Rosebud

El 30 d’octubre de 1938, l’emissora CBS va retransmetre l’adaptació radiofònica que Orson Welles havia fet de la novel·la La guerra dels mons (The War of the Worlds), de H. G. Wells. Va causar pànic, perquè multitud d’oients dels Estats Units, confonent ficció amb realitat, van creure que la terra era envaïda per extraterrestres.

Però jo em voldria referir a una altra obra mestra d’Orson Welles, la pel·lícula Ciutadà Kane (Citizen Kane), estrenada el 1941 i basada en la vida i miracles de banquer multimilionari i excèntric William Randolph Hearst. La primera i última paraula de la pel·lícula, en el moment de la mort del protagonista, és “Rosebud”, que esdevé el fil conductor, inici i final.

Kane, després d’un intens periple vital marcat per l’èxit extern i la tragèdia interior, mor amb un secret a la boca: “Rosebud”. I deixa caure una bola que té dins la mà tancada i que ens transporta a les imatges inicials i als paisatges nevats de la seva infantesa. Els periodistes presents en aquell moment no l’entenen, no comprenen aquell enigma. I, aleshores, mentre les lletres The end apareixen impreses a la pantalla, un trineu es va cremant i la paraula misteriosa torna a sortir d’entre les flames: “Rosebud”. Com que a la pel·lícula no tot és lirisme, com tampoc no ho fou la vida del banquer biografiat, les seves possibles reaccions i opinions sobre l’obra van omplir força articles i tertúlies d’aleshores.

“Rosebud”. Per què Orson Welles va triar justament aquest mot per ser la clau, per ser concretament l’última paraula que pronuncia el ciutadà Kane en el moment de la seva mort?  La resposta ens la dóna el també cineasta i escriptor Kenneth Anger, que va publicar el llibre en dos volums Hollywood Babilonia (I, 1959 i 2, 1986), ple de safareigs i secrets. I ens explica que la solució a l’enigma “Rosebud” és una broma perversa i pesada que tant Orson Welles –director, actor i guionista-  com Herman J. Mankiewicz –guionista- van voler fer al milionari.

Hearst fou amant durant molts anys de l’actriu Marion Davies. Una relació adúltera que amagaven tot i que era força coneguda dins del gremi. En els seus jocs íntims sexuals, Hearst havia batejat el que ell anomenava el “petit cofre de la seva nena” i, concretament, el seu “hipersensible botó de l’amor” amb el nom de “Rosebud”.

Com es devia sentir William Randolph Hearst quan va veure la pel·lícula i, a la pantalla, va contemplar el seu alter ego morint amb “Rosebud” als llavis? Què devia pensar quan Kane expira amb el clítoris de la seva amant a la boca, esgotant el seu darrer alè en un cunnilingus cinemàtic?

Honor, memòria i reparació

Article Honor, memòria i reparació, publicat a Nació Digital.

Foto de les víctimes i familiars de les víctimes dels consells sumaríssims (Font Nació Digital: http://www.naciodigital.cat/noticia/118087/parlament/desafia/estat/impedir/anullacio/dels/judicis/franquistes)

Honor i respecte són dues de les accepcions de la paraula dignitat. I és això el que vam fer ahir al ple del Parlament. Atorgar dignitat a qui els ha estat negada. Com ens han estat negats els conceptes de veritat, memòria i reparació. Al ple, i gràcies a la Comissió de la Dignitat, vam presentar una proposició de llei, des del grup Junts pel Sí, amb CSQEP i CUP-CC, que implica fer justícia. I fer justícia per a més de 78.000 persones que van patir els consells sumaríssims de la dictadura franquista, il·legals i arbitraris, sense cap garantia processal i fruit de l’odi i la venjança de l’alçament feixista, des dels seus inicis fins als darrers dies, el 1975. Cal restablir la seva dignitat perquè foren víctimes i no pas culpables.

Una dignitat que l’Estat es nega a restituir-los, submergint-los en l’oblit sistemàtic de la memòria i de la reparació, malgrat les lleis –com la llei de memòria que va aprovar el govern Zapatero el 2007- i els requeriments reiterats –el darrer del juliol de 2014- de les Nacions Unides perquè s’anul·lin les sentències dictades amb violació dels principis fonamentals del dret i dels procediments establerts durant la Guerra Civil i el franquisme. I, no ho oblidem, estem parlant de processos judicials que, a més de vulnerar totes les garanties processals, van vulnerar també les lleis de la II República i les competències plenes de l’Estatut de Catalunya de 1932.

