40 anys de les Madres de la Plaza de Mayo. Estratègies de resistència.

Fa 40 anys, el 30 d’abril de 1977, un col·lectiu de 14 dones es van concentrar per primer cop a la Plaza de Mayo de Buenos Aires per tal d’aconseguir una entrevista amb el president del país, el dictador Videla, i saber sobre els seus fills i filles detinguts o desapareguts. Cap resposta. A partir del divendres següent, van aparèixer moltes més mares. I cada vegada més. Van canviar els divendres pels dijous, a primera hora de la tarda. No hi va haver tampoc cap resposta. I cada vegada més, entre 300 i 400 mares, setmana rere setmana, any rere any, se seguien reunint a la Plaza de Mayo, volent recuperar i saber on eren els detinguts i desapareguts i per denunciar els responsables perquè fossin jutjats. Van anar passant els anys i els governs, però les Madres, ja àvies, lluitadores incansables, no van tenir ni han tingut cap resposta. 40 anys de protesta, 40 anys de silencis.

Les Madres de la Plaza de Mayo argentines van fer servir una estratègia de les nocions normatives de gènere com a resistència contra el poder. Aquestes dones van utilitzar la noció tradicional i, així, van desplegar una acció de resistència protegides, precisament, pels atributs designats per les nacions a la figura de les mares.

La repressió a l’Argentina era molt severa i cruel, però les Madres foren valentes tot prenent una posició política i manifestant-se públicament i de forma persistent. I ho feren presentant-se a l’espai públic com a mares, no com a ciutadanes normals, la qual cosa ha estat considerada com una de les estratègies més intel·ligents: la maternitat, tradicionalment identificada amb els valors de submissió, atenció i resistència interminable, pot, com les protestes silencioses de les Madres van demostrar, convertir-se en l’espai d’una exigència de justícia i rendició de comptes que es nega a suportar un règim de terror que lacera el cos matern.

En la mesura que el règim dictatorial era extremament patriarcal –i que, per tant, idealitzava les dones en el seu paper de mares-, aquestes dones creien que podien ser escoltades en el seu paper de mares. Al capdavall, el que estaven fent era el que qualsevol “bona” mare faria: tenir cura dels seus fills i de les seves filles, i preocupar-se’n. La junta militar no comptava amb aquestes dones valentes, que normalment s’haurien quedat a casa i haurien plorat en privat. La societat estava aterrida pel regnat de la por dels dictadors. Els pares estaven espantats i corrien riscos encara pitjors si s’exposaven. Les Madres n’eren conscients també i van pensar que era millor per als homes seguir treballant per mantenir la família. Així va ser com aquestes dones, aquestes mares, van sortir als carrers per lluitar pels drets de les seves famílies.

És molt interessant un article d’Andrea Bellot (“Llenguatge, dones i nació(nalisme) en el context de la guerra de les Malvines”, 2012) en què compara els estereotips enfrontats durant la guerra de les Malvines entre Argentina i Gran Bretanya: les Madres de Mayo argentines enfront la primera ministra del Regne Unit, Margaret Tatcher. Mentre que Tatcher representava un model de dona masculinitzat, les Madres seguien el model tradicional de la feminitat. Margaret Tatcher, ja abans de ser candidata, havia fet classes per agreujar el seu to de veu, massa agut i femení, i, en tota la seva carrera política va prestar atenció a la seva imatge: vestit jaqueta clàssic, sovint de colors blaus associats als homes i al partit conservador, però sempre amb faldilles i pentinat de perruqueria. És a dir, la indumentària del poder, però sempre amb detalls femenins com les faldilles, sabates amb talons alts, habitualment vermelles, i pintallavis. Com diu Bellot, “la seva roba no expressava les qualitats del seu cos però representava el seu grau de poder: els vestits formals evitaven ressaltar el seu cos, li donaven l’aparença de fermesa, i suggerien ordre i control a qualsevol que s’atrevís a desafiar les seves decisions”.

Les Madres de la Plaza de Mayo, pel contrari, també de forma conscient, vestien de manera simple, popular i tradicional, amb faldilles, bruses i el mocador blanc que simbolitzava els bolquers dels seus fills i filles. Actuaven juntes, com a mares, es movien per la plaça emblemàtica de la nació i en silenci. Tot i això, d’aquí l’estratègia esmentada de la utilització de l’estereotip, en silenci i amb determinació, el seu grup va desestabilitzar el discurs de guerra, i la protesta es va fer coneguda a tot el món.

40 anys de lluita incansable, de resistència, i les Madres de la Plaza de Mayo reivindiquen la justícia que no arriba, sense saber encara què va passar i on són els seus fills i filles. 40 anys d’exemple de Memòria i de Dignitat.

Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017

Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó va néixer el 1943 a Alcoi, en una família i una comarca catalanoparlant, però, com sempre ha explicat, fins a la seva entrada a la Universitat, el 1960, i la coneixença de Joan Fuster, no havia vist mai ni una sola paraula escrita en català. Educada sota el franquisme, el pas per la ciutat de València significà el canvi. I també comportà la seva tria. Va aprendre a escriure el català, va triar el periodisme i la literatura en català, tant com a directora de la revista Canigó (1971-1983), d’una clara línia progressista i receptiva dels corrents independentistes dels Països Catalans, com en les seves obres de ficció, des del seu primer llibre de contes. És quan miro que hi veig clar (premi Víctor Català 1978). Simó ha remarcat i ha reivindicat sempre la seva procedència, el País Valencià: Resulta obvi que la nació no es limita a quatre províncies del Principat.

La seva producció literària és extensa i abasta diversos gèneres, entre els que hi sobresurt, però, la narrativa. Contes i novel·les, com el seus articles periodístics, amb afany de contar històries des d’una òptica crítica. Per a Isabel-Clara Simó, les paraules són l’instrument de comunicació per a elaborar una narrativa que vol ser també comunicativa. El 1991, en motiu de ser nomenada “escriptora del mes” (Departament de Cultura de la Generalitat), en el Quadern que se’n va editar, hi publicava un text en què explicava com bastia la seva literatura i com, a partir de la mirada curiosa, construïa les històries:

Agafo paper i em poso a escriure. No sé exactament per què ho faig, però sé que em fa immensament feliç posar en paraules les imatges amargues i fosques i les imatges alegres i lluminoses que he mirat. No sé què és la literatura, però sé que m’és necessari contar aquestes imatges, parlar d’aquestes sensacions, explicar aquestes històries, segurament perquè no es pot viure en solitari. Cap art no ho és. Quan escrivim, compartim, amb les paraules, tot el que hem vist, i el que hem somiat i el que hem pensat i el que hem sentit. La paraula ens aproxima, ens fa solidaris.

