40 anys de les Madres de la Plaza de Mayo. Estratègies de resistència.

Fa 40 anys, el 30 d’abril de 1977, un col·lectiu de 14 dones es van concentrar per primer cop a la Plaza de Mayo de Buenos Aires per tal d’aconseguir una entrevista amb el president del país, el dictador Videla, i saber sobre els seus fills i filles detinguts o desapareguts. Cap resposta. A partir del divendres següent, van aparèixer moltes més mares. I cada vegada més. Van canviar els divendres pels dijous, a primera hora de la tarda. No hi va haver tampoc cap resposta. I cada vegada més, entre 300 i 400 mares, setmana rere setmana, any rere any, se seguien reunint a la Plaza de Mayo, volent recuperar i saber on eren els detinguts i desapareguts i per denunciar els responsables perquè fossin jutjats. Van anar passant els anys i els governs, però les Madres, ja àvies, lluitadores incansables, no van tenir ni han tingut cap resposta. 40 anys de protesta, 40 anys de silencis.

Les Madres de la Plaza de Mayo argentines van fer servir una estratègia de les nocions normatives de gènere com a resistència contra el poder. Aquestes dones van utilitzar la noció tradicional i, així, van desplegar una acció de resistència protegides, precisament, pels atributs designats per les nacions a la figura de les mares.

La repressió a l’Argentina era molt severa i cruel, però les Madres foren valentes tot prenent una posició política i manifestant-se públicament i de forma persistent. I ho feren presentant-se a l’espai públic com a mares, no com a ciutadanes normals, la qual cosa ha estat considerada com una de les estratègies més intel·ligents: la maternitat, tradicionalment identificada amb els valors de submissió, atenció i resistència interminable, pot, com les protestes silencioses de les Madres van demostrar, convertir-se en l’espai d’una exigència de justícia i rendició de comptes que es nega a suportar un règim de terror que lacera el cos matern.

En la mesura que el règim dictatorial era extremament patriarcal –i que, per tant, idealitzava les dones en el seu paper de mares-, aquestes dones creien que podien ser escoltades en el seu paper de mares. Al capdavall, el que estaven fent era el que qualsevol “bona” mare faria: tenir cura dels seus fills i de les seves filles, i preocupar-se’n. La junta militar no comptava amb aquestes dones valentes, que normalment s’haurien quedat a casa i haurien plorat en privat. La societat estava aterrida pel regnat de la por dels dictadors. Els pares estaven espantats i corrien riscos encara pitjors si s’exposaven. Les Madres n’eren conscients també i van pensar que era millor per als homes seguir treballant per mantenir la família. Així va ser com aquestes dones, aquestes mares, van sortir als carrers per lluitar pels drets de les seves famílies.

És molt interessant un article d’Andrea Bellot (“Llenguatge, dones i nació(nalisme) en el context de la guerra de les Malvines”, 2012) en què compara els estereotips enfrontats durant la guerra de les Malvines entre Argentina i Gran Bretanya: les Madres de Mayo argentines enfront la primera ministra del Regne Unit, Margaret Tatcher. Mentre que Tatcher representava un model de dona masculinitzat, les Madres seguien el model tradicional de la feminitat. Margaret Tatcher, ja abans de ser candidata, havia fet classes per agreujar el seu to de veu, massa agut i femení, i, en tota la seva carrera política va prestar atenció a la seva imatge: vestit jaqueta clàssic, sovint de colors blaus associats als homes i al partit conservador, però sempre amb faldilles i pentinat de perruqueria. És a dir, la indumentària del poder, però sempre amb detalls femenins com les faldilles, sabates amb talons alts, habitualment vermelles, i pintallavis. Com diu Bellot, “la seva roba no expressava les qualitats del seu cos però representava el seu grau de poder: els vestits formals evitaven ressaltar el seu cos, li donaven l’aparença de fermesa, i suggerien ordre i control a qualsevol que s’atrevís a desafiar les seves decisions”.

Les Madres de la Plaza de Mayo, pel contrari, també de forma conscient, vestien de manera simple, popular i tradicional, amb faldilles, bruses i el mocador blanc que simbolitzava els bolquers dels seus fills i filles. Actuaven juntes, com a mares, es movien per la plaça emblemàtica de la nació i en silenci. Tot i això, d’aquí l’estratègia esmentada de la utilització de l’estereotip, en silenci i amb determinació, el seu grup va desestabilitzar el discurs de guerra, i la protesta es va fer coneguda a tot el món.

