camps
sembrats de tanta paüra.

Primer en un camp de concentració, a  Clermont-Ferrant (França) i, immediatament, a Londres i després a Xile, on va viure prop de vint anys, fins al seu retorn a Catalunya, el 1960.  A Londres havia treballat amb grups d’estudiants que ajudaven als refugiats. A Valparaíso, a Xile, treballarà primer en una oficina, després com a docent. En el seu exili coneix el seu marit, Joan Bofill, amb qui tindrà una filla i dos fills, el petit amb síndrome de Down.

A la seva tornada, i instal·lada a Barcelona, va treballar fins a la seva jubilació. Especialitzada en l’estudi comparatiu de la fonètica anglesa i catalana i en les seves possibilitats d’aplicació a l’ensenyament, va fer classes a l’Escola Massana i a la Institució Cultural del CIC. També és en aquesta època quan, concretament el 1963, inicià la seva obra de creació literària i les nombroses traduccions. El treball, la família, l’escriptura… Robar temps al temps.  Doble jornada, feina, casa. Però sempre amb el gust per la vida:

Sóc com una ombra
perduda en la nit.
Estimo el raig de sol,
l’oreig del mar,
la rialla fresca,
el dolç somriure,
la mà forta.

Aquesta tarda d’estiu,
plena de llums
rosades, blaves, verdes,
massa crues.
Però caldrà que em posi,
com cada tarda,
a repassar la roba,
ficar les mans dins l’aigua bruta,
i destriar entranyes innocents.
Cosir botons,
empènyer la planxa.

Només de tard en tard,
puc agafar la ploma.

Em dolc del pit
i de l’esquena,
però diré que aquesta tarda
és rosa i blava,
única, molt tendra,
inoblidable.
Perquè l’he viscuda
i és meva.

I això que estic cansada!

Dedicació constant a l’escriptura, tant pròpia -la creació poètica-, com moltes traduccions. La literatura va ser una part indestriable de la vida de Montserrat Abelló. Des d’aleshores, des dels anys 60 del segle XX, com diuen els seus versos:

Les paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.

Traduccions d’Agatha Christie, Iris Murdoch, E. M. Forster, Sylvia Plath, Anne Sexton, Adrienne Rich..  I també la seva implicació amb el moviment feminista dels anys setanta Una veu sòlida, amb un compromís ferm com a dona i com a catalana:

Per això, com que sóc filla
d’aquesta terra tan trepitjada,
he sortit rebel.

Una tasca constant, continuada i incansable que li va comportar merescuts premis i reconeixements, com, entre d’altres, la Creu de Sant Jordi, el Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia, la Lletra d’Or, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o el Premi Nacional de Cultura. Reconeixements merescuts per a una dona que sempre va parlar clar, que, des de la lucidesa i l’experiència, ens explicava que els anys li havien gastat la pell, però no pas les ganes de viure i de lluitar:

Desembasto els anys
que damunt del cos
s’han tornat cuirassa

Em miro al mirall
i no veig altra cosa
que aquesta pell

que se m’adhereix
com un guant destenyit
que he dut massa temps

Però em queden els ulls i sé
que dins d’aquest cos
encara m’hi corre ben roja la sang.

El seu medi natural, de fet, era el de la paraula: vivia en la paraula i ella mateixa era paraula. I a través de la paraula,  Montserrat Abelló va voler explicar i transformar la vida. La seva va ser una trajectòria de lluita i de treball, de ferma defensora de la llibertat individual i col·lectiva, de la llibertat com a dona i de la llibertat com a catalana.

Montserrat Abelló va participar el 2010 en unes  Jornades sobre escriptores tarragonines  i va voler acabar la seva dissertació amb un poema, “Retorn”, on “em refereixo a Tarragona i al meu retorn”. Acabo aquest record seu també amb el fragment final d’aquest poema:

Cert que he viscut en altres contrades
amb horitzons cenyits
d’altíssimes muntanyes nues
i un mar fred i extens.
Però encara que les muntanyes i el mar
i els núvols repetien
geografia sobre geografia,
flor sobre flor,
i núvol sobre núvol,
en una incansable lletania,
i restàvem estàtics
al peu de la pedra,
no es mitigà per això el record
de la teva sang, la somorta sang teva,
que corre sota la figuera
i les verdes cales,
i s’aturà al peu de la barca.
L’alta muntanya era una gran cortina
que no deixava veure
l’escala de mà al fons de l’escenari,
els focus violents,
els trapezis, la corda penjada.