Reparació, memòria, justícia i dignitat que ens hem cansat d’esperar. Perquè ja no ens cal el permís de l’Estat per complir amb el deute que tenim amb tota aquella gent que va donar la seva vida per uns ideals democràtics. Perquè no tindrem una democràcia completa sense aquest imperatiu ètic del deure i de l’obligació de restituir la dignitat i la memòria de qui va pagar el preu més alt possible per defensar els valors de la República. Perquè volem assumir la responsabilitat històrica de reparar les víctimes i anul·lar les sentències dels consells sumaríssims de la dictadura. Perquè no hi ha justícia sense memòria. Per restablir la nostra dignitat individual com a persones lliures, però també la nostra dignitat col·lectiva com a nació.

Per tot això, aquest dimecres el Parlament de Catalunya, en un dels actes de sobirania més importants dels darrers temps, va donar llum verda a iniciar la tramitació de la llei que anul·larà els judicis sumaríssims realitzats durant el franquisme a Catalunya. Per tot això, avui l’honor, el record i la reparació que es mereixen totes i cadascuna de les víctimes és una mica més a prop.

17 d’octubre, Dia de les Escriptores

 

Exposició Una literatura pròpia, ICD

 

Les Històries de la Literatura, com és el cas de la catalana, han estat i són en molts casos un llarg inventari d’autors. De tant en tant i en les més completes, hi apareixen algunes autores: les trobadoritzs, Isabel de Villena, Estefania de Requesens, Pilar Maspons fins arribar als noms indiscutibles de Caterina Albert i Mercè Rodoreda. Poc ens equivocaríem en dir que les autores es poden comptar amb els dits d’una mà.

La col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana” (MOLC) d’Edicions 62 amb La Caixa i dirigida pel doctor Joaquim Molas va voler marcar, en un moment clau de reconstrucció nacional democràtica i de normalització de la nostra cultura, el cànon literari. En una primera fase de 100 obres, només es van recollir les de 2 autores: les esmentades Caterina Albert i Mercè Rodoreda. En una segona fase amb 25 títols més, només 2 autores també: Isabel de Villena i Montserrat Roig. Una proporció, doncs, gens galdosa pel que fa a la presència femenina. I ja que he anomenat Mercè Rodoreda, no hem d’oblidar que en les nostres històries de literatura catalana sempre apareixia fent tàndem amb Llorenç Villalonga, al mateix nivell i en el mateix apartat. Amb el temps, la seva obra ha guanyat la “individualització” i ha esdevingut un nom clau amb gran projecció internacional, cosa que no ha succeït amb l’autor mallorquí.

El balanç dels premis d’Honor de les Lletres Catalanes, posant un altre exemple, tampoc no s’allunya d’aquesta tònica: només 4 dones –Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Montserrat Abelló i Maria Antònia Oliver- en les 46 edicions.  Són també molt poques les dones al capdavant d’editorials catalanes, però, en canvi, són cada vegades més dones les que es dediquen a exercir d’agents literàries i, significativament, els editors les anomenen “les bruixes”. Ens trobem amb el mateix cas pel que fa als càrrecs en les redaccions dels mitjans culturals i de la premsa especialitzada, o pel que fa a la presència de dones en els jurats dels premis. Les xifres sobre la presència de dones en l’ensenyament universitari d’Humanitats i Filologies esdevenen unes tisores ben gràfiques: un 60% de dones en l’inici com a alumnes i només un 20% de dones en les càtedres, enfront el 40% i 80% d’homes en cada cas.

Amb ironia, Bernat Puigtobella resumia aquesta situació en un article a la revista electrònica El Núvol (8 d’abril de 2012):

Se m’acosta un jove escriptor. Acaba de publicar la seva primera novel·la, titulada ‘Núvol limfàtic’, i ningú no li fa gaire cas. Les possibilitats que surti una ressenya del seu llibre són escasses, per no dir nul·les. Em pregunta què ha de fer per triomfar. Li dic que potser és una sort que fins ara la seva novel·la no hagi caigut en mans de cap crític. Així el lector més verge, net i sense deformacions professionals, potser s’hi acostarà sense el prejudici d’haver llegit una ressenya malèvola en un diari. Aquesta virginitat de l’escriptor novell té el seu valor, li dic. Però el jove autor té pressa per perdre aquesta virginitat, s’estima més que es parli del seu llibre, encara que se’l carreguin. Aleshores, li dono la fórmula de l’èxit a cau d’orella: “L’èxit de lectors depèn de les dones. Són elles les que llegeixen les novel·les. En canvi, la consagració de la crítica depèn sobretot d’un grapat d’homes que exerceixen als mitjans i als jurats dels premis literaris.

