Ja des dels inicis de la seva trajectòria literària, el 1977, una de les característiques destacades de la poesia de Maria Mercè Marçal (1952-1998) és la utilització de formes i motius del folklore i de la literatura popular. Aquest article analitza aquest ús, molt marcat en els primers llibres i també present en els posteriors, i explica com la literatura popular li servirà a l’autora per crear un món simbòlic de l’ordre de la mare, en contrast amb l’ordre patriarcal dominant també en la cultura i literatura. I, a més, per investigar i trobar la seva pròpia «escriptura femenina», d’acord amb les teories de les escoles feministes italianes i franceses dels anys setanta del segle xx.
.
Abstract
From the beginning of her literary career in 1977, one of the outstanding features of the poetry of Maria Mercè Marçal (1952-1998) was her use of forms and motifs from folklore and folk literature. This article analyses these aspects, which featured heavily in her early poetry but were also present in later work. It will explore how folk literature inspired her to create her own symbolic world governed by the figure of the mother, as opposed to the dominant patriarchal order existing in literature and culture. The article also traces the development of Marçal’s writing in relation to the French and Italian theorists of “écriture feminine” in the 1970s.
Isabel-Clara Simó va néixer el 1943 a Alcoi, en una família i una comarca catalanoparlant, però, com sempre ha explicat, fins a la seva entrada a la Universitat, el 1960, i la coneixença de Joan Fuster, no havia vist mai ni una sola paraula escrita en català. Educada sota el franquisme, el pas per la ciutat de València significà el canvi. I també comportà la seva tria. Va aprendre a escriure el català, va triar el periodisme i la literatura en català, tant com a directora de la revista Canigó (1971-1983), d’una clara línia progressista i receptiva dels corrents independentistes dels Països Catalans, com en les seves obres de ficció, des del seu primer llibre de contes. És quan miro que hi veig clar (premi Víctor Català 1978). Simó ha remarcat i ha reivindicat sempre la seva procedència, el País Valencià: Resulta obvi que la nació no es limita a quatre províncies del Principat.
La seva producció literària és extensa i abasta diversos gèneres, entre els que hi sobresurt, però, la narrativa. Contes i novel·les, com el seus articles periodístics, amb afany de contar històries des d’una òptica crítica. Per a Isabel-Clara Simó, les paraules són l’instrument de comunicació per a elaborar una narrativa que vol ser també comunicativa. El 1991, en motiu de ser nomenada “escriptora del mes” (Departament de Cultura de la Generalitat), en el Quadern que se’n va editar, hi publicava un text en què explicava com bastia la seva literatura i com, a partir de la mirada curiosa, construïa les històries:
Agafo paper i em poso a escriure. No sé exactament per què ho faig, però sé que em fa immensament feliç posar en paraules les imatges amargues i fosques i les imatges alegres i lluminoses que he mirat. No sé què és la literatura, però sé que m’és necessari contar aquestes imatges, parlar d’aquestes sensacions, explicar aquestes històries, segurament perquè no es pot viure en solitari. Cap art no ho és. Quan escrivim, compartim, amb les paraules, tot el que hem vist, i el que hem somiat i el que hem pensat i el que hem sentit. La paraula ens aproxima, ens fa solidaris.
Simó tria com a base de definició del seu ofici d’escriure les paraules. Les paraules, carregades de perill per a una generació nascuda en ple franquisme, a la qual es negava la paraula com a poble, a la qual es negava i es prohibia la seva llengua. I les paraules prohibides, fent un pas cap enrere, a les dones, abocades, per lleis i decrets, al silenci de l’àmbit privat. La generació d’Isabel-Clara Simó va patir les prohibicions de les llibertats nacionals i individuals sota la dictadura franquista.
En la narrativa d’Isabel-Clara Simó es fonen els dos silencis: la veu silenciada de les dones i la veu catalana silenciada. I la subordinació de les dones té el seu paral·lelisme en la subordinació de la nació, amb la dicotomia vencedors-llengua espanyola i vençuts-llengua catalana. Ara bé, també les homogeneïtats binàries són posades en dubte, sense deixar de defensar l’existència de la cultura i la identitat catalanes. Simó refusa etiquetes, perquè les etiquetes constrenyen i limiten, i voldria una normalitat que respectés les diferències. Mentre això no passa, davant la marginació, hi ha la rebel·lió. Tal com ella mateixa deia:
M’agradaria poder deixar-me de plantejar la meva nació o el meu sexe com a problema. Voldria que no existís el problema. Això no vol dir que no em revolti, no m’hi resigno. (Diàlegs a Barcelona)
La lluita per la llibertat i les llibertats ha estat sempre present en la seva trajectòria. El 26 de gener de 2016 publicava un article al Diari El Punt/Avui sobre fal·làcies, en què parlava d’independència i llibertat i defensava que la llibertat no és pas incompatible amb la justícia social:
…L’esquema és si fa no fa sempre el mateix: hi ha atur, hi ha criatures sense beques de menjador, hi ha desnonats, mentre uns pocavergonyes s’entretenen en baralles identitàries.