40 anys de lluita incansable, de resistència, i les Madres de la Plaza de Mayo reivindiquen la justícia que no arriba, sense saber encara què va passar i on són els seus fills i filles. 40 anys d’exemple de Memòria i de Dignitat.

Violència masclista i franquisme

La violència masclista i sexual foren també arguments -a més de la violació sistemàtica de les dones- que el bàndol franquista va fer servir per arengar a les tropes, “generitzant” nacions i territoris. Un altre post feia referència a la repressió dels feixistes sobre les dones republicanes, però cal fer memòria també sobre altres eixos d’aquesta violència concreta que sexualitzava la “conquesta” amb termes de violència i submissió. Així, per exemple, José Millán Astray, ben famós per les seves emissions a Radio Sevilla, poc després del cop d’estat de les tropes feixistes, el 23 de juliol de 1936, deixava ben clar i explicitava que volia dir ser un “home de veritat”:

Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser un hombre de verdad. Y, al mismo tiempo, a sus mujeres. Esto está totalmente justificado porqué estos comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora, como mínimo, sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se librarán, por mucho que pataleen y rujan.

El bàndol feixista va simbolitzar Catalunya com una dona a la qual calia aplicar la violència amb allò normal i normalitzat de la maté porqué era mía. Així, per exemple, l’escriptor Ernesto Giménez Caballero (Memorias de un dictador, 1979) va pronunciar una al·locució a Ràdio Associació de Catalunya ja reconvertida en Radio Nacional de España, després de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona, en termes de violència passional entre Espanya i Catalunya:

Cataluña: Te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana desde siglos te aman: con pasión. Con la misma pasión que se quiere a una mujer.
Y la pasión, ya lo sabes, va desde el despojamiento más abnegado de nuestra propia dignidad, hasta la ira terrible de esa dignidad al fin exacerbada: hasta el crimen, que por eso se ha llamado pasional.
“Quien bien te quiere te hará llorar”, dice el profundo adagio nuestro. “La maté porque era mía”, dice también otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo. (…)
Tu eres –has sido y serás siempre, ¡Cataluña!- el rostro de perfil más helénico y clásico de España: la boca que ha vertido en su lírica lemosina las más dulces palabras del mundo. Eres la más opulenta y nutricia matrona mediterránea de carnes de oro, playas azules y vergeles de pinos, mar, frutas y acantilados.
Por eso nosotros, los castellanos, los españoles de tierra adentro –adustos, secos, ardientes, celosos, vehementes, donjuanescos- siempre te hemos deseado con fiebre en los labios y un delirio en las entrañas.
Nosotros, los españoles de tierra adentro, los españoles de verdad, ¡no podíamos jamás venderte ni perderte!
Podíamos, por el instante, morder de rabia nuestros puños, que las generaciones anteriores, abúlicas y suicidas, nos dejaron débiles e incapaces de golpear y de matar.
Pero podíamos resignarnos hasta que nuestros brazos volvieran a tornarse membrudos. Y capaces de empuñar el arma que habría de limpiar nuestro honor.
Porque tú, Cataluña, ¡nos pertenecías!, ¡y a nadie más! Y sentíamos el derecho ¡de hacerte llorar! Porque te queríamos.

El text és ben explícit, matisos inclosos. Més apunts, per anar fent memòria, és a dir, per anar fent justícia.

 

 

Dones: botí de guerra

 

 

Algunes de les nenes segrestades per Boko Haram el 2014 han tornat a casa embarassades o amb fills fruit de la violació dels seus raptors, segons han recollit mitjans de comunicació internacionals, també de catalans. El seu futur és incert, perquè han tornat amb els fills i filles de l’enemic. De fet, el govern nigerià les ha internades en un centre de detenció per a dones jighadistes!

Canan Polat, representant del moviment de dones kurdes, explicava en una visita a Barcelona que, el 2014, Estat Islàmic en una de les seves operacions va segrestar entre 5000 i 7000 dones, que van patir violacions sistemàtiques i que van ser venudes als mercats d’esclaus de Bagdad i Mossul o en botigues de venda de dones. La meitat d’aquestes dones eren nenes de 9 o 10 anys i es venien a homes de més de 60.