 Les dones en el món literari sempre han estat l’excepció que confirma la regla. Si juguem amb aquesta dita en termes col·loquials i tenim en compte que sempre fa referència a les dones –la meitat de la població-, podem afirmar, doncs, que, com passa en altres disciplines, les excepcions, en aquest cas,  tenen la regla.

Virginia Woolf (A Room of One’s Own, 1929) i Simone de Beauvoir (Le deuxième sexe, 1949) ja havien tractat la presència i representació de les dones en la literatura i les històries literàries, però és als anys 60 i 70 del segle XX, sobretot a partir del llibre Sexual Polítics (1970) de Kate Millet, que aquesta qüestió esdevé un dels temes d’anàlisi de les escoles de teoria i crítica dels que anomenen actualment Estudis de dones, gènere i/o feminismes. Amb les diverses descolonitzacions i moviments a favor dels drets civils que es van produir a la segona meitat del segle XX, tot un seguit de sectors socials considerats com a “minories” pel seu gènere, raça, ètnia o classe van accedir a la formació superior universitària i, des de la seva òptica i subjectivitat, van començar a revisar i replantejar aquests aspectes. Van començar a revisar i replantejar per què les raons biològiques regien l’ordre i els valors socials i, també, culturals. Es van preguntar qui havia construït aquest ordre, com ho havia fet i a través de quines lleis i mites. I, així, els feminismes, en plural per la seva diversitat, van posar en dubte un sistema que diferencia i jerarquitza els sexes, homes i dones, per concloure que els arguments biològics i fisiològics per fer-ho són falsos i que tot és fruit d’una construcció cultural.

Els feminismes van començar a analitzar aquestes desigualtats i diferències en diferents camps del coneixement i, pel que fa la llengua, literatura i cultura, van néixer diverses línies de treball i escoles de teoria i crítica d’estudis de dones, gènere i/o feministes sobre la presència i tractament de les escriptores i les seves obres en les històries literàries i els cànons.  I, ja en les primeres anàlisis sobre la tradició literària i les obres considerades mestres, van posar al descobert que els barems no es basaven en valors universals.

Per llegir-ne més, article: Montserrat Palau: “Dones, històries literàries i cànon” a Dones i literatura. Autores, lectores, personatges. Lleida, Pagès editors, 2014.

Justícia també és memòria

Article Justícia també és memòria,  amb David Bonvehí a El Punt/Avui:

 
Ja des del primer moment de l’alçament feixista, el franquisme va instaurar els consells de guerra sumaríssims com a eines de repressió i violència indiscriminades, infringint totes les lleis democràtiques de la Segona República i vulnerant les competències plenes de l’Estatut d’Autonomia de 1932. Per donar aparença legal a la repressió a gran escala, que va durar fins al mateix 1975, el règim franquista va crear un entramat que adaptava la justícia militar als seus interessos de venjança i d’odi, aplicant-la també sobre la població civil. Unes actuacions que l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional qualifica com a delictes i crims de lesa humanitat i que violen les normes fonamentals del dret internacional i dels drets humans.

Quaranta anys després de la mort del dictador, l’Estat espanyol segueix sense fer cap gest per anul·lar aquests consells sumaríssims, com és el cas del procés contra el president Companys, malgrat les constants i reiterades demandes, tant del Parlament de Catalunya com d’altres institucions, entitats diverses i la societat civil. Una situació inconcebible en una democràcia del segle XXI, però gens sorprenent en el marc d’una democràcia feble com la que caracteritza l’Estat espanyol, incapaç de reparar les persones represaliades per motius polítics. No valen excuses de no voler reobrir ferides del passat, perquè no és una qüestió de revenja, sinó de justícia.

Malgrat la insistència de les Nacions Unides, que ha fet diversos requeriments per tal que es reparin les víctimes del franquisme, l’Estat espanyol s’hi nega i es tanca en banda. I manté, així, la politització de la justícia, denunciada fins i tot pel Consell d’Europa que, aquest mateix dilluns, advertia de l’incompliment de l’Estat espanyol de totes les seves recomanacions per la independència judicial.