Simó tria com a base de definició del seu ofici d’escriure les paraules. Les paraules, carregades de perill per a una generació nascuda en ple franquisme, a la qual es negava la paraula com a poble, a la qual es negava i es prohibia la seva llengua. I les paraules prohibides, fent un pas cap enrere, a les dones, abocades, per lleis i decrets, al silenci de l’àmbit privat. La generació d’Isabel-Clara Simó va patir les prohibicions de les llibertats nacionals i individuals sota la dictadura franquista.

En la narrativa d’Isabel-Clara Simó es fonen els dos silencis: la veu silenciada de les dones i la veu catalana silenciada. I la subordinació de les dones té el seu paral·lelisme en la subordinació de la nació, amb la dicotomia vencedors-llengua espanyola i vençuts-llengua catalana. Ara bé, també les homogeneïtats binàries són posades en dubte, sense deixar de defensar l’existència de la cultura i la identitat catalanes. Simó refusa etiquetes, perquè les etiquetes constrenyen i limiten, i voldria una normalitat que respectés les diferències. Mentre això no passa, davant la marginació, hi ha la rebel·lió. Tal com ella mateixa deia:

M’agradaria poder deixar-me de plantejar la meva nació o el meu sexe com a problema. Voldria que no existís el problema. Això no vol dir que no em revolti, no m’hi resigno. (Diàlegs a Barcelona)

La lluita per la llibertat i les llibertats ha estat sempre present en la seva trajectòria. El 26 de gener de 2016 publicava un article al Diari El Punt/Avui sobre fal·làcies, en què parlava d’independència i llibertat i defensava que la llibertat no és pas incompatible amb la justícia social:

…L’esquema és si fa no fa sempre el mateix: hi ha atur, hi ha criatures sense beques de menjador, hi ha desnonats, mentre uns pocavergonyes s’entretenen en baralles identitàries.

La fal·làcia és colossal: l’infern sempre són els altres. Els que emeten aquesta acrítica opinió es veuen a ells mateixos defensors del feble. Són els bons i la cara els resplendeix parlant del seu amor a la justícia i la seva cura dels més vulnerables. No us fieu mai dels bondadosos que ho gasten en saliva. Fins i tot ho diuen els Evangelis, en allò tan repetit que el que faci la teva mà dreta que no ho sàpiga l’esquerra.

Però la fal·làcia és molt més que aquesta bondat inventada. Presenten les “qüestions identitàries” com un divertiment. Doncs no senyor: això que menyspreeu és la llibertat. Els independentistes no clamem per la independència per cap profit propi, sinó per la llibertat. Algú em podria dir en què són incompatibles la llibertat i la justícia social? Ans al contrari: els governs dictatorials practiquen, si els convé –i si hi ha càmeres i fotògrafs, és clar–, la justícia social com un acte de caritat. La llibertat i la justícia social solen ser les dues cares d’una mateixa moneda.

Isabel-Clara Simó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017. Enhorabona. I la dada: de 49 edicions, 5 premiades…

Nosaltres parim, nosaltres decidim (o el control de la sexualitat reproductiva)

Les unitats familiars han estat components bàsics de les nostres col·lectivitats nacionals. Les seves diverses regulacions –consuetudinària, religiosa o legal– han determinat les maneres de constituir-se (matrimoni-parelles) i finir (divorci i viudetat), així com les discriminacions entre els anomenats fills/es legítims i els naturals. Tot això no és sinó el vincle fonamental entre el lloc de les dones com a reproductores nacionals i la seva subjugació, una altra dimensió de la violència simbòlica que clarificà Pierre Bourdieu a La domination masculine. Els països colonitzadors fan campanyes de reducció de la fecunditat si creuen que el país colonitzat creix massa o, al contrari, si necessiten mà d’obra. Juan Domingo Perón, quan va tornar per segona vegada a governar Argentina (1952-1958), va fomentar les polítiques pronatalistes i va prohibir els anticonceptius orals per poder créixer com els països veïns. Les polítiques de natalitat han sovintejat arreu, perquè les lleis de les nacions han marcat i marquen el control de la sexualitat i la salut reproductiva.

Les dones reprodueixen biològicament les nacions, per tant cal exercir-ne el control, com es fa a través de les polítiques sobre anticonceptius o sobre l’avortament. A Esparta només podien posar el seu nom a la tomba els homes que morien a la guerra i les dones que havien infantat. A l’imperi romà, el pater familias tenia tots els drets dins de casa seva, però ja els primers codis legals declaraven que l’avortament era un crim. Ho justificaven, com ho havien fet els grecs, amb les teories aristotèliques de l’animació retardada, és a dir, que l’ànima del nou ser ja és present en el moment de la concepció. Les mateixes teories que van fer servir –i encara fan servir- el cristianisme i el catolicisme. A part de les creences religioses, l’avortament incideix en la demografia i la població i, així, després de la gran quantitat de morts de la primera guerra mundial, França va dictar, el 1920, lleis molt repressives contra l’avortament. Els nazis castigaven l’avortament amb la pena de mort. I, en el cas català, l’avortament, legalitzat durant la II República, serà totalment prohibit i perseguit durant la dictadura franquista. I, encara avui en dia, els pocs avenços dels darrers anys pel que fa a l’avortament són qüestionats constantment, sobretot si governen partits de la dreta conservadora.

D’aquí també les campanyes de fecunditat, com allò de “posar catalanets i catalanetes al món”de Jordi Pujol, que demanava que cada família tingués, almenys, tres criatures.  El franquisme premiava les famílies nombroses, tal com la desapareguda Unió Soviètica ho feia amb les “mares heroiques” que havien tingut deu o més fills. El dirigent israelià Ben Gurion també s’expressava en aquests termes: “Qualsevol dona jueva que, en la mesura que depèn d’ella, no porti al món com a mínim quatre nens sans, és comparable al soldat que s’evadeix del servei militar.” Exactament com va passar a França durant la primera Guerra mundial. La feminista francesa, Marguerite de Witt-Schlumberger, presidenta de l’associació de dones a favor del sufragi, va publicar un article, “Le devoir particulier des femmes” (La Française, 18 de maig 1917), en què afirmava que les “mares es deuen al país com els soldats al front” i que “haurien de ser considerades com a emboscades o desertores totes aquelles joves de família, amb bona salut,  que durant l’any següent al final de la guerra, descartin per pur egoisme donar a França un nou fill, bé tenint-lo o bé esperant-lo.”