La violació de les dones com a botí de guerra té moltes referències al llarg de la història. Els creuats violaven les dones en nom de la religió al segle XII i, en la guerra contra Escòcia al segle XVII, els soldats anglesos violaven sistemàticament les dones escoceses. La violació era una arma de terror dels soldats alemanys durant la primera guerra mundial i una arma de venjança de l’exèrcit soviètic durant la segona.  I cal tenir ben present que la violació no és pas un acte sexual, de desig sexual, sinó un acte de domini i de violència. La violació és una demostració de poder, una voluntat, com el cas dels maltractaments, d’afirmar l’autoritat i de dominar mitjançant la força física. Devastant els cossos femenins, devasten la comunitat. La violència sexual té com a objectiu la deshumanització i cosificació de les víctimes. Converteix les víctimes en objectes i se’ls pren la seva intimitat.

Encara avui en dia molts episodis de violència sexual al nostres territoris contra les dones de la guerra del 1936-1939 resten silenciats, hi pesa l’honor personal i de la comunitat. Tot i això, alguns han estat reportats. Curiosament, però, el fet que sempre ha estat més esmentat són les violacions massives per les tropes franquistes del nord d’Àfrica: l’agressivitat s’ha traslladat als altres, “els moros”, com se’ls deia. La història, tanmateix, ha passat d’esquitllèvit per alguns d’aquests episodis.

Els exemples de les dones com a botí de guerra, malauradament, són interminables. Les dones prostituïdes pels nazis. O les prostitutes forçades de la guerra entre Japó i la Xina, que encara és un tema candent, tot i que l’única vegada que això va arribar als tribunals fou durant el procés de Tòquio, el 1946, quan diversos oficials japonesos van ser acusats i culpats de la violació de vint mil dones durant el saqueig de Nankin a la Xina el 1937. O les anomenades “Estacions de Confort” organitzades per l’exèrcit imperial nipó durant la segona guerra mundial, on més de dues-centes mil dones i nenes, que havien estat segrestades, van ser sistemàticament violades pels soldats japonesos. No cal anar gaire lluny en el temps, només repassar informes de les últimes dècades. Quan Iraq va envair Kuwait el 1990, com a mínim van ser violades cinc mil dones d’aquest país. El 1992, es van publicar tot un seguit d’informes sobre violacions i embarassos forçats a Bòsnia i, entre 1994-1995, a Ruanda, on al voltant de cinc-centes mil dones van ser torturades, violades, mutilades i/o assassinades. Aquests mateixos anys, a Argèlia, totes les dones d’alguns pobles i viles foren violades i assassinades.

El 2009, els diaris de Colòmbia publicaven la notícia que la Fiscalia d’aquell país havia revelat l’existència de 183 processos d’abús sexual a més de 500 dones durant el conflicte armat. L’estiu del 2016, després de 50 anys del conflicte a Colòmbia amb les FARC, 3’7 milions de dones han estat reconegudes com a víctimes i la Unitat de Víctimes ha fet públic que 10.850 dones havien estat violades o agredides sexualment.

Sumem-hi altres conflictes, com els mexicans al voltant del narcotràfic. Sanjuana Martínez, publicava, el 15 de juny de 2011,  El cuerpo de mujer botín de guerra, en què, i referència a la narcoguerra, es referia al constant feminicidi que aquesta estava comportant. Així, es feia ressò que, en només set dies, havien estat trobats un cos de dona destrossat en sis parts; un cap de dona tirat al mig del carrer; un altre cap de dona dins d’un pot de pintura amagat en un taxi, i cinc trossos d’un cos de dona dins d’unes bosses de plàstic. De gener al juny de 2011, segons la seva crònica, seixanta cinc dones –nou menors d’edat- van ser assassinades a la ciutat de Nuevo León. I Sanjuana Martínez sostenia que la narcoviolència afecta més les dones perquè els seus cossos són botí de guerra, utilitzats per a l’explotació sexual, per emporuguir els rivals i per amenaçar els enemics. Una violència extrema que pateixen les dones mexicanes –recordem també el famós cas de Ciudad Juárez-, plena de sadisme, ja que les dones que no moren, acaben ferides i víctimes de violacions massives i de tortures. Com els diversos testimonis de dones violades que relaten com, mentre les forçaven, les cremaven amb cigarretes o els feien talls amb ganivets. La violència contra les dones en els conflictes la trobem arreu, històricament i en l’actualitat.