Asseguda d’esquena a la muntanya,
contemplava el mar
i la mà,
sempre la mà viva d’homes i dones.
Però així com la roca es desprèn,
vençuda pel pes de la neu,
o així com la corda deslliura la barca
per l’impuls massa fort de l’onada,
així ha estat d’inevitable el meu retorn.
I ara, aquí, replantada
damunt aquesta assedegada terra,
us he vist passar,
tots vosaltres.

És per això que ara cerco camins,
l’ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l’aigua que traspua
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta;
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
sóc amb vosaltres.

 

Tarragona, 2011

De les faixes de castedat als burquinis

 

No m’agrada el burca, ans al contrari. Però el problema no són el vel o el burca, sinó la llibertat de les dones, començant per la llibertat dels seus cossos. La polèmica del burquini és, com passa sempre, només la punta de l’iceberg, l’anècdota. Ens escarrassem en debats superficials i deixem de banda l’arrel, el control dels cossos femenins i de la seva sexualitat.

Des de sempre, històricament, les dones han estat objectes del desig, però no han estat subjectes ni han estat considerats els seus desigs. La dona sexual, digues-li Medusa o digues-li Salomé o Eva, sempre s’ha associat al mal, al pecat. La vagina dentata és segurament el mite que millor representa la por dels homes a la sexualitat femenina. Jean Markale (Mélusine ou l’Androgyne, 1983) va interpretar les teories de Freud en un sentit contrari: en tenir les dones tant un òrgan receptor, la vagina, com un equivalent al penis masculí, el clítoris, considera que aquest imaginari no respon a la freudiana “enveja de penis”, sinó a l’enveja i temor dels homes de la sexualitat femenina. Si bé l’imaginari popular ha anat reproduint el mite de la vagina dentata, fins al 1668 no hi havia cap terme per designar la vagina, sinó que es descrivia segons la definició feta per Eròfil (III a.n.e.): “penis introflexe”.

I és que els genitals femenins –els pits sempre han anat associats al paper maternal positiu- interessaven poc científicament i eren tractats sempre en relació als masculins. Ja Aristòtil definia la dona com un home inferior, amb genitals poc evolucionats que creixien cap endins i no cap enfora. El bisbe Nemesi (segle IV) sostenia que homes i dones tenien els mateixos òrgans sexuals, però que les dones els tenien dins del cos, i Isidor de Sevilla anomenava els genitals femenins amb el terme de sinus pudoris (la cova de la vergonya). El cos femení, en la concepció clàssica, era percebut com una desviació de la naturalesa del cos masculí.  Al segle XVI, un professor d’anatomia de la Universitat de Pàdua, Renaldo Colombo (De re anatomica, 1559), fent honor al seu nom, va “descobrir” per a la ciència el clítoris, i el va anomenar “l’amor o la dolçor de Venus”. Però el clítoris va esdevenir una amenaça de respectabilitat en la societat burgesa del segle XIX, que censurava el plaer femení, i fins i tot curava la depressió amb la pràctica de la cliterectomia. El que no es podia dominar, s’havia de demonitzar.

Un metge francès, Joseph Claude Récamier, va inventar l’espèculum, un instrument que permetia observar i visualitzar l’aparell reproductor femení sense obrir el cos. Curiosament, el controvertit –per les seves pràctiques amb esclaves- ginecòleg americà, Marion Sims, en utilitzar-lo, va descriure l’experiència com si fos un heroi colonitzador i conquistador: “Ho vaig veure tot com cap home ho havia vist abans. (…) Em vaig sentir com un explorador de la medecina que veu per primera vegada un territori nou i important.” (La història de la meva vida, 1884).

El control de la sexualitat femenina és ple d’exemples, el més famós, potser, és el del cinturó de castedat. O la més desconeguda “faixa femenina”. Al segle XIX, per evitar que les nenes es masturbessin, un metge d’Edimburg, John Moodie, va idear la “faixa femenina de castedat”. Feta amb materials tous, s’hi posava una reixa a la part de la vulva. Les barres de la reixa eren de marfil o d’os i es tancava amb un cadenat. Moodie creia que, a més de ser efectiva en contra la masturbació, tenia també una “importància suprema i essencial” com a mitjà per evitar la seducció.

De les faixes, cotilles o mantellines d’abans als burquinis d’avui. El problema no són les peces de tela, sinó el control moral, religiós i social -per tant, polític. En definitiva, la manca de llibertat de les dones per disposar dels seus propis cossos.