En el nostre propi camí constituent i davant d’aquests despropòsits, el grup parlamentari Junts pel Sí, conjuntament amb Catalunya Sí que es Pot i la CUP-CC, portarem al ple del Parlament de la setmana vinent la proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme per declarar nuls i sense cap efecte jurídic tots els consells de guerra sumaríssims instruïts a Catalunya pel règim franquista, així com les corresponents sentències.

Ha arribat el moment d’assumir la responsabilitat històrica del Parlament de Catalunya davant de les víctimes d’aquells processos, reparant els abusos comesos contra la legalitat judicial i procedimental de la qual la Generalitat n’era garant. El que estem fent a Catalunya va també d’això: de conquerir drets, de reparar injustícies, d’aprofundir en la democràcia, de canviar i millorar la nostra societat. Hem de decidir si volem aquest canvi o ens mantenim ancorats en l’immobilisme perpetu de l’Estat espanyol. Nosaltres ho tenim clar, volem un país homologable als estats més avançats d’Europa, també en el tractament de la memòria històrica. I això, avui, passa per aconseguir un estat propi.

De quan les dones que escrivien eren homenots

Des de finals del segle XIX i inicis del segle XX, comencem a trobar diverses autores en les històries de la literatura catalana –tal com succeeix en diferents països. Tot i això, l’accés al món de la literatura professional no els fou gens fàcil en la majoria dels casos, perquè viure i escriure en femení va ser un problema present en la trajectòria de moltes autores.

En el tombant cap al segle XX, un home triava, dins d’uns límits –sobretot el de la classe social i condició econòmica-, una professió o una dedicació, com és el cas de la creació literària. Un home podia escriure llibres de ficció, ser poeta, novel·lista o dramaturg. Un home podia escriure seguint models d’altres homes que l’havien precedit en l’ofici, o podia crear-ne de nous, tant en el sentit de crear nous estils o escoles literaris, com també, nous models de valors, estereotips o comportaments. Un home, a l’hora d’escriure, s’inscrivia en una nissaga literària que havien creat altres homes com ell des de temps antics i tenia llibertat absoluta per fer-ho.

I aquesta professió o hobby d’escriure practicada per molts homes tenia l’objectiu de ser publicada, és a dir, tal com diu la paraula, arribar al públic, ser pública. Però no pas en el cas de les dones, perquè dones i esfera pública eren termes contraris, incompatibles -la única accepció admesa de dona pública era la de meuca. Els termes professió o àmbit públic no existien per a les dones. Per tant, les dones tampoc existien en la literatura –només les excepcions que confirmaven la regla. La literatura per a les dones sí. Una literatura ben concreta de formació, escrita, evidentment, per homes. Considerades les dones, a més, inferiors intel·lectualment, també es controlava la seva educació i els llibres que havien de llegir o que podien llegir. Per tant, l’accés de les dones a la professió literària comportava dos reptes: demostrar (no tenir) les seves capacitats intel·lectuals i fer que aquestes arribin al públic.

En arribar al segle XX, però, les dones accedeixen a l’educació, saben llegir i escriure. I comencen a ocupar parcel·les en l’ofici d’escriure professionalment. La seva entrada en aquest àmbit públic tanmateix no fou fàcil. Escriure era entrar en un món masculí. I d’aquí també la “masculinització” d’algunes escriptores per poder expressar-se i donar a conèixer les seves creacions. Si Concepción Arenal anava vestida d’home a la universitat per poder cursar medicina, en diversos països moltes autores es van vestir amb un pseudònim d’home per poder publicar i ser acceptades. El regne de la paraula era masculí i les autores gosaven penetrar-hi. D’entrada, per la seva gosadia, van rebre els adjectius habituals, des de ximples fins a homenots, i no les tenien en consideració. I si en algun cas havien de fer-ho, perquè l’obra era tan bona que no la podien ignorar, llavors l’autora simplement havia de ser una dona que escriu, no una persona completa. Hi havia una obra, però darrera hi havia una dona, només una dona. Ser dona o ser escriptora, una tria. O una transgressió.

 

Caterina Albert (Víctor Català)

Dolors Monserdà

 

Dolors Monserdà, per exemple, va consultar el seu confessor per saber si escriure era una perversitat. Narcís Oller es va negar, fins que aquesta va morir, a llegir Monserdà, i, llavors, penedit, confessava que l’autora “valia molt més del que ell s’havia cregut sempre que era, en definitiva, el que creia tothom”.