Els casos de Ruanda i l’antiga Iugoslàvia foren els que van marcar un canvi en el sentit del seu ressò internacional. A Ruanda, després de les violències sexuals, van néixer milers de criatures que se les anomena “fills dels mals records”. Gairebé dues mil dones van ser violades fins que van quedar embarassades en els conflictes de l’antiga Iugoslàvia només el 1993. En el cas de la guerra als  Balcans, hem de parlar també de la “neteja ètnica” duta terme sobretot per l’exèrcit i els paramilitars serbis. Així, quan l’Exèrcit Federal Iugoslau va bombardejar les ciutats, van ser atacats els hospitals de maternitat. I van crear camps de concentració especials per violar i prostituir les dones, anomenats oficialment, sense eufemismes, “camps de violació”. A Vogosca, prop de Sarajevo, les dones amb noms croats i musulmans van ser assassinades després d’haver estat violades; a Foca, els serbis van ubicar les dones durant mesos en un pavelló d’esports cobert on els homes cada nit hi anaven amb llanternes per seleccionar qui violaven; a Omarska, les dones van ser obligades pels soldats serbis a treballar durant el dia i eren violades, d’acord amb un calendari marcat, una vegada cada quatre nits.

Les violacions foren sistemàtiques durant la guerra dels Balcans. A més, a les dones violades i embarassades, se les tancava i se’ls prohibia avortar. Però les violacions només interessen si són les dels “altres”, de l’enemic, per justificar l’atac i la guerra. Així, sobre els testimonis i les queixes de les víctimes, Sèrbia es va justificar culpant com a agressors musulmans i croates. És esfereïdora la quantitat de casos i testimonis arreu del món, un llistat interminable, tant per quantitat com per la pervivència encara en l’actualitat.

Durant la segona guerra mundial, moltes dones franceses, sobretot de la part del nord-est del país, van ser violades pels nazis. Els debats que hi van haver sobre el tema estaven menys interessats pel patiment de les dones que no pas per la sort dels “fills de l’enemic”. Els obsessionava més el “deshonor” i, per això, molts sectors s’inclinaven a afavorir l’avortament o els infanticidis. I, fins i tot, les autoritats franceses van decidir facilitar el part sota secret i l’abandó de les criatures a l’assistència pública. Al mateix temps, però, van impulsar campanyes de natalitat a les dones franceses.

Per tant, les dones violades o les esclaves sexuals pateixen una doble victimització: la patida per l’enemic i l’estigmatització dins la pròpia comunitat. La convenció de Ginebra del 1949, després de la segona guerra mundial, que recull les normes que regeixen els conflictes internacionals, afirma que “les dones seran especialment protegides contra la violació, la prostitució forçada i qualsevol atemptat contra el seu pudor”, però no qualificava les violències contra les dones com a infraccions greus. Va caldre esperar les últimes dècades del segle XX, quan el problema de les dones com a botí va arribar a tal magnitud en els casos de Ruanda i dels Balcans, per ser considerat un crim de guerra codificat internacionalment.

Les violències i els crims sexuals foren tan importants que van mobilitzar organitzacions feministes i de defensa dels drets humans i, posteriorment, els governs, per demanar que els seus autors fossin jutjats. El Tribunal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia, creat el 1993, fou en primer en reconèixer la violència sexual com a crim de guerra i infracció greu, que obliga als estats a buscar i processar els seus acusats o concedir-ne l’extradició. Ara bé, per una banda, els resultats han estat mínims i, per l’altra, també s’ha plantejar la dificultat per sancionar aquests crims. Tot i això, les Nacions Unides ha reconegut la necessitat que les dones prenguin part activa en els processos. La Resolució 1325 sobre Dones, Pau i Seguretat aprovada l’octubre del 2000 pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides fou, segons les expertes,  un dels principals èxits en la igualtat de gènere. En aquesta resolució, el consell de seguretat feia referència, per primera vegada a la història, a l’impacte de la guerra sobre les dones, en reconeix les contribucions subestimades en la prevenció i resolució de conflictes, i en la construcció de la pau. La Quarta Conferència Mundial sobre la Dona va exposar que és essencial per a la pau i la seguretat internacionals que la dona compti amb les mateixes oportunitats d’accés i de participació plena en el poder, i d’intervenció en les tasques per prevenció i resolució de conflictes. Aquesta resolució, a l’hora d’exigir la plena participació de les dones, no només és important per a la igualtat, sinó també per prosperar en termes de pau i seguretat internacionals.

