17 d’octubre, Dia de les Escriptores

 

Exposició Una literatura pròpia, ICD
Exposició Una literatura pròpia, ICD

 

Les Històries de la Literatura, com és el cas de la catalana, han estat i són en molts casos un llarg inventari d’autors. De tant en tant i en les més completes, hi apareixen algunes autores: les trobadoritzs, Isabel de Villena, Estefania de Requesens, Pilar Maspons fins arribar als noms indiscutibles de Caterina Albert i Mercè Rodoreda. Poc ens equivocaríem en dir que les autores es poden comptar amb els dits d’una mà.

La col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana” (MOLC) d’Edicions 62 amb La Caixa i dirigida pel doctor Joaquim Molas va voler marcar, en un moment clau de reconstrucció nacional democràtica i de normalització de la nostra cultura, el cànon literari. En una primera fase de 100 obres, només es van recollir les de 2 autores: les esmentades Caterina Albert i Mercè Rodoreda. En una segona fase amb 25 títols més, només 2 autores també: Isabel de Villena i Montserrat Roig. Una proporció, doncs, gens galdosa pel que fa a la presència femenina. I ja que he anomenat Mercè Rodoreda, no hem d’oblidar que en les nostres històries de literatura catalana sempre apareixia fent tàndem amb Llorenç Villalonga, al mateix nivell i en el mateix apartat. Amb el temps, la seva obra ha guanyat la “individualització” i ha esdevingut un nom clau amb gran projecció internacional, cosa que no ha succeït amb l’autor mallorquí.

El balanç dels premis d’Honor de les Lletres Catalanes, posant un altre exemple, tampoc no s’allunya d’aquesta tònica: només 4 dones –Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Montserrat Abelló i Maria Antònia Oliver- en les 46 edicions.  Són també molt poques les dones al capdavant d’editorials catalanes, però, en canvi, són cada vegades més dones les que es dediquen a exercir d’agents literàries i, significativament, els editors les anomenen “les bruixes”. Ens trobem amb el mateix cas pel que fa als càrrecs en les redaccions dels mitjans culturals i de la premsa especialitzada, o pel que fa a la presència de dones en els jurats dels premis. Les xifres sobre la presència de dones en l’ensenyament universitari d’Humanitats i Filologies esdevenen unes tisores ben gràfiques: un 60% de dones en l’inici com a alumnes i només un 20% de dones en les càtedres, enfront el 40% i 80% d’homes en cada cas.

Amb ironia, Bernat Puigtobella resumia aquesta situació en un article a la revista electrònica El Núvol (8 d’abril de 2012):

Se m’acosta un jove escriptor. Acaba de publicar la seva primera novel·la, titulada ‘Núvol limfàtic’, i ningú no li fa gaire cas. Les possibilitats que surti una ressenya del seu llibre són escasses, per no dir nul·les. Em pregunta què ha de fer per triomfar. Li dic que potser és una sort que fins ara la seva novel·la no hagi caigut en mans de cap crític. Així el lector més verge, net i sense deformacions professionals, potser s’hi acostarà sense el prejudici d’haver llegit una ressenya malèvola en un diari. Aquesta virginitat de l’escriptor novell té el seu valor, li dic. Però el jove autor té pressa per perdre aquesta virginitat, s’estima més que es parli del seu llibre, encara que se’l carreguin. Aleshores, li dono la fórmula de l’èxit a cau d’orella: “L’èxit de lectors depèn de les dones. Són elles les que llegeixen les novel·les. En canvi, la consagració de la crítica depèn sobretot d’un grapat d’homes que exerceixen als mitjans i als jurats dels premis literaris.

 Les dones en el món literari sempre han estat l’excepció que confirma la regla. Si juguem amb aquesta dita en termes col·loquials i tenim en compte que sempre fa referència a les dones –la meitat de la població-, podem afirmar, doncs, que, com passa en altres disciplines, les excepcions, en aquest cas,  tenen la regla.

Virginia Woolf (A Room of One’s Own, 1929) i Simone de Beauvoir (Le deuxième sexe, 1949) ja havien tractat la presència i representació de les dones en la literatura i les històries literàries, però és als anys 60 i 70 del segle XX, sobretot a partir del llibre Sexual Polítics (1970) de Kate Millet, que aquesta qüestió esdevé un dels temes d’anàlisi de les escoles de teoria i crítica dels que anomenen actualment Estudis de dones, gènere i/o feminismes. Amb les diverses descolonitzacions i moviments a favor dels drets civils que es van produir a la segona meitat del segle XX, tot un seguit de sectors socials considerats com a “minories” pel seu gènere, raça, ètnia o classe van accedir a la formació superior universitària i, des de la seva òptica i subjectivitat, van començar a revisar i replantejar aquests aspectes. Van començar a revisar i replantejar per què les raons biològiques regien l’ordre i els valors socials i, també, culturals. Es van preguntar qui havia construït aquest ordre, com ho havia fet i a través de quines lleis i mites. I, així, els feminismes, en plural per la seva diversitat, van posar en dubte un sistema que diferencia i jerarquitza els sexes, homes i dones, per concloure que els arguments biològics i fisiològics per fer-ho són falsos i que tot és fruit d’una construcció cultural.

Els feminismes van començar a analitzar aquestes desigualtats i diferències en diferents camps del coneixement i, pel que fa la llengua, literatura i cultura, van néixer diverses línies de treball i escoles de teoria i crítica d’estudis de dones, gènere i/o feministes sobre la presència i tractament de les escriptores i les seves obres en les històries literàries i els cànons.  I, ja en les primeres anàlisis sobre la tradició literària i les obres considerades mestres, van posar al descobert que els barems no es basaven en valors universals.

Per llegir-ne més, article: Montserrat Palau: “Dones, històries literàries i cànon” a Dones i literatura. Autores, lectores, personatges. Lleida, Pagès editors, 2014.

Anuncis

2 thoughts on “17 d’octubre, Dia de les Escriptores

  1. Força d’acord amb tot. No sé si la situació està canviant (em temo que no gaire, i en qualsevol cas, massa lentament), però com a nota positiva diria que ara mateix se m’acudeixen, sense rumiar-hi gaire, tres petites grans editorials dirigides per dones: La Campana, Club Editor i L’altra.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s