Són diversos els exemples internacionals més propers o llunyans en el temps que mantenen el principi i el deure de les mares de donar fills per a la “pàtria”. A Sèrbia, durant la guerra dels Balcans, canviant fins i tot les lleis, foren constants les crides a tenir fills. Així, juntament amb el culte per la sang i la terra, el nou nacionalisme serbi va apel·lar i va fer ressorgir amb força la imatge d’una figura medieval simbòlica, la mare Yugovich, la llarga patidora, dona valenta, mare estoica de nou fills, que va oferir els seus fills fins a la mort en la defensa de la pàtria. D’aquesta manera, la maternitat esdevenia una obligació i no una opció lliure de les dones. Com sempre, la sexualitat de les dones era controlada i reduïda a la procreació.

En la construcció nacional basca, la maternitat hi va tenir un paper fonamental, ja que assegurava la reproducció de l’espècie i la primera sociabilització de nens i nenes, a més de tenir responsabilitat en la cura de gent gran, malalta o pobra. Per això van basar els seus arguments en l’AndraMari (mare Maria), convertint la dona basca en un símbol cultural a través de la maternitat, símbol alhora de la nissaga i de la casa. Com que el nacionalisme basc es definia també per trets de raça, la maternitat hi tenia molta importància, així com la regulació dels matrimonis. Els discursos i la propaganda que sustenten polítiques natalistes són expressions de control de les dones. Les polítiques de natalitat són ben presents en la nostra realitat. Segurament la més coneguda ha estat la del “fill únic” a la Xina, que ha comportat un gran nombre d’avortaments si el fetus era una nena i de nenes òrfenes i abandonades, a banda d’un fort desequilibri demogràfic entre homes i dones. Algunes polítiques o campanyes són més subtils, com la que es va endegar a Escòcia el 2010, quan l’Spire Shawfair Park Hospital –privat- va llençar una campanya publicitària per a un banc de semen. La fotografia de l’anunci era ben clara: sobre un prat d’herba, unes cames masculines blanques sota un kilt, una faldilla escocesa, amb els mitjons pertinents. La figura ètnica de l’home escocès anava acompanyada del text següent:

“Cridem els homes sans d’Escòcia a contribuir en la salut i la felicitat de la nostra nació. Un augment dels donants d’esperma podria canviar les vides de molta gent que necessiten aquesta persona especial que hi intervingui per poder completar la seva família. Ho faràs per al teu país. Les dades de naixements a Escòcia van disminuir el 2009. Hauràs donat la teva part en torna.”

Quan a Sudàfrica foren autoritzades les relacions sexuals i els casaments entre membres de diferents races va avançar de forma significativa l’abolició de l’apartheid i de les jerarquies entre colonitzadors i colonitzats. Les polítiques demogràfiques que imposen definició de la nacionalitat demostren també la por al mestissatge i, així, els projectes nacionalistes que veuen en els orígens i la genealogia el principi organitzador de la col·lectivitat nacional manifesten una tendència major que la d’altres nacionalismes a excloure els diferents. Només cal recordar les campanyes feixistes, racistes i xenòfobes de Plataforma per Catalunya. O, fins i tot, la campanya electoral al Congreso de Madrid del 2011 de Josep Duran i Lleida, que va anar repetint que el seu programa incloïa polítiques per fomentar la natalitat autòctona, “perquè hi ha moltes poblacions catalanes on més del 50% dels nadons són de mares immigrants.”

Els contactes sexuals entre dones “nacionals” i homes de fora, estrangers, poden crear i han creat històricament, crisis d’honor i, també, afanys de venjança. Fins i tot, encara que no es tracti de l’enemic. A Austràlia, durant la segona guerra mundial, va sorgir una mena d’histèria sexual perquè les seves dones mantenien relacions consentides amb militars d’Estats Units. A l’Alemanya nazi eren prohibits certs matrimonis com en el cas de l’esmentat apartheid a Sud-àfrica. Com no fa tants anys eren mal vistos en alguns sectors els matrimonis o les relacions a Catalunya amb els pejorativament anomenats xarnegos.

Els feminismes han lluitat políticament pels drets de les dones a disposar del seu cos, a tenir accés gratuït als mitjans anticonceptius i l’avortament. Aquests temes han estat demandes fonamentals. Encara, però, pendents. Encara ens cal cridar que “Fora els rosaris dels nostres ovaris” i reivindicar que  “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. Fem possibles aquestes demandes en els nous processos constituents i en la nova república catalana que volem.

Honor, memòria i reparació

Article Honor, memòria i reparació, publicat a Nació Digital.

Foto de les víctimes i familiars de les víctimes dels consells sumaríssims (Font Nació Digital: http://www.naciodigital.cat/noticia/118087/parlament/desafia/estat/impedir/anullacio/dels/judicis/franquistes)

Honor i respecte són dues de les accepcions de la paraula dignitat. I és això el que vam fer ahir al ple del Parlament. Atorgar dignitat a qui els ha estat negada. Com ens han estat negats els conceptes de veritat, memòria i reparació. Al ple, i gràcies a la Comissió de la Dignitat, vam presentar una proposició de llei, des del grup Junts pel Sí, amb CSQEP i CUP-CC, que implica fer justícia. I fer justícia per a més de 78.000 persones que van patir els consells sumaríssims de la dictadura franquista, il·legals i arbitraris, sense cap garantia processal i fruit de l’odi i la venjança de l’alçament feixista, des dels seus inicis fins als darrers dies, el 1975. Cal restablir la seva dignitat perquè foren víctimes i no pas culpables.

Una dignitat que l’Estat es nega a restituir-los, submergint-los en l’oblit sistemàtic de la memòria i de la reparació, malgrat les lleis –com la llei de memòria que va aprovar el govern Zapatero el 2007- i els requeriments reiterats –el darrer del juliol de 2014- de les Nacions Unides perquè s’anul·lin les sentències dictades amb violació dels principis fonamentals del dret i dels procediments establerts durant la Guerra Civil i el franquisme. I, no ho oblidem, estem parlant de processos judicials que, a més de vulnerar totes les garanties processals, van vulnerar també les lleis de la II República i les competències plenes de l’Estatut de Catalunya de 1932.

Reparació, memòria, justícia i dignitat que ens hem cansat d’esperar. Perquè ja no ens cal el permís de l’Estat per complir amb el deute que tenim amb tota aquella gent que va donar la seva vida per uns ideals democràtics. Perquè no tindrem una democràcia completa sense aquest imperatiu ètic del deure i de l’obligació de restituir la dignitat i la memòria de qui va pagar el preu més alt possible per defensar els valors de la República. Perquè volem assumir la responsabilitat històrica de reparar les víctimes i anul·lar les sentències dels consells sumaríssims de la dictadura. Perquè no hi ha justícia sense memòria. Per restablir la nostra dignitat individual com a persones lliures, però també la nostra dignitat col·lectiva com a nació.