Mentrestant, però, malgrat les resolucions internacionals, les nenes segrestades per Boko Haram, com a exemple de tants altres casos i situacions arreu del món –mireu, sinó, l’informe de Nacions Unides d’abril de 2016-, segueixen patint o l’esclavatge sexual per part dels segrestadors o, si són alliberades, l’estigmatització i repudi per part de la seva mateixa gent i famílies. Tal com conclou el  dossier Violència sexual en els conflictes armats (juny 2016)  de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, la impunitat d’aquests crims continua sent generalitzada.

Ens volem vives

Abril 2017, una nova víctima de violència masclista a Barcelona. El feminicidi no cessa…

El dijous 15 de setembre una dona era assassinada a Esplugues, una nova víctima de la violència masclista. Aquell mateix dia, Maria Rovira, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona, denunciava que havia patit una agressió sexual. La premsa es feia ressò de les seves declaracions i alguns dels comentaris a la notícia en mitjans digitals no tan sols feien vergonya i fàstic, sinó que constataven que, malauradament, el masclisme i la violència sexual són ben presents en la nostra societat i, fins i tot, i això encara és més greu, justificats. I això que, segons informe dels Mossos d’Esquadra, a Catalunya, el 2015,  hi va haver una agressió sexual cada 13 hores, i un abús sexual cada 11.

Tots els estudis que s’han fet des de diverses òptiques i disciplines sobre la violència masclista són unànimes en apuntar que una de les seves causes fonamentals és l’educació social i cultural, els patrons simbòlics que estructuren el model social. És a dir, tot allò que conforma l’imaginari cultural: conceptes, imatges, pensaments, símbols, normes de comportament i rols que ens inculquen en la nostra educació i formació familiar, social i escolar i que anem adquirint també per molts altres canals, per lectures i converses o pels mitjans de comunicació. Per tots els canals, en definitiva, que ens transmeten uns valors d’un ordre social i cultural determinat. Aquests valors defineixen també com han de ser els homes i com han de ser les dones, les identitats, els papers socials i culturals que han d’assumir, les relacions entre uns/es i altres. I, també, les jerarquies establertes dins d’aquest ordre.

La violència masclista ha estat sempre present en el nostre imaginari cultural i considerada, fins fa no gaires anys, com una cosa natural. El nostre ordre social, com en moltes altres cultures, tradicionalment ha naturalitzat la violència masclista. Els assetjaments o els maltractes mai no havien estat preocupacions polítiques o socials, sinó que, més o menys, s’acceptaven com a coses que passen i d’incumbència privada. Era natural pegar a les dones, fruit d’unes pràctiques culturals hegemòniques que així ho marcaven. Les dones eren considerades com una espècie inferior i subordinada, que calia controlar i dominar.

El discurs canònic, en la nostra cultura amb base clàssica i judeocristiana, ha anat repetint i estenent aquests valors que sustenten l’ordre social. Des d’Aristòtil, s’ha mantingut un discurs misogin sobre la inferioritat biològica, moral i intel·lectual de les dones. El discurs cultural ha anat repetint que les dones necessiten “un amo” (Aristòtil), que són el “principi dolent que va crear la foscor” (Pitàgores), que els homes covards es reencarnen en dones (Plató), passant per les teories darwinianes en què les dones són sempre intel·lectualment inferiors fins als filòsofs més contemporanis com Nietzsche, que afirmava que els homes són educats per a la guerra i les dones per a “recreació del guerrer”. I, en aquest discurs, tampoc no hi és absent la violència. Marc Cató sentenciava que, si un home sorprèn la seva muller cometent adulteri, la pot matar “impunement”, no així si és al contrari, perquè ella no es pot ni atrevir a posar un dit damunt del seu home, ni la llei li ho permet. El llibre bíblic del Gènesi (3, 16) deixa molt clar que el destí de les dones és que “cap al teu marit anirà la teva apetència i ell et dominarà”. I en la Il·lustració, base cultural de la nostra contemporaneïtat, un dels pensadors més importants que defineix el nou ordre burgès, Jean Jacques Rousseau, afirmava que la dona –en la tradició sempre en singular com a espècie unificadora- “ha d’aprendre a sotmetre’s sense queixar-se al tractament injust i les ofenses del seu marit” (Emili o l’educació, 1762).

