Okupació de l’espai, del manspreading a les dones públiques

The New Yorker

 

Molts homes tendeixen a seure amb les cames ben obertes, espaterrats. I com que això també ho fan habitualment als transports públics, ocupant amb amplitud el seu seient i envaint els dels costats, aquest costum té també el seu terme, Manspreading, provinent de l’anglès (Oxford English Dictionary, 2015) i que vindria a dir: home que s’expandeix.  A les xarxes socials, sovint hi trobem fotos, posts, tuits o vídeos que se’n fan ressò. Evidentment, la majoria són de dones. Fins i tot, internacionalment, s’han creat webs i blogs específics. El mes de juny passat se’n va parlar bastant als mitjans catalans ran d’una protesta dels regidors i regidores de la CUP a l’ajuntament de Barcelona per una nova campanya sobre els transports metropolitans que s’anunciava amb una imatge d’un home eixarrancat .

És una qüestió de llenguatge verbal, però també de l’educació dels cossos i el seu paper en els espais públics. La formació i les normes socials són fonamentals en l’educació dels cossos, del que poden o no poden fer. Però també hi ha altres arguments que completen aquestes explicacions. La “virilitat” –que ve del llatí vir (home), com virtus (conjunt de comportaments), i un dels seus atributs és la potència sexual- i el poder van relacionats també amb la possessió de l’espai, sobretot dels espais públics i socials. Ara bé, això no deixa de ser paradoxal en el sentit que, si bé les dones són definides pel cos i els homes per l’intel·lecte, l’espai, però, és ocupat pels cossos dels homes. L’espai, com a àmbit públic i de poder, s’associa als homes i és una altra forma de generar subordinació.

I, també, hi ha relació entre genitals i ocupació dels espais. Així, Mino Vianello i Elena Caramazza (Género, espacio y poder, 2002) sostenen que, mentre que el penis és visible i té el seu espai, la vagina està amagada i, per tant, només pot ser imaginada, i, d’aquesta manera, l’espai sol adoptar la forma d’una realitat exterior per als homes i una realitat interior per a les dones. Així, no seria la manca de penis, per tant, sinó el dependre d’ell el que causaria inseguretat a les dones: el penis potent (poderós) ha fet que homes i dones considerin els homes com a font d’autoestima. Seguint aquesta analogia simbòlica –i lligada a la imatge d’impotència sexual masculina i, alhora a la importància que es dóna a la mida del penis-, tornem al concepte de poder. En conseqüència, doncs, des d’aquesta masculinitat i virilitat tradicionals, l’espai es relaciona amb el seu cos i és un amb ell. Per a l’home, l’espai és un mapa abstracte, subjecte a la manipulació (guerra, caça, arquitectura, ciutats…). L’ocupació de l’espai “estratègic” és masculina, la “corporal” és femenina. És allò de volar en classe turista –i ja no diguem low cost– al costat d’un home ben espaterrat, que s’autoritza i és autoritzat socialment a ocupar la major proporció d’espai possible. Els homes, el manspreading, són la presència en l’espai. Les dones som la insignificança.

Ara bé, l’ocupació de l’espai corporal de les dones tampoc no ha estat ni està exempta de problemes. Quan les dones van començar a ocupar espais tradicionalment reservats als homes, van ser vistes com unes estranyes o excèntriques.  Com les primeres escriptores professionals que, tot i fer servir en molts casos pseudònims masculins, foren titllades de boges o “homenots”, destacant, en el cas de la seva vàlua, que posseïen, en tot cas, una intel·ligència masculina o que la seva literatura era “viril”. El cas de l’escriptora Caterina Albert és ben significatiu, no només en el moment dels seus inicis creatius a finals del segle XIX, quan es va descobrir que sota el nom de Víctor Català s’hi amagava una dona, sinó fins i tot posteriorment, gairebé al cap de cent anys, quan Josep Miracle, en la seva biografia (1978), addueix que Caterina Albert emprava el pseudònim per “raó del subconscient”, perquè “en el fons de tot el seu ésser hi bategava l’esperit masculí”. I fins fa dos dies, ben poques dècades, el terme de dona pública només era acceptat com a sinònim de meuca.

Els cossos de les dones han anat okupant els espais públics. Ocupant amb k, perquè molts cops han estat ocupacions en contra de, entrant en terrenys vedats i gens ben rebudes. En el cas de la política, per exemple, tot i la creixent presència de dones, encara es mantenen alguns factors que posen en dubte les seves capacitats i, alhora, mentre que són invisibles per a segons quines qüestions, càrrecs o temes, esdevenen hipervisibles, vigilades i controlades, amplificant-ne fins i tot els errors. Com si els cossos femenins estiguessin fora de lloc, inadequats en aquell espai o per a aquell càrrec. I també hipervisibles en el sentit de la seva sexualització. Cossos sexualitzats –recordem la protesta de les diputades de la CUP- que han de gestionar conceptes i imatges sobre la feminitat en un rol molt marcat encara per un simbolisme de gènere masculí.

Hillary Clinton fa anys que ho sap i la seva valoració política passa també pel seu cos. Com Angela Merkel, és la dona Virago o la dona castradora. Són nombroses les pàgines web amb acudits i humor gràfic sobre Hillary Clinton i la majoria parlen del seu aparell genital masculí o de la seva masculinització: “Quant et va costar l’implant de penis?”, “Quants testicles et van implantar també?” O, fins i tot, “Sabeu la raó perquè atrau tant de vot lèsbic?”  Tot plegat, com deia, encara una qüestió d’okupació de l’espai i dels espais.