Per tot això, aquest dimecres el Parlament de Catalunya, en un dels actes de sobirania més importants dels darrers temps, va donar llum verda a iniciar la tramitació de la llei que anul·larà els judicis sumaríssims realitzats durant el franquisme a Catalunya. Per tot això, avui l’honor, el record i la reparació que es mereixen totes i cadascuna de les víctimes és una mica més a prop.

Justícia també és memòria

Article Justícia també és memòria,  amb David Bonvehí a El Punt/Avui:

 
Ja des del primer moment de l’alçament feixista, el franquisme va instaurar els consells de guerra sumaríssims com a eines de repressió i violència indiscriminades, infringint totes les lleis democràtiques de la Segona República i vulnerant les competències plenes de l’Estatut d’Autonomia de 1932. Per donar aparença legal a la repressió a gran escala, que va durar fins al mateix 1975, el règim franquista va crear un entramat que adaptava la justícia militar als seus interessos de venjança i d’odi, aplicant-la també sobre la població civil. Unes actuacions que l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional qualifica com a delictes i crims de lesa humanitat i que violen les normes fonamentals del dret internacional i dels drets humans.

Quaranta anys després de la mort del dictador, l’Estat espanyol segueix sense fer cap gest per anul·lar aquests consells sumaríssims, com és el cas del procés contra el president Companys, malgrat les constants i reiterades demandes, tant del Parlament de Catalunya com d’altres institucions, entitats diverses i la societat civil. Una situació inconcebible en una democràcia del segle XXI, però gens sorprenent en el marc d’una democràcia feble com la que caracteritza l’Estat espanyol, incapaç de reparar les persones represaliades per motius polítics. No valen excuses de no voler reobrir ferides del passat, perquè no és una qüestió de revenja, sinó de justícia.

Malgrat la insistència de les Nacions Unides, que ha fet diversos requeriments per tal que es reparin les víctimes del franquisme, l’Estat espanyol s’hi nega i es tanca en banda. I manté, així, la politització de la justícia, denunciada fins i tot pel Consell d’Europa que, aquest mateix dilluns, advertia de l’incompliment de l’Estat espanyol de totes les seves recomanacions per la independència judicial.

En el nostre propi camí constituent i davant d’aquests despropòsits, el grup parlamentari Junts pel Sí, conjuntament amb Catalunya Sí que es Pot i la CUP-CC, portarem al ple del Parlament de la setmana vinent la proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme per declarar nuls i sense cap efecte jurídic tots els consells de guerra sumaríssims instruïts a Catalunya pel règim franquista, així com les corresponents sentències.

Ha arribat el moment d’assumir la responsabilitat històrica del Parlament de Catalunya davant de les víctimes d’aquells processos, reparant els abusos comesos contra la legalitat judicial i procedimental de la qual la Generalitat n’era garant. El que estem fent a Catalunya va també d’això: de conquerir drets, de reparar injustícies, d’aprofundir en la democràcia, de canviar i millorar la nostra societat. Hem de decidir si volem aquest canvi o ens mantenim ancorats en l’immobilisme perpetu de l’Estat espanyol. Nosaltres ho tenim clar, volem un país homologable als estats més avançats d’Europa, també en el tractament de la memòria històrica. I això, avui, passa per aconseguir un estat propi.

Montserrat Abelló, in memoriam

 

En una de les seves visites a Tarragona, Montserrat Abelló, davant del Manhatan llarg que sempre es prenia abans de dinar, ens confessava que havia notat molt el canvi d’edat dels 92 als 93 i que estava una mica cansada. Tot i els problemes de salut, però, encara va continuar treballant, incansable, fins a la mort, tres anys després..

Avui, precisament, que fa dos anys del seu traspàs, paga la pena recordar-la i, sobretot, recordar alguns dels seus poemes com a aperitiu per tornar als seus llibres. I recordar, també, la seva actitud vital i vitalista i el seu compromís cívic i nacional.

S’han fet famosos els versos de la postal que encapçala aquest text, editada per la Institució de les Lletres Catalanes. Em ve al cap també un altre poema en què la Montserrat explicava la seva manera de viure la vida:

Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda, d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga.
I ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.

I, en no esperar
ja res d’un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Montserrat Abelló va néixer a Tarragona el dia 1 de febrer de 1918. S’hi va estar molt poc, perquè la seva va ser, per diverses circumstàncies, primer per l’ofici del pare, enginyer naval, i després per la derrota republicana, una vida viatgera. Sempre va declarar que Tarragona era una ciutat que estimava i que considerava seva. Anava lligada als estius d’infantesa i adolescència, com ens descriu en alguns dels seus versos:

En aquell camp de Tarragona,
amb el cap enterrat entre els coixins,
passava moltes nits amb la mirada
del Crist crucificat
damunt el meu cos de noia.
I estirada a les fresques rajoles
d’aquella cambra emmurallada
amb un sol forat clar
—per on veia el mar i la lluna—

El 1936, Montserrat Abelló havia obtingut una plaça de professora d’anglès a València –va fer també d’intèrpret de les Brigades internacionals-, però la seva joventut i la seva vida, com tantes d’altres, quedà sotragada per la victòria de les tropes feixistes i la dictadura. Formava part de la generació encara no prou reconeguda que va lluitar pels seus ideals, que van viure l’horror de la guerra, la persecució després de la derrota i l’exili obligat.  Amb la seva família, Montserrat Abelló es va haver d’exiliar:

de les llargues nits caminades
damunt l’herba dels camps
sembrats de tanta paüra.

Primer en un camp de concentració, a  Clermont-Ferrant (França) i, immediatament, a Londres i després a Xile, on va viure prop de vint anys, fins al seu retorn a Catalunya, el 1960.  A Londres havia treballat amb grups d’estudiants que ajudaven als refugiats. A Valparaíso, a Xile, treballarà primer en una oficina, després com a docent. En el seu exili coneix el seu marit, Joan Bofill, amb qui tindrà una filla i dos fills, el petit amb síndrome de Down.

A la seva tornada, i instal·lada a Barcelona, va treballar fins a la seva jubilació. Especialitzada en l’estudi comparatiu de la fonètica anglesa i catalana i en les seves possibilitats d’aplicació a l’ensenyament, va fer classes a l’Escola Massana i a la Institució Cultural del CIC. També és en aquesta època quan, concretament el 1963, inicià la seva obra de creació literària i les nombroses traduccions. El treball, la família, l’escriptura… Robar temps al temps.  Doble jornada, feina, casa. Però sempre amb el gust per la vida:

Sóc com una ombra
perduda en la nit.
Estimo el raig de sol,
l’oreig del mar,
la rialla fresca,
el dolç somriure,
la mà forta.