Durant molts segles, s’ha perpetuat aquest discurs que ha naturalitzat la subordinació de les dones i actuar amb violència contra elles. I ho ha fet des de tot tipus de representacions culturals i artístiques que han simbolitzat aquest ordre i el paper que hi tenen les dones respecte als homes. I aquest discurs encara és vigent.  Si, per exemple, fem un cop d’ull sobretot a la tradició poètica, veiem que aquest sistema de representació de la realitat ha optat tradicionalment per convertir les dones en objectes del desig. Les dones són l’objecte desitjat i estimat. I un objecte és una cosa, allò que es pot posseir, exhibir, guardar, canviar, utilitzar i, també, rebregar, llençar o destruir. Objectes també en el sentit com són tractades i definides les dones en el llenguatge poètic, que les redueix al seu cos. I no tan sols al seu cos, sinó a parts del seu cos. El desig cap a l’estimada s’ha verbalitzat mitjançant les parts del cos femení: ulls, dents, boca, pell, sines, cabellera… La història de la poesia és plena d’exemples en què hi sobresurten aquests fragments corporals, no pas els sentiments ni l’esperit de les dones. Ho deia a mitjans setembre Lluís Llach en una conferència que va fer al Teatre Romea de Barcelona: “les dones han sigut víctimes de les cançons d’amor i que encara ho són, perquè les cançons d’amor han mantingut el masclisme.”

Les dones han interioritzat  aquests poemes o aquestes cançons “romàntiques”, com ho han fet amb les veus de personatges femenins creats per homes. “Madame Bovary c’est moi”, deia Gustave Flaubert, però les seves lectores de moltes generacions ben bé que es van creure la veu d’Emma Bovary. Les dones han interioritzat aquest discurs líric d’esdevenir objectes del desig i, a més, això ha contribuït a engreixar i magnificar el mite romàntic de l’home obsessionat per una dona. Així, per exemple, la cançó Every breath you take de The Police, la sentim –en les diverses accepcions del terme- com una cançó d’amor, tot i que, de forma subtilment amenaçadora, vagi repetint que a “cada pas que tu fas”,  a “cada paraula que tu dius”, t’estaré observant, i “t’estic vigilant” perquè “em pertanys”. La veu es queixa d’una possessió fallida i, per tant, amb el dret de vigilar cada respiració, moviment, gest, pas i somriures cada dia i cada nit de la vida de l’altra. Però això, com en tants d’altres textos, siguin poemes, cançons, novel·les, pel·lícules o quadres pictòrics, se’ns transmet romantitzat, tot i que no deixa de ser una fórmula subliminal d’assetjament. Ara bé, si canviem la veu masculina de Sting per una de femenina que es referís al seu desig per un home amb aquests mateixos termes, és força segur que l’opinió majoritària es decantaria per resumir que és tracta d’una dona obsessionada, gelosa, paranoica i amb un amor malaltís com els dels boleros que no gasten tant de matís subliminal. De fet, una veu femenina cantava aquesta cançó el 2007 en una campanya publicitària d’una entitat financera que anunciava que “vetllava per nosaltres”!

Contes, textos, pel·lícules, publicitat o mitjans van plens de dones objectes del desig. Objectes, icones, nines. Seguim perpetuant i naturalitzant estereotips sexistes i, pitjor, qüestionem o critiquem les denúncies sobre comportaments delictius. Cal aplicar les lleis, però no farem net si no canviem valors, imaginaris i relacions de poder. Un article  de Marta Rojals, “On vas, tan sola?” , fa referència a la presència constant de la por de les dones a la violència sexual, a la por a la violència sexual exercida pels homes com a possibilitat concreta i real. La por a fer segons què, a anar a segons a on. Una por incrustada generació rere generació. Com aquella “pua de rampí” que serveix a la protagonista d’un conte de Caterina Albert-Víctor Català per defensar-se d’una agressió sexual, un fet inexorable que passa de mares a filles:

“Quan ens lliguen a la vida, ens lliguen al nostre fat, que és com dir, a un ordre de fatalitats determinades.