I el cas Caterina Albert/Víctor Català, l’ús del xador o burca del pseudònim masculí. Caterina Albert va guanyar els Jocs Florals del 1898 a Olot amb un monòleg, La infanticida, i, quan el jurat va saber que, darrere la plica d’una obra que parlava d’una mare que matava el seu fill, s’hi amagava una dona, hi va haver tal escàndol que ella va decidir transformar-se en Víctor Català. Les obres de Víctor Català, i concretament la novel·la Solitud, van ser tot un èxit de crítica, però es va acabar sabent que darrere hi havia Caterina Albert. Automàticament, va ser considerada com un homenot: la intel·ligència només era patrimoni dels homes i les dones que la posseïen, per tant, de ben segur que no eren dones, en el sentit que no tenien l’essència de la feminitat.

Caterina Albert va arribar a escriure aquesta confessió:

Si jo hagués sospitat que un dia havia de saber-se a qui amagava el nom de Víctor Català mai, però mai, hauria consentit que s’hagués donat publicitat a una ratlla meva i compto que tot lo renou que han promogut los Drames Rurals no es deu a altra cosa que a la trista casualitat d’ésser escrits per una dona, en aquesta terra, en què és més deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats.

Per això, Narcís Oller, que admirava literàriament Caterina Albert i que tenia, com tothom, la idea que, per tant, havia de ser una dona que havia perdut tota virtut femenina, va estar content quan la va conèixer: la dona que escriu. Així, no tenia inconvenient a escriure-li en una carta que:

Però que diferent, que diferent vaig trobar a vostè, escaient damisel·la de posat senyorial i rostre pàl·lid i més repolida encara que moltes ciutadanes del que ensems ses robustes creacions, ens la feia imaginar l’embusteria de dos o tres empordanesos que vantant-se de conèixer-la me l’havien pintada com un homenot, cavalcant sovint en un “matxo tremendo” i amb l’escopeta al coll, a la caça de l’isard i del llop per les afraus més aspres i solitàries del Pirineu.

Oller és un senyor del XIX-XX i el tema dels pseudònims en masculí d’autores de canvi de segle es dóna arreu per les mateixes circumstàncies. Però, cent anys després, a finals del segle XX, encara, a la biografia que va fer Josep Miracle el 1978 de Caterina Albert, podem llegir:

Per què, doncs, Caterina Albert es trià per pseudònim el nom del protagonista masculí? Per raó del subconscient. En el fons de tot el seu ésser hi bategava l’esperit masculí.

Carme Karr

Maria Teresa Vernet

 

Fins i tot, en el cas de signar amb el propi nom, si l’escriptura és bona, llavors queda el dubte. Aquest fou el cas de Maria Teresa Vernet, una gran escriptora dels anys 20 i 30, que va deixar d’escriure amb el franquisme. Va enviar per correu la seva segona novel·la, Amor silenciosa, a Josep Farran i Mayoral, director de La Veu de Catalunya perquè li fes el pròleg. Farran i Mayoral no la coneixia personalment, només els textos, que considerava bons, i expressa dubtes sobre l’autoria en el pròleg que li va escriure el 1927:

   …qui és, ens preguntàvem, com deu ésser, quina cara té la inconeguda escriptora? Fèiem conjectures amb els amics; algú, pensava en les qualitats de sobrietat i energia del seu estil, insinuava si no es tractaria (sembla que ja s’ha donat el cas entre nosaltres) d’un home que signés amb pseudònim femení.   (…) Sobrietat, energia, intel·ligència; sí, però a l’ensems les més pures qualitats femenines de sensibilitat i seriosa gràcia sense postures ni ficcions, de noia ben bé de casa nostra.

Els temps havien avançat des dels inicis de Caterina Albert el 1898 fins a aquesta obra de M. Teresa Vernet el 1928. Els clixés, però, no canviaven. Havia avançat l’accés de les dones al món de la creació literària, el nombre d’autores creixia, però, tot i això, dona i literatura continuaven sent un binomi difícil de combinar i ple de renúncies. Si les dones escrivien, és que parlaven de temes femenins i, si ho feien bé, és que eren esperits virils. Les dones escrivien, però no es podia assumir en absolut la possibilitat d’escriure o llegir en femení. Les dones considerades en passiva o com ajudants, si eren subjectes ho eren de manera subsidiària..