Un 11 de setembre triomfant

 

 

Som a les envistes d’un nou 11 de setembre i “a punt” d’una nova convocatòria als carrers tornant a demanar la independència de Catalunya. Tornarem a tenir imatges contundents i massives, gernacions i generacions diverses i unides, estelades i samarretes, cançons i lemes, i més somriures. I, sobretot, farem sentir la nostra voluntat tossuda del dret a decidir, del dret a l’autodeterminació i la independència, pacífic i democràtic. Un nou 11 de setembre i les nostres manifestacions com a símbol potent.

Potent per a qui encara ens vol colonitzats i, fins i tot, s’apropia –amb tota la barra- de termes o conceptes com “majoria silenciosa” o “catalanisme popular”. L’escriptora Maria Aurèlia Capmany afirmava que els Països Catalans “som una nació colonitzada des del Decret de Nova Planta”. I és que de fet, i referint-me al Principat, la construcció de la identitat nacional catalana a partir de la Renaixença ja es va donar sota unes condicions de colonització amb la pèrdua de llibertats ran el Decret de Nova Planta (1716). Els passos aconseguits per recuperar sobiranisme i llibertat durant el segle XIX i XX, que van arribar al seu punt màxim en la II República, van ser totalment anorreats per la victòria franquista. I la dictadura que en va sorgir va iniciar, amb la prohibició i repressió dels signes identitaris catalans, una nova etapa de colonització en nom de l’Espanya imperial que se sustentava en dos pilars bàsics, l’exèrcit i l’església.  El franquisme va imposar per la força un model imperial i nacionalcatólico, que, per exemple, qualificava el poble català de jueu, en un clar paral·lelisme amb el seu aliat nazi.

Aquesta situació de pàtria colonitzada, però, ha continuat després del franquisme, des de l’anomenada transició democràtica fins a l’actualitat. Moltes veus, amb l’altaveu de mitjans de comunicació importants, han tractat, durant les darreres dècades, els afanys sobiranistes com a oposats a la modernitat i els han presentat com a conflictius, egoistes, violents o reaccionaris. I, servint-se, amb una lectura interessada d’Habermas, del “patriotisme constitucional”( “Citizenship and National Identity: Some Reflections on the Future of Europe”, 1992), es nega la condició de nacions a aquelles col·lectivitats dins l’estat que, seguint els enunciats d’Anderson (Imagined Communities: Reflections on the Origin and Spread of. Nationalism, 1983), ho són amb tots els ets i uts. Ja fa dècades que Joan Francesc Mira ens avisava que el nacionalisme de l’estat-nació Espanya és dominant, perquè no tracta només de fer que les fronteres defineixin una sola nació política, “sinó també de fer-ne una sola nació cultural, una sola “comunitat moral” de les elits, un sol àmbit de comunicació i de creació de cultura i, si pot ser, amb una sola llengua culta o almenys amb una llengua culta dominant: la de la nació propietària de l’estat, és clar!” (Crítica de la nació pura, 1984).

Seguint aquestes premisses, doncs, aquest nacionalisme espanyol només acceptarà la cultura catalana sempre que se’n pugui apropiar i dominar. Des del nacionalisme espanyol s’ha procurat històricament la desaparició de tot allò que formés part d’altres identitats nacionals i, així, tenir també un domini simbòlic a més del polític. I la dominació simbòlica, com diria Pierre Bourdieu, no és només una manera d’exercir el poder, sinó que és el poder en si mateix. Les relacions de poder s’estableixen a través de les formes simbòliques. I la dominació simbòlica es caracteritza precisament per l’ocultació dels mecanismes d’aquesta dominació. El poder simbòlic pressuposa, com una condició del seu èxit, que les persones que hi estan sotmeses creuen en la seva legitimitat.

Els símbols tenen i fan poder. Els símbols escriuen els relats identitaris i, així doncs, els poden canviar.  Un exemple ben simple, però de gran incidència mediàtica, és el símbol identitari del mapa que recull la informació metereològica. Televisió de Catalunya ha utilitzat, des de la seva creació, el mapa dels Països Catalans, amb crítiques adverses d’alguns sectors que advoquen per una altra identitat i identificació cultural i territorial. No és un exemple banal, perquè, al País Basc, el govern socialista sorgit de les eleccions del 2009, una de les primeres mesures que va prendre fou la de substituir el mapa del temps que abarcava tota Euskalerria per un mapa reduït només a Euskadi. L’imaginari cultural i territorial canvia, per canviar el relat identitari. Tornant a Francesc Mira, les batalles identitàries també es guanyen o es perden en el terreny dels símbols. Uns creuen en el seu poder i/o poden servir-se’n i, generalment, guanyen. Altres no hi creuen, o no poden o es no es decideixen a servir-se’n i, generalment, perden.

Decidim decidir, doncs, a tots nivells, per la nostra llibertat i les nostres llibertats. Servim-nos dels símbols. Aviat podrem, com en la cançó La mauvaise réputation de George Brassens, quedar-nos al llit o anar a la platja el dia de la festa nacional. Mentrestant, mentre continuem demostrant el nostre compromís i la majoria independentista al Parlament, fem-ho també als carrers.

I, si encara no ho has fet, inscriu-te al web de l’ANC. Omplim la Rambla Nova de Tarragona. Un 11 de setembre triomfant.