La Pubilla té filles; són fresques i boniques com poncelles, i van a aprendre de lletra i cosir a Suriola. Cada vegada que marxen, la mare sent un baticor ofegador i no respira fins que se les torna a veure al costat… Però és la Pubilla de la Rambla, duu tres-cents anys de nissaga arrelada a aquella gleva, i el Mas és la nineta dels ulls de tots, i el pervindre dels d’ara i dels vinents. Fins el bosc sembla sagrat i  per res del món en tallarien ni una  alzina.

 Probablement un dia o altre passaran les filles per l’esglai que passà la mare, que passà l’àvia, que passà la besàvia, tal volta… Mes, qui podria evitar-ho? El Fat és inexorable.” (“La pua de rampí”, Contrallums, 1930)

Segle XXI, 2017, i encara…

De les faixes de castedat als burquinis

 

No m’agrada el burca, ans al contrari. Però el problema no són el vel o el burca, sinó la llibertat de les dones, començant per la llibertat dels seus cossos. La polèmica del burquini és, com passa sempre, només la punta de l’iceberg, l’anècdota. Ens escarrassem en debats superficials i deixem de banda l’arrel, el control dels cossos femenins i de la seva sexualitat.

Des de sempre, històricament, les dones han estat objectes del desig, però no han estat subjectes ni han estat considerats els seus desigs. La dona sexual, digues-li Medusa o digues-li Salomé o Eva, sempre s’ha associat al mal, al pecat. La vagina dentata és segurament el mite que millor representa la por dels homes a la sexualitat femenina. Jean Markale (Mélusine ou l’Androgyne, 1983) va interpretar les teories de Freud en un sentit contrari: en tenir les dones tant un òrgan receptor, la vagina, com un equivalent al penis masculí, el clítoris, considera que aquest imaginari no respon a la freudiana “enveja de penis”, sinó a l’enveja i temor dels homes de la sexualitat femenina. Si bé l’imaginari popular ha anat reproduint el mite de la vagina dentata, fins al 1668 no hi havia cap terme per designar la vagina, sinó que es descrivia segons la definició feta per Eròfil (III a.n.e.): “penis introflexe”.

I és que els genitals femenins –els pits sempre han anat associats al paper maternal positiu- interessaven poc científicament i eren tractats sempre en relació als masculins. Ja Aristòtil definia la dona com un home inferior, amb genitals poc evolucionats que creixien cap endins i no cap enfora. El bisbe Nemesi (segle IV) sostenia que homes i dones tenien els mateixos òrgans sexuals, però que les dones els tenien dins del cos, i Isidor de Sevilla anomenava els genitals femenins amb el terme de sinus pudoris (la cova de la vergonya). El cos femení, en la concepció clàssica, era percebut com una desviació de la naturalesa del cos masculí.  Al segle XVI, un professor d’anatomia de la Universitat de Pàdua, Renaldo Colombo (De re anatomica, 1559), fent honor al seu nom, va “descobrir” per a la ciència el clítoris, i el va anomenar “l’amor o la dolçor de Venus”. Però el clítoris va esdevenir una amenaça de respectabilitat en la societat burgesa del segle XIX, que censurava el plaer femení, i fins i tot curava la depressió amb la pràctica de la cliterectomia. El que no es podia dominar, s’havia de demonitzar.

Un metge francès, Joseph Claude Récamier, va inventar l’espèculum, un instrument que permetia observar i visualitzar l’aparell reproductor femení sense obrir el cos. Curiosament, el controvertit –per les seves pràctiques amb esclaves- ginecòleg americà, Marion Sims, en utilitzar-lo, va descriure l’experiència com si fos un heroi colonitzador i conquistador: “Ho vaig veure tot com cap home ho havia vist abans. (…) Em vaig sentir com un explorador de la medecina que veu per primera vegada un territori nou i important.” (La història de la meva vida, 1884).