Aquesta tarda d’estiu,
plena de llums
rosades, blaves, verdes,
massa crues.
Però caldrà que em posi,
com cada tarda,
a repassar la roba,
ficar les mans dins l’aigua bruta,
i destriar entranyes innocents.
Cosir botons,
empènyer la planxa.

Només de tard en tard,
puc agafar la ploma.

Em dolc del pit
i de l’esquena,
però diré que aquesta tarda
és rosa i blava,
única, molt tendra,
inoblidable.
Perquè l’he viscuda
i és meva.

I això que estic cansada!

Dedicació constant a l’escriptura, tant pròpia -la creació poètica-, com moltes traduccions. La literatura va ser una part indestriable de la vida de Montserrat Abelló. Des d’aleshores, des dels anys 60 del segle XX, com diuen els seus versos:

Les paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.

Traduccions d’Agatha Christie, Iris Murdoch, E. M. Forster, Sylvia Plath, Anne Sexton, Adrienne Rich..  I també la seva implicació amb el moviment feminista dels anys setanta Una veu sòlida, amb un compromís ferm com a dona i com a catalana:

Per això, com que sóc filla
d’aquesta terra tan trepitjada,
he sortit rebel.

Una tasca constant, continuada i incansable que li va comportar merescuts premis i reconeixements, com, entre d’altres, la Creu de Sant Jordi, el Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia, la Lletra d’Or, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o el Premi Nacional de Cultura. Reconeixements merescuts per a una dona que sempre va parlar clar, que, des de la lucidesa i l’experiència, ens explicava que els anys li havien gastat la pell, però no pas les ganes de viure i de lluitar:

Desembasto els anys
que damunt del cos
s’han tornat cuirassa

Em miro al mirall
i no veig altra cosa
que aquesta pell

que se m’adhereix
com un guant destenyit
que he dut massa temps

Però em queden els ulls i sé
que dins d’aquest cos
encara m’hi corre ben roja la sang.

El seu medi natural, de fet, era el de la paraula: vivia en la paraula i ella mateixa era paraula. I a través de la paraula,  Montserrat Abelló va voler explicar i transformar la vida. La seva va ser una trajectòria de lluita i de treball, de ferma defensora de la llibertat individual i col·lectiva, de la llibertat com a dona i de la llibertat com a catalana.

Montserrat Abelló va participar el 2010 en unes  Jornades sobre escriptores tarragonines  i va voler acabar la seva dissertació amb un poema, “Retorn”, on “em refereixo a Tarragona i al meu retorn”. Acabo aquest record seu també amb el fragment final d’aquest poema:

Cert que he viscut en altres contrades
amb horitzons cenyits
d’altíssimes muntanyes nues
i un mar fred i extens.
Però encara que les muntanyes i el mar
i els núvols repetien
geografia sobre geografia,
flor sobre flor,
i núvol sobre núvol,
en una incansable lletania,
i restàvem estàtics
al peu de la pedra,
no es mitigà per això el record
de la teva sang, la somorta sang teva,
que corre sota la figuera
i les verdes cales,
i s’aturà al peu de la barca.
L’alta muntanya era una gran cortina
que no deixava veure
l’escala de mà al fons de l’escenari,
els focus violents,
els trapezis, la corda penjada.

Asseguda d’esquena a la muntanya,
contemplava el mar
i la mà,
sempre la mà viva d’homes i dones.
Però així com la roca es desprèn,
vençuda pel pes de la neu,
o així com la corda deslliura la barca
per l’impuls massa fort de l’onada,
així ha estat d’inevitable el meu retorn.
I ara, aquí, replantada
damunt aquesta assedegada terra,
us he vist passar,
tots vosaltres.

És per això que ara cerco camins,
l’ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l’aigua que traspua
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta;
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
sóc amb vosaltres.

 

Tarragona, 2011

Un 11 de setembre triomfant

 

 

Som a les envistes d’un nou 11 de setembre i “a punt” d’una nova convocatòria als carrers tornant a demanar la independència de Catalunya. Tornarem a tenir imatges contundents i massives, gernacions i generacions diverses i unides, estelades i samarretes, cançons i lemes, i més somriures. I, sobretot, farem sentir la nostra voluntat tossuda del dret a decidir, del dret a l’autodeterminació i la independència, pacífic i democràtic. Un nou 11 de setembre i les nostres manifestacions com a símbol potent.

Potent per a qui encara ens vol colonitzats i, fins i tot, s’apropia –amb tota la barra- de termes o conceptes com “majoria silenciosa” o “catalanisme popular”. L’escriptora Maria Aurèlia Capmany afirmava que els Països Catalans “som una nació colonitzada des del Decret de Nova Planta”. I és que de fet, i referint-me al Principat, la construcció de la identitat nacional catalana a partir de la Renaixença ja es va donar sota unes condicions de colonització amb la pèrdua de llibertats ran el Decret de Nova Planta (1716). Els passos aconseguits per recuperar sobiranisme i llibertat durant el segle XIX i XX, que van arribar al seu punt màxim en la II República, van ser totalment anorreats per la victòria franquista. I la dictadura que en va sorgir va iniciar, amb la prohibició i repressió dels signes identitaris catalans, una nova etapa de colonització en nom de l’Espanya imperial que se sustentava en dos pilars bàsics, l’exèrcit i l’església.  El franquisme va imposar per la força un model imperial i nacionalcatólico, que, per exemple, qualificava el poble català de jueu, en un clar paral·lelisme amb el seu aliat nazi.

Aquesta situació de pàtria colonitzada, però, ha continuat després del franquisme, des de l’anomenada transició democràtica fins a l’actualitat. Moltes veus, amb l’altaveu de mitjans de comunicació importants, han tractat, durant les darreres dècades, els afanys sobiranistes com a oposats a la modernitat i els han presentat com a conflictius, egoistes, violents o reaccionaris. I, servint-se, amb una lectura interessada d’Habermas, del “patriotisme constitucional”( “Citizenship and National Identity: Some Reflections on the Future of Europe”, 1992), es nega la condició de nacions a aquelles col·lectivitats dins l’estat que, seguint els enunciats d’Anderson (Imagined Communities: Reflections on the Origin and Spread of. Nationalism, 1983), ho són amb tots els ets i uts. Ja fa dècades que Joan Francesc Mira ens avisava que el nacionalisme de l’estat-nació Espanya és dominant, perquè no tracta només de fer que les fronteres defineixin una sola nació política, “sinó també de fer-ne una sola nació cultural, una sola “comunitat moral” de les elits, un sol àmbit de comunicació i de creació de cultura i, si pot ser, amb una sola llengua culta o almenys amb una llengua culta dominant: la de la nació propietària de l’estat, és clar!” (Crítica de la nació pura, 1984).

