Copio la meva intervenció en l’acte d’homenatge a Maria Aurèlia Capmany al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona (5 de juny de 2018):
La nena modernista va créixer en una família lletraferida, catalanista i republicana. Als 19 anys, acabat el batxillerat a l’Institut Escola que tant la va influenciar i matriculada per cursar Filosofia a la Universitat, escrivia al seu dietari que no es resignava al paper marcat, sinó que volia ser una “dona extraordinària”. Els desigs de la jove Maria Aurèlia Capmany es van esguerrar amb la victòria del feixisme el 1939 i, per contra, tal com va escriure, va haver de “recomençar”,” d’oblidar el món de la guerra”, de” netejar-se la por de les bombes, la por dels nous exàmens dels tribunals depuradors”. Ho va repetir al llarg de la seva existència: “A nosaltres, la gent de l’Institut, ens van preparar per a un món que no existiria. Ens van preparar per a un món civilitzat, ple de matisos, apte per assumir totes les possibilitats de l’ésser humà i de sobte vam ingressar a un gran camp de concentració ple de prohibicions i de tabús i de paraules màgiques.”
I foren les paraules justament les que li serviren per transgredir totes aquestes prohibicions i repressions de la dictadura franquista. Per revoltar-se i per construir el món perdut de llibertats i democràcia. Les paraules de la seva obra literària, ella que és considerava, essencialment, una novel·lista. Les paraules dites o escrites, per explicar històries pròpies o alienes, reals o inventades, per opinar, investigar o polemitzar; per explicar i explicar-se, o tal com deia, per “explicar la vida de la seva vida”. En un breu autoretrat inèdit que es conserva al seu llegat, en tercera persona, es definia tot dient: “li agrada molt escriure, però encara més parlar, per aquesta raó s’ha dedicat a la docència, al teatre i als mítings polítics”. L’amor i l’afirmació en la paraula, de tal manera que un dels seus articles del 1978 portava, i en majúscules, el títol ben significatiu que “SENSE LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ, NO HI HA DEMOCRÀCIA.”
La seva tesi doctoral versava sobre la filosofia i ontologia de Plotí, sobre les paraules, sobre el llenguatge poètic i la racionalitat. Però va abandonar la carrera universitària per dedicar-se a la paraula dita, la docència, i la paraula escrita, la literatura. A pesar de la migradesa del món literari, en una cultura i llegua prohibides i perseguides, i malgrat les traves de la censura, la Capmany va començar a publicar les seves novel·les, centrades, en un primer moment, en protagonistes, majoritàriament femenines, que, en paral·lelisme amb el propi país, cercaven existencialment un lloc en un món absurd. Als anys 60 va arribar l’època de plenitud, de ressò i premis, amb una veu pròpia i consolidada i amb unes obres que es basteixen sobre diversos eixos, sobretot els de la Memòria i la Història. Uns anys a partir dels quals es dedica plenament al món de les paraules: literatura, teatre, traduccions, guions, articles, cançons, conferències… Fou una professora també diferent, que desobeïa les ordres, per exemple de segregació amb grups de teatre mixtos, i l’afany pedagògic és present en bona part de la seva obra, amb la necessitat d’explicar i explicar-se a les noves generacions, de les que fou mestra i mentora a més. En els seus textos, tant de narrativa com d’assaig, així com els seus articles i conferències, hi són presents la memòria i la història, per contextualitzar identitats individuals i col·lectives. Hi ha també una voluntat didàctica, però sobretot dialèctica. I hi ha sempre el seu compromís a favor de la llibertat, de les llibertats.
Lúcida, impertinent i heterodoxa, va optar per la llibertat pròpia i per la defensa de les llibertats dels drets civils, nacionals i polítics. Valenta, la Capmany actuava sempre segons la seva consciència i no “posseïa la virtut del silenci, ni de la submissió, ni del respecte a les consignes”: “quan dic sí és que sí, i quan dic no és que no.” La identitat individual de gènere com a dona i la identitat nacional col·lectiva com a catalana travessen i marquen la vida, pensament i obra. I d’aquí el seu activisme incansable, tant en la militància en l’antifranquisme com en la feminista. Es definia, insolent i en uns temps que la denominació escandalitzava, com a dona pública, i fou una de les pioneres i introductores del feminisme contemporani a casa nostra tot posant en evidència als seus assaigs i recerques els models i sistemes patriarcals i la necessitat de canvis, alhora que ens ensenyava que, feliçment, som dones i obria camí als feminismes posteriors i actuals.
Maria Aurèlia Capmany és una de les figures intel·lectuals cabdals per entendre la Catalunya de la segona meitat del segle XX. La seva trajectòria vital de dona pública, professional de la literatura, es va moure sempre per l’afany de conèixer i saber. Ho féu fidel a la seva consciència ètica, servint-se de la ironia i en constant transgressió dels models marcats. I ho féu per tractar tot un seguit de qüestions amb lucidesa, propagant i construint teories i opinions amb certa impertinència; perquè, justament, es va decantar per qüestions en el seu temps d’avantguarda, progressistes, en el sentit de trencar motllos i reivindicar un altre ordre, amb un ferm compromís en contra de desigualtats nacionals, socials, racials o de gènere.
Maria Aurèlia Capmany fou una ment oberta a la llum, al coneixement, a la veritat. I ens cal retre-li homenatge, avui, -i aquí, a una barcelonina d’ànima-, celebrar el seu any enguany i cada dia i altres anys. Acabo amb unes seves paraules plenes de vitalisme, lluita, força i esperança, com era ella. Són el final d’un article sobre Catalunya del setembre de 1976:
“Per viure, cal viure del tot; no es pot viure un trosset, perquè viure un trosset és morir-se. I nosaltres hem estat ben a punt de morir-nos, però no ens hem mort. I aquí som, disposats a exigir tot l’aire per respirar.”
Maria Aurèlia Capmany, sempre en el record, gràcies.
textos, assaigs, retalls 