El control de la sexualitat femenina és ple d’exemples, el més famós, potser, és el del cinturó de castedat. O la més desconeguda “faixa femenina”. Al segle XIX, per evitar que les nenes es masturbessin, un metge d’Edimburg, John Moodie, va idear la “faixa femenina de castedat”. Feta amb materials tous, s’hi posava una reixa a la part de la vulva. Les barres de la reixa eren de marfil o d’os i es tancava amb un cadenat. Moodie creia que, a més de ser efectiva en contra la masturbació, tenia també una “importància suprema i essencial” com a mitjà per evitar la seducció.

De les faixes, cotilles o mantellines d’abans als burquinis d’avui. El problema no són les peces de tela, sinó el control moral, religiós i social -per tant, polític. En definitiva, la manca de llibertat de les dones per disposar dels seus propis cossos.

Tretze noms, entre tantes

Les anomenades “Tretze Roses” van morir afusellades el 5 d’agost de 1939. Tretze dones joves (la més gran tenia 29 anys) assassinades pel règim franquista per ser militants de l’organització comunista JSU (Joventuts Socialistes Unificades). Tretze noms entre tants i tants d’altres, entre tants homes i dones víctimes de la dictadura feixista.

Voldria breument, en record i honor de tantes roses escapçades per la violència del règim de Franco, fer esment en concret i també de la violència sexual que van patir les dones del bàndol republicà. A la Maternitat d’Elna, les dones acollides eren violades pels guardes. Com ho eren les dones republicanes a les presons franquistes. Són diversos els estudis –i, també, les exposicions- sobre les presons de Franco. Esmento, perquè m’és ben proper, l’estudi de Josep Subirats (2006) sobre la presó de dones al convent de les Oblates de Tarragona.

En moltes de les presons, arreu de l’estat, les funcionàries eren monges i dones de la Sección Femenina. Les condicions eren infrahumanes, amb espais bruts i infectats en què s’amuntegaven 60 dones on hi cabien només 10. Tenien una llauna d’aigua per beure cada tres dies, i una alimentació mínima, habitualment només de brous aigualits de verdures. Quatre cubells d’aigua servien per a la neteja de seixanta dones, a les quals, a més, les ruixaven amb sofre per combatre la sarna. S’executaven pallisses en grups i per torns; les feien servir per a experiments mèdics; es realitzaven violacions diàries individuals i en grup; també violacions davant dels marits abans de matar-les; se’ls imposaven humiliacions com les d’haver de fer les seves necessitats en públic… A més dels cops, els insults, les vexacions… Fins i tot, les humiliacions de portar-les a missa, de batejar-les o obligar-les a combregar. Una dels casos més famosos fou el de la republicana i activista Matilde Landa, empresonada a Palma i que les autoritats del nou règim volien convertir al catolicisme com a acte propagandístic. El setembre de 1942, va “caure” –es parla també de suïcidi- des d’una finestra i la llegenda diu que fou batejada abans de morir. El grup Barricada li va dedicar una cançó que porta el seu nom (2009), la tornada de la qual fa referència a aquest episodi:

 

Tatuada con aspereza de balas y cárcel,
Sentida por todas como parte importante
De anhelos cercanos, de libertad y coraje,
Has llegado más lejos que el viento
Que fugitivo te llevó con él, te llevó con él…

Matilde Landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho ni crucifijos ni sotanas
Matilde Landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho señales amargas
Que irónica es la vida,
Que por un lado seas consuelo para muchas
Y a la vez la soledad te acompaña en cada lágrima
Cuando inventas conversaciones con tu pequeña niña
Que en casa continúa esperando a que regreses… a que regreses

Matilde Landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho ni crucifijos ni sotanas
Matilde Landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho señales amargas
Matilde Landa, republicana,
Nos espera en el aire tu abrazo, eres lluvia enterrada
Matilde Landa, republicana,
Y las celdas sintieron el vértigo de tu salto mortal

 

I un darrer apunt: rapar les preses. Els cabells de les dones com a mite i, alhora, tabú. Els cabells tapats amb mocadors o vels, en senyal de submissió. En el binarisme dona-àngel-Maria i dona-harpia-Eva, els cabells temptem al pecat. Erika Bornay va publicar fa anys un assaig sobre La cabellera femenina (1994) i les seves representacions de l’erotisme lligades a Lilith i els cabells llargs com a xarxes que empresonen els homes, també com els de la Medusa. No és estrany, doncs, i amb l’excusa de mesures higièniques, que un dels fets més repetits a les presons fos el de rapar el cap.