Seguint aquestes premisses, doncs, aquest nacionalisme espanyol només acceptarà la cultura catalana sempre que se’n pugui apropiar i dominar. Des del nacionalisme espanyol s’ha procurat històricament la desaparició de tot allò que formés part d’altres identitats nacionals i, així, tenir també un domini simbòlic a més del polític. I la dominació simbòlica, com diria Pierre Bourdieu, no és només una manera d’exercir el poder, sinó que és el poder en si mateix. Les relacions de poder s’estableixen a través de les formes simbòliques. I la dominació simbòlica es caracteritza precisament per l’ocultació dels mecanismes d’aquesta dominació. El poder simbòlic pressuposa, com una condició del seu èxit, que les persones que hi estan sotmeses creuen en la seva legitimitat.

Els símbols tenen i fan poder. Els símbols escriuen els relats identitaris i, així doncs, els poden canviar.  Un exemple ben simple, però de gran incidència mediàtica, és el símbol identitari del mapa que recull la informació metereològica. Televisió de Catalunya ha utilitzat, des de la seva creació, el mapa dels Països Catalans, amb crítiques adverses d’alguns sectors que advoquen per una altra identitat i identificació cultural i territorial. No és un exemple banal, perquè, al País Basc, el govern socialista sorgit de les eleccions del 2009, una de les primeres mesures que va prendre fou la de substituir el mapa del temps que abarcava tota Euskalerria per un mapa reduït només a Euskadi. L’imaginari cultural i territorial canvia, per canviar el relat identitari. Tornant a Francesc Mira, les batalles identitàries també es guanyen o es perden en el terreny dels símbols. Uns creuen en el seu poder i/o poden servir-se’n i, generalment, guanyen. Altres no hi creuen, o no poden o es no es decideixen a servir-se’n i, generalment, perden.

Decidim decidir, doncs, a tots nivells, per la nostra llibertat i les nostres llibertats. Servim-nos dels símbols. Aviat podrem, com en la cançó La mauvaise réputation de George Brassens, quedar-nos al llit o anar a la platja el dia de la festa nacional. Mentrestant, mentre continuem demostrant el nostre compromís i la majoria independentista al Parlament, fem-ho també als carrers.

I, si encara no ho has fet, inscriu-te al web de l’ANC. Omplim la Rambla Nova de Tarragona. Un 11 de setembre triomfant.

Si eres español, habla en español

 

I sant tornem-hi amb la immersió lingüística. Avui mateix, el PP i C’s han fet públic un pacte que ha d’acabar per llei amb el que no han aconseguit ni a les urnes ni amb tot un seguit de campanyes, ben orquestrades i judicialment ben afinades. El neofranquisme i el neofalangisme tornen a l’atac, si és que mai no l’havien abandonat.

La dictadura franquista va voler expulsar el català de l’àmbit públic, en tots els camps i en totes les condicions. Josep Benet va recollir nombrosos documents amb decrets, lleis i sancions que prohibien la llengua catalana a les administracions, al carrer, a la nomenclatura, a l’escola i a tot arreu. Hi ha estudis ben documentats i rigorosos que s’hi han referit, amb dates i dades. Totes les expressions culturals que bastiren l’estructura d’una cultura del segle XX van ser anorreades: premsa, edició, biblioteques, ensenyament en tots els graus, acadèmies, universitat, teatre, cinema i ràdio. La Llei d’ensenyament primari establí l’obligatorietat de “la lengua nacional española” a les aules i també va prohibir llibres, quaderns, mapes i impresos en català. Per aconseguir aquest objectiu es va fer venir entre 700 i 1.000 mestres de fora de Catalunya per treballar als centres educatius del Principat en substitució del professorat depurat o exiliat.

El feixisme vencedor va ofegar, prohibir, menysprear i fins i tot va fer escarni de la llengua catalana.  Consignes reiterades arreu que deixaven ben clar que “Si eres español, habla español”, “Si eres español habla el idioma del imperio”, “Hable usted en cristiano”, “Prohibido escupir y hablar en catalán”, “A ver cuando deja de ladrar”…  Els exemples de lleis i documents serien nombrosos  i la dictadura es va esplaiar en les prohibicions i imposicions fins a límits que ara podríem titllar de ridículs (traduir a l’espanyol els noms a les esqueles, per exemple) i que, aleshores, eren de terror (multes i sancions, empresonament, crema pública de llibres…). Tot i això, a pesar de la repressió que algunes persones van pagar ben cara, diverses generacions, com va escriure Salvador Espriu, van viure per “salvar-nos els mots”.

Amb la democràcia i amb aquella transició mal resolta, malgrat les noves lleis i minses competències, aquest esperit de liquidar com sigui la nostra llengua no va cessar. I a Tarragona ho sabem molt bé, ho hem viscut a primera línia del front. Ja des del 1981, amb el “Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Catalunya” –el manifest dels 2300- que s’oposava a la immersió. A la mateixa Universitat Rovira i Virgili, hi va haver alguns professors i professores que van deixar totalment de banda la ciència per aplicar-se només en la ideologia i, el 2001, van portar a judici el rector Lluís Arola acusat d’un delicte de prevaricació en apartar una professora de les proves de selectivitat perquè no va aplicar la normativa del català en lliurar exclusivament exàmens en castellà a alguns alumnes i van suspendre cautelarment el reglament d’usos lingüístics. El rector, que havia seguit rigorosament la normativa aprovada pel Parlament de Catalunya i que va rebre el suport del claustre universitari i de tots els partits polítics, excepte el PP, fou absolt. El 2010, el Tribunal Suprem va fallar en contra de les lleis del Parlament i a favor de tres famílies que –assessorades per Convivència Cívica Catalana- havien presentat recursos sobre el model d’immersió en tres escoles concertades de Barcelona, Sabadell i Tarragona. Convivència Cívica Catalana –el nom és sarcasme pur- també va aconseguir la suspensió cautelar dels reglaments lingüístics de diversos ajuntaments, com els de Lleida, Barcelona o Girona. I tants i tants d’altres casos ben coneguts i ben actuals fins arribar al pacte d’avui d’eliminar per llei la immersió lingüística.