El 1906, Lluís Via escrivia un pròleg al llibre de contes Bolves de Carme Karr i ho deixava ben clar. Deixava ben clar que la societat començava a acceptar que les dones fossin creadores de literatura, però, també, quin era el seu talent i l’objectiu d’aquest seu talent en la Catalunya que s’havia de modernitzar:

 Pot-ser es degut en part principalissima a l’endarreriment intelectual de nostres dònes que Catalunya s troba encara com se troba. Si, com algú ha dit, la dòna es la meitat i quelcom més de la vida, no pot esser gran, no pot esser autonom el poble que no hagi sabut educar-la i posar-la en el lloc que li correspon. Ella té d’ajudar-nos a fer art, ella té d’ajudar-nos a fer patria, començant per saber educar dignament els fills que li fem posar al món. Mentres així no sia, no tenim dret a queixar-nos d’opressions mentres petits egoismes i prejudicis tinguin apreses les nostres dònes.

La intel·ligència ha estat considerada com a atribut exclusiu dels homes. Ho resumia molt bé Maria Aurèlia Capmany:

Un home que pensa és un home; un home que no pensa continua essent un home. En canvi, una dona que no pensa, és una dona, i una dona que pensa és un home amb aparença de dona.

Això ho escrivia Capmany als anys 60 i 70, ben entrat el segle XX, però és que aquesta consideració també la viure personalment. Capmany explicava –i escrivia- que, a la Universitat, en una classe de Filosofia, als anys 40, en contestar una pregunta del professor va dir “nosotras”. La correcció del professor a tal impertinència no es feu esperar:

¡Señorita Capmany, por favor! No vuelva a decir nosotras, su magnífica inteligencia masculina le da derecho a utlitizar el nosotros.

Malgrat totes aquestes traves, aquestes fronteres imposades entre ser dona i ser escriptora, les dones les van començar a creuar. Titllades de ximples o d’homenots, però la nòmina d’autores catalanes del segle XX és notable, tot i la seva invisibilitat encara en la majoria de històries literàries i cànons.

50 anys de La dona a Catalunya de Maria Aurèlia Capmany

El diari Ara va publicar un dossier monogràfic sobre Maria Aurèlia Capmany en motiu del record de la seva mort ara fa 25 anys. Tot un seguit de magnífics articles sobre la seva obra i trajectòria polifacètiques de Guilem-Jordi Graells, Ignasi Aragay, Lluïsa Julià, Jordi Coca, Eva Piquer, Jordi Carrió, Josep Maria Espinàs, Jordi Llobet, Lluís A. Baulenas i Pilar Godayol. A Vilaweb, Agustí Pons també en feia una evocació. El digital de cultura Núvol, reproduïa un meu article sobre l’autora publicat a Serra d’Or. I el Full informatiu d’octubre de l’Associació d’Amics i Amigues de Maria Aurèlia Capmany publicava un text de Jordi Font.

El dia 2 d’octubre de 1991, moria Maria Aurèlia Capmany. Just al cap de 9 mesos justs que ho fes la seva parella Jaume Vidal Alcover (2 de gener de 1991). Enguany també fa 50 anys de la publicació del seu assaig La dona a Catalunya, una de les obres pioneres que introduïa el feminisme a casa nostra.

Les coordenades de dona i catalana són indestriables en la vida i obra de Maria Aurèlia Capmany, són dues característiques de la seva identitat que ja trobem presents en èpoques de joventut, però sobre les quals no en formularà un discurs teòric fins a la dècada dels seixanta – concretament entre 1965-1976- i, des d’aleshores, la lluita feminista i la lluita catalanista es trobaren vinculades i esdevingueren components essencials de la personalitat i de la seva obra literària. De fet, en el seu propi camí a Damasc cap al feminisme que fou el treball de documentació i recerca el 1965 per elaborar l’assaig La dona a Catalunya (1966), Capmany deixava ben clara la seva tesi en les conclusions: “no podem plantejar el problema de la dona sense començar per plantejar el problema social i polític.”

El 1965, l’any en què el feminisme comença a sortir de l’armari a casa nostra, Maria Aurèlia Capmany inicia, amb un punt d’escepticisme i creient que el feminisme “estava desat a les golfes del record”, la seva recerca per escriure La dona a Catalunya, i el resultat en les conclusions és, després del procés, la reivindicació de la “plenitud de drets i deures” per a les dones que, així, podran, “ser persones”. I, entremig, en el camí de presa de consciència, basteix la seva teoria i la seva visió històrica de les dones, sobretot catalanes, que després ampliarà i reiterarà en assaigs posteriors i en els seus articles i conferències.