La fal·làcia és colossal: l’infern sempre són els altres. Els que emeten aquesta acrítica opinió es veuen a ells mateixos defensors del feble. Són els bons i la cara els resplendeix parlant del seu amor a la justícia i la seva cura dels més vulnerables. No us fieu mai dels bondadosos que ho gasten en saliva. Fins i tot ho diuen els Evangelis, en allò tan repetit que el que faci la teva mà dreta que no ho sàpiga l’esquerra.
Però la fal·làcia és molt més que aquesta bondat inventada. Presenten les “qüestions identitàries” com un divertiment. Doncs no senyor: això que menyspreeu és la llibertat. Els independentistes no clamem per la independència per cap profit propi, sinó per la llibertat. Algú em podria dir en què són incompatibles la llibertat i la justícia social? Ans al contrari: els governs dictatorials practiquen, si els convé –i si hi ha càmeres i fotògrafs, és clar–, la justícia social com un acte de caritat. La llibertat i la justícia social solen ser les dues cares d’una mateixa moneda.
Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. Enhorabona. I la dada: de 49 edicions, 5 premiades…
I sant tornem-hi amb la immersió lingüística. Avui mateix, el PP i C’s han fet públic un pacte que ha d’acabar per llei amb el que no han aconseguit ni a les urnes ni amb tot un seguit de campanyes, ben orquestrades i judicialment ben afinades. El neofranquisme i el neofalangisme tornen a l’atac, si és que mai no l’havien abandonat.
La dictadura franquista va voler expulsar el català de l’àmbit públic, en tots els camps i en totes les condicions. Josep Benet va recollir nombrosos documents amb decrets, lleis i sancions que prohibien la llengua catalana a les administracions, al carrer, a la nomenclatura, a l’escola i a tot arreu. Hi ha estudis ben documentats i rigorosos que s’hi han referit, amb dates i dades. Totes les expressions culturals que bastiren l’estructura d’una cultura del segle XX van ser anorreades: premsa, edició, biblioteques, ensenyament en tots els graus, acadèmies, universitat, teatre, cinema i ràdio. La Llei d’ensenyament primari establí l’obligatorietat de “la lengua nacional española” a les aules i també va prohibir llibres, quaderns, mapes i impresos en català. Per aconseguir aquest objectiu es va fer venir entre 700 i 1.000 mestres de fora de Catalunya per treballar als centres educatius del Principat en substitució del professorat depurat o exiliat.
El feixisme vencedor va ofegar, prohibir, menysprear i fins i tot va fer escarni de la llengua catalana. Consignes reiterades arreu que deixaven ben clar que “Si eres español, habla español”, “Si eres español habla el idioma del imperio”, “Hable usted en cristiano”, “Prohibido escupir y hablar en catalán”, “A ver cuando deja de ladrar”… Els exemples de lleis i documents serien nombrosos i la dictadura es va esplaiar en les prohibicions i imposicions fins a límits que ara podríem titllar de ridículs (traduir a l’espanyol els noms a les esqueles, per exemple) i que, aleshores, eren de terror (multes i sancions, empresonament, crema pública de llibres…). Tot i això, a pesar de la repressió que algunes persones van pagar ben cara, diverses generacions, com va escriure Salvador Espriu, van viure per “salvar-nos els mots”.
Amb la democràcia i amb aquella transició mal resolta, malgrat les noves lleis i minses competències, aquest esperit de liquidar com sigui la nostra llengua no va cessar. I a Tarragona ho sabem molt bé, ho hem viscut a primera línia del front. Ja des del 1981, amb el “Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Catalunya” –el manifest dels 2300- que s’oposava a la immersió. A la mateixa Universitat Rovira i Virgili, hi va haver alguns professors i professores que van deixar totalment de banda la ciència per aplicar-se només en la ideologia i, el 2001, van portar a judici el rector Lluís Arola acusat d’un delicte de prevaricació en apartar una professora de les proves de selectivitat perquè no va aplicar la normativa del català en lliurar exclusivament exàmens en castellà a alguns alumnes i van suspendre cautelarment el reglament d’usos lingüístics. El rector, que havia seguit rigorosament la normativa aprovada pel Parlament de Catalunya i que va rebre el suport del claustre universitari i de tots els partits polítics, excepte el PP, fou absolt. El 2010, el Tribunal Suprem va fallar en contra de les lleis del Parlament i a favor de tres famílies que –assessorades per Convivència Cívica Catalana- havien presentat recursos sobre el model d’immersió en tres escoles concertades de Barcelona, Sabadell i Tarragona. Convivència Cívica Catalana –el nom és sarcasme pur- també va aconseguir la suspensió cautelar dels reglaments lingüístics de diversos ajuntaments, com els de Lleida, Barcelona o Girona. I tants i tants d’altres casos ben coneguts i ben actuals fins arribar al pacte d’avui d’eliminar per llei la immersió lingüística.
La “regeneració democràtica” és, doncs, l’imperi de l’”España Una” i les polítiques de colonització. Quin cinisme. Però no defallirem. I menys ara que tenim a tocar, si volem, la nostra República Catalana. Van viure per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa. Per això, com diu el final del poema de Salvador Espriu, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.
textos, assaigs, retalls 