La “regeneració democràtica” és, doncs, l’imperi de l’”España Una” i les polítiques de colonització. Quin cinisme. Però no defallirem. I menys ara que tenim a tocar, si volem, la nostra República Catalana. Van viure per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa. Per això, com diu el final del poema de Salvador Espriu, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

Maria Aurèlia Capmany, intel·lectual, compromesa i transgressora

(Avui, 3 d’agost de 2016, la Maria Aurèlia Capmany faria 98 anys!  Reprodueixo un article publicat a Serrra d’Or)

 

 

Maria Aurèlia Capmany sempre explicava el seu «fra­càs escolar» fins que, a catorze anys, va entrar a l’Insti­tut-Escola de la Generalitat Republicana. A diferència de l’educació de caire memorialístic i normatiu rebuda fins aleshores, a partir del febrer de 1932, al nou centre, va aprendre «a pensar, a ordenar els coneixements, a dir la veritat i a sentir-se responsable de cadascun dels seus actes». Per això no és gens estrany que, en la seva elecció d’estudis universitaris, es decantés per la Filo­sofia. Li agradava la literatura i fins i tot un conte seu, «Vida i miracles d’un pèsol caputxí», havia guanyat el 1935 un premi en un certamen de l’Institut-Escola. S’hi havia presentat a instàncies del seu professor, Ramon Esquerra, el qual es va enfadar quan Maria Aurèlia Capmany li confessà que, en lloc de Literatura, triava la carrera de Filosofia, perquè «el pensament és com una sola cosa, com una sola història, amb un sol argument, un sol punt d’arribada».

Aquests anys juvenils d’esperances joioses de futur es van veure totalment interromputs i anorreats per la guerra de 1936 a 1939 i, sobretot, per la victòria del bàndol feixista i per les polítiques del règim dictato­rial franquista. Maria Aurèlia Capmany, en el dietari que escrivia durant aquesta època, s’imaginava, tot i ser conscient dels entrebancs que tenia com a dona, èxits professionals i creatius, però les noves lleis i im­posicions ja li van deixar clar ben aviat, tal com deia Pilar Primo de Rivera, al capdavant de la Sección Femenina, que havien passat els temps de «la moderní­sima joven del Instituto Escuela» i que la «mujer nueva» de la «nueva España» havia de tenir com a únics i valuosos objectius vitals els del matrimoni i la ma­ternitat. Tot i això, Maria Aurèlia Campany, havent patit diverses crisis personals i identitàries per voler adaptar-se a les noves normes, torna a la universi­tat per continuar els estudis, renuncia al matrimoni i opta per la carrera professional. Una excepció en aquella postguerra fosca. I, també, una transgressió.

Ja llicenciada, mentre treballava com a ajudant de la càtedra de psicologia del doctor Font i Puig, Maria Aurèlia Capmany va fer una altra tria: va abandonar la tesi doctoral en curs i la vida universitària per de­dicar-se a la docència en l’ensenyament secundari. La seva tesi versava sobre Plotí, en concret sobre el conei­xement del llenguatge poètic per damunt de la racio­nalitat, basant-se en la sisena Enèada d’aquest autor, un filòsof format en una escola de tendència eclèctica a Alexandria i que va crear la seva a Roma, on, a més de impartir lliçons, era conseller i tutor dels alumnes joves. Maria Aurèlia Capmany va deixar de banda l’es­tudi dels temes ontològics de Plotí i es dedicà, fins a 1965, a la docència. Fou una professora també diferent i transgressora, i l’afany pedagògic és present en bona part de la seva obra, amb la necessitat d’explicar i ex­plicar-se a les noves generacions. Fou en aquesta època de docent que Maria Aurèlia Capmany va començar a escriure, iniciant en ferm la carrera literària, amb unes primeres obres no exemptes de traves, sobretot a causa de la censura. Les seves primeres novel·les, amb in­fluències existencialistes, a partir de Necessitem morir, finalista del premi Joanot Martorell el 1948 i que no va poder ser editada fins a 1952, se centren bàsicament en la recerca de la identitat, personal però també de la del país. Des d’aquests inicis, l’autora sempre va anar repetint que la cosa més important per a ella era la novel·la, la creació narrativa. Però el context, a final dels anys cinquanta, la va convertir també en una dona de teatre, primer a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i, de 1960 a 1965, al capdavant de l’Escola d’Art Dra­màtic Adrià Gual.

Personatge públic

Aquests anys, de plenitud creativa i professional, són fonamentals en la construcció del personatge públic. Són els anys de sortida al món, de «resurrecció», com deia l’escriptora, en contacte amb les noves generaci­ons, sobre les quals exercirà un mestratge important. Maria Aurèlia Capmany opta, aleshores, per la pro­fessionalització literària, polifacètica i diversificada: narrativa, teatre (autora, dramaturga, directora, actriu), assaig, guions (ràdio, televisió, cinema, còmic), traduccions, articles, conferències… I també opta per la llibertat, per la llibertat pròpia i per la lluita per les llibertats civils i polítiques. Durant la dècada dels anys seixanta, en paral·lel als moviments internacionals de defensa dels drets civils i, també, en el context nacional de la resistència política i cultural al franquisme, Maria Aurèlia Capmany comença a defensar públicament la seva oposició al règim des de posicions socialistes i el seu feminisme, i ho fa a partir de l’elaboració d’un discurs propi per mitjà de diversos llibres d’assaig. A partir de l’eix de la Història, dos temes predominen en la seva producció assagística: el de la memòria i el del feminisme. La història del seu país i la seva pròpia, amb volums de caire més aviat documental (Pedra de toc i Pedra de toc II), es combinen amb d’altres de literatura autobiogràfica (Mala memòria i Això era i no era) i dietaris o reculls d’articles (Dia sí, dia no, Cada cosa en el seu temps i lectura cada dia, Coses i noses, Dietari de prudències). I, per una altra banda, des de la recerca de documentació i del treball de camp per a escriure La dona a Catalunya, que fou el seu «camí de Damasc» per a esdevenir una defensora del feminisme, la història també li serveix per a situar i estudiar la condició de les dones i, sobretot, per a ser una de les pioneres a casa nostra en la introducció i l’elaboració de teories feministes, desenvolupades en nombrosos assaigs.

La construcció d’identitats i de la pròpia identitat, emmarcades en el context històric, forneix arguments a les seves novel·les i, al mateix temps, és també el motor de pensament dels seus assaigs, articles i conferències. En els volums memorialístics, ja des del primer Pedra de toc publicat el 1970, Capmany mostra la voluntat d’inserir dins la Història el seu «nosaltres», tant generacional, com de gènere i nacional, en les diferents línies entrecreuades de «nosaltres els vençuts», «nosaltres les dones» i «nosaltres catalans i catalanes». Els diferents episodis documentats, reconstruïts o evocats des de la memòria personal es decanten sobretot per incidir en els temes històrics i polítics, espurnejats amb reflexions des de la filosofia, la llengua i la literatura, i per denunciar de forma repetida la dictadura franquista i allò que va comportar a tots els nivells, col·lectius i individuals, nacionals i personals.