Maria Aurèlia Capmany, per elaborar La dona a Catalunya, que fou un èxit editorial, va fer tot un estudi de recerca i documentació i una enquesta realitzada a Barcelona que li va servir de treball de camp. Amb aquests materials, en el llibre fa un repàs a la situació i condició de les dones catalanes, tant a través de la història, com, sobretot, de la seva realitat més immediata. Per a Capmany, “el problema dona existeix” i, en el llibre, emfatitza dues qüestions: per una banda, la definició de les dones com a alteritat i dependència; i, per una altra, les desigualtat social i l’accés de les dones al món públic. I, en aquest sentit, tant el punt de partida com la conclusió són ben clars: les dones tenen el mateix estatus social que els homes, però només en aparença, perquè “la realitat és, però, que tenen consciència de la seva manca d’integració, de l’estat d’evolució, de la inestabilitat de la seva inserció a la societat en què viuen.” Aquesta premissa amb què Capmany tancava el pròleg a la primera edició de l’obra és iterada en el pròleg a la tercera edició del 1971:

Una de les característiques d’aquestes noves promocions que es plantegen de cap i de nou el problema de la seva situació, és l’estupor en descobrir les contradiccions en què es veuran immerses. Gran part d’aquest estupor li prové a la noia d’avui de la manca d’elements per a jutjar la situació en què es troba. Una fraseologia ambigua li permet creure’s en l’alternativa d’escollir; la realitat, en canvi, li planteja carrerons sense sortida. El món continua escindit en dues parts: la masculina i la femenina. La part masculina és, de fet, el món. No ens hauria d’estranyar si molt aviat vèiem convertits aquest estupor i aquesta inquietud en activitat. No fa gaire temps em deia una noia:
-Se’ns diu: sigueu protagonistes de la lluita per una societat distinta i naturalment millor. Només amb un canvi d’estructures trobareu la vostra emancipació i deixareu d’estar alienades. I et trobes fent d’esposa amantíssima d’un marit progressista.

Maria Aurèlia Capmany, en el seu assaig, afirma que la dona que treballa pot descobrir fàcilment les condicions objectives de la seva marginació, ja que “ treballa igual que un home, estudia les mateixes assignatures, obté els mateixos títols que un home però amb aquests títols farà un treball de segona” i, si una dona vol dedicar-se a una activitat més enllà de les parets de casa seva, ho ha de fer “discretament i sense donar-se importància”, perquè aquesta és “l’única manera de no fer el ridícul.”

Capmany defensa, per tant, el feminisme de la igualtat: critica els biaixos sexistes del projecte il·lustrat de la modernitat i l’exclusió de les dones dels àmbits socials i polítics, alhora que defensa una política d’igualtat i d’integració de les dones. Aquestes tesis són sostingudes i ampliades en tot un seguit d’assaigs que seguiran el camí que obre La dona a Catalunya. Capmany, ja que no va deixar d’investigar i publicar, també a la premsa, sobre la condició de les dones i el feminisme, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. Entre les obres més destacades, cal esmentar les següents:

La dona a Catalunya. Consciència i situació, (1966)

El feminismo ibérico, en col·laboració amb Carmen Alcalde, (1970)

De profesión, mujer, (1971)

Cartes impertinents, (1971)

El feminisme a Catalunya, (1973)

Carta abierta al macho ibérico, (1973)

El comportamiento amoroso de la mujer, (1974)

La Dona. Obres selectes i inèdites, (1975)

“Cartas impertinentes”, a La liberación de la mujer, (1977)

“El feminisme ara”, a Dona i societat a la Catalunya actual, (1978)

Dona, doneta, donota, amb dibuixos de Tísner (1979)

En busca de la mujer española, (1982)

En totes aquestes obres, Maria Aurèlia Capmany va desgranant i ampliant les seves teories feministes, que ella considerava “poc radicals”. Des del socialisme i filla de la seva generació, la paraula clau és emancipació.

Tal com deia la seva cançó de Teatre de cabaret, fou una dona emancipada que va “haver de pensar i decidir, sola i assenyada”, i ho va fer des de la llibertat i el diàleg.