El discurs de Maria Aurèlia Capmany, però, i essencialment pel que fa a les teories sobre la condició i la història de les dones i el feminisme, no era fàcil de digerir, perquè era també transgressor. I encara més si ho deia una dona amb ironia i de forma descarada. I una dona que no complia gairebé cap de les condicions del model imposat per la «mística de la feminitat franquista» i que tractava els seus companys de tu a tu, mirant-los als ulls, tal com explicaven, per exemple, Joan Perucho o Jordi Sarsanedas. Heterodoxa i fugint d’adscripcions, Maria Aurèlia Capmany, rebel i impertinent, escriurà, repetidament, tant en assaigs memoralístics com en d’altres sobre feminisme, que el punt de partida de tots els seus mals era el franquisme, perquè li va crear el freudià «complex d’enveja de penis», ja que aquest era necessari «com a targeta de presentació» en un país on «exèrcit i església dictaven les normes». Aquesta lucidesa descarada que resumeix amb impertinència i ironia tot un problema vital, a més del vocabulari emprat, topava amb la misògina intel·lectualitat de l’època, desconcertava els seus mateixos companys. Era una dona que «imposava», segons Pere Calders.

Discurs i militància

Maria Aurèlia Capmany construeix el seu discurs i el seu personatge. Si els seus congèneres creien que la podien desarmar tractant-la amb cert menyspreu de «senyoreta Capmany», ella els responia riallera que sí, que, com diu la frase feta espanyola, era «solterita como mi madre» i es definia com una dona pública, ben conscient que, en aquell moment, el terme «pública» aplicat a les dones només era sinònim de prostituta. Transgressió en les teories i les paraules, transgressió en reivindicar l’accés a l’espai públic i la seva ocupació en tots els seus sentits. I, també, transgressió en l’actitud i el comportament, essent una «dona que fumava» i no s’estava de sortir a les fotografies amb un cigar considerable a la boca. Maria Aurèlia Capmany, defensant en la pràctica les seves teories, «esdevé dona». Com diria Simone de Beauvoir, amb la qual Maria-Aurèlia Capmany compartia moltes tesis, l’escriptora catalana va voler esdevenir i ser considerada transcendència, tot refusant la immanència a què es trobaven reduïdes les dones sempre tractades com a alteritat i sense poder ser subjectes històrics i polítics. Va esdevenir una «dona emancipada».

Maria Aurèlia Capmany fou una de les principals introductores d’un feminisme modern «multigenèric», ja que se servia d’arguments provinents de la biologia, la psicologia, el materialisme històric i la crítica literària; la qual cosa també li va permetre de trencar els límits i les fronteres de la Literatura per fer-ne un concepte més dialògic i híbrid, en una línia en què insistiran altres feminismes posteriors. Alguns dels seus postulats han estat discutits o rebatuts per escoles crítiques actuals —la concepció estàtica del patriarcat, la feminitat com a construcció, la incompatibilitat entre maternitat i vida pública, l’absència dels termes d’erotisme i desig…—, però, en canvi, d’altres encara resten pendents —el conflicte entre producció i reproducció, les construccions androcèntriques dels mites i l’imaginari cultural…

La seva militància teòrica i pràctica com a feminista s’arrenglera dins de l’anomenat feminisme de la igualtat i en la defensa d’una lluita conjunta d’homes i dones per tal d’aconseguir la justícia social. I és en aquest punt de lluita conjunta on coincideixen el seu feminisme i el seu nacionalisme. Feminisme i nacionalisme, per a Capmany i basant-se en el materialisme històric, sorgeixen d’un estat d’opressió. De la mateixa manera que Maria Aurèlia Capmany posa en evidència que les dones mai no havien estat subjectes històrics i blasma l’ordre patriarcal, des del seu nacionalisme d’esquerres i amb una crítica constant al paper de la burgesia catalana també denuncia que «els Països Catalans són una nació colonitzada des del Decret de Nova Planta». Per tant, segons l’autora, és «raó de justícia» lluitar per la igualtat de drets de les dones i per reclamar els elements identitaris nacionals, com la llengua. D’aquí ve l’allunyament, a partir de les primeres Jornades de les dones catalanes celebrades el 1976, per la seva defensa d’una lluita social, política i nacional conjunta, d’alguns sectors dels feminismes de la transició. Maria Aurèlia Capmany sostenia que hi havia una contradicció en les tesis d’algunes d’aquestes feministes totalment oposades a fer front comú amb els homes tot refusant els valors patriarcals, perquè, segons ella, creien que «defensar el dret a la integritat nacional dels Països Catalans és fer el joc al mascle», però que, al mateix temps, parlaven «en llengua espanyola, que representa una altra nació que per a elles hauria de ser tan privativa del mascle com la nostra».

La seva trajectòria vital de dona pública, professional de la literatura, es va moure sempre per l’afany de conèixer i saber. Ho féu des de posicions heterodoxes, servint-se de la impertinència i en constant transgressió dels models marcats. I amb un ferm compromís en contra de desigualtats nacionals, socials, racials o de gènere. No ens ha de fer estrany, doncs, que ara, vint anys després de la seva mort, encara sigui un personatge
incòmode.

 

Dones i qüestió nacional

“La mare pàtria”, W.A. Bouguereau, 1883

Els relats nacionals, construïts amb discursos i símbols, difereixen segons la posició política que ocupen les nacions, com és el cas que s’analitza en aquest article, la qüestió nacional catalana, una nació sense estat, que té uns marcs estructurals i polítics que són els d’uns Estats nació, sobretot els d’Espanya. Els relats nacionals, també, difereixen segons els gèneres, ja que, en haver estat elaborats des de les polítiques d’identitat patriarcals, la feminitat, en aquests contexts, ha estat per tant construïda en relació als homes i la nació. Les dones no han estat reconegudes en els discursos sobre la nació ni en la seva dinàmica, d’aquí la sinergia entre reivindicacions nacionals i feministes. Les dones reprodueixen simbòlicament les nacions, i aquest és el cas català. La figura de la Ben plantada noucentista simbolitza la dona mare dins la casa que acaba sent la dona/pàtria dins la nació. Un relat identitari que estableix unes relacions de gènere concretes, de subordinació i colonització de les dones. Ara bé, al mateix temps, el relat de l’estat nació Espanya feminitza la nació sense estat catalana, també establint unes relacions de subordinació i colonització. Així, doncs, la Ben plantada nació catalana és, alhora, doblement colonitzada, com a dona i com nació.

Resum de l’article : Montserrat Palau: “La ben plantada colonitzada: dones i qüestió nacional catalana”

Article sencer: aquí